El suposat pacifisme afroamerià

Ara fa uns dies la Reserva Federal dels EU va decidir dedicar la part gràfica dels nous bitllets de 20$ a la militant negre Harriet Tubman. Harriet Tubman va néixer esclava, però va fugir i a partir de ser lliure (amb la condició de que no l’enxampessin) es va dedicar a organitzar fugides d’esclaus vers el nord, fins al Canadà.

A les notícies de la premsa s’ha presentat un perfil de Harriet abnegat desinteressat i pacífic, passant de puntetes per la seva participació en l’insurreccionalisme armat de John Brown, amb qui preparava contingents d’esclaus per recolzar el territori lliure d’esclavatge que els guerrillers (blancs i negres) de Brown volien crear. També es prefereix centrar la seva participació en la Guerra Civil americana centrant-se en el paper de guia, exploradora i fins i tot infermera, deixant de banda les tasques de revoltar esclaus i dirigir operacions de sabotatge, com a fet destacat l’acció de “comandos” a Combahee River on van causar grans pèrdues als esclavistes i van alliberar a mes de 700 esclaus.

La obsessió per falsificar “pacifisticament” el tema de l’esclavatge a Nord Amèrica arriba a extrems patètics, com considerar abolicionista a Lincoln (que va bloquejar la Proclamació de la Emancipació fins 1863) o pacifista a Thoreau, Thoreau va ser un dels defensors més constants i persistents de Brown i no va condemnar mai la seva lluita armada. Tot queda submergit per l’almívar “hippiòs”  del “we sall over come”.

Però no cal esperar a la guerra civil per trobar resistència armada negra contra els opressors blancs, igual que a l’hemisferi sud, la història de Nordamèrica és plena d’alçaments contra l’esclavatge.

Des de el mateix moment de la implantació de l’esclavitud al nou mon comencen les revoltes, la de Gaspar Yanga contra el poder colonial espanyol a Veracruz el 1570, la revolta dels esclaus de Nova York el 1712 (9 blancs morts i 21 esclaus executats la majoria cremats vius), les guerres cimarrones a Jamaica entre el 1730 i el 1790, la revolta de Gabriel Posser a Virginia, perduda per la delació d’un dels esclaus (27 executats), la de la German Coast prop de Nova Orleans(2 blancs morts i 44 execucions), la de George Boxley, un abolicionista blanc de Virginia, la de Gabriel Vesey el 1822 a Charleston, que planejaren una revolta i la fugida a Haití (35 penjats)... Haití, independent des de 1804 era un estímul permanent per els esclaus negres.

Un episodi força sorprenent va ser el del Fort Gadsen o Fort Negre que era una fortificació construïda per els anglesos en territori de Florida, que en aquells temps era espanyola, al evacuar els anglesos la zona, el fort va quedar en mans d’un grup mixt de esclaus fugitius i indis seminola i choctaw. Des de el fort grups de guerrillers atacaven les plantacions fins que una força naval el va bombardejar i aniquilar als ocupants.

Les relacions entre els seminolas i els esclaus fugitius (els seminoles negres) van ser fluctuants, la majoria dels autors parlen d’un cert vassallatge, no d’esclavitud, els esclaus fugitius vivien en les seves pròpies comunitats, tenien armes i lluitaven per defensar els seus interessos, durant la segona guerra seminola van lluitar per el seu conte, destruint 21 plantacions de sucre i alliberant un 400 esclaus.

Però sens dubte la revolta més potent va ser la de Nat Turner a Jerusalem, Virginia, el 1831. Nat era un esclau instruït que servia a “amos benvolents” i va preparar una revolta amb molta antelació, la va iniciar amb alguns companys i desprès va anar atacant cases, sempre amb arma blanca per no alertar als blancs amb soroll de trets i usant cavalls per moure’s ràpidament, atacaven les hisendes, alliberaven als esclaus i mataven a tots els blancs, en total moriren 55 blancs (el nombre més alt de blancs morts en revoltes negres).

La milícia va vèncer als homes de Turner i passades unes setmanes el mateix Nat va ser capturat, jutjat, condemnat a mort, penjat i esquarterat (alguns esclavistes van guardar part del seu cos com record). A part dels morts en combat van ser penjats més de 20 insurgents. La histèria blanca davant del gran nombre de baixes entre els propietaris d’esclaus va degenerar en grups armats que recorrien la comarca disparant a tots els negres que trobaven, van morir més de 170 entre dones, homes i nens, sembla que tenien una certa “preferència” per els lliberts.

Hi ha moltes històries més tant a l’Amèrica del Nord com a la del Sud, d’esclaus revoltats, amb èxits i fracassos, l’abolició de l’esclavatge no va ser un regla de blancs bondadosos, sinó el resultat d’una lluita radical. L’esclavatge va ser substituït per altres formes de dominació més dissimulades, però, segurament, molt més eficaces.