No és inevitable la dominació, la salvatgia és possible

Sovint hi ha qui pregona que no queda res fora de l’artificial, que no existeix res natural, que els paisatges, els relleus, el mon que ens envolta està totalment artificialitzat o en vies d’artificialització.

Si be és cert que la dominació tracta compulsivament d’estendre’s en tots els àmbits, i que el que ara es considera salvatge ha de ser gestionat, i que de fet se’ns diu que “lo salvatge” ha de ser protegit, que és com una mena d’estructura fràgil que si no està ben “gestionada” desapareixer

Per la visió “naturalista” (visió de l’especialista en dominació ligth) el que és salvatge, és una excepció en la metodologia de la dominació, es tracta d’establir “reductes” on es reclou quelcom que s’anomena salvatge, però fortament intervingut (tancament, vacunes, alimentació, balises...).

En la imaginació dels alienats subjectes de la moderna societat tecnoindustrial hi ha una arcàdia, perduda: el mon natural. Aquest mon sols el podem entreveure en visites guiades per educadors especialistes i itineraris senyalitzats, activitats de turisme sostenible i/o rural... etc.

I malgrat tot la salvatgia ens envolta!.

La humanitat està sobrevalorada, si be és cert que hem reduït dràsticament la biodiversitat del planeta i que hem provocat la extinció de milers d’espècies, el nostra èxit és relatiu. No hem aconseguit, malgrat els grans esforços esmerçats (verins, armes biològiques, organismes transgènics...), exterminar tot un seguit d’organismes que considerem plagues, des de rates i ratolins, fins insectes i fongs... amb cada nova “arma biocida” apareix una nova resistència, a cada organisme exterminat el succeeix un de nou... si algun cop assolim un holocaust humà en condicions (guerra o accident nuclear, pandèmia induïda, guerra biològica...), certament ens podrem autoexterminar, però segur que en un termini curt (curt per els sistemes naturals) la terra tornaria a ser colonitzada per altres.

Hem impermeabilitzat el terra de les ciutats (on cada cop viu més gen a escala mundial), hem eliminat tots els punts d’aigua lliures (per matar de set als animals i... als humans pobres). El que pomposament anomenem verd urbà són espais domesticats tirats amb esquadra i cartabó per arquitectes paisatgistes. Hem expulsat als nens i als vells dels carrers, als primers tancats a escoles, esplais i activitats extraescolars, els segons fent cua als ambulatoris, als centres de dia i residències, els carrers han quedat en mans del vehicle (privat o públic) i dels serveis de “manteniment urbà”, nens, coloms, vells, gossos i gats corren el perill de ser atropellats per la màquina de la dominació.

 I malgrat tot la salvatgia ens envolta!.

Mai havien hagut tants ocells a la ciutat com ara, estornells, falciots, coloms, tórtores, cotorres, pardals, gavians i gavines, cotxes, garses, merles, tudons, puputs, cueretes, pit-rojos, tallarols, mallerengues diverses,  algun xoriguer, diuen que falcons peregrins (jo ne els he vist), i, a algunes zones amb aigua suficient, s’aturen els ànecs i els ardeids.

Les guineus i els senglars cada cop entren més endins de la trama urbans, i rates i ratolins mai han deixat d’acompanyar-nos... insectes, amfibis, peixos....

A la que s’abandona una construcció en qüestió de mesos està envaïda per vegetals, que en pocs anys son arbres. Per exemple a l’espai de Txernòbil, on malgrat la nocivitat de la nuclear, en 30 anys la vida salvatge s’ha recuperat i envaït tot el que els humans van deixar buit.

 Realment la salvatgia ens envolta!.

Tota aquesta salvatgia viu en els marges de la domesticitat, s’aprofita d’ella, però si la domesticitat desapareixes, tal com va passar a Txernòbil, recuperarien el seu espai. La salvatgia és possible, la dominació no és inevitable, nosaltres també podem viure sense la domesticitat.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!