L’estiu
passat anava seguint el GR de la bora del Llobregat, a l’alçada de
l’encreuament entre la riera de Merles i el Llobregat, una zona amb uns boscos
de ribera com, actualment, se’n veuen poques per les nostres terres. Com que
era entre setmana i el més d’agost la zona estava molt solitària, de fet no hem
vaig creuar amb ningú, era de bon matí però la llum ja es filtrava entre les
capçanes dels arbres. Llavors vaig veure plantat, al cantó del camí a uns 10 o
15 metres un mustèlid, un visó tot ell negrós que em mirava amb prevenció, sols
uns pocs segons de durada i va travessar el corriol i es va perdre entre la
vegetació de la bora del riu (arbres joves, bogues i joncs), amb una agilitat
silenciosa que em va deixar parat.
Es
tractava d’un dels visons anomenats “visons americans”, no tenia la “barbeta”
blanca, era tot fosc, però tenia uns ulls plens de vida i d’astúcia. Segurament
hauria preferit un visó europeu, més “nostrat” (és una deformació de
naturalista), però la proximitat d’uns esser salvatge sempre m’ha omplert
d’alguna cosa especial... em va alegrar el dia!!. Poques vegades es poden veure
carnívors en el medi natural, jo sols he pogut veure alguna guineu, un linx a
Huelva i una petita mostela, de rastres, excrements...etc d’alguns més, però
sense el contacte visual la cosa desmereix molt.
El
visó americà és injuriat per la “comunitat naturalista” i se’ls atribueix uns
superpoders que arrasen amb tot:
-Malgrat
no haver estat mai domesticat (i si no creus això, sols has de posar la ma dins
d’una de les gàbies de les granges de cria) a les seves poblacions se les
anomena “assilvestrades”.
-Son
animals voraços que amenacen la fauna autòctona.
-Son
competidors més eficients que desplacen a d’altres mustèlids i carnívors.
-No
formen part de la “nostra” biodiversitat.
És
difícil pensar que un animal tan proper i d’un pes i una biologia tan semblant
al visó europeu tingui un metabolisme tan accelerat que es comporti com un
depredador més voraç que els autòctons. És possible que tingui algun factor
adaptatiu que el doni una certa avantatge, però l’avantatge real és que ha
vingut a caure en uns hàbitats empobrits per l’activitat humana. Aquesta, la
espècie humana, si que és voraç i arrasadora, el visó americà a anat a parar a
uns hàbitats on el visó europeu ja havia estat exterminat (en queden uns 600 a
tota la península), i on, a més, a part de l’home, queden molts pocs
depredadors mamífers, aus o alguns rèptils que els puguin caçar.
LA FAL·LÀCIA DE LA ESPÈCIE INVASORA.
El
mateix terme d’espècie invasora te una connotació ideològica i fal·laç, el
terme fa pensar en una maligna iniciativa dela espècie per apoderar-se d’alguna
cosa que no és seva, una mica com si fossin Napoleó, Hitler o Bush... i res mes
lluny de la realitat. Una espècia animal o vegetal viu i prospera allà on les
condicions o permeten, i arriben allà o be per emigració, molt lentament, o be
per acció humana (voluntària o involuntària), molt ràpidament, i és aquesta
acció humana la que genera la “invasió”.
De
fet la única espècie que pot ser classificada, amb raó, d’invasora, és la
espècie humana, Homo sapiens va aparèixer a l’Àfrica fa 200.000 anys, no va
sortir d’allà fins fa 70.000 anys, H. sapiens va combinar una estructura social
eficaç amb innovacions tecnològiques, com les armes de projectils
(desenvolupades fa 71.000 anys).
Homo
sapiens som els campions en la invasió, la depredació i l’esgotament de
recursos, amb, l’auxili multiplicador de la superestructura cultural que és la
societat tecnoindustrial (la megamàquina de la dissort).
La suposada
invasió, millor anomenar-la deportació, d’espècies animals i vegetals s’ha fet
per cobdícia, per afany de distracció (ornamentals, preses per l’esport de la
cacera i la pesca, animals de “companyia”...), per agosarats i desastrosos
experiments d’enginyeria ecològica... per accident derivat del transport de
persones, animals, plantes, matèries primeres, residus o mercaderies... o per
“arreglar” desastres ja comesos...
L’acció
de la megamàquina de la dissort pot arribar a ser especialment cruel e ineficient,
un bon exemple d’aquesta crueltat es el cas de la mixomatosi.La mixomatosi va
aparèixer a l’Amèrica del Sud en poblacions de conills introduïts per els
europeus, era una forma de virus menys agressiva que les posteriors, el 1950 es
va introduir a Austràlia, per combatre la plaga dels conills deportats allà
pels europeus. En un parell d’anys va reduir la població en un 85%, vist l’èxit
un metge francès va introduir la malaltia a Europa, d’on era autòcton el
conill, amb un “èxit” fulgurant, en alguns llocs es va arribar a perdre un 90%
de la població... Però Europa no era Austràlia, aquí el conill formava part
d’un ecosistema més o menys estable, l’holocaust del conill portava aparellat
el dels seus depredadors: les àligues, el linx i d’altres depredadors salvatges...
l’impacte sobre els conills domèstics també va ser puntualment alts.
Ara
mateix el govern australià ha alliberat un virus de la pneumònia hemorràgica
del conill (RHDV1 K5)és un virus asiàtic, letal (en 48
hores) i altament contagiós, el 45% dels conills de les zones on s’ha alliberat
el virus han mort... s’admeten apostes, quan temps tardarà en aparèixer entre
les poblacions salvatges d’Europa?... mutarà i afectarà a d’altres espècies
animals properes?...
DE
LA MISÈRIA DELS NATURALISTES.
El “mundillo” naturalista, el que
sol formar part de les diverses plataformes amb noms que sempre comencen per
“salvem”, tenen perfectament interioritzada la ideologia de la espècie invasora.
La idea d’espècie invasora d’alguna manera te una estreta connexió amb la por
als foscos invasors... “invasió dels emigrants”, “la invasió dels refugiats”...
malgrat tot entre els naturalistes mateixos hi ha una certa controvèrsia, com
es pot veure sobre les presumptes maldats o bondats del cranc americà (el cranc
roig), com a destructor o recurs alimentari conservador de la biodiversitat, un
debat fins un cert punt absurd, però que ha acabat amb sentència del Tribunal
Suprem...
Un “mundillo” hipòcrita, que
defensa la cacera dels visons amb trampes de caixa com més “humana”... i
desprès que en faran dels visons americans capturats, una eutanàsia suau o pena
perpètua de gàbia?.
Es sorprenent veure com des de el
mont científic es classifica com “especies invasores” les que estan apareixent
a l’Àrtic degut al canvi climàtic, en aquest cas no ha estat el transport
accidental o la introducció humana, sinó els canvis generats per la societat
tecnoindustrial... ara be, amb els canvis en el clima i en les relacions
tròfiques que genera, sense aquestes espècies “invasors” es mantindria la
biodiversitat original?...
Ens trobem davant dels partidaris
de la “gestió de la vida salvatge”, els qui vacunen conills contra malalties
esteses per l’activitat humana, els qui volen mantenir una biodiversitat
d’aparador i inviable sense el recolzament humà, una natura estil “banc de
llavors”, tancada en vials i congelada (encara que en aquest cas els vials
siguin les reserves i el nitrogen líquid les legislacions conservacionistes).
Complementant la gestió de la
vida salvatge, tenim la seva monetarització, nombrosos equips d’investigació
d’universitats i centres d’investigació dediquen recursos econòmics i esforços
per donar als “serveis ecosistèmics” un valor monetari, també s’esforcen per
avaluar les “pèrdues” produïdes per les especies invasores, així investigadors
de la UAB calculen que les “invasores vegetals”, a nivell d’estat, costen 50,5
milions d’euros... i a nivell europeu parlen de 12 bilions (europeus) els
darrers 20 anys, als EUA han calculat que entre danys i despeses de control les
espècies “invasores” costen 137 bilions de dòlars cada any.
De tots aquests estudis, a nivell
mundial, el més “cridaner”, és el que avalua l’impacte del “gripau de canya”, el
que es considera la espècie de major impacte a nivell mundial (encara que els
seus efectes es localitzen a Austràlia i zones productores de canya de sucre) ,
que va ser introduït per controlar plagues de les plantacions de canya de sucre,
però al ser tòxic per els depredadors locals a esdevingut una “plaga” que no es
pot aturar.
La relació entre la espècie
humana i la vida salvatge no sempre ha estat tan problemàtica (al llarg de
segles i mil·lennis), però des de la intensificació de la domesticació,
intensificació exponencial que va des de la aparició dels primers ramaders fins
els manipuladors genètics del CRISPR/Cas 9 de l’actualitat, no ha parat de
créixer i estem arribant a nivells de domesticació extrema... en breu no
quedarà vida salvatge (tampoc humans més o menys salvatges, no sols a les
jungles naturals, sinó tampoc a les “jungles” urbanes), sols ens quedaran
diorames domèstics per recordar amb melangia el que s’haurà perdut en el camí
de la dominació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada