Fa uns dies (el dia 3) se’ns demanava que “pactéssim” (be,
nosaltres no, que pactessin CCOO i UGT és clar) una “aturada” amb els patrons,
el resultat ha estat que s’ha produït un tancament patronal, sobretot a
l’administració pública, però també a cadenes de serveis i de grans superfícies
(com per exemple MERCADONA), on les organitzacions sindicals institucionalistes
UGT i CCOO han arribat a “acords parcials” amb els empresaris, superposada a
una vaga general convocada (anteriorment) per el mateix dia, malgrat la escasses
de piquets i d’actuació autònoma no ha deixat de ser una vaga a molts llocs.
Malgrat la distancia en el temps, en la situació i en el
plantejament, pot ser interesant, cara a futures mobilitzacions, veure el que
suposa un locaut (bàsicament una arma patronal), especialment un dels locauts
més importants en la nostra història, el que va executar la patronal catalana
per neutralitzar la consecució (escassament efectiva, de fet encara no és
efectiva a molts sectors) de les 8 hores i la puixança de la organització dels
treballadors.
La vaga de la Canadenca és una fita a la història del
moviment obrer, no sols del català, sinó mundial, va ser un fet que va
commocionar, i molt, a tota la classe obrera, però molt més encara a tot
l’empresariat espanyol i català, i també a diverses capes petit-burgeses que
van veure en la força del sindicalisme una amenaça a les seves condicions de
vida, sovint míseres, però acceptables per ells.
La narrativa èpica, més o menys realista o més o menys
exagerada, tapa altres fets que van marcar el camí que va portar a la violència
social (bàsicament violència estatal/patronal) de la anomenada època del
“pistolerisme”.
La patronal catalana (i la espanyola) estaven decidides a
no aplicar les 8 hores i tampoc tota la tímida legislació social promulgada
abans i desprès sobre el treball dels menors, el treball nocturns... Però
sobretot estaven decidides a acabar amb el sindicalisme revolucionari que havia
fet una demostració de força que va terroritzar a tots els ben pensants (rics o
pobres, catòlics o no... de dretes o “d’esquerres”, espanyolistes o
“regionalistes, monàrquics o republicans).
Entre novembre de 1919 i gener de 1920 els empresaris
catalans van endegar un locaut de 84 dies, va afectar a entre 150.000 i 300.000
treballadors barcelonesos i les seves famílies (400.000?, 500.000
persones?...). S’ha de tenir en compte que els treballadors arribaven al més de
novembre amb un mínim de 40 dies de vaga per la Canadenca, i un nombre
indeterminat, segons sector i empresa, de les vagues posteriors per els presos
i acomiadats. Segurament molts acumulaven més de 60 dies sense cobrar, ja abans
de començar el locaut.
El poble de Barcelona, subvertint les paraules del poder,
va canviar la paraulota anglesa “locaut” per l’ou cuit... ous cuits que van
faltar a la seva taula durant molts dies.
Tota la burgesia catalana, gran o petita, es va
mobilitzar en contra de la organització obrera, des de la Lliga Regionalista i
la Mancomunitat de Catalunya, fins a la “societat civil”, els col·legis
professionals, la Acadèmia de Bones Lletres,
l’Acadèmica de Jurisprudència, la Universitat, el Cercle del Liceu,
l’Eqüestre, el de Caçadors, el Reial Cercle Artístic, la Societat Econòmica
d’Amics del País, Acció Popular (organisme eclesial d’acció catòlica entre els
obrers), el Circulo de Obreros San José, el Bisbat, l’Orfeó català, el Centre
Excursionista de Catalunya...
La mateixa Mancomunitat en una declaració d’en Puig i
Cadafalch i els presidents de les diputacions es lamentaven de que el govern de
l’estat “permetia la proliferació de
societats obreres” culpables del desordre.
La patronal, la burgesia i també la petita burgesia (que
formava la milícia patronal, el sometent), van estar durant tot aquest procés
trucant a la porta del Capità General i enviant memoràndums demanant la
eliminació de les organitzacions sindicals (de la CNT) i la formació de
organitzacions verticals corporatives.
Les associacions patronals, les de la “societat civil”,
la Lliga, el sometent... van rebre el cop de Primo de Ribera amb “esperança”. Segurament
en trobar que el govern militar no es limitava al problema social, molts
d’ells, es van portar una bona decepció. Malgrat el que es diu a la historiografia
“oficial” el cop d’en Primo va ser ben acollit per els benestants catalans, el
cop va ser principalment contra la organització de la classe obrera i, sols en
segon terme i posteriorment, contra el catalanisme i el liberalisme, la miopia
de la Lliga la va fer al·lucinar i pensar que els militars es limitarien a
matxacar les organitzacions obreres.
Per contra, els treballadors contaven amb unes
organitzacions esgotades, amb les caixes de resistència buides (mentre a la
caixa de la Federació Empresarial hi havien 12 milions de pessetes de les
d’aquells temps), la solidaritat va anar, per una part, entre ells mateixos,
fent servir pràctiques semblants a les “olles populars” de la crisi d’Argentina,
posades en comú dels escassos recursos alimentaris. Però també van tenir un
gran pes els crèdit que les cooperatives obreres van donar (i que va
desestabilitzar les finances de moltes d’elles), o les de petits comerciants,
comerciants que s’arriscaven a l’acompliment de les amenaces del la federació
Patronal contra els qui donaven crèdit
als obrers, les amenaces es concretaven en boicot econòmic i violència física,
malgrat això alguns botiguers dels barris obrers van seguir fiant als
treballadors.
El Locaut contava amb el suport, no sols dels burgesos
catalans, sinó també de l’exercit, el Govern Militar i el Govern Civil. Les
tropes regulars, els Guàrdies Civils, els Cossos d’Ordre Públic, les policies
paral·leles del general Arlegui, la milícia empresarial que en realitat era el
Sometent i els inicis de les bandes de pistolers que van acabar constituint els
Sindicats Lliures (originàriament d’obediència catòlica i fundat el mateix 1919)
al servei de la patronal.
L’objectiu de la patronal (i del conjunt de la burgesia)
era eliminar la CNT, imposar una sindicació obligatòria per empresaris i
treballadors (sindicació corporativa feixistitzant ben acollida, des de la
Union Monàrquica Nacional fins a la Lliga i el mon empresarial i catòlic), el
contracte individual de durada diària entre treballador i empresari (això ara
mateix, pràcticament, passa moltes vegades, hem retrocedit al que desitjaven
els empresaris dels anys 20), en alguns casos aquests contractes es rebien per
correus i es retornaven per correus, per trencar la solidaritat entre
treballadors.
La patronal va aconseguir, al menys aparentment, alguns
dels seus objectius, molts treballadors es van veure obligats (humiliats) a
signar els seus contractes i a vegades a afiliar-se al “Sindicat Lliure”, però
el que va venir desprès va demostrar que en realitat no havien aconseguit res,
els treballadors potser van abaixar el cap moltes vegades, però van mantenir
clandestinament el seu suport a les seves organitzacions i un rebuig soterrat a
les organitzacions imposades. Per altra part milers de treballadors van ser acomiadat
en aquesta lluita, per exemple a la construcció
van ser 5.000 els acomiadats, 280 a ASLAND, 272 a SIEMENS....
Als anys 20 els treballadors vivien molt al dia, els
salaris no donaven per tenir un coixí econòmic estalviat, no posseïen bens patrimonials... un any amb un terç de dies
sense cobrar era devastador per els treballadors i les seves famílies,
especialment per els més vulnerables, nens, vells, dones gestants, malalts...
que es van trobar el desembre i geners de 1919/1920, sense aliment ni caliu a
la llar.
Durant el període del locaut novembre de 1919 fins febrer
de 1920, les temperatures van ser bastant baixes, no hem trobat dades de
Barcelona (segur que n’hi han, potser de la Reial acadèmia de Ciències), però
segons la Vanguardia la mínima estava al voltant dels 4º graus i en alguns dies
es va baixar dels zero graus, a l’observatori de Montserrat es va arribar a
-4º, a Girona la mínima per el període va ser de -2,5º i a Madrid de -6,2º (això
si que era pobresa energètica!!), la calefacció a les llars obreres era
mitjançant carbó, llenya i potser en algunes petroli, combustibles que calia
comprar.
L’impacte del fred i la gana sobre els grups vulnerables,
ja debilitats per la carestia generada per les vagues anteriors, és indubtable.
Sols s’han trobat dades sobre la mortalitat entre els menors de un any, de nou
pensem que se’n podrien trobar més, especialment de nens i nenes més grans.
El 1919 van morir a Barcelona 2.222 menors d’un any, el
1920 2.448 i el 1921 2.109... el 1920 va tenir una mortalitat de més o menys un
17% superior de la mortalitat dels anys més propers... excepte el 2018, en que
la mortalitat va ser de 2.533 nadons morts abans d’acomplir l’any de vida, 85
nens morts més... amb la diferència de que el 1918 va haver una virulenta epidèmia
de grip, la anomenada “grip espanyola” que va matar a milions de persones
aquell any... Els patrons del locaut van tenir el mateix efecte que virus d’una
de les epidèmies de grip més letals per els nadons de famílies obreres, i
caldria veure l’impacte sobre nens de més d’un any, sobre malalts, sobre gent
gran... segurament si es pugues fer una avaluació dels efectes del locaut sobre
la salut i la mortalitat els resultats serien, com en el cas dels bebès,
esfereïdors.
I encara hi ha qui es pregunta d’on venia l’odi de classe
que es va mostrar el 1936??!!
Més informació :
Vuitanta-quatre dies de locaut a
Barcelona (novembre 1919 -gener 1920), per Soledad Bengoechea http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2015/11/25/vuitanta-quatre-dies-de-locaut-a-barcelona-novembre-1919-gener-1920/.
Qui vulgui
més informació pot consultar uns llibres acadèmics, però interessants, de
Soledad Bengoechea, “Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya
: tradició i corporativisme entre finals de segle i la dictadura de Primo de
Rivera” i “Locaut de Barcelona : 1919-1920 : els precedents de la dictadura de
Primo de Rivera”, la avantatge és que aquests llibres estan a la xarxa de
Biblioteques Públiques de Barcelona.
Més
información acadèmica:
“Clases
populares y anarcosindicalismo (Barcelona, 1917-1923)” http://www.raco.cat/index.php/Entremons/article/view/266922/354537.
“Organització
patronal i conflicitivitat social” http://www.raco.cat/index.php/HistoriaIndustrial/article/view/62979/84854.
El
Centenario de la Confederación Patronal Española. El papel de los Catalanes http://www.raco.cat/index.php/Catxipanda/article/viewFile/316662/406761
“LES JUNTES DE REFORMES SOCIALS I L’INTERVENCIONISME ESTATAL EN EL MÓN
DEL TREBALL A CATALUNYA, 1900-1923”. http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/51424/rlf1de1.pdf?sequence=1&isAllowed=y
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada