CONTROL LABORAL I TECNOLOGIA

Las tecnologies de vigilància s’infiltren arreu, als barris, a les escoles, a les botigues, als edificis oficials, i de la mateixa manera que envaeixen l’espai veïnal, familiar, de lleure, també estan envaint l’espai on ens deixem la vida, l’espai laboral, fent-lo cada cop més inhòspit i aclaparador.

L’ús de la tecnologia per controlar als treballadors és antic, segurament ve ja de la implantació dels rellotges, i ha continuat amb d’altres instruments cada cop més sofisticats, dels rellotges mecànics de fitxar als sistemes d’accés biomètrics (petjada dactilar, iris, palmell de la ma...), les etiquetes RFID o els serveis mèdics per “afavorir la salut dels treballadors” (sobretot controlar baixes)...

La patronal sempre ha desitjat tenir un panòptic laboral al seu servei, i de fet el va aconseguir gairebé sempre, però ara amb la aplicació de la tecnologia moderna pot tenir aquest panòptic amb pocs actors humans, un panòptic inhumà, un panòptic sense empatia ni compassió, un panòptic insubornable... un mon laboral infernal.

La videovigilància va ser la primera de les opcions que les empreses van tenir per aprofundir en el control laboral, però, malgrat el caire parapolical de l’Estatut dels Treballadors, en un començament van tenir algunes ensopegades greus, van arribar un seguit de sentències dels tribunals socials bastant favorables als treballadors videovigilats, com norma general es considerava que calia advertir i informar de l’ús com control laboral de les càmeres per poder usar-les com prova.

Aquesta tendència “favorable” als treballadors es va anar revertint... fins arribar a sentències com la del 3 de març de 2016 de la sala social del TS (7222/2016), on ja es considera suficient informació un cartell penjat a l’aparador (solen ser acomiadaments de botiges i centres comercials), sense que constes informe de l’AEPD o estar informats els representants sindicals, aquesta sentència es donava com vàlida la prova videogràfica contra una dependenta de Bershka (https://www.boe.es/boe/dias/2016/04/08/pdfs/BOE-A-2016-3405.pdf ).

A partir d’aquesta sentència es generalitza l’acceptació com a prova de gravacions fetes per sistemes de videovigilància, sense advertència i fins i tot sense senyalització. Arribant-se a emprar càmeres camuflades, com el cas de 5 treballadors de Mercadona acomiadats per gravacions amb càmeres amagades, no comunicades ni senyalitzades. Desprès de la seva condemna als tribunals espanyols (jutjats del social, Tribunal Superior de Justícia de Catalunya...), el recurs presentat davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans a capgirat la situació (de fet, anteriorment, a la sentència del cas Barbulescu ja havia fet imprescindible la informació als treballadors), a aquesta sentència, la “Lopez Ribalta y otros”, del 3 de gener de 2018 es declaren nul·les les gravacions amb càmera amagada.

Ara les assessories legals de la patronal es llepen les ferides mentre es van desgranant una sèrie de rebutjos a les proves de vídeo en els judicis d’acomiadaments. De tota manera, en blogs d’advocats patronals, ara sembla que mantenen que les càmeres amagades son legals si estan actives poc temps (?).

La captació per vídeo s’emporta els trumfos dels control laboral, però hi han altres tecnologies que envaeixen l’espai íntim i que no son percebudes com perilloses, per exemple les gravacions de so. Casi totes les càmeres instal·lades recentment poden gravar-lo i és una tecnologia senzilla, invasiva i molt eficaç per el control laboral, ja que no sols detecta fets sinó també opinions i expressions de sentiments. Gairebé no hi ha sentències al respecte (https://www.boe.es/boe/dias/2000/05/18/pdfs/T00041-00048.pdf), segurament la informació obtinguda s’usa per finalitats diferents als d’acomiadar a treballadors molestos, més per pràctiques antisindicals encobertes.

També comencen a haver acomiadaments lligats als GPS, per no estar on l’empresa espera, o per apagar-lo (https://jsanchezperez.es/wp-content/uploads/2018/02/2.-Jos%C3%A9-S%C3%A1nchez.-STJAnd.Granada-18-09-2017.pdf,. http://www.poderjudicial.es/search/contenidos.action?action=contentpdf&databasematch=AN&reference=8173816&links=%221908%2F2017%22&optimize=20171023&publicinterface=true).

A això s’afegeixen els braçalets de localització, les etiquetes RFID, els sistemes de geolocalització indoor (http://negreverd.blogspot.com/2018/10/smart-city-geolocalitzacio-i-realitat.html ), sistemes de control de les xarxes informàtiques, lectura de les pulsacions al teclat... etc.

Hi ha una altra línia de control laborable mes “amigable”, es tracta de sistemes informàtics amb “intel·ligència artificial” que, a traves de la recol·lecció de diferents tipus de dades i “l’aprenentatge profund”, mesura la satisfacció, el clima laboral i el desenvolupament dels empleats. És el cas de Humu, una empresa dels EUA liderada per Laszlo Bock, antic gestor de personal de Google, el software va enviant petits missatges “encoratjadors” i personalitzats als treballadors, amb recomanacions per millorar la seva “satisfacció”, la seva i la dels seus “subordinats”.

Un ambient laboral cada cop més asfixiant, més opressiu, més agressiu i hostil... Treballs de merda!!!

CONTRA TOTA NOCIVITAT