CURTCIRCUITANT LA XARXA

Fa uns dies (el dia 8) durant la suposada “vaga general” es va produir una acció original, i innovadora al nostre país (en altres pot ser fins i tot habitual): es van tallar més de 70 punts de la xarxa de comunicacions, trens i carreteres.

Tot plegat no estava del tot planificat i va néixer d’assemblees de base, assemblees penetrades per partits polítics és cert, però assemblees amb voluntat d’autonomia. La coordinació laxa es posa en manifest per el fet de que, per exemple, a Sants no es van tallar les vies de l’AVE fins a la tarda, en aquest cas la falta de coordinació és un indicador de virtut, d’autonomia...

La manipulació de partits i de posicions autoritàries no és una característica exòtica, qui hagi participat en qualsevol procés que es reclamava assembleari s’ha enfrontat en un moment o altre amb situacions com aquesta, ja sigui el 15M, la constel·lació de plataformes ecologistes, totes les vagues assembleàries (des de ROCA a Panrico)... la única manera d’evitar això és autolimitar-nos, però tots coneixem cassos de manipulacions autoritàries a CSO, Ateneus, Sindicats... és l’autolimitació un bon camí?

Un tema afegit és el nombre relativament baix de persones participants, en contrast amb les megaconcentracions de l’ANC. Molts dels talls estaven protagonitzats per unes desenes de persones (excepte a Girona), en total, simultàniament, no devien haver més de 2 o 3.000 persones, la conclusió és que un o uns grups decidits (no grupuscles) poden aturar un país, una ciutat... un continent?.

Per altra part en d’altres manifestacions més multitudinàries al voltant del “procés”, el paper de la gent era coreogràfic, les persones formant imatges, mosaics, cadenes... per donar sentit a les negociacions i discursos de polítics i jerarques. En canvi als talls de les xarxes el protagonisme era de les persones compromeses amb el tall, que s’enfrontaven amb els seus cossos als conductors i viatgers aturats, negociaven amb ells i que s’han trobat amb la reticència dels polítics i activistes professionals.

Certament si la policia hagués carregat els talls no s’haurien mantingut, al menys en el mateix format... cal recordar com els miners i treballadors reconvertits (manifestants dels més durs) del cantàbric van utilitzar els talls itinerants (tallar i fugir al bosc o al camp en arribar la poli), no estem en una situació com aquella, però poden arribar-hi.

El capitalisme, els estats, les policies... actuen en xarxa, mitjançant, el FMI, la UE, la Europol i la Interpol... resulta evident que sols es pot actuar contra ells interferint les seves xarxes, anul·lant nodes... i com les seves xarxes estan interconnectades qualsevol interrupció afecta al conjunt, no es necessita buscar el node concret, ni la línia dedicada, qualsevol punt afecta. Això pot fer que, al mateix temps que es facilita l’acció directa, aquesta esdevé difusa i global sense necessitat de coordinacions: “no fa falta organització quan la gent està organitzada”.

Hi han molts exemples d’atacs a les xarxes, alguns recents i altres antics, des de l’antiguitat els insurrectes han fet que els camins i els mars fossin insegurs, però nosaltres ens referim a una situació posterior, a una fase de major complexitat, més enllà del camí ral... parlem de les xarxes cada cop més complexes, des de l’aparició del ferrocarril, del telègraf i del telèfon, fins els moderns sistemes en xarxa, internet, fibres òptiques, wifi...

Ja les sufragettes del Regne Unit van identificar la importància de les comunicacions per colpejar al capitalisme patriarcal atacant el sistema postal, abans el desplegament del ferrocarril ja va ser contestat per aquells a qui atropellava.

Si mirem la història recent (i no tan recent) dels estats europeus, especialment l’espanyol trobem multitud d’exemples de talls a les xarxes.

Des de la “guerra del pimiento” el setembre de 1973, en ple franquisme, en que pagesos navarresos van tallar durant hores la carretera Pamplona Zaragoza i la via del tren Barcelona Irún, demanant un preu just a les envasadores per la collita de pebrot.

Fins les lluites contra l’augment del preu del transport, com “toma el metro” a Madrid el 2012, on el 25 d’abril es van aturar 13 combois i el 8 de maig 10, amb centenars d’afectats i un grapat de detinguts, o STOP pujades de Barcelona.

A França i Alemanya, els mesos d’octubre i novembre de 2005, es van interrompre per sabotatge les línies de tren de gran velocitat TGB en diversos punts, sembla que era una protesta contra el transport de residus nuclears a Alemanya, però l’estat francès el va utilitzar per endegar una operació contra “l’anarquisme-autònom”.

Passant per les lluites contra el contracte de joves a França el 2006 contra la CPE (un model de contracte precari per joves) o el 2016 contra la reforma laboral, talls d’autopistes, bloqueigs de ponts.. i invasions de pistes d’aterratge.

No sols s’han pogut bloquejar xarxes de comunicació terrestres: pescadors de tot el litoral de l’estat van bloquejar els port durant l’octubre de 2005, Barcelona, Tarragona, Cartagena, València, Alacant... i sobretot a Màlaga on es van bloquejar els 5 ports de la província. Barcelona es va quedar sense control semafòric el 17 i el 18 de juliol de 1997 (una acció dels treballadors contra l’amenaça d’acomiadaments), els treballadors de manteniment de l’enllumenat del barri de Sant Martí de Barcelona el van deixar a les fosques per defensar-se d’un ERE, per desembre de 2016...

Potser l’exemple més reeixit d’atacs a la xarxa, tant per la seva diversitat, durada i èxits parcials, com per els trets d’originalitat de moltes de les seves organitzacions (https://www.lahaine.org/internacional/curiosa_anarquistas.htm )va ser el moviment piquetero de l’Argentina durant els anys 70/80, un moviment que va crear una identitat pròpia per els més desfavorits, més enllà de la d’aturats, una identitat activa, més activa que la dels obrers amb treball... cert que el moviment piquetero és molt divers, que hi havia sectors lligats al peronisme (mafiosos i filofatxes) i a organitzacions estaló/maoistes i trosquistes, però també tenia un component d’autonomia i d’autogestió de les lluites molt important i influent.

El moviment piquetero va ser un exemple d’organització i una estratègia replicable a tota Amèrica, en els piqueteros argentins hi ha, segurament, la llavor d’accions semblants arreu, especialment a Mèxic.

Les possibilitats sols tenen un límit: la imaginació i la competència... encara cal cercar metodologies noves, però no cal dubtar que les trobarem.