Un tema que preocupa, i molt, és l’impacte de
la robotització i de la intel·ligència artificial (IA) sobre les desigualtats
socials, el fet de que aquestes tecnologies (diuen que es tracta de la la cinquena revolució... industrial)
destrueixin llocs de treball nets fa pensar que, per molts treballadors, no
sols els no qualificats s’acosta un llarg període d’aprofundiment de la
precarietat laboral.
Abans de res dir que es destrueixen treballs
de merda (alguns ben pagats, però aquests no son els majoritaris) per
substituir-los per altres treballs de merda mal pagats, o un atur de merda, en
definitiva aprofundir en les característiques merdoses del mon. La nocivitat
del mon industrial/capitalista va més enllà de la divisió dels humans en
estaments laborals i solucions com la renda bàsica o els impostos als robots
sols fan estendre-la i aprofundir-la.
Ala EUA la automatització ha destruït més de
700.000 llocs de treball en uns 20 anys (de 1990 a 2007). Un robot afegit per
cada 1.000 llocs de treball, redueix l’ocupació en 5,6 treballadors i rebaixa
els sous un 0,5%... els robots i la IA fan que la societat es vagi convertint
en dos societats separades, una altament qualificada i molt ben pagada, i una
altra cada cop més precaritzada i amb ingresso cada cop més baixos.
Els tecnòlegs (o millor tecnofils), sobretot
els del sector de la robòtica i la IA, mantenen que l’automatització generarà
més llocs de treball que no els que destruirà, mantenen que això a passat cada
vegada que hi ha agut un “progrés disruptiu”, obliden els efectes que han
tingut aquestes “disrupcions”, el proletariat angles va tardar 40 anys a
recuperar els nivells salarials d’abans de la primera revolució industrial i la
misèria i el sofriment que van provocar ha estat amplament documentat, durant
aquests 40 anys (acompanyats d’un increment del cost de la vida) els sous, al
llarg d’aquests 40 anys, es van estancar o van decréixer.
A més la revolució tecnològica actual te trets que no es van donar a las
anteriors, bàsicament la rapidesa i la profunditat dels canvis, de fet no hi ha
cap dada que permeti suposar que els nivells d’ocupació i la renda dels més
desafavorits es recuperi, ni que l’escletxa social es faci més petita.
La solució educativa també s’ha de posar en
dubte, els treballadors de més de 40 anys, tenen realment possibilitats de
formar-se en les noves tecnologies i, a més, algú donarà feina a treballadors
grans per molt formats que estiguin?. Cada cop més, en el mon industrialitzat,
l’accés a l’elit educativa va més lligada a la renda familiar i a la primera
infància dels nens. Per altre part ser universitari és (a tot el mon) cada cop
mes car, per exemple Catalunya és la comunitat, de tot l’estat, on l’aportació
pública és més baixa, el 68.6%, i els alumnes catalans són els cinquens (per la
cua) en finançament per estudiant, i el cost per crèdit és el més car, les
diferències, naturalment, les cobreixen els alumnes i els que tenen recursos es
fuguen a les privades.
Els fenòmens lligats a la implantació de la
robotització i la IA estan bastant estudiats als EUA, d’on es disposa de més
informació estadística, però en trets generals la situació a Europa i a altres
llocs del mon porta la mateixa tendència (https://www.technologyreview.es/ ).
Per exemple, els “gilets jaunes” de França en
son un símptoma, i la situació als països emergents de l’Àsia és fins i tot més
extremada, l’automatització s’estén a gran velocitat i les desigualtats creixen
exponencialment.
A Europa s’està produint una acumulació de la
riquesa en mans privades., en alguns països supera el 500% del pressupost
nacional, s’ha retrocedit als nivells de principis de segle XX
EL CAS
DELS EUA.
Als EUA el salari mitjà d’un home sense estudis
secundaris va caure en un 29% entre 1990
i 2013, i el dels qui sols tenien els secundaris un 13%, en el cas de les dones
(amb uns ingressos molt menors) les que sols tenien els primaris van caure un
12%, mentre que les que tenien els secundaris van créixer un míser 3%.
Als EUA el 1% més ric posseeix el 34% de la
riquesa, i el 0.1% més ric posseeix el 15%, el 10% millor pagat acumula el 40%
dels ingressos totals.
EL CAS
DE LA CIUTAT DE PITTSBURGH.
Pittsburgh, va patir una cruel recessió amb el
tancament de les fàbriques d’acer (base de la seva economia), ara s’està
“recuperant” amb la implantació de empreses d’alta tecnologia com Uber Advanced Technologies (la empresa que
desenvolupa la conducció autònoma per UBER) i de les “star-ups” de conducció
autònoma Argo AI y Aurora Innovation, també s’ha instal·lat a Pittsburgh la divisió de funcionament autònom de Caterpillar, empresa
de maquinaria pesada. L’impacte sobre Pittsburgh ha estat espectacular, però en la pràctica el que ha fet ha
estat gentrificar la ciutat, els
preus de l’habitatge han pujat astronòmicament, la població es va envellint i
70.000 persones d’entre 35 i 54 anys han abandonat la zona.
EL CAS DE GREENVILLE.
La economia de Greenville
estava basada en la industria tèxtil, els tancaments i deslocalitzacions la van
enfonsar en una crisi de la que va sortir apostant per empreses de fabricació
com BMW, ABB, Fluor, Michelin, Bosch i la divisió energètica de General
Electric, l’atur va baixar per sota de la mitjana... però paral·lelament que
els ingressos per càpita han disminuït, el nombre de persones que depenen dels
cupons de menjar s’ha duplicat i 22% dels nens viuen en llars pobres. Aquestes
dades van lligades a l’automatització d eles fàbriques establertes, per exemple
BMW te a la planta de Greenville 1.400 robots que produeixen un cotxe casi cada
minut, quan es va inaugurar la planta els robots feien 30% de la feina de
taller, ara en fan el 99%.
SILICON VALLEY.
Silicon Valley és l’exemple
paradigmàtic del desenvolupament de les tecnologies digitals, i un mirall on es
miren totes les ciutats i països que volen basar el seu desenvolupament en
l’automatització i la intel·ligència artificial. Barcelona (o la seva Àrea
Metropolitana) vol ser el Silicon i Catalunya l’Estat de Califòrnia.
Califòrnia, el mirall per
alguns catalans, és la vuitena economia del mon, molt per davant de moltíssims
països, però també és el que te un índex més alt de pobresa dels EUA, si es
pondera respecte el cost de la vida (amb els mateixos ingressos, és més pobre
un californià que un habitant de Mississipí).
Baixant al nivell local, a
la zona del Silicon la cosa no millora. Be que és cert que els ingressos
“mitjans” al Silicon Valley eren, el 2013, de més de 70.000€ (un 70% per sobre
de la mitjana dels EUA), però un 31% dels treballs es pagaven per sota dels 12€
hora, xifra que no permet mantenir una família en una àrea on el cost de la
vida (sobretot l’habitatge) és molt car. Al cor de Silicon Valley, al comptat
de Santa Clara les persones que viuen per sota del llindar de pobresa son més
del 19%.
La situació, amb el pas
dels anys, no sols ha continuat igual sinó que ha empitjorat, ha empitjorat per
els desfavorits, per els altres ha millorat... no és doncs d’estranyar que els
veïns de la zona reaccionin violentament davant la prepotència i la suficiència
dels afavorits per l’escletxa tecnològica. Els autobusos que transporten als
treballadors de Google des de San Francisco fins a la seu, han estat apedregats
repetidament, obligant-los a canviar de recorregut, a camuflar-se i a circular
amb protecció.
ELS
PAÏSOS EMERGENTS.
La situació als països
emergents, els BRICS és la mateixa però més extremada, la escletxa social entre
la coalició de rics i “tecno-emprenedors” és encara més gran.
La distància entre els
privilegiats i els exclosos ja era gran a rel del desenvolupament propiciat per
la globalització (a costa del medi ambient local i de la vida de la població), ja
era abismal i els darrers anys s’ha aprofundit.
Molts països emergents
s’havien especialitzat en treballs intermedis, com per exemple la Índia amb els
informàtics i algunes tasques d’enginyeria, a la Índia aquests treballadors
qualificats de base eren fins 10 vegades més barats. La introducció de la IA a
permès a grans corporacions índies acomiadar a un gran nombre de tècnics i
informàtics, el sector abans del 2021 es calcula que haurà eliminat més de
480.000 llocs de treball d’aquesta mena.
La deslocalització es
comporta com les fitxes del dòmino, l’activitat econòmica més intensiva en ma
d’obra es va traslladant d’un país a l’altra al compàs de les remuneracions,
així molts gegants industrials indis (Tata, Infosys...) han
traslladat els centres de trucades a Filipines on els sous son encara més
baixos, el següent pas, apart de un nou trasllat (potser a l’Àfrica) serà la
generalització total (ja està molt avançada) dels chatbots amb IA avançada
El 2017 la major part dels robots instal·lats
al mon, ho van ser a Àsia, 138.000 a la Xina, 45.600 al Japó, 39.700 a Corea...
això contrasta amb els 33.200 dels EUA i els 21.400 d’Alemanya. Altres països
europeus son encara més xocants si veiem que França i Espanya, amb 4.900 i
4.200 respectivament, contrasten amb els 8.300 de Vietnam o els 3.400 de la
Índia (https://ifr.org/ ).
La densitat de robots (robots per cada 10.000
treballadors) ens indica que encara hi ha en el mon dels emergents un ampli
marge d’automatització (i d’exclusió, de precarització i d’explotació). Així
per exemple la Xina te una densitat de sols 97 robots per cada 10.000
treballadors, arribar al nivell de Corea suposaria la desaparició de 34.000
llocs de treball per cada 10.000 treballadors.
El país amb la màxima densitat, Corea, te 710
robots per cada 10.000 treballadors, això ens indica que sense aquest 710
robots el nombre de treballadors seria de 139.760i que els seus sous han estat
rebaixats en un 35%.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
La esquerra vincula el benestar al creixement
econòmic i a la capacitat de l’estat per recaptar recursos econòmics, sense
contar que el malestar no es degut tan sols a la manca de recursos materials,
sinó a la humiliació, la postergació i a la vida buida i alienada a la que ens
sotmeten a tots, aturats, actius i jubilats (les tres úniques descripcions que
permet el sistema).
Les solucions no son els balanços econòmics,
ni els impostos a la robotització, ni la formació en noves tecnologies, ni la
renda bàsica, el problema és la mateixa societat tecnoindustrial en si mateixa
i tots els seus annexes tecnològics i socials.
No cal anar massa llunys, el nostres
“ancestres” ho tenien més clar que nosaltres, i van ser luddites, no sols a
l’Anglaterra de la industrialització, sinó també arreu on s’estava introduint
la mecanització, i sobretot on s’introduïa la megamàquina de la dissort...
SIGUEM LUDDITES!!
CONTRA TOTA NOCIVITAT!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada