14 de des. 2018

Pistoles TASER i Policia Local

Fa unes setmanes s’ha convocat un concurs per comprar pistoles Taser per la Guardia Urbana del municipi de Martorelles (contractacio Martorelles), es tracta d’adquirir  2 kits per un màxim de 5,324 € IVA inclòs, cada kit conté una pistola, una càmera policial, com va fer la Generalitat amb el cos dels Mossos d’Esquadra (las Taser dels Mossos) i diversos complements.

Les pistoles Taser han estat criticada per el seus riscos per les persones a diferents informes internacionals (informe Amnistia I  noticia Taser AI).

De fet els Mossos han utilitzat (de moment) sols una vegada la Taser, al menys que es conegui, i no va ser possible enregistrar la utilització (com mana el reglament) perquè les càmeres no semblen compatibles amb l’automatització de les pistoles.

1 de des. 2018

Armilles grogues, pobresa, capitalismes... i hipocresia climàtica (primera part).

Un fantasma recorre Europa, be al menys recorre França. És el fantasma dels “armilles grogues” francesos, un fantasma amb molts caps o facetes. El mon polític està trasbalsat, o millor dit cagat de por. Per “l’esquerra” és un fantasma feixista, per “la dreta” un perill de desordre “anarquitzant o facha”... per tots els polítics institucionals populisme de la pitjor mena... i per els fatxes una oportunitat única. Els sindicats també estan trasbalsats (CGT, CFDT i FO) i demanen una pacte social i de la transició ecològica, des de el seu camp (i també el camp de l’esquerra partidista) els fa tanta por quedar al marge, com por els fa desfilar al costat dels lepenistes (liberation ) .

25 de nov. 2018

Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.

Les introduccions sobtada de novetats tecnològiques ha estat sempre un factor de distorsió social, a vegades ampliant els marges de llibertat, però generalment augmentant la dominació i l’opressió (malgrat que sovint hi hagi un miratge primerenc alliberador). Aquest va ser el cas de la màquina de vapor, que en el seu moment, va ser lloada per tota la intel•lectualitat progressista i per l’associacionisme obrer integrador (integrador al sistema naturalment), el poble “menut”, els pobres, els jornalers i el marginats... i, naturalment les dones (que van participar com protagonistes a revoltes, avalots i saquejos diversos), van tenir clar des de el principi, la màquina de vapor i sobretot la fàbrica eren els seus enemics. Així a tot el mon en procés d’industrialització, les revoltes populars, les cremes i destruccions de màquines, els atemptats contra empresaris i encarregats es van estendre i, en alguns llocs, van esdevenir processos insurreccionals en els que els estats van haver d’esmerçar esforços militars superiors al de les guerres convencionals. A Catalunya, l’acció central de la resistència luddita, va ser la crema del Vapor Bonaplata el 1835, en els disturbis d’aquells moments van tenir un paper important les dones pobres i jornaleres, mentre que els obrers especialitzats van prendre el partit del poder defensant la fàbrica amb les armes a les mans (http://negreverd.blogspot.com/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crema-del.html )

El pacte patriarcal dels filadors desprès de la crema del Vapor Vilaplana. 

Arran de la crema de la fàbrica Bonaplata, apart de ralentitzar la mecanització de les fabriques (per la por a les cremes dels empresaris i inversors), la revolta de 1835 va tenir, uns efectes colaterals (i contraris) força importants. Una part dels actors obrers, sota els auspicis de la patronal i els sectors associacionistes oficials, van adoptar la màquina com senyal d’identitat masculina. A partir d’aquí es va consolidar un pacte no escrit a favor de la màquina i del patriarcat. Hi ha un pacte patriarcal a tota l’activitat productiva, que apareix amb el treball assalariat i es manté fins l’actualitat i que fa, entre d’altres coses, que la retribució tingui un biaix de gènere. Aquest pacte entre home-patrò i home-assalariat (home en el sentit de gènere). Si be no neix amb la industrialització, si que s’estén i es consolida amb ella. Les diferències salarials eren força grans, de fet ideològicament el sou de les dones es considerava complementari per el manteniment de la unitat familiar (encara que realment era fonamental al igual que els dels treballadores nenes i nens) i per tant es justificava que fos més baix, els treballadors masculins i els empresaris feien servir el mateix argument segons el principi de “l’home proveïdor del pa” (male breadwinner).
Així, a una filatura a Esparraguera, cap a la meitat del segle XIX, en un equip de 23 treballadors, l’únic home adult acumula el 25% de la massa salarial i els tres treballadors masculins (l’adult i dos nois) el 34%, mentre que les 20 dones i nenes sols el 66% restant. Sols hi ha una excepció a aquesta divisió salarial per sexes, les nenes de 10 a 14 anys cobraven un 30% més que els nens de la seva edat, aquesta avantatge desapareixia en la franja de 15 a 19 on els nois guanyaven ja un 10% més que les noies. La diferència es fa abismal a partir dels 20 anys moment en que les dones cobraven la meitat que els homes. Aquestes variacions sols poden llegir-se en clau patriarcal, les nenes i les joves estan sotmeses a un pare o a una mare que és qui disposarà finalment del seu sou. En canvi les de més de 20 anys, que poden ser legalment independents o negociar el seu status amb el marit o els pares, veuen reduït (proporcionalment) el seu sou i per tant la seva capacitat d’independitzar-se o de negociar. Els filadors de l’Anglaterra van excloure a les dones de la Grand General Union of Cotton Spinners el 1829, a Catalunya no es va arribar a aquest nivell d’exclusió, segurament perquè actuaven altres mecanismes i la dona pràcticament no va existir com associada fins l’aparició de la Primera Internacional, i encara, molts del grups que s’hi integraren van mantenir les pràctiques misògines contra el treball femení i a favor de la desigualtat de sous. Ens referim a les dones jornaleres, assalariades, naturalment va haver nombroses dones mestres d’ofici (no sols d’oficis “femenins”) i comerciants.
De fet, com qui diu ara mateix, el 2017 el sou mitjà de les dones de la UE era un 16,2% inferior al dels homes, i a Espanya del 14,2%, els valors estadístics s’han de relativitzar caldria veure les diferencies per nivells salarials i per sectors i per categories per poder fer una idea precisa de la situació real. A la documentació de finals del segle XVIII i principis del segle XIX l’ofici de filador (home) és inexistent, hi ha teixidors, cardadors, tintorers, paletes i fusters... però no hi ha filadors, i no n’hi ha perquè eren filadores i el treball de les filadores era invisible pels censos i escriptures publiques. Les jennys, les bergadanes i les mules-jennys manuals (les màquines de filat de la primera industrialització) van ser operades quasi exclusivament per dones i nenes, amb alguns nens d’ajudants, durant tota la primera fase de la maquinització del filat. Aquest panorama canvia amb l’aparició de les mules mogudes a vapor, i la filatura es masculinitza a gran velocitat, a partir de 1835/6. Fins el punt que anys desprès els filadors poden oposar una tradició (inventada) masculina a l’entrada de les dones a l’ofici. Aquesta substitució la justifiquen els historiadors amb dues raons, la primera la necessitat d’una major força física per operar les mules a vapor no s’aguanta ja que l’ofici va seguir essent femení a la Catalunya Sud, especialment Reus, sense més problemes. La segona raó, igualment esbiaixada, però més plausible, vincula la masculinització a les majors “dots organitzatives i d’autoritat” dels homes en el treball subcontractista.
Paral•lelament a la masculinització es desenvolupa el societarisme obrer entre els filadors, de fet fins al 1841 (ja en plena implantació del vapor i d’aplicació del pacte patriarcal) no es constitueix la Societat de Mútua Protecció de Filadors de Barcelona, aquesta associació és imprescindible per imposar els drets dels filadors subcontractistes. D’aquest societarisme va néixer les Tres Classes del Vapor, d’ella el sindicalisme políticament participatiu, partidari de legislacions laborals i acceptador de l’estat que s’ha anat allargant agònicament fins el sidicalisme dels nostres dies. En resum un sindicalisme d’orígens maquinistes i patriarcals. Els homes filadors van obtenir un seguit d’avantatges de la seva nova posició laboral que les seves predecessores femenines ni podien somniar.
El treball filador masculinitzat es feia mitjançant subcontractes, treballaven a preu fet per el patró i del seu sou pagaven als ajudants, així socialment tenien una categoria superior a la de jornaler com més escatimessin el salari als ajudants més guanyaven ells. I de fet eren patrons intermedis. Si els ajudants eren familiars (fills, dona, germanes...), com passava molt sovint, el seu paper de patriarca quedava reforçat. Tenien el control dels sous, i si algun membre gosava trencar l’estructura familiar (desobeir), aquesta falta portava associada, a més de les penes generals, la pèrdua de la feina i per tant del salari.
Finalment la presència d’un superior de la família al lloc de treball garantia un control sobre la sexualitat de les joves treballadores. Els mètodes pedagògics dels filadors vers els seus petits ajudants eren summament expeditius, com relata un mestre de Sallent a finals del XIX " n'hi havia alguns, és clar que eren els menys, que es distingien per cruels envers sos petits auxiliars, quins al més petit descuit eren flagellats per mitjà d'un tros de corda ben gruixuda..., i això encara; moltes vegades punien el metxer llançant-li un rodet al cap, produint-se bona ferida, car aquests rodets d'un pam de llarg i de fusta forta són pesants. Trobaríem pocs filadors que no sien senyalats d'aquest maleït abús, víctimes quan eren metxers" en aquestes condicions difícilment es pot considerar que els joves ajudants fossin realment assalariats. Les pallisses a aprenentes i aprenents van ser moneda comú fins ben entrat el segle XX, el 1885 la Revista Social denunciava les surres als aprenents de Can Batlló de la Bordeta amb assots de cordes amb nusos.
El control del filador adult sobre joves i dones el permetia reforçar l’estructura familiar, cosa que era del seu interès, però també dels empresaris. A un dictamen per un Reglament de Policia Fabril elaborat per àmbits propers als empresaris es diu "Es muy común en nuestros trabajadores el emanciparse por sí solos de sus padres luego que ganan la suficiente para abastecerse a sí mismos. Reunidos cuatro o cinco, alquilan un cuarto para dormir, comen en Figones, y otros viven amancebados..." Coses semblants deien els capellans de Bejar, referint-se a les joves teixidores “viven sin dependencia, sin corrección y sin pudor”. Aquest llibertinatge tan inconvenient per uns i altres podia ser eficaçment combatut lligant el sou a la fidelitat al grup familiar. Una mica més tard, el 1868 una comissió de 5 socis de la “Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País” va visitar la factoria de l’España Industrial per tal d’elaborar un informe “moral”. Aquest tipus d’informes eren molt del gust de la Sociedad, de fet un dels seus objectius era que els obrers “se convenciesen de que el industrial no es para ellos un capitalista que les explota, y con su sangre y su sudor levanta su fortuna (...); sino que le deben gratitud, que le son deudores del trabajo merced al cual pueden cubrir las necesidades de la vida”. Al seu informe comentaven la situació d’assetjament sexual a la fàbrica, pel que es dona a entendre no sols de les noies i nenes, “la moralidad de este gran número de jóvenes de diversos sexos que andan mezclados con los adultos, los cuales por el calor que se respira en las cuadras, no llevan más ropa que la indispensable para cubrir la desnudez”... També es resenyava la manera en que es resolien alguns dels desordres morals produïts “sobre un total de 1500 a 1600 individuos y en el espacio de 20 años que está funcionando La España Industrial, han tenido que deplorar sus jefes hasta 7 ofensas a la moral, a saber, 5 entre solteras y 2 con mujeres casadas separadas de sus esposos: de dichos abusos se han reparado 2 por haberse celebrado el matrimonio, y en 1 solo de estos hechos tuvo complicidad un contramaestre”, sembla que no intervinguessin homes en aquests “abusos” que produien molta pena als industrials... “el sinsabor que ha de causar a todo industrial, la noticia de un hecho semejante, cometido por razón de la concurrencia de los culpables en sus talleres”.
I és que, malgrat tot, en l’aiguabarreig que va de la societat preindustrial a les primeres fàbriques van desenvolupar-se i, d’alguna manera mantenir-se, espais on les relacions van ser més lliures (més independents, menys correctes i menys pudorosos, com es lamentaven els capellans de Bejar). A les colles de treballadors i treballadores transhumants, tan en les tradicionals (de segador, de veremadors, de feines al bosc...), com en les noves generades per les variants necessitats del sistema productiu o per l’empobriment generalitzar conseqüència dels nous models d’explotació agrària, es mantenia viva una sexualitat menys lligada, percebuda per el poder com perillosa, d’aquí les reclamacions de passaports, cèdules, certificats de matrimoni a les parelles i autoritzacions de tutors, pares, germans i marits a les dones soles. En el mon capgirat dels inicis de la industrialització entre els novells treballadors i treballadores pre-industrials s’han documentat relacions de “llibertinatge” en el festeig (els “encontres de llum” dels teixidors de Zurich) o els “casaments” heterodoxes (fora de l’àmbit de l’estat i de l’església) de pobres a tot Europa. Les residències quotidianes a la industrialització, les treballadores i els treballadors van desenvolupar metodologies originals, refugiant-se en el usos i costums d’una manera diferent de la dels capitalistes i dels clericals, la varietat d’aquestes resistències encara no ha estat suficientment sondejada (resistència obrera al treball).
Els filadors subcontractistes eren intermediaris entre el patró i la resta de treballadors i exercien “paternalment” de fre front “llibertinatges”, vagues, reclamacions i reivindicacions. Al mateix temps una queixa o reclamació vehiculitzada a través d’ells tenia més probabilitats de ser satisfeta, així els altres treballadors havien d’acudir a ell com intermediari amb el capitalista. A més els filadors homes eren una mena de “controladors aeris” del moment, els treballadors més ben pagats de Catalunya (llevat dels contramestres de fàbrica). Un filador que governava una mule-jennny a vapor guanyava un setmanal d’uns 100 rals front 50 rals dels teixidors mecànics, el 76 dels tintorers o els 65 dels pintadors. Altres oficis també tenien una estructura de subcontractes a partir d’un patriarca dipositari de l’ofici, el mateix sistema s’utilitzava per exemple en el teixit, en el que la masculinització va ser més primerenca que en la filatura.
De fet als tallers que la Societat de Teixidors posseïa, la estructura jeràrquica era calcada a la de les empreses amb un patró capitalista i cap dona va ser teixidora (a moltes èpoques i localitats les dones van ser teixidores, els tallers societaris van resultar més patriarcals que els estrictament capitalistes), sols ajudantes i feines auxiliars.
La pregunta que ens hem de fer és: que van donar els filadors homes a canvi de totes aquestes avantatges? Sens dubte el sistema subcontractista donava avantatges als fabricants, però no sembla que fossin suficients per justificar les concessions tant per sobre de les condicions generals dels treballadors d’altres sectors. De fet, en el moment en que van poder, els patrons van abandonar el sistema i van refeminitzar el treball. Quins eren doncs els avantatges aconseguits per la patronal a canvi de tants privilegis?... Hi ha un vincle cronològic entre la masculinització i la refeminització del treball filador i la implantació de noves tecnologies fabrils al llarg del període 1840-1855, el vapor masculinitza, la selfactina feminitza (femintza en el sentit de precaritzar i devaluar una feina, no és doncs un adjectiu lligat a femení, sinó a les condicions socials del gènere).
Potser sigui agosarat afirmar que hi ha un pacte entre els fabricant i els filadors subcontractistes, a favor de la màquina a vapor, però l’aparició dels filadors homes coincideix amb l’extensió de l’ús del vapor i sobretot l’esmorteïment de la resistència a la màquina. El vapor és convenient per els fabricants i pels filadors homes... i així aquests obtenen beneficis econòmics i socials que cap altra estament obté... una posició favorable al vapor d’un estament influent de treballadors pot valer el preu que es va pagar... A més, la subcontractació dins de la fàbrica (i no fora com s’havia fet anteriorment) disciplina i habitua als treballadors a l’ambient fabril, fa avançar el procés d’industrialització internalitzada dels treballadors.
Els atemptats contra les màquines, a partir de 1835, esdevenen sabotatges secrets, potser individuals, i perden el caire insurreccional d’Alcoi, Camprodon i del vapor Bonaplata. Fins el trencament del pacte amb la introducció de les selfactines no torna a haver destrucció col•lectiva de màquines. Es pot dir doncs que la maquinització i el patriarcat domèstic van anar del bracet, reforçant-se l’un a l’altre, fins que la maquinaria fabril va estar suficientment desenvolupada i aquest pacte ja no va ser necessari per el capital, llavors es va desfer, malgrat la resistència filadora, i van anar cada un per el seu cantó.
De tota manera tant al maquinisme com al patriarcat els van aprofitar i tots dos gaudeixen, al menys aparentment, de molt bona salut. El cas de les filadores de Catalunya, evidentment no és únic, és un cas generalitzat, el biaix genèric lligat a la tecnologia és un fet recurrent. Per exemple tenim el cas de la mecanografia, primer es considerava una feina “massa dura” per ser desenvolupada per les dones (a part d’una feina valorada, qualificada i ben pagada), en el moment que la mecanografia s’estén i es regularitza, generalitzat-se i perdent “valor” es va feminitzant (i, paral•lelament, es va reduint el sou). Un cas especialment punyent és el de les “calculadores”, no les màquines, sinó les dones que, anteriors a la informàtica, s’encarregaven de la feina de fer els càlculs necessaris per l’enginyeria (els enginyers eren homes), mitjançant l’habilitat personal acompanyada de mitjans mecànics força rudimentaris, eren tan fiables que els primers càlculs fets amb eines informàtiques eren revisats per elles, fins i tot en les primeres passes dels programes d’exploració de l’espai, tant per part de la URSS com dels EUA. Un cop va irrompre el càlcul electrònic, especialment el digital, el paper d’aquestes dones, les calculadores, va quedar arraconat, a partir de llavors el paper de les dones en la computació va quedar reduït al de les “perforistes”, les perforistes, van ser les dones que es van dedicar laboralment a la feina de preparar, mitjançant màquines semblants a les màquines d’escriure, les fitxes perforades que va ser l’estàndard imposat per IBM (els origens de la computació ), aquesta tasca va esdevenir més embrutidora i monòtona que la de mecanògrafa, on el contingut de la feina escrita era, al menys, en un llenguatge intel•ligible per les treballadores.

Està vigent el pacte patriarcal que van signar capitalistes i obrers especialitzats als principis de la industrialització? 
 El paper de la tecnologia en el manteniment del patriarcat, es un debat no resolt, i per descomptat no serà aquí on podrem aclarir-lo, quin és el paper de la dominació tecnològica?, quin el de la dominació econòmica?... quin el dels dos junts interactuant amb altres factors, “sexuals”, socials.....?. Les dones estan subrepresentades en el mon de la tecnologia digital (és un fet), hi ha qui explica això mitjançant determinismes biològics o socials... Explicacions estúpides i inconsistents. A tall d’exemple, a la carrera de ciències exactes, que és realment la base del mon digital, els percentatges d’homes i dones estan equilibrats (al contrari que en les enginyeries, que sols son la part instrumental), però, i això és molt important, el nombre de dones llicenciades cada any és superior al de homes llicenciats.
Però el tema tecnològic naturalment no es limita als obstacles per l’entrada al sector informàtic, hi ha un abisme entre els sous d’homes i dones, que son en conjunt un 14% inferiors (en alguns pocs sectors menys, en altres molt més). Aquesta diferència no està en el nombre de CEOS’s dones o el nombre de directives o de directius, sinó en la relegació de la majoria de les dones als llocs més baixos de l’escala salarial, llocs generalment “deslligats” de la tecnologia. Hi ha un exemple (és sols un exemple, n’hi han més) que pot aclarir la cosa: a la neteja viària, la majoria de dones fan anar l’escombra, els llocs dels conductors d’escombradores i vehicles de rentat a hidropressió (llocs més lligats a la tecnologia i mes ben pagats) son ocupats majoritàriament per homes, l’argument de la “força física” en aquest cas és evidentment fals, el més penós físicament és l’escombrat. És freqüent veure brigades mixtes manuals/mecàniques on la majoria de la feina manual la fan dones i la màquina d’escombrar, que va recollint tot el que apilotonen les escombradores (i alguns escombradors), la condueix un home... una condició que te punts en comú amb la dels filadors del segle XIX.
Hi ha mots sectors on es barregen homes i dones, on cada categoria te el seu sou (tots iguals?), però on les categories més valorades (o més ben pagades) i generalment més lligades a la tecnologia son ocupades per homes. Quin és el pacte patriarcal que està en la base d’aquestes “diferències”?, quina és la contrapartida que rep el capital per “renunciar” a la força del treball i el talent de les dones?. Sens dubte la cosa és mes complexa, però és un fet que les feines més teologitzades, sempre que siguin econòmicament més ben pagada, sol ser ocupada majoritàriament per homes, d’alguna manera això ha de donar beneficis a les dues parts, als homes i al capital.
CONTRA TOTA NOCIVITAT.

4 de nov. 2018

DELIVERO, GLOVO... els vampirs de l'economia digital

La economia col·laborativa (economia de la servitud,ES a partir d’ara), basada en plataformes TIC, va sedimentant-se i fent-se un lloc (un lloc molt ampla) dins del sistema tecnoindustrial, és la faceta d’explotació laboral del que se suposen les smartcities en la gestió dels espais.
Una de les aspiracions de les corporacions de laES (Economia de la submissió)és modificar els marcs legals de les relacions laborals... naturalment al seu favor per tal de maximitzar els beneficis derivats de les plataformes d’internet en que es basen, reduint el cost humà que és el més “reduïble”. És una modificació complexa i lenta, però, com era d’esperar, poc a poc va triomfant malgrat algunes derrotes puntuals.

15 d’oct. 2018

Reivindicació dels incontrolats del 36 (II). Antonio Martin "el Cojo de Málaga", incontrolats a Puigcerdà

Aquesta és el segon lliurament de la serie sobre els incontrolats, vol ser per una part la reivindicació d’un relat propi que haviem deixat en mans d’historiadors acadèmics del sistema, historiadors parcials marxistes pro-psuc i del bonsime republicà d’esquerres i finalment en mans del relat clerical. El proper lliurament estarà dedicat a Vicenç Comas Cruells, “incontrolat de Vic, més conegut com “el Coix del Carrer Gurb” o “el Paella”. Podeu llegir el primer lliurament a "Els incontrolats del 36 I" o un altra relat sobre Puigcerdà a la historia de Lluiset

Puigcerdà, un paradís sense tensions de classe?

Sovint es pinta el Puigcerdà dels anys trenta com una petita ciutat de comerciants, hotelers i pagesos benestants, una ciutat burgesa i liberal, sense conflictes. A Puigcerdà abundaven les cases senyorials, les torres i els xalets per l’estiueig dels ricatxos (el mateix 5 de juliol de 1936 a la Vanguardia s’anunciava que marxaven a Puigcerdà els Marquesos de Mesa de Asta, el duc de Sant Mauro i els acabalats senyors Puig Roux...).
Els estiuejants, i amb ells els comerciants, pagesos benestants i hotelers necessitaven una corrua de criades i criats, mossos, cotxer, cuineres... subalterns en condicions laborals de “servitud” generalment pitjors que les dels obrers industrials o de les indústries extractives.
Puigcerdà era quelcom més que el luxe de les “idíl·liques” segones residències i hotels, i tot el sector econòmic dedicat a satisfer les seves necessitats, també havia un sector industrial reduït, però fort. Per exemple la Colònia Simón del tèxtil, les serradores vinculades a l’extracció de fusta als boscos, les mines de lignit de Das, la fàbrica de llet condensada SALI i la construcció.
Puigcerdà era doncs, a més d’una ciutat d’estiueig i de comerç, una població obrera i treballadora, on la CNT i la UGT estaven ben implantades.

1 d’oct. 2018

Smart city, geolocalització i realitat augmentada, mercat i control social


Cada cop es va definint més (més encara!!) el tema de les smart cities com un sistema de control al servei de la dominació i dels interessos corporatius emprat en bona part recursos públics, cap novetat oi?. El ventall de sensors es va definint i, en aquests moments, els preponderants son els aparells de videovigilància intel·ligents i els multisensors que casi tothom porta a la butxaca: els smartphones. A part n’hi ha d’altres, sensors d’aparcament, d’emplenat de de contenidors, els universalitzats smartmeters o comptadors intel·ligents qe de moment no semblen tenir tantes repercussions que la videovigilància i els telèfons.
Els smartphones a més de ser un aparell de emetre i rebre missatges conscients és també una col·lecció de sensors a disposició de qui els vulgui utilitzar amb consentiment conscient o no (el consentiment inconscient està generalitzat).

11 de set. 2018

Noticies sobre patents d'organismes vius i sobre la edició del genoma.


Ara fa unes setmanes (el 25/7/2018) el tribunal de justícia de la UE (TJUE) ha donat un fort cop a les pretensions del lobbi biotecnològic amb la sentència (sentència mutagenesis  ) referida als organismes obtinguts per mètodes d’enginyeria genètica que no suposen incorporar ADN a d’altres essers. Aquests essers amb genoma “editat”, que la bioindústria assegurava que no es podien considerar Organismes Genèticament Modificats (OGM d’ara en endavant), i que eren assimilables als obtinguts per mètodes “tradicionals” es veuran sotmesos als mateixos requisits de seguretat per el seu alliberament i a les mateixes normes d’etiquetat.
No és la “gran victòria” que pregonen la Confederació Camperola (la d’en Bové) o els Amics de la Terra, ja que de fet deixa als OGM editats al mateix nivells que els seus “parents anticuats”, els transgènics tradicionals, sotmesos a un mosaic de lleis en molts cassos contradictòries que, de fet, fa que els transgènics travessin fronteres segons dicten les polítiques de les multinacionals, naturalment que no és el marc que elles desitgen, però de moment es mouen bastant be per Europa...