Aquesta
és el segon lliurament de la serie sobre els incontrolats, vol ser per una part
la reivindicació d’un relat propi que haviem deixat en mans d’historiadors
acadèmics del sistema, historiadors parcials marxistes pro-psuc i del bonsime
republicà d’esquerres i finalment en mans del relat clerical. El proper
lliurament estarà dedicat a Vicenç Comas Cruells, “incontrolat de Vic, més
conegut com “el Coix del Carrer Gurb” o “el Paella”. Podeu llegir el primer
lliurament a "Els incontrolats del 36 I" o un altra relat sobre Puigcerdà a la historia de Lluiset
Puigcerdà, un paradís
sense tensions de classe?
Sovint
es pinta el Puigcerdà dels anys trenta com una petita ciutat de comerciants, hotelers
i pagesos benestants, una ciutat burgesa i liberal, sense conflictes. A
Puigcerdà abundaven les cases senyorials, les torres i els xalets per
l’estiueig dels ricatxos (el mateix 5 de juliol de 1936 a la Vanguardia
s’anunciava que marxaven a Puigcerdà els Marquesos de Mesa de Asta, el duc de
Sant Mauro i els acabalats senyors Puig Roux...).
Els
estiuejants, i amb ells els comerciants, pagesos benestants i hotelers
necessitaven una corrua de criades i criats, mossos, cotxer, cuineres...
subalterns en condicions laborals de “servitud” generalment pitjors que les
dels obrers industrials o de les indústries extractives.
Puigcerdà
era quelcom més que el luxe de les “idíl·liques” segones residències i hotels,
i tot el sector econòmic dedicat a satisfer les seves necessitats, també havia
un sector industrial reduït, però fort. Per exemple la Colònia Simón del
tèxtil, les serradores vinculades a l’extracció de fusta als boscos, les mines
de lignit de Das, la fàbrica de llet condensada SALI i la construcció.
Puigcerdà
era doncs, a més d’una ciutat d’estiueig i de comerç, una població obrera i
treballadora, on la CNT i la UGT estaven ben implantades.
Malgrat
les dificultats de sindicació en els sectors dominants de Puigcerdà, el
sindicat d’oficis varis de la CNT era prou fort. Tenia, en el moment de
celebrar el congrés de Saragossa (1936), 277 cotitzants (que no afiliats o simpatitzants
que eren més).
Si
pensem que Puigcerdà tenia una població d’uns 3.000 habitants, tenim que el 9%
de la població era cotitzant de la CNT. Si tinguéssim en conte sols la població
activa aquest percentatge pujaria. Si prenem la dada de la població activa el
1930 (dades pel conjunt de l'estat), que era del 40%, llavors la afiliació
seria de més del 22% de la població activa ... la UGT també estava fortament
organitzada, sobretot al tèxtil i als ferrocarrils.
Hi
ha dos fets que remarquen el caràcter proletari i combatiu de la població, el
primer és una revolta anticarcerària. El dia 4 de maig de 1934 cinc presos es
van evadir de la presó de Puigcerdà, estaven presoners per petits furts i per
“vagos y maleantes” (on s’incloïen els aturats insubmisos), dos dels evadits
van ser capturats i retornats a la presó on un dels funcionaris va agredir amb
extrema violència a un dels presos. A la població va córrer el rumor de que
havia mort degut els maltractaments i una manifestació massiva es va dirigir a
la presó i, a part de destruir tot el que van poder de les instal·lacions i
alliberar a la resta dels presos (menys un que va voler restar a la presó), van
apallissar a consciencia al funcionari. Tan el pres com el funcionari van
acabar a l’hospital... no sembla l’actitud d’una població aburgesada i submisa.
El segon fet va ser una campanya
portada a terme per la patronal i l’ajuntament (governat per la Lliga) que va
culminar amb un tancament d’empreses, el dia 15 de juliol de 1936, amb l’excusa
de donar preferència als treballadors locals sobre els “forasters”.
La finalitat declarada era, però,
debilitar la força de la CNT. El telegrama que va enviar l’alcalde al conseller
de treball de la Generalitat deia: “Per
protestar que elements forasters de la CNT absorbeixin treball dels fills i
veïns de la vila, les societats obreres i patronals han declarat l’atur
general; regna la tranquil·litat” (la Humanitat, núm. 1369, 15 de juliol de
1936). Donades les dates en que es va produir, el projecte antisindical (també
anava contra UGT) va naufragar, ja que pocs dies desprès es va produir la
revolució social.
A publicacions de Puigcerdà i
comarques properes (el Pirineu, Renovació, el Muntanyenc...) lligades al
“republicanisme d’esquerres” ja es parlava el 1932 d’un Sindicat Local Independent
per mirar de treure força als Sindicats de classe, sobretot a la CNT. Entre
d’altres perles deien “l’atur forçós esta
flagel·lant el ram de paletes i no és pas que hi hagi crisi de la construcció.
Per què, doncs, aquest atur forçós en els paletes. Per la immigració!”, “així
hem vist com fins ara l’obrer català no ha volgut ésser catalanista, i mentre
ha renegat de la seva pròpia raça els altres països d’Espanya han vingut
abocant-nos còmodament tot el proletariat que els sobrava!” (Pirineu
6/11/1932).
La revolució social a Puigcerdà, de juliol de 1936 a
l’abril de 1937.
L’ajuntament
i les forces de l’estat van restar mudes i paralitzades davant del cop feixista
(de fet governava la Lliga) i així fou com un grup decidit va procedir a
prendre la iniciativa formant un Comitè Antifeixista que va dirigir, de fet, la
ciutat i bona part de la comarca fins abril/maig de 1937.
Es
van obrir les portes de la presó i es van començar a cremar els establiments
religiosos. En pocs dies es van destruir els 8 edificis religiosos de Puigcerdà
(l’església de Santa Maria, capelles i esglesioles), un establiment religiós
per cada 375 habitants!!. També es van cremar els arxius parroquials, notarials
i el registre de la propietat... I un
cop cremats els de Puigcerdà la crema es va estendre per tots els pobles de les
rodalies.
L’església
de Santa Maria, la més important del municipi, després de ser cremada va ser
enderrocada, deixant sols el campanar com a mirador... encara avui podem trobar
aquest campanar solitari.
Es
va procedir a col·lectivitzar no sols les fàbriques, serradores i mines sinó
també molts negocis petits i la distribució comercial, constituint una
Cooperativa Obrera Col·lectivitzada
El
seu lema era “la cooperativa no ven, distribueix!” una declaració radical!!. A
la cooperativa treballaven 185 persones en 28 seccions que anaven des de
sastreria fins fàbrica de lleixiu. Sembla que, cosa que no va passar a tot
arreu, els sous d’homes i dones eren iguals en drets i salaris. També es
van col·lectivitzar les mines de carbó de Das, les serradores i els treballs
forestals, les indústries i alguns masos que estaven abandonats.
Durant
els primers mesos de la revolució es van assassinar (assassinar: matar al marge
de la llei i de l'estat) nombroses persones. A la “Causa General” del
franquisme en cita 33 noms (no serien doncs moltes més). Els morts es van
produir entre el 25 de juliol i el 30 d’octubre de 1936, en total 1 militar i
ex regidor, 3 capellans, 9 membres del partit d’extrema dreta i primoriverista
Unidad Patriòtica i somatenistes (els de la zona “nacional” van incorporar-se a
Falange), 3 alts funcionaris (el notari i 2 secretaris judicials), 4
industrials i “propietaris” i 13 persones d’altres oficis o dels qui no es
coneix la filiació política. Malgrat que no sigui una justificació, durant
aquest període arribaven les noticies de les matances “nacionals” de Mèrida i
Badajoz i els primers bombardeigs sobre Madrid.
Lluny
queda la llegenda d’una mena de genocidi comarcal, a més a la collada també
anaven a parar algunes persones executades per el Comitè de Ripoll (en mans de
PSUC) i d’altres executades per els carrabiners.
La
literatura clerical/estalinista (que en això es donen la mà) esmerça esforços
en desprestigiar la Comuna de Puigcerdà, es parla “d’orgies de sang”, de la
crema d’un frare de viu en viu (falsa del tot, ni tants sols surt en cap
document de la Causa General), i d’orgies sexuals amb “infermeres” i
“milicianes de rereguarda”; una ment malaltissa és una característica dels
creient en deu i en l’estat.
L’Antonio Martin, per
malnom “el Coix de Màlaga”.
L’Antonio
era un militant anarquista, integrat al grup “los Solidarios” i posteriorment
al “Nosotros”, home d’acció, es va especialitzar en el pas d’armes a través de
la frontera, així que el trobem des de finals de la dictadura i durant la república
a les zones de frontereres dels dos cantons de la ratlla, treballant en
diversos oficis, peó de camins, picapedrer, treballador forestal i agrícola, a
la construcció... i, diuen, també el contraban. El contraban era una manera de
viure socialment acceptada majoritàriament a totes les fronteres del mon. L’Antonio
Martin era un del dinamitzadors i organitzadors del sindicat d’oficis varis de
Puigcerdà.
Es
diu que el 19 de juliol el va agafar a la presó, cosa que no seria rara, donat
el tema del contraban, les activitats socials que desenvolupava i el clima
antisindical que vivia Puigcerdà els dies abans del colp franquista, però no hi
ha res que pugui provar això.
Va
ser un dels animadors del procés d’anorreament de les esglésies i de les
col·lectivitzacions, era un dels homes forts del Comitè. Al contrari que en
moltes altres poblacions el Comitè mai van fer moviments per suplantar
l’ajuntament i van mantenir un alcalde d’ERC.
La trampa de Bellver.
Feia
temps que el Comitè de Puigcerdà i l’Ajuntament de Bellver forcejaven al
voltant del tema dels subministraments, l’economia de la zona depenia molt de
la ramaderia i els principals productes, la llet i la carn, es consumien en
bona part a fora i eren estratègicament necessaris per la guerra.
Els
ramaders, a l’estar a la frontera, i tenir família als dos costats, comerciaven
com si no hi fos, així si els preus eren millors a França es venia el bestiar a
França i si eren millors a España a España... a més en les circumstàncies
d’incertesa que es vivien, tot bon negociant procurava tenir un coixí a l’altra
cantó, en forma de francs dipositats en algun banc o custodiats per algun
parent, això era propi més dels tractants que dels productors.
El
conflicte va girar sobretot al voltant de la carn i del seu preu, una
diferència de 50 cèntims el quilo feia que Bellver es negués a portar bestiar a
l’escorxador de Puigcerdà.
Cal
tenir en conte que Puigcerdà era el municipi més gran de la comarca, que
suportava un gran flux de refugiats, que no era prou ric en termes agrícoles i
que tenia greus problemes de subministrament.
Paradoxalment
en aquest cas s’enfrontaren dues posicions a l’inrevés del que va ser habitual,
els anarquistes volien centralitzar una part de l’economia de la comarca, i el
poble de Bellver, governat per ERC es volia constituir en cantó productiu
independent, de fet l’alcalde es va ufana sempre que durant la guerra no van
sortir aliments del terme si no era per intercanvi, o sia sense diners!!.
A
això s’afegia que el Govern volia recuperar el control de l’ordre públic,
especialment de les fronteres i arraconar als qui volien fer la revolució
social al mateix temps que la guerra, en aquest sentit els comitès de la Seu
d’Urgell i de Puigcerdà eren uns objectius a batre. Al seu voltant es va anar
teixint una xarxa que en el moment precís es va tancar sobre els revolucionaris
dels Pirineus... es va tancar, però no amb els resultats que esperaven des del govern
de la Generalitat. La tensió a Puigcerdà i a moltes zones de Catalunya era molt
alta, amb enfrontaments puntuals a molts llocs. L’Antonio Martin va ser
assassinat a trets en creuar el pont d’accés a Bellver per parlamentar amb els
atrinxerats allà, junt amb ell varen morir dues persones més, una d’elles el
representant de la Seu d’Urgell Julio Fortuny.
Uns
dies més tard, a redós dels fets de maig, militants del PSUC i Guàrdies
d’Assalt van a Alp, on dissolen el Comitè, són detinguts 5 membres del POUM i
transferits a la presó de Girona, com que el seu procés s'allarga el detinguts
demanen ser transferits al front, els concedeixen el “favor”, no en tornen
vius.
La
Cooperativa Popular i les col·lectivitzacions son dissoltes i els seus bens
retornats al antics propietaris, els locals confiscats assaltats i lliurats a
les forces estatistes (carrabiners, PSUC, EC, ERC....) o tornats
Als
pocs dies es produeix un succés gens clar, un grup de pistolers, sembla ser que
guàrdies d’assalt manats pels estalinistes, prenen per sorpresa la serradora de
Sant Martí d’Aravó, empresa col·lectivitzada. Els sis anarquistes que hi
treballaven van ser posats contra la paret i, desarmats i indefensos,
metrallats, i ultimats amb el tret de gràcia.
Amb
aquests sis morts quedava totalment escapçat el comitè revolucionari de
Puigcerdà, molts companys varen anar a parar a la presó amb acusacions
fabricades a mida i alguns foren “desapareguts”, altres van haver d’amagar-se
per no anar a la presó o a un lloc pitjor, i els anarquistes de nacionalitat
francesa que abundaven a la zona varen ser deportats.
A
Barcelona uns dies després es van produir els “fets de maig”, durant els que,
en una doble jugada, el PSUC estalinista es va desempallegar de
l’anarcosindicalisme i del Govern Català de la Generalitat.
Va
ser una provocació elaborada en la que el sector més revolucionari, la CNT, la
FAI i el POUM no van poder evitar entrar i van patir una autotraició dels seus
dirigents.
Els
sectors nacionalistes ERC, EC i d’altres van ser engalipats pel PSUC, del que
coneixien a bona part dels seus dirigents per haver compartit militància
anteriorment, a Estat Català o al CADCI, el que no van contar és que la
fidelitat dels psuqueros era al “partit” i a Stalin i així van perdre bous i
esquelles, l’Estat Central els va desposseir de tota competència en Defensa i
en Ordre Públic i les forces de l’Estat es van desplegar per tot Catalunya.
Qui
més va sofrir les conseqüències va ser el POUM i els sectors més sans de
l’anarquisme que van ser perseguits i en molts casos exterminats.
Els
fets de Puigcerdà van ser un pròleg del que foren els fets de maig, allà també
els psuqueros van enredar als homes d’ERC i d’Estat Català per usar-los com
auxiliars en la recuperació del control de fronteres per part de les forces de
l’estat central.
A la Cerdanya la supremacia d’ERC va
desaparèixer al mateix temps que la del Comitè de Puigcerdà, l’onze d’agost de
1937, el Comitè Comarcal de la UGT de la Cerdanya (controlat per el PSUC)
informava de la “correcció” d’una anomalia en la formació dels Sindicats
Agrícoles. La “correcció” consistia en anar visitant pobles dissolent els
sindicats de la Unió de Rabassaires i substituint-los per Sindicats afiliats a
la Federació de Treballadors de la Terra de la UGT, aquestes accions anaven
acompanyades per la substitució d’alcaldes i regidors, substituïts per membre
de la UGT i “algun rabassaire sa”.
L’altra Coix de Màlaga i el flamenc a Catalunya els anys
30.
L’Antonio Martin era de naixença
extremeny, no pas d’Andalusia, en documents policials anteriors a la revolució
surt com “el Cojo” de Màlaga res de res. Segurament l’apel·latiu de Coix de
Màlaga forma part d’una tàctica depreciativa dels seus oponents i comença a
aparèixer als diaris catalans a partir de 1936.
Hi ha un “Cojo de Màlaga” real,
Joaquin José Vargas Soto, cantaor gitano nascut a Màlaga el 1880. Va ser un
artista reconegut, especialista en els cants de llevant, els més proletaris del
flamenc, les mineres, les tarantes i les cartageneres. José Vargas mai es va avergonyir
de la seva coixesa, i la seva muleta ocupava sempre un lloc preeminent als
escenaris on actuava.
Segurament l’assimilació entre els dos
coixos ve donada per el menyspreu de la carcúndia elitista noucentista per la
música gitano/andalusa molt popular a tot Catalunya.
Aquesta expulsió del flamenc i músiques
properes de la tradició musical catalana és totalment artificial i falsa, les
comunitats gitanes de Catalunya ja incorporaven a la seva música trets flamencs
a mitjans del segle XVIII.
Ja des de mitjans del segle XIX hi ha
nombroses bailaoras i bailaores catalans d’origen, fins i tot el cos de ball
del Liceu, el 1847, te el gènere com fix, no diguem ja els nombrosos teatres de
Barcelona. Però és en els Cafès Cantants on s’arrela més el gènere des de
finals del XIX, l’Eden Concert, el Dorado, Ca l’Escanyo a Barcelona, el cafè
Soler i la cerveseria del Siglo a Sabadell, el Roial Concert i el Cafè Paris a
Lleida... A Barcelona tenia la seu espanyola les principals discogràfiques de
musica flamenca (i de tota la música a l’Estat) la Voz de Su Amo i Parlophon
Electric.
Aquells anys, d’abans de la guerra,
van veure néixer l’art de Carmen Amaya i de la seva tieta la Faraona, la veu
del mallorquí Juanito el Dorado o la música d’una de los poques dones de
l’època guitarristes de flamenc, Matilde de los Santos.
Entre les nissagues flamenques destaca
la família Borrull, gitanos originaris de Castelló, instal·lats a Barcelona,
que van destacar en el ball i en la guitarra, Miguel Borrull pare van fundar i
dirigir el Villa Rosa cafè cantant hegemònic en el flamenc durant tot el
període que va de 1915 a la guerra. El seu fill, també Miguel va continuar el
camí del pare junt les seves germanes.
Miguel Borrull va acompanyar al Cojo
de Málaga a la guitarra en nombroses gravacions per la “Voz de Su Amo”, aquest
fet, potser, va ser determinant per que Joaquin José es traslladés a viure a
Barcelona.
Finalment transcric una cartagenera
minera del Cojo de Malaga (https://www.youtube.com/watch?v=zF2DdQYjJYs ), aquesta cançó segur no hagués
disgustat a l’Antonio Martin.
A la oscura
galería
que baja el
minero cantando
A la oscura galería
Y aunque
cantaba pensaba:
si deje a la
mare mía
que por mi
queda llorando!!.
El talento y
el sentido
eso no le va
al minero
El talento y
el sentido
Que rompe
piedras blandas o duras
y sin
temerle al peligro
trabaja en
su sepultura
MES INFO...
Une
expérience libertaire en Cerdagne : Puigcerdà sous le pouvoir des anarchistes
(juillet 1936-juin 1937). Jean-Louis Blanchon.
“Anarquia
i república a la Cerdanya”. J. Pous i J.M. Solé i Sabaté, Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 1988. Aquest llibre, bastant clerical es pot
aconseguir a la Xarxa de Biblioteques públiques de Barcelona.
“Nacionalistas
contra anarquistes en la Cerdaña (1936-1937)” A. Gascón i A. Guillamon,
DESCONTROL 2018. Curiosament cap dels nombrosos llibres d’A. Guillamon sobre
Barcelona i Catalunya es pot trobar a les biblioteques públiques de la Xarxa de
Barcelona.
El
caso de Antonio Martín o la manipulación de la historia para difamar a los
anarquistas. La otra Memoria histórica, o como justificar determinadas muertes. Escrit per
Antonio Gascón y Agustín Guillamón. http://www.sbhac.net/Republica/Colabora/AntonioMartin.htm
“Flamenco
en la Barcelona republicana (1931-1936)” M. Madridejoa, Observatorio del
Flamenco.
https://www.juntadeandalucia.es/cultura/flamenco/sites/default/files/flamenco/docs/revista%2018%20pag%2056-58%20Observatorio-Montserrat%20Madridejos.pdf (consultat
octubre de 2018).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada