Aquesta tardor a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (concretament a Barcelona, Badalona, Cornellà, el Prat, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Sant Cugat i Terrassa) es celebrarà la “bienal nòmada europea Manifesta15”, amb 12 setmanes de durada a les 12 ciutats compromeses (https://www.manifesta15.org/es/sobre-manifesta ).
La Manifesta 15 es va promoure des de l’anterior alcaldia de Barcelona (Ada i Collboni) i te un cost de 8,9 milions d’euros, malgrat el cost i el contingut no ha aixecat cap mena de queixa o polèmica, tots els mitjans i la “societat civil” ha quedat amb la boca oberta com els babaus.
La biennal és una activitat bàsicament elitista, centrada sobretot en temes “artístics” amb pinzellades socials de caire “progressista jacobí”, tot pel poble però sense el poble, (https://www.manifesta15.org/ca/esdeveniments ) en les seves 107 instal·lacions a les 12 ubicacions.
De tot aquest festival ens interessa especialment (molt especialment) el referent a les instal·lacions al Prat de Llobregat, la seu, la Casa Gomis, en una zona a frec de l’aeroport i en el punt de fricció per l’ampliació de les pistes, al costat de l'aeroport de Barcelona-El Prat (https://www.alasbarricadas.org/noticias/node/51514 ).
La Casa Gomis forma part de la finca de la Ricarda, la finca és en part parc natural, però continua essent privada amb tot un seguit de cases repartides entre els hereus de la familia Bertran Serra. Curiosament, malgrat el nom de la casa, els propietaris reals de la casa Gomis serien els Bertrand, uns 50 copropietaris que gestionen la finca a través de la societat EBYS (Eusebio Bertrand y Serra). Però el patriarcat afecta també als que estan forrats de pasta, així que la casa és la casa Gomis i no Bertrand (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Gomis_i_Serda%C3%B1ons ).
A la casa Gomis, els Gomis (marit i muller) van instal·lar la tertúlia del Club Cobalt 49 (https://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Cobalto_49 ), una mena de gauche divine de “creatius” benestants sense connexió amb el tema social, més aviat eren una “moderation divinne” “engagée” amb las vanguardies del moment; per Can Gomis van passar casi tots: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa i Moisès Villèlia…
Ara amb el rotllo de la Manifesta 15 es revaloritza el seu passat amb les activitats que s’hi realitzen, en total 21, des de una expo sobre “justícia climàtica de les perifèries” (en un espai d’accés restringit i controlat!?) fins als mobles del menjador de la casa “xarpellera for la Ricarda”. No hi ha dubte que la revalorització cultural i monumental de la Casa Gomis, també revaloritza el seu preu cara a futures expropiacions, com diu el web de Manifesta “la Casa Gomis i els seus voltants estan subjectes al diàleg permanent sobre l'expansió de l’activitat econòmica i la protecció del medi natural”.
De fet AENA ja ha negociat abans amb els propietaris de la finca, i el resultat va ser el desmuntatge i posterior reconstrucció de la Granja de la Ricarda per una ampliació anterior de l’aeroport.
Però d’on ve tota la pasta? Com s’ha acumulat el capital necessari?
El primer Bertrand del que es tenen noticies és en Manuel Bertrand Cortalé, el seu fill Manuel Bertrand Salsas mitjançant matrimoni amb els Serra van formar un potent i poderos grup Bertrand Serra (primer industrial cotoner individual del ram del cotó del mon) amb fàbriques a Manresa, Barcelona, Sant Fruitós... El fill Eusebi Bertran Serra va acabar de promocionar el “holding”, a més de empresari del tèxtil va ser diputat, cofundador de la Lliga Regionalista, conseller de bancs i de la Maquinista, cap del sometent, amic d’en Primo de Ribera, dirigent de Foment del Treball... durant la revolució del 36 van col·lectivitzar-li les propietats, però ell va marxar a San Sebastian preparant el retorn del capitalisme a Catalunya i el 39 les va recuperar...
Els capitalistes Bertrand van prosperar aprofitant les condicions laborals des de la seva fundació en els inicis de la industrialització (i abans) al segle XIX i es va estenen fins ara mateix. Pel camí van passar les jornades esgotadores, el lockout de 1919/1920 (http://negreverd.blogspot.com/2017/10/quan-la-patronal-ens-atura-el-locaut-de.html ), el pistolerisme fomentat per el Fomento del Trabajo a partir del 1920, la dictadura...la postguerra... presons, exili, mort...
La postguerra??
El 1946 les obreres catalanes del sector tèxtil estan en una situació molt precària sous baixos, carestia, irregularitat de les jornades per les restriccions energètiques, intensificació dels ritmes de treball per aprofitar les hores amb electricitat...
El 27 de gener es va iniciar una vaga a la fàbrica Tèxtils Bertrand Serra SA a Manresa (la tèxtil més gran d’Espanya), l’espurna va ser que van descomptar el sou del dia 24, el dia de la “liberación de Manresa” i reclamar preus mes baixos i salaris més alts.
La protesta es va anar estenen i va anar adquirint el caràcter d’una vaga general, es diu que va ser la primera vaga del franquisme, no és cert, però si que va ser la més potent i rellevant en el seu moment.
El Govern Civil va enviar Policies i Guàrdies Civils, mentre es produïen les detencions de “los sospechosos habituales” (que no eren treballadors de la fàbrica), que van ser maltractats i acomiadats de les seves feines al ser alliberats.
El dia 30 la Guardia Civil va bloquejar tot un torn de treballadores en vaga dins la fàbrica, però elles van continuar en vaga, com que les protestes s’estenien i el risc d’un conflicte més greu, el Governador Civil va obligar a la empresa a pagar el dia 24 i a un augment de 75 pessetes per les treballadores.
Uns dies desprès, al estar ja calmada la situació, la rancúnia i avaricia de Bertrand Serra va acomiadar a diverses treballadores com represàlia, per les despeses de pagar el dia 24 i les 75 pessetes d’augment.
Tot plegat sembla que va costar-li el càrrec a l’alcalde de Manresa.
Segur que no va ser la única lluita, la única victòria o derrota en les múltiples empreses del grup Bertrand Serra amb tot el seguit d’acomiadaments, opressions, presons i... morts, però com a mostra ens serveix.
La finca de la Ricarda no queda fora de la lògica de la dominació, dominació sobre la terra, van dessecar la major part de les maresmes litorals deixant sols els estanys (per usos recreatius), van plantar pins pinyers (fora del seu àmbit), van explotar als treballadors de la Granja de la Ricarda, els de l’explotació agrícola, el servei i el manteniment de les torres...
Estem en contra de l’Aeroport i del mon que el necessita, però si desapareix la Casa Gomis no plorarem ni una mica... encara que sigui un exemple de l’arquitectura racionalista o el bressol de la intel·lectualitat burgesa catalana dels any seixanta.
De fet la Casa Gomis és el resultat d’un mon que no ens importa destruir... perquè portem un mon nou dins del s nostres cors.
