Las tecnologies de vigilància s’infiltren
arreu, als barris, a les escoles, a les botigues, als edificis oficials, i de
la mateixa manera que envaeixen l’espai veïnal, familiar, de lleure, també
estan envaint l’espai on ens deixem la vida, l’espai laboral, fent-lo cada cop
més inhòspit i aclaparador.
L’ús de la tecnologia per controlar als
treballadors és antic, segurament ve ja de la implantació dels rellotges, i ha
continuat amb d’altres instruments cada cop més sofisticats, dels rellotges
mecànics de fitxar als sistemes d’accés biomètrics (petjada dactilar, iris,
palmell de la ma...), les etiquetes RFID o els serveis mèdics per “afavorir la
salut dels treballadors” (sobretot controlar baixes)...
La patronal sempre ha desitjat tenir un
panòptic laboral al seu servei, i de fet el va aconseguir gairebé sempre, però
ara amb la aplicació de la tecnologia moderna pot tenir aquest panòptic amb
pocs actors humans, un panòptic inhumà, un panòptic sense empatia ni compassió,
un panòptic insubornable... un mon laboral infernal.
La videovigilància va ser la primera de les
opcions que les empreses van tenir per aprofundir en el control laboral, però,
malgrat el caire parapolical de l’Estatut dels Treballadors, en un començament van
tenir algunes ensopegades greus, van arribar un seguit de sentències dels
tribunals socials bastant favorables als treballadors videovigilats, com norma
general es considerava que calia advertir i informar de l’ús com control
laboral de les càmeres per poder usar-les com prova.
Aquesta tendència “favorable” als treballadors
es va anar revertint... fins arribar a sentències com la del 3 de març de 2016
de la sala social del TS (7222/2016), on ja es considera suficient informació
un cartell penjat a l’aparador (solen ser acomiadaments de botiges i centres
comercials), sense que constes informe de l’AEPD o estar informats els
representants sindicals, aquesta sentència es donava com vàlida la prova
videogràfica contra una dependenta de Bershka (https://www.boe.es/boe/dias/2016/04/08/pdfs/BOE-A-2016-3405.pdf
).
A partir d’aquesta sentència es generalitza
l’acceptació com a prova de gravacions fetes per sistemes de videovigilància,
sense advertència i fins i tot sense senyalització. Arribant-se a emprar
càmeres camuflades, com el cas de 5 treballadors de Mercadona acomiadats per
gravacions amb càmeres amagades, no comunicades ni senyalitzades. Desprès de la
seva condemna als tribunals espanyols (jutjats del social, Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya...), el recurs presentat davant del Tribunal Europeu dels
Drets Humans a capgirat la situació (de fet, anteriorment, a la sentència del
cas Barbulescu ja havia fet imprescindible la informació als treballadors), a
aquesta sentència, la “Lopez Ribalta y otros”, del 3 de gener de 2018 es
declaren nul·les les gravacions amb càmera amagada.
Ara les assessories legals de la patronal es
llepen les ferides mentre es van desgranant una sèrie de rebutjos a les proves
de vídeo en els judicis d’acomiadaments. De tota manera, en blogs d’advocats
patronals, ara sembla que mantenen que les càmeres amagades son legals si estan
actives poc temps (?).
La captació per vídeo s’emporta els trumfos
dels control laboral, però hi han altres tecnologies que envaeixen l’espai
íntim i que no son percebudes com perilloses, per exemple les gravacions de so.
Casi totes les càmeres instal·lades recentment poden gravar-lo i és una
tecnologia senzilla, invasiva i molt eficaç per el control laboral, ja que no
sols detecta fets sinó també opinions i expressions de sentiments. Gairebé no
hi ha sentències al respecte (https://www.boe.es/boe/dias/2000/05/18/pdfs/T00041-00048.pdf),
segurament la informació obtinguda s’usa per finalitats diferents als
d’acomiadar a treballadors molestos, més per pràctiques antisindicals
encobertes.
També comencen a haver acomiadaments lligats
als GPS, per no estar on l’empresa espera, o per apagar-lo (https://jsanchezperez.es/wp-content/uploads/2018/02/2.-Jos%C3%A9-S%C3%A1nchez.-STJAnd.Granada-18-09-2017.pdf,.
http://www.poderjudicial.es/search/contenidos.action?action=contentpdf&databasematch=AN&reference=8173816&links=%221908%2F2017%22&optimize=20171023&publicinterface=true).
A això s’afegeixen els braçalets de
localització, les etiquetes RFID, els sistemes de geolocalització indoor (http://negreverd.blogspot.com/2018/10/smart-city-geolocalitzacio-i-realitat.html
), sistemes de control de les xarxes informàtiques, lectura de les pulsacions
al teclat... etc.
Hi ha una altra línia de control laborable mes
“amigable”, es tracta de sistemes informàtics amb “intel·ligència artificial”
que, a traves de la recol·lecció de diferents tipus de dades i “l’aprenentatge
profund”, mesura la satisfacció, el clima laboral i el desenvolupament dels
empleats. És el cas de Humu, una empresa dels EUA liderada per Laszlo Bock,
antic gestor de personal de Google, el software va enviant petits missatges
“encoratjadors” i personalitzats als treballadors, amb recomanacions per
millorar la seva “satisfacció”, la seva i la dels seus “subordinats”.
Un ambient laboral cada cop més asfixiant, més
opressiu, més agressiu i hostil... Treballs de merda!!!
CONTRA TOTA NOCIVITAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada