Incerta Glòria, Joan Sales, els Gaudi i el Nacionalcatolicisme.

La pel·lícula:

:

Finalment, com es “pressentia”, la pel·lícula “incerta glòria”, a la que els darrers mesos s’ha fet una intensa campanya promocional, aparellada amb la promoció de la novel·la, ha estat guardonada als premis Gaudi de la Acadèmia Catalana del Cinema (http://academiadelcinema.cat), i molt provablement, el dissabte que ve, dia 3 de febrer, rebrà també un Goya de la “Academia de las Artes y Ciencias Cinematográficas de España” (www.acedemiadecine.com)  .

Tot plegat perfectament previsible donades les 14 nominacions que tenia per els Gaudí (millor pel·lícula, millor director, millor protagonista femenina, millor protagonista masculí, millor director de producció, millor direcció artística, millor actriu secundària, millor actor secundari, millor muntatge, millor música original, millor fotografia, millor vestuari, millor so i  millors efectes visuals). Finalment n’ ha aconseguit 8, no els més cobejats, però son 8 premis, la peli més premiada.

“Incerta glòria” ha estat una pel·lícula cara (per els nivells del cinema català) amb un cost de 3,7 milions d’euros (pa negre va costar 4 milons), aquests 3,7 milions son aportats per les productores Massa d’Or (la d’Isona Passola), amb coproducció de Televisió de Catalunya, Aragón TV i UrrestiProducciones. També participa TVE i Movistar +, i te el suport de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Cultura, el Govern d'Aragón, i les Diputacions Aragoneses.

La pel·lícula es va estrenar el 17 de març de 2017 i va estar 10 setmanes a la cartellera fins a finals de maig, va recaptar (a Catalunya) 638.088€ i va tenir 100.795 espectadors, és d’esperar que desprès dels premis se’n faci reposició i augmenti el nombre d’espectadors i la venda de DVD’s.

El director, en un principi es va resistir a fer la versió cinematogràfica de la novel·la, però va ser “convençut” per la productora (https://www.ara.cat/cultura/Incerta-gloria-damunt-lombra-Pa_0_1759624078.html).

De tota manera, com sempre passa a les adaptacions cinematogràfiques, la pel·lícula és ben diferent a la novel·la. Villaronga a eliminat quasi totalment les carregoses disquisicions “filosòfiques existencial/cristianes” i les parrafades de defensa del catolicisme, deixant la cosa en un “western emocional” (segons paraules de lala premsa), també ha afegit escenes de sexe que a la novel·la no apareixen, donat el caire beat de l’autor.

No és d’estranyar doncs que l’Arquebisbat de Barcelona no estigui gens satisfet amb la pel·lícula, el seu portaveu de cinema, mossèn Peio Sanchez, diu de la pel·lícula “una deshumanització de la trama de la novel·la (...), si la novel·la era poderosa per la gran reflexió existencialista cristiana que tenia, la pel·lícula no aconsegueix entrar-hi. El director de cinema transforma la novel·la en una pel·lícula trista i sense Relacions” (https://www.esglesiabarcelona.cat/actualitat/incerta-gloria/ ).

La pel·lícula te, però, un començament força truculent, els anarquistes forasters (suposem que procedents de Barcelona) volen executar a dos nens petits, dos pàrvuls... doncs be no hi ha cap referencia documentada sobre un fet com aquest. Fins i toten Solé Sabaté en la seva minuciosa relació de víctimes de la repressió a Catalunya no cita cap cas d’assassinat de criatures a la rereguarda (“La repressió a la reguarda a Catalunya”, es pot consultar a la Xarxa de Biblioteques de Barcelona).

La novel·la:

Incerta Glòria (la única novel·la de Joan Sales) és una baluerna de més de 900 pàgines (alguns diuen que en realitat són 4 novel·les), escrita i reescrita entre finals dels 40 i els anys seixanta. Alguns la qualifiquen com “la millor novel·la catalana del segle XX”, entre ells el senyor Lara que l’any 1969 va donar-li el premi Ramon Llull per la millor novel·la entre 1952 i 1968, i que va facilitar el camí a la seva elecció per les caixes d’estalvis per la setmana del llibre (50.000 exemplars una xifra rècord en aquells temps)...

Vista la carregosa lectura que comporta i el progressiu empastifament nacionalcatòlic (a partir ja de la segona part, però sobretot a la quarta part) deu estar molt malament la literatura catalana si aquesta és la millor, jo la inscriuria en la tradició moralista catòlica espanyola d’un Torcuato Luca de Tena o d’un Martín Vigil, malgrat que Joan Salesfos qualsevol cosa menys espanyolista...

No parlarem de l’argument de la novel·la, per tenir-ne una idea podeu mirar ahttps://ca.wikipedia.org/wiki/Incerta_gl%C3%B2ria, ens limitarem a criticar alguns aspectes de la ideologia que traspua i algunes falsedats històriques que és necessari denunciar, així com la possible utilització política d’aquest revival.

Joan Sales el nacionalcatòlic:

Segurament pot semblar exagerat emprar aquest qualificatiu per un membre d’Unió Democràtica, però de fet és el millor per descriure una ideologia que predica el cristianisme, la resignació social, el masclisme i la homofòbia.. i de fet una “sincronització” entre catolicisme i govern de Catalunya, al voltant del que representa el lema “Catalunya serà cristiana o no serà” atribuït a Torres i Bages, al llibre “tradició catalana” de l’esmentat bisbe, seguit per la línia del regionalisme que va des de la Lliga de Cambó (que va finançar al grup de Sales els anys 40) fins a tot l’univers “unió/convergent”, passant per Mossèn Armengou de Berga i d’altres mossens ordenats o no.

El discurs d’en Sales va clarament en aquesta direcció i identifica un “actor víctima”, Crist reencarnat en patrons, explotadors, prohoms, religiosos...

“¿Sabré reconèixer Jesús sota les disfresses que fatalment li tornaran a posar? Reconeixe’l era tan fàcil en aquells dies de juliol i agost, quan el duien a empentes, esparracat, coronat d’espines, amb la cara coberta de sang i d’escopinades, cap al camp de la Bóta o la carretera de la Rabassada per rematar-lo amb la pistola. ¿Com no sentir-se arravatada de simpatia per Ell, que des de fa dos mil anys va traginant la creu de totes les nostres misèries per tots els camins del món? ”

Hi ha una terra promesa, una pàtria, que s’implora (i s’encomana) a un Deu que sembla que l’ha de protegir prioritàriament.

“Com més pròxima la nit, més llarga l’ombra de la creu; acaba que cobreix tot el món. No hi ha res més que la creu per arrapar-se al caire de l’abisme del no-res que ens xucla.”

“Senyor, fes que a l’altra boca apareguin per fi la pau, l’amor, la germanor, la pàtria i la llibertat, ¡deixa’ns veure ni que sigui de lluny la Terra sempre Promesa i mai assolida!”

“Ara, després de tot el que hem hagut de veure durant aquest any, ¿com vols que segueixi creient en l’anarquisme?

—¿Per què no creus en Jesús, papà? Ell no ha decepcionat mai a ningú que hi hagi cregut amb tota l’ànima.

—Sóc massa vell, petita. Les serps muden de pell, els homes no. La tenim tan dura en passant d’una certa edat…”

Finalment la Mare de Deu de Montserrat acaba unint en un Virolai a tots els combatents camí a l’exili, comunistes, nacionalistes, anarquistes... democristians (!!!). Els catalans republicans reunits al voltant de la “seva Mare de Deu”, per sobre d’ideologies i de classes...

“Algun dia explicaré tot això i com anaven arribant a la carena les restes de tantes brigades pulveritzades, tot barrejat, brigades regulars i columnes de voluntaris, nacionalistes i comunistes, anarquistes i demòcrates-cristians, republicans i socialistes, sindicalistes i federals, quin indescriptible galimaties (...) i de sobte, enlairant-se del galimaties immens, aquell potent Virolai que vam entonar tots, mirant al lluny com fumejaven entre la boira de les planes tantes ciutats i viles i pobles, aquell Virolai entre les clarors agòniques de la posta de febrer, abans de continuar la nostra marxa, ara de baixada cap al nord, cap a l’exili.”

Joan Sales el combatent “des de el principi”:

Malgrat que el discurs oficialista que aquests mesos ens esta donant la lata sobre J. Sales, a la novel·la no es pot parlar ni d’imparcialitat ni de “centralisme”. Per determinats sectors pot ser molt útil la frase “ni la mentida roja ni la mentida negra”... però a la novel·la, ell, es situa en una altra mentida de la que no se quin color te (potser groga, com la bandera del Vaticà?).

La seva argumentació gira al voltant d’una suposada majoria “silenciosa” que dues minories de fanàtics te silenciada, una la minoria feixista i l’altra la minoria anarquista, ell es situa en un pla superior, la d’aquells que posen per davant Catalunya, per sobre de les contradiccions de classe:

“Una nova Solidaritat Catalana com la de trenta anys abans, que unint tots els catalans sense distincions d'ideologies ni de classes hauria donat a la guerra naixent I'únic sentit que podia justificar-la davant la història, aquella fita ara ens queda molt lluny”.

Una altra visió és la que contraposa a una generació “heroica” (la d’en Sala i els seus companys), combatents de primera hora, militarment eficaços i que haurien “guanyat” si no fos per l’anarquisme.

Joan Sales va ingressar a  l’Escola Popular de Guerra (creada el 26 d’octubre de 1936), en va sortir alferes a finals de desembre del 1936. Diuen que es va incorporar a la columna Durruti a Madrid, a principis de 1937 (ja mort en Buenaventura), la valoració que en fa és força negativa (bojos i delinqüents, entre alguna bona persona), però l’onze de març del 37, ja està a la columna Macià Companys, a l’Aragó, i és nomenat tinent... i l’agost de l’any següent capità...

De civil a tinent en 3 mesos passant per 3 destins diferents (Madrid, valència, Aragó), realment algú pensa que un tinent amb tres mesos d’instrucció podia ser “superior” a un delegat de columna foguejat durant 8 mesos?. Algú hauria de veure el pes del factor classista que va haver darrera de l’Escola de Guerra (que preparava per oficial als universitaris) i la militarització en el seu conjunt, al capdavall van ser els militars els qui, finalment, van perdre la guerra.

Joan Salesi la fòbia al foraster.

La visió que dona J. Sales sobre les terres aragoneses és totalment negativa, els seus habitants son primitius i reaccionaris, a Olivel de la Virgen (poble literari) el comitè estava format per gent de fora (de Catalunya?) i sis del poble, un coix, un geperut, un boig... i un altres tres inútils

“Le diré quiénes son, pero no vayausté a denunciaries. El uno es el Pachorro, que es giboso, que vive cerca de la fuente; el otro, el Restituto, que no andabien de la cabeza…” (...) “Els sis imbècils del comitè anarquista seien darrera l’alcalde i també s’havien posat el vestit dels diumenges” .

Els aragonesos, son bruts (no es banyen mai) i grollers, encara han de descobrir la roda (fan servir burros amb sàrries, no carros)... Sols són un material amorf quan no feixista. Fins i tot els anarquistes venen de fora, de Catalunya.

Ni tan sols la gastronomia es salva, i això que sembla que els oficials d’incerta glòria no passen gana: moixama remullada en vinagre (?), pollastre submergit en oli i un plat que no he localitzat encara i que, segons en Sales era horrorós, el mortejo (es provable que sigui fruit de la seva “imaginació” literària).

Per Joan Sales els combatents de l’Aragó (menys uns poquets) són tots “forasters” o no tenen lloc d’origen, han sigut portats al front d’Aragó tan sols per diluir-lo. No reconeix que els milicians anarquistes, els primers en arribar (mentre Sales donava classes de català i anava a l’Escola Popular de Guerra), siguin catalans. i la caiguda del front d’Aragó és sols culpa seva.

“El 1936 se'ns en presentà ben inopinadament una (oportunitat)  magnífica i no la vam saber emprendre. Tot hauria estat possible aleshores pel que fa a la plena restauració de la nostra nacionalitat. Però unes turbes (...) que eren en tot cas en gran part forasteres, van creure que havia arribat el moment primparat de proclamar l'anarquia universal”.

“Barcelona crepitava i fumejava sota el cel asfixiant de la canícula i escamots de gent forastera, esparracats i emmascarats de sutge, corrien d’aquí d’allà al rastre de sacerdots per massacrar-los.”

Tota la culpa del forasters!... això és una constant per en Joan Sales, tan a “Incerta Glòria” com a altres texts, declaracions i entrevistes seves... Per ell hi ha una estratègia de dilució (menada per un obscur poder que utilitza als anarquistes, als feixistes i al govern de la República), estratègia que comença ja abans d’acabar la guerra, suposo que es referia als refugiats i als soldats del front d’Aragó:

“Val a dir que la invasió ja havia començat en plena guerra i sota variats pretextos, patrocinada pels governs republicans espanyols; en aquest propòsit tots eren uns i els uns s'ajudaven als altres”.

Els “invasors”, eren com ens diu dels aragonesos, bruts, ignorants i obedients a l’autoritat:

“Eren quintos, quasi tots de les províncies de Jaén o d’Almería, i l’havien seguit com els andalusos segueixen sempre aquell que els mana, cegament, sense demanar-se on els duia.”

Curt i ras!... Xenofòbia.

Joan Sales i els anarquistes:

És força curiós l’odi als anarquistes present al llarg de totes les pàgines del llibre, on fins i tot el tolstoiàMilmany es tractat, no d’assassí, però si beneit, gairebé convertint-lo al cristianisme i per descomptat a un gradualisme ben sorprenent, així el fa dir:

“Per poc que el que jo he escrit i predicat durant més de quaranta anys hagués estat comprès, hagués tingut una mica de difusió i d’eficàcia, ara no hauríem vist aquestes col·lectivitzacions suïcides d’indústries; suïcides, sí, de la manera com s’han fet. ¡Estan matant la gallina dels ous d’or! (...) Estan matant aquesta indústria catalana, filla de cent anys de seny, de treball i d’estalvi, aquesta indústria catalana ens mantenia a tots…”.

De cop i volta el vell anarquista Milmany pensa que els empresaris els mantenien a tots i que la acumulació del capital era fruit de 100 anys de seny i treball. No sols no reconeix el fet de que les milícies anarquistes van aturar a l’exercit feixista a l’Aragó (van ser el més nombrosos i els que van arribar abans), sinó que es nega també cap virtut a les col·lectivitzacions de la industria... segons diu les col·lectivitats van “matar” la industria catalana.

A la novel·la, a part de les turbes anarquistes forasteres i del vell anarquista transmutat en socialcristia, hi ha dos prototipus “Salerians” d’anarquista un l’agent provocador Lamoneda i l’altra el fill del vell Milmany, en Llibert Milmany, el fill del vell Milamany és el més interessant, l’altra apareix als deliris del capellà Cruells a la darrera part.

En llibert és un ambiciós (com sa mare) que controla les turbes anarquistes durant el Juliol de 1936, a ell s’atribueixen doncs casi tots els mals, des de la matança de capellans fins a negar medicines a un nen amb diftèria... i finalment canviar de bàndol i prosperar a la Espanya Nacional. Segons la novel·la en Llibert és Director de Propaganda de Guerra i promotor del cartellisme propagandístic de la Generalitat, concretament d’un que deia “feu tancs, tancs, tancs” i un que parlava de la “guerra de l’ou”... doncs be, de cartellisme en tenia cada organització de propi, però els dos que cita en sales són de la Comissaria de Propaganda dirigida durant tota la seva existència per un membre de l’Esquerra Republicana (Jaume Miravitlles), no existia cap “Direcció de la Propaganda” que enganxes cartells per Barcelona.

La Comissaria a més de cartells, produïa revistes, llibres, documentals, programes de radio... i un personatge de Lola Anglada que es va fer famós i del que es va arribar produir com a ninotet, el “més petit de tots”.

En llibert a més d’omplir el país de cartells tètrics i ridículs, destrossa l’òpera mitjançant la “òpera proletària”, espectacle doctrinari i sense espectadors que, diu en Sales,es celebrava al Liceu...

“Ha requisat el Liceu (en Llibert) i ara només s’hi dóna òpera proletària. Jo no sé d’on ha tret el meu estimat germà els librettos i la música de les òperes que munta”.

Val a dir que el Liceu estava nacionalitzat per el Govern de la Generalitat en mans de la Conselleria de Cultura (per evitar-ne la col·lectivització) i que la programació va ser la convencional, amb algunes òperes i concerts de l’orquestra de Pau Casals. El teatre barcelonès col·lectivitzat (majoritàriament per la CNT) va tenir una programació centrada en l’entrateniment i el lleure. De les 193 estrenes i reestrenes que va haver entre 1936/1939 12 van ser obres dels germans Álvarez Quintero (comèdia),9 d’Antonio Paso (sarsuela i revista), moltes d’altres també eren comèdia i sarsuela, però també van haver representacions d’obres “sèries” 9 de Jacinto Benavente, 3 d’Alejandro Casona, Perez Galdos, Arniches, Ibsen, Rosa Maria Arquimbau... no hi ha ni rastre de les “Operes Proletàries”.

És ben curiósque, a la novel·la, els comunistes marxistes s’escapin de les crítiques, especialment donat que en Sales i el seu pare van ser detinguts i processats per el SIM (en mans del PC/PSUC) i que dos germans més joves van morir de tifus a un camp de concentració del mateix SIM, segurament el caràcter nacional/estatalista que es volia veure al PSUC contribuís a aquesta desaparició del mapa, també cal tenir en conte la omnipresència i fins un cert punt omnipotència del PSUC durant la clandestinitat, la condemna de l’aparell intel·lectual, de propaganda, organitzatiu... podia tenir conseqüències greus per qualsevol llibre.

Hi ha més inexactituds i estrictes falsedats, com que els anarquistes durant maig del 37 van canonejar el barri de Pedralbes, o que durant l’assalt al convent dels Carmelites s’assassinés a un delegat de la Generalitat i varis guàrdies d’assalt...

El perquè de tot plegat:

Hi ha un perquè de tot això, i és la potenciació d’un relat social de dominació que pretén trobar una línia que va des de la mitologia medieval i les guerres dinàstiques, fins a un oasi interclassista industrial català, la Lliga, el parèntesi del franquisme, i enllaçant el llarguissim període de govern de CiU... i ara fins el mon que defensa el PDCAT i novíssimes estructures socials en les que les contradiccions de classe no son tals, aquestes contradiccions son superades (pretenen) per un marc “superior”...

ERC i els alguns grups marxistes, que tenien un relat propi (en part autoatribuït), el relat de les grans lluites socials, la victòria de les classes populars sobre els militars el 1936, la guerra, no sembla que tinguin suficient interès a defensar el seu relat front l’altra. És el seu problema, si queden presoners del nacionalcatolicisme de l’altra relat.

Nosaltres, però, tenim el nostre propi relat, un relat que hem de defensar, i l’hem de defensar sense vergonyes, defensem la Barcelona de les bombes (la del Liceu inclosa), la de la vaga de la Canadenca i tots els seus serrells, la de les duríssimes lluites socials dels anys 20 (pistolers inclosos), la de les insurreccions llibertaries dels 30, la de la victòria sobre els militars feixistes el 19 de juliol de 1936, la del període dels incontrolats a l’estiu i tardor del 36, la de les milícies del front d’Aragó, la de la insurrecció de maig de 1937, el maquis... i també, com no, del declinar d’un moviment que frisa per tornar a enlairar-se.

El nostre relat el compartim amb moltes persones que, hores d’ara, no estan al nostre camp, tota una història de lluita... persones desorganitzades que hem de procurar que no es quedin sense aquest relat i amb un pam de nas.

De tota manera amb relats no anem enlloc, es van esmorteint i difuminant, fins desaparèixer. Necessitem actuar contra el mon actual i totes les seves misèries, combatre les opressions d’ara mateix, ens cal dotar-nos de mecanismes propis per resistir la dominació... i, si podem, capgirar-la, encara que sigui sols un instant.