8 de jul. 2015

Els luddites catalans i la crema del Vapor Bonaplata el dia 5 d’agost de 1835. Quan la xusma de Barcelona va voler cremar el “sincrotro”.

D’aquí a uns dies s'acompliran 180 anys dels fets que van culminar ambla destrucció de la Fàbrica Bonaplata, Vilaregut, Rull i Cia, més coneguda com el Vapor Bonaplata, un complex fabril amb filatura i tissatge impulsat per vapor i una foneria per fabricar filadores i telers mecànics. La destrucció del Vapor Bonaplata va aturar durant 5 anys la generalització del vapor com energia fabril.
Igual que va passar a lAnglaterra, a França o al centre dEuropa a mesura que avançava  la revolució industrial, a Catalunya van aparèixer  els mateixos o semblants episodis doposició violenta i de resistència activa a la màquina.
Lògicament aquesta resistència es va manifestar més tard que a lAnglaterra, on es va iniciar la implantació del maquinisme, a principis del XIX. Una data rellevant en el cas anglès són les execucions de luddites dels anys 1812 i 1813 a Yorck i a Lancaster, tot coincidint amb el pic de la repressió del moviment.
Si fem la mitjana del retard en la implantació tecnològica respecte Anglaterra de la filadora Jenny, la màquina cardadora, la Water frame, la Mule Jenny, el teler mecànic i la selfactina (21, 18, 24, 27, 25 i 17 anys respectivament), ens dona 22 anys de retard mitjà en la mecanització, entre Catalunya i Anglaterra. És curiós constatar (i és una mica kabalistic) que 1812/13 més 22 anys ens dona 1834/1835 una coincidència amb la crema del vapor Bonaplata a Barcelona, l’acte central del ludisme català.
El rebuig a la fàbrica, al rellotge i a la màquina (que sols és un instrument dimposició de la fàbrica) va ser el tema “central” de la revolta de 1835, i fa als seus autors molt més lúcids que nosaltres els seus tecnoacomodats descendents. Sens dubte ells van saber identificar clarament quin era ladversari principal, quins eren els perills i quins eren els riscos que corrien. Molt més encara, van saber passar a lacció, malgrat la oposició, sovint armada, dels treballadors fabrils, del progressistes de lèpoca i dels pròcers de lobrerisme, finalment van perdre el combat i, ni tan sols, han passat al panteó de la mitologia obrera il·lustre... ni falta que els fa!!, ells que no es van resignar a la condició de peces de la megamàquina, tampoc voldrien ser les motllures enbellidores per guarnir un sistema que rebutjaven.

La crema del Vapor Bonaplata. Foc al progrés!!

“Sublevémonos contra esta escandalosa opresión y destruyamos ese monumento a la codicia de los ricos, hagámosles ver que estamos dispuestos a tronar contra sus obras y contra ellos mismos si necesario fuera. ¡Abajo la fábrica!” . Discurs que, segons el literat Manuel Angelón, va pronunciar un personatge mal vestit i amb un garrot, moments abans de l’incendi de la fàbrica Bonaplata.

Passat ja el primer quart de segle XIX, Barcelona és una ciutat sotmesa a totes les sotragades polítiques, tecnològiques, culturals i socials que van caracteritzar aquesta època.
És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres.
La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa moderada, culta i envernissada dun cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes denguany.
La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, dAribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!! la Barcelona dels poderosos), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus companys, un modernisme d’art per a la burgesia i, molt especialment, l’església.
Una Barcelona explotadora i sense inquietuds igualitàries, on les innovacions (ferrocarril, telèfon, xarxa elèctrica...), malgrat el que la mitologia del caràcter emprenedor català pregona, van venir de capitals ,en moltissima bona part, forans.
Però també la Barcelona bullanguera dels alçaments populars (manipulats) contra el govern de torn, la Barcelona conspirativa dels liberals exaltats i dels primers republicans...
Finalment és també la Barcelona de les primeres revoltes contra la màquina social que havia de substituir la vella màquina de lantic règim.
Als insurrectes contra la megamàquina industrial, no sels lloa massa i pràcticament no sels recorda. Dins la narrativa èpica de laBarcelona rebelno son més que uns predecessors prehistòrics, una mena de parents llunyans curts de gambals. Loblit en que els tenim és un indicador de lo mesella que pot arribar a ser la cultura desquerres, aquesta cultureta que va dels catalanisme socialitzant alanarcosindicalisme” historicista.

De quan la xusma va cremar el sincrotró.

Un asqueroso gitano, digno individuo de aquella tropa de chacales, mostraba a los espectadores una mano de la víctima, y en estúpida barbarie creía ser intérprete de un odio que no había comprendido, mordiendo como un perro esa mano que había empuñado con tanta distinción la espada de los valientes”. Eduardo Chao, naturalista, historiador i polític del Partit Demòcrata, relatant la mort del general Bassa i aprofundint la intoxicació informativa contra la crema del vapor Bonaplata, amb l’afegitó de detalls racistes inventats.

E projecte del Vapor Bonaplata, era un projecte que anava més enllà del simple desenvolupament productivista, no era sols del capital, els 3.264.000 rals, no eren sols el talent i la tecnologia aplicada i del projecte dintegrar lactivitat tèxtil amb la metal·lúrgica de la fabricació de màquines, sinó sobretot del projecte duna granlocomotora industrial” que havia darrossegar a la resta dempreses i sectors econòmics.
Per fer-nos una idea del que va suposar el Vapor Bonaplata, hem de pensar que els drets de portes dun any a Barcelona (impostos sobre les mercaderies que entraven, incloses les dexportació) era duns 8 milions de rals i que el pressupost de la ciutat era el 1841 duns 6 milions de rals i que el 1835 estava als voltants del 4,5 milions. Amb uns càlculs una mica agosarats, i segurament amb un error molt important, podem dir que si el pressupost de Barcelona del 2015 és de 2.370 milions deuros, limpacte de la inversió den Bonaplata actualment equivaldria (milió per sobre milió per sota) a una inversió de 1.700 milions deuros... si comptem que el sincrotro Alba de Cerdanyola (un altra projecte industrialista que vol ser una locomotora de la nova economia) serà duns 200 milions deuros i que el magne projecte de lITER (projecte internacional amb Japó, els EUA i Rússia com socis) mobilitzarà 16.000 milions deuros en 10 anys (1.600 milions a lany) sembla clar que el projecte de Bonaplata, Vilaregut i Rull va ser una cosa molt grossa en el seu temps.
Però no sols era la inversió, el Vapor Bonaplata el 1835 tenia entre 600 i 700 treballadors, quan uns anys desprès, el 1841, la mitjana de treballadors a les empreses del tèxtil era de 26 i que les més grosses no sobrepassaven els 300 treballadors.
El vapor tenia a més el compromís de tenir les portes obertes i actuar com transferidor de coneixement entre els sectors interessats (fabricants, artesans, tècnics...). Per tal de augmentar el factor de demostració de tecnologies, estava preparat per teixir també llana i lli, encara que la seva activitat es centrava en el cotó.
La foneria i el taller mecànic tenien el compromís de posar al mercat anualment 200 telers i 40 màquines de filar.

El clima social a la Barcelona de l’estiu de 1835.

La Barcelona de l’estiu de 1835 era una societat en efervescència, no tan sols per el daltabaix social i tècnic que corresponia a la situació a tota Europa, sinó també per la política local i estatal. S’estava a l’inici de la primera carlinada i del primer triomf del liberalisme (del canvi), en aquest escenari es jugaven moltes partides, partides de l’estat espanyol, catalanes i també europees, partides en les que ni el poble jornaler ni els “miserables” tenien cap paper diferent del de carn de canó.
A Barcelona, que encara no era la rosa de foc  (la rosa de foc era Paris), havien convergit diversos personatges, uns d’aquí i molts d’altres de diversos països europeus. Especialment exiliats italians que varen portar amb ells el carbonarisme i d’altres societats “secretes modernitzadores”.
Entre tota aquesta corrua de cercadors de l’acció revolucionària, està documentada la presencia de Louis Alibaud, que pocs mesos de tornar de Barcelona, el 25 de juny de 1836 va atemptar contra el rei francès Louis Philippe i va ser executat en menys d’un mes. Louis és un precursor de l’anarquisme francès de propaganda pel fet, com el d’Émile Henry (per cert nascut a Barcelona). És destacable que la societat secreta carbonària de Barcelona més enllà de 1837 s’anomenés “los Vengadores de Alibaud”.
A la Barcelona revolucionària del 35 no sols havia exiliats i homes d’acció de tota Europa, sinó també enginyers, tecnòlegs i treballadors especialitzats vinguts sobretot d’Anglaterra... per exemple un dels defensors, armes en ma, del vapor Bonaplata era un ciutadà francès, un tal Dejean, tècnic de la factoria que va resultar mort durant l’assalt. El Consolat de França va obrir una subscripció pública per ajudar a la seva família, i es van obtenir un total de  619 pessetes, 2.476 rals, el que no és poc, en un temps en que la majoria dels treballadors qualificats guanyaven sobre els 50 rals setmanals o menys, això suposava més d'un any de sou.
El més de juliol es van viure diverses bullangues populars contra els frares (partidaris de l’absolutisme i suport dels carlins), en bona part espontanis per part d’un poble fart d’abusos clericals històrics, però també explotats i manipulats per la burgesia liberal emergent.
Primer a Saragossa el 6 de juliol i desprès a Reus, el 22 de juliols i d’aquí a Barcelona el 25 de juliol. Ironies del destí, la bullanga de juliol de Barcelona va començar al toril de la Barceloneta, d’on va partir la “manifestació” que va iniciar la crema de convents. Aquesta plaça de braus  era parcialment propietat d’en Joan Vilaregut, copropietari del vapor Bonaplata, que també participava en la seva explotació com concessió de la Casa de Caritat.
En total es van cremar mitja dotzena de convents (alguns dels solars que van deixar “lliures” van ser “requalificats” per construir els mercats de Santa Caterina i de la Boqueria o el teatre precursor del Liceu, tal i com necessitaven els especuladors immobiliaris del moment) i varen morir 16 frares i capellans. La revolta es va estendre per tot Catalunya, Valls, Tarragona, Riudoms, Poblet, Sabadell, Mataró... En total van haver uns 67 morts. Al ser bullangues promogudes per una de les faccions estatals en pugna (famílies liberals), no va haver massa, o gens, de repressió.
A Barcelona el clima polític continuava tensant-se i els “liberals radicals” preparaven un nou cop, aquesta vegada contra l’estament militar “no afecte”, els generals conservadors Llauder i Bassa.
Però per sota de la conspiració “oficialista” hi havia una altra subterrània, la dels “miserables” de Barcelona, la que va conduir a l’incendi del vapor Bonaplata i d’altres edificis de l’estructura de poder (poder d’absolutistes, poder de moderats, poder de liberals exaltats...poders progressistes... però finalment poders capitalistes).
Ja entrat l’agost de 1835 es preparava un cop de ma contra els moderats i absolutistes emboscats, que va culminar amb la mort del general Bassa i l’accés al poder d'una Junta controlada (més o menys) per liberals “radicals”.
El dia 5 d'agost coincidint amb una manifestació popular davant de l'edifici del govern  de la plaça Palau, un escamot s'infiltra i mata al general sense que cap dels presents intervingués. Desprès llencen el cos per el balco i aquest és arrossegat per la multitud i posteriorment cremat, al mateix temps es va enderrocar una estàtua de Ferran VII i en el seu lloc es col·locà un retrat d'Isabel, fins aquí s'acomplien els plans de la burgesia liberal més radical, a partir d'aquí comença una altra història.
Des de un dies abans es tenien notícies d'un malestar cada cop més gran contra la fàbrica de vapor i les màquines en general. Ja el dia 26 de juliol s'havia dissolt una concentració de persones “acaudillados por algunos indivíduos de mala nota” on s'amenaçava als rics i a la fàbrica de vapor; els rumors eren suficientment amenaçadors com perquè els mateixos radicals els desmentissin, el dia 2 d'agots distribuïren un fullet “que quiere el pueblo” on es deia jamás el fiero bruto ha despedazado la teta que le da la vida, ni el errante salvaje el bosque que le mantiene: que Barcelona no seria menos agradecida que aquellos; ni nunca la industriosa capital llegaría a desconocer sus propios intereses”.
El dia 27 de juliol hi ha un intent d'incendiar del vapor Bonaplata mitjançant el llançament de botelles incendiaries (precursors dels còctels molotov...) des de la muralla, sense més dades es deia que van participar uns misteriosos estrangers. La direcció de l'empresa reacciona i arma a alguns dels seus treballadors, i Narcís Bonaplata, comandant de la primera companyia de la milícia de Barcelona, demana, i obté, el permís per utilitzar els homes que comanda per defensar la seva fàbrica.
Al final del dia 5 i la nit que va del 5 al 6 d'agost es succeeixen tot un seguit de fets que no formaven part dels plans dels programadors liberals de la bullanga. La gent no es conforma amb la mort d'en Bassa i la caiguda de l’estàtua d'en Ferran VII, això eren engrunes davant de les amenaces de la industrialització, i passa a l'acció contra les institucions de Control i de fiscalitat, a partir de la mort d’en Bassa la bullanga deixa de ser política i esdevé social. També canvia la composició dels participants, si a la primera part hi ha sobretot menestrals i moltes persones benestants, a la segona apareixen els mariners, gitanos i la ”hez de la Sociedad”.
La fase social de la bullanga es “feminitza” apareixen les “dones escabellades”, les “mujerzuelas”, “harpías desgreñadas”, “hediondas mujeres, verdaderes furias”... que, com actores negatives (negatives per els liberals) igualen en rebuig entre els escriptors del sistema als gitanos.
Amb un sentit pràctic aclaparador, una munió de dones, al crit de “visca Cristina i vinga farina!!”  assalten els magatzems dels drets dels cops, al convent de San Sebastià. Els drets dels cops era un impost sobre els cereals (exclusiu de Barcelona) que es cobrava en espècies. Del saqueig ben segur van poder menjar, durant dies, moltes famílies de la “xusma”.
S'assalta i es crema el contingut de la seu central de la policia i les oficines dels comissaris, el mateix es fa amb la Comptadoria Principal de Propis i Arbitris (òrgan fiscal de l'estat) amb la Procura del Monestir de Montserrat (una mena d'oficina que cobrava lloguer, censos i drets diversos pels frares), el tribunal de rendes, les garites dels burots a l'entrada de Barcelona (on es recaptava el dret de portes), a Gràcia les dels arrendataris de les gabelles del vi i licors (concessionaris de la recaptació de l’impost sobre l’alcohol )... i no se sap molt be perquè (o potser si com veurem d’aquí una mica) la seu de la Societat d'Amics del País, associació de prohoms liberals/progressistes... Segurament despuntava ja l'aspecte més social.
A la Barceloneta i el port la insurrecció és encara més violenta, el comandant del port ha de demanar asil a un vaixell de guerra i es cremen i saquegen diverses institucions relacionades amb l’administració del port, com la Capitania i Sanitat del port. També són atacats, igual que a la resta de la ciutat, les odiades institucions fiscals, la caseta de l'aduana, les instal·lacions dels pesadors de llenya i carbó, la barraca de la pescateria on es recaptaven drets de les monges de Sant Pere de Puel·les i dels monjos de Montserrat... i finalment instal·lacions lligades a les feines dels treballadors del mar, concretament el gremi de pescadors i el gremi de Sant Elm (descàrrega de mercaderies), que controlaven a l’incipient proletariat portuari. Veiem doncs que és a la Barceloneta on la revolta comença a adquirir un caire social.
En fer-se fosc els habitants de la Barceloneta i els treballadors del port entren a Barcelona, possiblement el seu paper ha estat sobrevalorat, però sembla clar que fou molt important important... decisiu, i que junt amb jornalers i miserables van prendre la iniciativa als polítics liberals.
Podem així llegir a l'insigne escriptor i polític Victor Balaguer: “Al anochecer de aquel día  una multitud de marineros y gitanos, varios de ellos  enmascarados, comenzó á recorrer tumultuosamente la  ciudad, blandiendo algunas malas armas y enarbolando  una bandera negra, á la cual precedía un tambor batiendo marcha. Como impelida por una mano oculta,  y vendida quizá á un oro de origen misterioso, esta  turba prendió fuego á la fábrica de Bonaplata”; o la carta d'un testimoni liberal, en Pau Piferrer: “al anochecer entró toda la chusma de la Barceloneta. ¡Ojalá no hubieran entrado! Ellos han deshonrado nuestros puros sentimientos (…) recorrieron estos pillos todas las calles de Barcelona, agregósele toda la pandilla de picaros de ésta”, “no ha sido el pueblo de Barcelona, sinó la chusma de la marineria y la escoria de los arrabales”; l’historiador progressista Antonio Pirala diu “el crimen de agosto no lo fue del liberalismo (…) cometiolos una turba desenfrenada y ebria, un bando de incendiarios que, llamándose liberales y aclamando la libertad, la profanaban con sus impuros labios”.
Ben estrada la nit es concentra una multitud davant de la fàbrica, els defensors fan foc dues vegades provocant alguns mort.
Apareixen els polítics que havien dissenyat i dirigit la primera part de la bullanga, intentant fer tornar la cosa pel camí marcat, i casi ho aconsegueixen!!. El principal orador és un jove Pere Mata, metge, que va ser un dels precursors de la psiquiatria a Catalunya, un introductor del control social de “cara humana”, i que exercia de director del  periòdic liberal radical “el Propagador de la Libertad”.
Malgrat els esforços dels recuperadors liberals, finalment la multitud assalta la fàbrica i la crema. En total hi ha uns 15 morts entre els defensors, els propietaris fugen protegits per la companyia de llancers de la Milícia (la més burgesa, en Vilaregut era un dels seus oficials).
Al llarg d’aquella nit es va destruir també la fàbrica Munné, notable simpatitzant carlí de Barcelona, i a Gràcia el blanqueig Vilaregut, un dels socis de Bonaplata. També van ser incendiats alguns convents fora de les muralles, a la Vall  d'Hebron, a Sant Martí i a Horta.
Ja el matí del dia 6 una bona part de la multitud es va dirigir als dipòsits de la duana, on havia dipòsit de mercaderies i diners, malgrat això els avalotadors, en lloc d’anar directes al saqueig, es van entretenir en llençar els papers al carrer per cremar-los i un es va disfressar amb el barret, la casaca i el basto de l'administrador de la duana tot fent-ne burla, sembla que en aquest cas (sense descartar l'afany d’arrambar amb alguna cosa) ens trobem també amb una manifestació d'odi dels treballadors del mar contra les institucions que els oprimien.
Les autoritats s'havien refet i el cos de llancers de la milícia i infanteria de l'exercit els van dissoldre, produint-se mitja dotzena de morts i molts detinguts.
La Junta revolucionaria va fer tancar les muralles i patrulles de soldats, milicians i un sometent de “veïns honrats” que al llarg de les setmanes anteriors havien estat armats per les autoritats, sota les ordres dels alcaldes de barri, van procedir a detenir a tots els sospitosos d'haver participat en els fets d'aquella nit, en total unes 200 persones.
L'atac a la propietat privada no es podia perdonar, tampoc es podia tolerar que els miserables sortissin del seu lloc i encara menys l’atac al progrés, i per tant l’atac al capitalisme, que va suposar l’incendi del vapor Bonaplata. Així que, al contrari del que havia passat amb bullanga de juliol (més de seixanta morts), i dels fets del mati/tarda del 5 d'agost, un tribunal militar es formà ràpidament  i Narcís Pardinas, mariner, acusat d'encapçalar l'assalt al Vapor i a la duana va ser afusellat el 7 d'agost, juntament amb un pres carlí de Sarrià, Marià Garrich, detingut mesos abans, que va fer el paper de torna.
Passats uns dies, van ser executades 4 persones més, Pere Blas Cornet, Aleix Brell, Josep Prat i Joan Gualdó acusats dels mateixos crims, no es coneix massa de la seva situació, sols queda clar el fet és que no disposaven de cap recolzament entre el mon polític barceloní (ni exaltats, ni moderats, ni estatutistes, ni carlins...) i que no van despertar cap mena de compassió... Es diu que algun també estava vinculat a feines portuàries, però tots eren xusma, no tenien cap paper en el teatre social i polític, la seva irrupció, com la del espontanis del mon taurí, estava penada per la llei... amb la pena de mort..
Uns dies més tard va ser executat també “l’Estudiant Murri”, Miquel Arques, acusat també de participar en els incendis i de ser un agent provocador carlí (igual que el malaurat Caralleu) i de ser un antic confident de la policia del Comte d’España.
El poder es va entestar en adjudicar al carlisme i a obscurs poder estrangers (sobretot la “Pérfida Albion”) la revolta de la nit del 5 d’agost de 1835, tant en Caralleu, com, segurament, l’Estudiant Murri en varen ser víctimes col·laterals.
La fàbrica tèxtil va quedar destruïda en un 85%, en canvi la màquina de vapor i la foneria sols van ser lleument danyades, aproximadament en un 38%. Al liquidar la societat la part de la metal·lúrgia se la va quedar un dels socis minoritaris, en Valentí  Esparó i va constituir l’embrió de la “Maquinista Terrestre y Marítima”, que es va fundar el 1855 amb la fusió de varies empreses i amb un capital de 80 milions de rals (una xifra astronòmica per l’època).
Els fabricants, malgrat quedar espantats i congelar la introducció del vapor, van aprofitar l’onada repressiva del govern liberal per retallar els sous dels treballadors (que menys!!). Concretament van decidir incomplir les bases pactades sobre la longitud de les peces teixides. Es treballava a preu fet, a tant per peça, allargant la peça es rebaixava el cost de la ma d’obra.
El governador civil del moment, còmplice de la patronal, va emetre un ban amenaçant als treballadors que intentessin protestar: “Todo operario que moviese cuestión en la fábrica o fuera de ella a pretexto de que el fabricante no cumple lo mandado en los artículos 1º y 2º, sufrirá la primera vez la pena de 8 días de arresto (…) y si habiendo sufrido la pena por la primera vez fuese reincidente, será expelido de esta ciudad como hombre díscolo y perjudicial a la sociedad se circulará aviso a todos los fabricantes para que no lo admitan en sus fábricas, y si por sus hechos diera lugar a tumultos o asonadas será entregado al tribunal competente como perturbador del orden público” i ja hem vist com les gastaven els tribunals competents en aquells moments.
En aquells mesos el Governador Civil era Josep Melcior Prat i Solà, cultíssim pròcer barceloní, liberal destacat, metge, escriptor, traductor i president, en diferents períodes, de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts (1847-48 i 1854-55), de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (1835-1837) i de la Societat Barcelonesa d’Amics del País (la seu dels Amics del País va ser incendiada la nit del 5 d’agost, potser ara podem entendre una mica el perquè). La Reial Acadèmia de Ciències i Arts va ser una institució capdavantera en la introducció de màquines i molts dels empresaris maquinistes en van ser membres.
Per tal de buidar la ciutat de joves sense feina, les setmanes posteriors es van constituir uns cossos francs “los Voluntarios de Isabel” on es van enrolar els joves jornalers a canvi d’una paga (5 ralets al dia), i van ser enviats als fronts de guerra a la Catalunya interior, a que els matessin. Mentre la Milícia i els Urbanos (membres de les classes benestants i propietaris) es van quedar a Barcelona exercint la repressió i participant en les conspiracions entre tendències liberals.
Però “la escoria de los arrabales”, va demostrar que era molt més llesta que aquells treballadors que, amb les armes a la ma, van pagar amb les seves vides la defensa de la primera fàbrica de vapor, del primer dels monstres que han devorat a una infinitat de descendents seus i a nosaltres mateixos.

La gent de mar a la revolta contra la fàbrica Bonaplat.

Entre els participants en la crema de la fàbrica Bonaplata i en els fets d'agost de 1835 destaca el grup format per el que genèricament anomenen mariners i habitants de la Barceloneta.
Sens dubte, molts dels cronistes, volen treure així responsabilitats al habitants de Barcelona, als obrers honrats de la ciutat, als menestrals, artesans i als liberals, segurament escassos entre lapilleria de la marinai lahez de la Barceloneta.
Malgrat que el protagonisme de tota la gent vinculada al mar cal prendre'l amb reserves no s'ha d'oblidar que el primer executat, Narcis Pardiñas, era mariner d'ofici i que a la Barceloneta i a les instal·lacions del port es van viure alguns dels moments de més violència de la revolta.
La vida de la gent de mar era segurament molt més difícil que la de la gent de terra, les condicions de vida de mariners i pescadors eren especialment dures.
A més eren objecte de pressions estatals que no patien altres estaments, estaven sotmesos per poder treballar, a la matrícula de mar, que era un registre de la gent d'oficis vinculats al mar, pescadors, mariners, mestres d'aixa i diversos treballadors de drassanes i ports, sotmesos en cas de ser requerits, al servei obligatori per la marina de guerra de la Corona.
Així doncs la vida de la gent de mar estava totalment militaritzada i podien ser mobilitzats en qualsevol moment. La matricula posava sota control de la marina de guerra les tasques dels diferents oficis sotmesos a ella.
La matrícula, com els antics gremis, afavoria a determinats estament del mont portuari i deixava sotmesos a d’altres, els “privilegis” de les feines del port (sense competència, amb control d’alguns “treballadors” de les tarifes...) no arribaven al nombrós contingent dels de baix, especialment la marineria. La matrícula no va ser abolida fins el 1873 (durant el trienni liberal va estar abolida temporalment), finalment quan la marina militar va disposar d’altres mecanismes de reclutament i la tecnologia va fer menys necessària la competència d’ofici, el capitalisme mercantil va aconseguir abolir els “privilegis” dels treballadors dels ports i els escassos de la marineria i va poder actuar “liberalment” en aquests sector econòmic. De tota manera el gremi dels bastaixos de capçana i macips (els actuals estibadors) va resistir encara molt de temps a la liberalització de l’ofici (un aplaudiment!!!) i a la seva inclusió en els dominats proletaris de la resta de sectors.
Tampoc s'ha d'oblidar que restava en la memòria les nombroses campanyes navals de la preguerra del francès, de la guerra del francès pròpiament dita i de les campanyes de les guerres d'independència americanes, totes elles acompanyades de desastres navals com les batalles de Finisterre o la de Trafalgar, amb la corrua de morts, mutilacions i sofriments dels mariners.
Els pescadors estaven sotmesos a una fiscalitat feudal, en mans majoritàriament de l’església, que suposaven entre el 5 i el 10% de les captures, i que per poder treballar en diumenge o festiu (fonamental en la captura d'espècies de pas o de temporada com el seitó o la sardina) calia pagar una llicència a l’església. Hi ha tota una llarga història de resistència a aquests impostos, des de l'edat mitjana fins a la seva abolició a finals del segle XIX.
La renovació tecnològica que va provocar la introducció de l'art del bou va fer de la pesca una activitat més necessitada de capital i va proletaritzar als pescadors. Així els armadors i els patrons van augmentar la distància amb els simples mariners, esdevenint ja empresaris.
No és doncs d’estranyar que en plena revolta el poble de la Barceloneta destruís diverses instal·lacions vinculades a la matrícula de mar i la repressió del contraban (complement econòmic imprescindible per els treballadors del mar).
 La Barceloneta era un barri iniciat el 1753, en un principi pensat per els damnificats per la construcció de la Ciutadella, però que finalment va ser habitat per gent relacionada amb el mar i persones procedents de les barraques del portal de mar, desallotjades per la construcció del port. El 1835 encara no s’havia iniciat la industrialització que posteriorment va experimentar amb la Maquinista, els Tallers Vulcano i els tallers Alexander.
Potser sigui filar molt prim, però ja el 1834 s’havia vaporitzat el viatge de Barcelona a Mallorca amb el vapor “el Balear” i començaven a despuntar les aplicacions en les descarregues (els descarregadors del Grao, a València, van destruir una grua a vapor)... sia com sia la gent de la Barceloneta va ser l’avançada, en aquells moments, de la lluita contra la societat industrial

El pacte patriarcal dels filadors.

“Hay labores inherentes a su naturaleza (la de dona) que en buena relación con el capital, podrían desempeñar según su posición social, siendo productiva y acreedora a la vez, a lo que por derecho corresponde al ser humano que da vida a las sociedades con el sudor de su rostro”. Publicat al diari socialista moderat “el Obrero” el 9/10/1864.

Apart de ralentitzar la mecanització de les fabriques (per la por dels empresaris i inversors), la revolta de 1835 va tenir, creiem, uns efectes colaterals (i contraris) força importants. Una part dels actors obrers, sota els auspicis de la patronal i els sectors associacionistes oficials (lligats al liberalisme), van adoptar la màquina com senyal d’identitat... masculina. A partir d’aquí es va consolidar un pacte no escrit a favor de la màquina i del patriarcat.
Hi ha un pacte patriarcal a tota lactivitat productiva, que apareix amb el treball assalariat i es manté fins lactualitat i que fa, entre daltres coses, que la retribució tingui un biaix de gènere. Aquest pacte entre home-patrò i home-assalariat (home en el sentit genèric). Si be no neix amb la industrialització, si que sestén i es consolida amb ella.
Les diferències salarials eren força grans, de fet ideològicament el sou de les dones es considerava complementari per el manteniment de la unitat familiar (encara que realment era fonamental al igual que els dels infants treballadors) i per tant es justificava que fos més baix, els treballadors masculins i els empresaris feien servir el mateix argument segons el principi delhome proveïdor del pa(male breadwinner).
Així, a una filatura a Esparraguera, cap a la meitat del segle XIX, en un equip de 23 treballadors, lúnic home adult acumula el 25% de la massa salarial i els tres treballadors masculins (ladult i dos nois) el 34%, mentre que les 20 dones i nenes sols el 66% restant.
Sols hi ha una excepció a aquesta divisió salarial per sexes, les nenes de 10 a 14 anys cobraven un 30% més que els nens de la seva edat, aquesta avantatge desapareixia en la franja de 15 a 19 on els nois guanyaven ja un 10% més que les noies. La diferència es fa abismal a partir dels 20 anys moment en que les dones cobraven la meitat que els homes.
 Aquestes variacions sols poden llegir-se en clau patriarcal, les nenes i les joves estan sotmeses a un pare o a una mare que és qui disposarà finalment del seu sou. En canvi les de més de 20 anys, que poden ser legalment independents o negociar el seu status amb el marit o els pares, veuen reduït (proporcionalment) el seu sou i per tant la seva capacitat dindependitzar-se o de negociar.
Els filadors de lAnglaterra van excloure a les dones de la Grand General Union of Cotton Spinners el 1829, a Catalunya no es va arribar a aquest nivell dexclusió, segurament perquè actuaven altres mecanismes i la dona pràcticament no va existir com associada fins laparició de la Primera Internacional i encara, molts del grups que shi integraren van mantenir les pràctiques misògines contra el treball femení i a favor de la desigualtat de sous. Ens referim a les dones jornaleres, assalariades, naturalment va haver nombroses dones mestres dofici (no sols doficisfemenins) i comerciants
Segons l’Eurostat el 2015 el sou de les dones és   un 19.3% inferior al dels homes. Però per sobre dels 45 anys aquesta diferència supera el 20%.
A la documentació de finals del segle XVIII i principis del segle XIX lofici de filador (home) és inexistent, hi ha teixidors, cardadors, tintorers, paletes i fusters... però no hi ha filadors, i no nhi ha perquè eren filadores i el treball de les filadores era invisible pels censos i escriptures publiques.
Les jennys, bergadanes i mules-jennys manuals (les primeres màquines de filar) van ser operades quasi exclusivament per dones i nenes, amb alguns nens dajudants, durant tota la primera fase de la maquinització del filat. Aquest panorama canvia amb laparició de les mules mogudes a vapor i es masculinitza a gran velocitat, a partir de 1835/6 fins el punt que anys desprès els filadors oposen una tradició (inventada) masculina a lentrada de les dones a lofici.
Aquesta substitució la justifiquen els historiadors amb dues raons, la primera, la necessitat duna major força física per operar les mules a vapor, no saguanta ja que lofici va seguir essent femení a la Catalunya Sud, especialment Reus, sense més problemes. La segona raó, igualment esbiaixada, però més plausible, vincula la masculinització a les majorsdots organitzatives i dautoritatdels homes en el treball subcontractiste.
Paral·lelament a la masculinització es desenvolupa el societarisme obrer entre els filadors, de fet fins al 1841 (ja en plena implantació del vapor i daplicació del pacte patriarcal) no es constitueix la Societat de Mútua Protecció de Filadors de Barcelona, aquesta associació és imprescindible per imposar els drets dels filadors subcontractistes. Daquest societarisme va néixer les Tres Classes del Vapor, i della el sindicalisme políticament participatiu, partidari de legislacions laborals i acceptador de lestat que sha anat allargant agònicament fins el sidicalisme dels nostres dies. En resum un sindicalisme dorígens maquinistes i patriarcals. Fora de l'ofici de filador, dins del gremi dels teixidors, l'Associació de Teixidors va tenir diversos tallers propis, d'una organització calcada a la dels tallers capitalistes (encarregats, majordoms, teixidors subcontractistes...) i on, com no, no hi va haver cap dona teixidora, malgrat que el telers eren manuals i les dones des de sempre els havien fet anar.
Els homes filadors van obtenir un seguit davantatges de la seva nova posició laboral que les seves predecessores femenines ni podien somniar.
El treball filador masculinitzat es feia mitjançant subcontractes, treballaven a preu fet per el patró i del seu sou pagaven als ajudants, així socialment tenien una categoria superior a la de jornaler com més escatimessin el salari als ajudants més guanyaven ells. I de fet eren patrons intermedis.
Si els ajudants eren familiars (fills, dona, germanes...), com passava molt sovint, el seu paper de patriarca quedava reforçat. Tenien el control dels sous, i si algun membre gosava  trencar lestructura familiar (desobeir), aquesta falta portava associada, a més de les penes generals, la pèrdua de la feina i per tant del salari. Finalment la presència dun superior de la família al lloc de treball garantia un control sobre la sexualitat de les joves treballadores.
Els mètodes pedagògics dels filadors vers els seus petits ajudants eren summament expeditius, com relata un mestre de Sallent a finals del XIX " n'hi havia alguns, és clar que eren els menys, que es distingien per cruels envers sos petits auxiliars, quins al més petit descuit eren flagellats per mitjà d'un tros de corda ben gruixuda..., i això encara; moltes vegades punien el metxer llançant-li un rodet al cap, produïntse bona ferida, car aquests rodets d'un pam de llarg i de fusta forta són pesants. Trobaríem pocs filadors que no sien senyalats d'aquest maleït abús, víctimes quan eren metxers" en aquestes condicions difícilment es pot considerar que els joves ajudants fossin realment assalariats. Les pallisses a aprenentes i aprenents van ser moneda comú fins ben entrat el segle XX, el 1885 la Revista Social denunciava les surres als aprenents de Can Batlló de la Bordeta amb assots de cordes amb nusos.
El control del filador adult sobre joves i dones el permetia reforçar lestructura familiar, cosa que era del seu interès, però també dels empresaris. A un dictamen per un Reglament de Policia Fabril elaborat per àmbits propers als empresaris es diu "Es muy común en nuestros trabajadores el emanciparse por solos de sus padres luego que ganan la suficiente para abastecerse a mismos. Reunidos cuatro o cinco, alquilan un cuarto para dormir, comen en Figones, y otros viven amancebados..." Coses semblants deien els capellans de Bejar, referint-se a les joves teixidores viven sin dependencia, sin corrección y sin pudor. Aquest llibertinatge tan inconvenient per uns i altres podia ser eficaçment combatut lligant el sou a la fidelitat al grup familiar.
Una mica més tard, el 1868 una comissió de 5 socis de la “Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País” va visitar la factoria de l’España Industrial per tal d’elaborar un informe “moral”, aquest tipus d’informes eren molt del gust de la Sociedad, de fet un dels seus objectius era que els obrers “se convenciesen de que el industrial no es para ellos un capitalista que les explota, y con su sangre y su sudor levanta su fortuna (...); sino que le deben gratitud, que le son deudores del trabajo merced al cual pueden cubrir las necesidades de la vida”. Al seu informe comentaven la situació d’assetjament sexual a la fàbrica, pel que es dona a entendre no sols de les noies i nenes, la moralidad de este gran número de jóvenes de diversos sexos que andan mezclados con los adultos, los cuales por el calor que se respira en las cuadras, no llevan más ropa que la indispensable para cubrir la desnudez”... També es ressenyava la manera en que es resolien alguns dels desordres morals produïts sobre un total de 1500 a 1600 individuos y en el espacio de 20 años que está funcionando La España Industrial, han tenido que deplorar sus jefes hasta 7 ofensas a la moral, a saber, 5 entre solteras y 2 con mujeres casadas separadas de sus esposos: de dichos abusos se han reparado 2 por haberse celebrado el matrimonio, y en 1 solo de estos hechos tuvo complicidad un contramaestre”, sembla que no intervinguessin homes en aquests “abusos” que produien molta pena als industrials... el sinsabor que ha de causar a todo industrial, la noticia de un hecho semejante, cometido por razón de la concurrencia de los culpables en sus talleres”.
I és que, malgrat tot, en laiguabarreig que va de la societat preindustrial a les primeres fàbriques van desenvolupar-se i, dalguna manera mantenir-se, espais on les relacions van ser més lliures (més independents, menys correctes i menys pudorosos, com es lamentaven els capellans de Bejar).
A les colles de treballadors i treballadores transhumants, tan en les tradicionals, com en les noves generades per les variants necessitats del sistema productiu o per lempobriment generalitzar conseqüència dels nous models dexplotació agrària, es mantenia viva una sexualitat menys lligada, percebuda per el poder com perillosa, daquí les reclamacions de passaports, cèdules, certificats de matrimoni a les parelles  i autoritzacions de tutors, pares, germans i marits  a les dones soles.
En el mon capgirat dels inicis de la industrialització entre els novells treballadors i treballadores pre-industrials shan documentat relacions dellibertinatgeen el festeig (elsencontres de llumdels teixidors de Zurich) o elscasaments comunitarisheterodoxes (fora de làmbit de lestat i de lesglésia) de pobres a tot Europa.
Els filadors subcontractistes eren intermediaris entre el patró i la resta de treballadors i exercienpaternalmentde fre frontllibertinatges, vagues, reclamacions i reivindicacions. Al mateix temps una queixa o reclamació vehiculitzada a través dells tenia més probabilitats de ser satisfeta, així els altres treballadors havien dacudir a ell com intermediari amb el capitalista.
A més els filadors homes eren una mena decontroladors aerisdel moment, els treballadors més ben pagats de Catalunya (llevat dels contramestres de fàbrica). Un filador que governava una mule-jennny a vapor guanyava un setmanal d’uns 100 rals front 50 rals dels teixidors mecànics, el 76 dels tintorers o els 65 dels pintadors.
Altres oficis també tenien una estructura de subcontractes a partir d’un patriarca dipositari de l’ofici, el mateix sistema s’utilitzava per exemple en el teixit, en el que la masculinització va arribar més  aviat que en la filatura. De fet als tallers que la Societat de Teixidors posseïa, la estructura jeràrquica era calcada a la de les empreses amb un patró capitalista i cap dona va ser teixidora (a moltes èpoques i localitats les dones van ser teixidores, els tallers societaris van resultar més patriarcals que els estrictament capitalistes), sols ajudantes i feines auxiliars.
La pregunta que ens hem de fer és: que van donar els filadors homes a canvi de totes aquestes avantatges?
Sens dubte el sistema subcontractiste donava avantatges als fabricants, però no sembla que fossin suficients per justificar les concessions tant per sobre de les condicions generals dels treballadors daltres sectors. De fet, en el moment en que van poder, els patrons van abandonar el sistema i van refeminitzar el treball. Quins eren doncs els avantatges aconseguits per la patronal a canvi de tants privilegis?...
Hi ha un vincle cronològic entre la masculinització i la refeminització del treball filador i la implantació de noves tecnologies fabrils. Al llarg del període 1840-1855, el vapor masculinitza, la selfactina feminitza (femintza en el sentit de precaritzar i devaluar una feina, no és doncs un adjectiu lligat a femení, sinó a les condicions socials del gènere).
Potser sigui agosarat afirmar que hi ha un pacte entre els fabricant i els filadors subcontractistes, a favor de la màquina a vapor, però laparició dels filadors homes coincideix amb lextensió de lús del vapor i sobretot lesmorteïment de la resistència a la màquina. El vapor és convenient per els fabricants i pels filadors homes... i així aquests obtenen beneficis econòmics i socials que cap altra estament obté... una posició favorable al vapor dun estament influent de treballadors pot valer el preu que es va pagar...
A més, la subcontractació dins de la fàbrica (i no fora com shavia fet anteriorment) disciplina i habitua als treballadors a lambient fabril, fa avançar el procés dindustrialització internalitzada dels treballadors.
Els atemptats contra les màquines a partir de 1836 esdevenen sabotatges secrets, potser individuals, i perden el caire insurreccional dAlcoi, Camprodon i del vapor Bonaplata. Fins el trencament del pacte amb la introducció de les selfactines no torna a haver destrucció col·lectiva de màquines.
Es pot dir doncs que la maquinització i el patriarcat domèstic van anar del bracet, reforçant-se lun a laltre, fins que la maquinaria fabril va estar suficientment desenvolupada i aquest pacte ja no va ser necessari per el capital, llavors es va desfer, malgrat la resistència filadora, i van anar cada un per el seu cantó. De tota manera tant al maquinisme com al patriarcat els van aprofitar i tots dos gaudeixen de molt bona salut.

Enllaços sobre els luddites a Catalunya
fulletons imprimibles sobre els luddites catalans


2 comentaris: