Les xarxes de distribució, d’energia, de materials,
d’informació... han estat fonamentals per la constitució de la societat
tecnoindustrial tal com la coneixem ara, una atapeïda trama de xarxes de
dominació que pràcticament no deixa espais lliures.
Dins la història de les xarxes de dominació
tecnoindustrial les bàsiques han estat les de distribució d’energia, les
d’enllumenat, les viàries i de tranport... les del cicle de l’aigua (proveïment
i sanejament) i més recentment les de comunicacions, la de telefonia, telefonia
mòbil, wifi... (http://negreverd.blogspot.com.es/2017/06/energia-llum-i-dominacio-lenllumenat.html
).
Una de les xarxes més antigues i més vitals és la de
distribució d’aigua, vital per a la vida, però també vital per el sistema
industrial. Al concentrar a la població (la ma d’obra), les necessitats
d’aquesta població passaven a ser necessitats del sistema industrial i per tant
havien de ser satisfetes (més o menys).
Hores d’ara tenim la percepció de que obrint l’aixeta
tenim un doll inesgotable a la nostra disposició, percepció indubtablement
falsa, sotmesa a la disponibilitat econòmica del “titular” de l’aixeta i la
disponibilitat de recursos d’aigua de la comunitat (municipi, conca, país...) i
els interessos dels gestors del subministrament. Ja fa ja suficients
generacions per haver-se naturalitzat el fet, suficient com per que sembli que
això ha estat sempre així, però com be sabem (encara que sovint oblidem) això
no ha estat així sempre. És el resultat del que s’anomena “xarxa oculta”, una
xarxa de la que no tenim consciència... al menys mentre ens funciona.
El subministrament d’aigua a les comunitats humanes ha
estat sempre un punt crític en les relacions de veïnatge i en les relacions de
poder internes o externes: guerres, espolis, abandonament de pobles i ciutats,
obres públiques (segurament les primeres de la història), col·lapses de
civilitzacions...
Més enllà d’aqüeductes, recs i canals... a partir de la
industrialització el subministrament d’aigua esdevé hipercrític. Aigua en grans
quantitats per les activitats industrials, aigua per produir energia, aigua per
el subministrament de les llars a les grans concentracions de treballadors ...
i també aigua per un perfil benestant de consumidors i per el consum sumptuari
de les ciutats en eclosió.
En aquest escrit deixarem a part l’ús industrial i tot el
tema tècnic i constructiu, ens centrarem en el consum domèstic i tot un seguit
de desigualtats en l’accès que es van generar... i que encara es generen.
EL PRIVILEGI DE TENIR AIGUA A CASA.
Des de sempre l’aigua als nuclis habitats procedia de
fonts properes i de pous. Amb la revolució industrial la cosa canvia ambl’augment
del consum i la pèrdua de recurs per contaminació de les fonts properes. Contaminació
deguda a la manca, sovint absoluta de clavegueram, les infiltracions des de els
pous negres i la contaminació industrial, poc estudiada (és molt difícil poder
avaluar-la decennis desprès).
Primer de tot els ajuntaments van procurar facilitar
subministrament a les fonts públiques, constituint una xarxa rudimentària de
subministrament, que donava servei a fonts, banys, abeurades i safarejos
públics, a algunes institucions públiques (religioses, assistencials...) però
també a determinats “ciutadans de qualitat”, com va ser el cas del desviament
d’aigua al Palau del Marqués de Citadilla a Sabadell, va ser en un moment de
sequera i va provocar el “clam de l’aigua” el 1769.
La feina de traginar l’aigua des de la font fins la casa,
era una tasca dura, que portaven a terme, sobretot, dones, nenes i nens i en el
cas dels “ciutadans de qualitat” una feina (de les mal pagades) de criats i
sobretot criades, un clar biaix de gènere en les condicions de vida en que ser
nena i pobre era, en el tema de l’aigua de consum, la pitjor de les posicions.
Situació que es manté en molts països de mon, on dones i nenes dediquen gran
part del temps i l’esforç en la recollida i transport d’aigua d’us domèstic.
La escassetat del recurs fa que el seu us sigui summament
curós, per fer-nos una idea pensem que si en aquells moments algú volgués
consumir els 90 litres que molts de nosaltres gastem a casa, necessitaria
pujar-los fins la seva llar, 90kg fins a
un cinquè o sisè (15 o 18 metres d’alçada... o més)
Aquest penós traginar de l’aigua fa que augmenti la
segregació vertical pròpia de la societat compacta d’aquells moments, com més
amunt vivies més pobre eres, aquesta segregació vertical dona lloc a una ciutat
a capes, on la segregació arriba a l’extrem de limitar l’accés al carrer a
certes persones de certes classes (vells, malalts, mares amb fills menuts...),
pujar i baixar 5 trams d’escales no era feina plaent!.
En el cas de Barcelona i moltes de les ciutats i pobles
catalans la manca d’aigua va esdevenir crònica i la intervenció pública escassa.
Amb l’avenç de nous usos de l’aigua a les llars (higiene de les persones,
bugades, cuina...) i per tant augment del consum, complementant la demanda industrial,
van aparèixer els primers subministradors privats, que, en el cas del consum
domèstic, es van centrar en els clients solvents...
Havien diferents tipus de contracte esbiaixats també
segons la classe social. La venda a perpetuïtat per els de més recursos: es
pagava una forta suma al començament i després ja sols un cànon de manteniment
(això permetia a les empreses subministradores emprendre obres
d’infraestructures de distribució). La venda amb comptador, més o menys com en
l’actualitat i els aforaments per els menys rics, el que se’n deia “aigua de
dipòsit”.
Els aforaments generalment eren per tot l’edifici i es
pagava a través del lloguer, per això els propietaris eren molt remisos a
modernitzar els serveis d’aigua dels edificis que difícilment podien repercutir
en el llogaters (ja prou escanyats econòmicament). L’aforament consistia en un
subministrament d’aigua a un dipòsit comunitari o a un seguit de dipòsits
individuals connectats, l’aigua arribava a través d’un repartidor que
controlava el flux i des de el dipòsit (o els dipòsits) anava a cada pis per
gravetat. Això augmentava la segregació vertical, ja que com més amunt (més
propers als dipòsits) menys pressió i menys flux d’aigua, a més en acabar-se el
dipòsit calia esperar que es tronés a omplir, cosa que generava conflictes
entre veïns, sobretot quan l’aforament (per estalviar diners al propietari) era
d’un flux molt baix. L’aparició dels dipòsits de fibrociment va permetre la
instal·lació d’un major volum als terrats que els antics d’obra... encara que
el material generés una nocivitat que no es va conèixer fins anys desprès.
La baixa pressió i flux d’aigua alentia tots els processos,
omplir un safareig, una olla, un gibrell per rentar-se... necessitava temps i
previsió. Més endavant en el temps, les pressions baixes de l’aigua impedien
l’ús de determinats escalfadors i rentadores.
La evolució de l’índex del nombre de persones referits al
nombre d’abonats ens dona una idea de com va anar evolucionant l’arribada de
l’aigua a les cases, així mentre que el 1881 era de més de 80 persones per cada
abonat abonat, el 1924 rondava les 25, el 1950 eren gairebé 9 i el 1970 menys
de dos...
Hi ha primer de tot una segregació entre els que poden
pagar per l’aigua i els qui no, entre els que viuen a poca alçada i els de dalt
de tot i, a mesura que la ciutat s’estenia entre els diferents barris, molts
d’ells d’infravivendes ocupant els patis de l’eixample i els passatges o els
assentaments barraquistes de Montjuic, de Pequin, de Llacuna o del Somorostro entre d’altres, la segregació
sobre accés directa a l’aigua s’estén.
No és doncs estrany el gran nombre de fonts públiques a
Barcelona (fonts que malgrat ser molt emprades encara avui dia, estan
disminuint en nombre a gran velocitat), el 1897 havien58 fonts públiques, que
ja eren 369 (una per cada 1.600 habitants) cap a principis de segle XX.
El 1914, a Barcelona, havia més de 2.000 habitatges sense
subministrament, unes 100.000 persones (aproximadament un 16% de la població) i
2.580 cases que s’assortien de pous propis, segurament unes 100.000 mes.
Hores d’ara podem veure com hi ha persones que amb
carrets de la compra o amb carrets de supermercat omplen garrafes d’aigua en un
retorn cap enrere de decennis, i actuacions xenòfobes com la de l’ex-alcalde de
Badalona, l’Albiols, tancant fonts per impedir el proveïment dels més
desfavorits.
L’utillatge per els usos moderns de l’aigua eren també
costosos (banyeres, dutxes, WC...) i els propietaris eren refractaris a
inversions que es recuperavenmassa lentament per els seus interessos i que tampoc
es podien repercutir en els lloguer, ja prou alts. Així a principis del segle
XX un lavabo portàtil podia valer fins a 100 pessetes, les banyeres fixes fins
a 300, un WC 100 pessetes més la instal·lació. Per fer-nos una idea hem de
veure els sous dels treballadors de l’època, per exemple a les empreses del
tèxtil del cotó del Pla de Barcelona un filador de selfactina (la aristocràcia
obrera) cobrava un setmanal de 36 pessetes, les filadores en continua a jornal,
18 pessetes, els teixidors a preu fet entre 16 i 22 pessetes, les més mal
pagades (noies joves i nenes) eren les canilleres amb unes 8 pessetes i les
nuadores amb 9, val a dir que el pressupost setmanal mínim d’una família a
Barcelona de dos adults i dos infants petits era d’unes 30 pessetes... la
instal·lació d’un WC podia suposar doncs els ingressos de tres setmanes o d’un
més... i a les fàbriques del Vallès o les de Muntanya els sous eren més baixos
encara.
Força reveladora de la situació són le paraules d’un
director de l’Institut Municipal d’Higiene el 1933: “las
habitaciones no están aisladas de las alcantarillas ni de los depósitos de
excretas y aguas residuales con cierres hidráulicos; porque en muchas casas los
comunes están emplazados dentro de las cocinas, y en otros comunican con la
cocina, (…); porque el agua, en las casas que la tienen instalada suele ser
insuficiente para las necesidades de la familia, y el emplazamiento de los
depósitos es defectuoso y están mal tapados y sucios, y en los que no la tienen
instalada, o la sacan de pozos cavados en un subsuelo putrefacto, o tienen que
ir a buscarla a la fuente pública, motivo por el cual la ahorran todo lo que
pueden. Esas deficiencias de agua de calidad y en cantidad se traducen en falta
de limpieza en la piel, en la ropa y en la comida, lo cual asegura la
continuidad de distintas enfermedades graves, en especial la enteritis, que
señorea casi en todas las casas del mencionado barrio y en muchas otras calles
del distrito V”.
A Catalunya i molt especialment a Barcelona, les
malalties lligades al mal estat de l’aigua eren endèmiques, el còlera i el
tifus mantenien una incidència altíssima.
Van haver epidèmies recurrents de còlera al llarg del
segle XIX. Per exemple, en l’epidèmia de 1821, van morir 6.244 persones (en una
ciutat de 100.000 habitants), la de 1834 amb 3.300 morts (100.000 morts a tot
Catalunya), la del 1854, amb rebrotades el 1859 i el 1860, la de 1865, la de
1885... La darrera reconeguda va ser l’estiu del 1971, fa ben poc!.
La mortalitat per tifus a Espanya era una de les mes
altes d’Europa, per sobre de països veïns com França o Itàlia. Barcelona va ser
la primera ciutat d’Espanya en tenir un registre estadístic acurat de les
defuncions, la mortalitat per tifus es concentrava sobretot entre els capes més
desfavorides i els barris més pobres, la Barceloneta i Ciutat Vella i el
Raval...
La darrera gran epidèmia de tifus coneguda va ser la de
1914 (les dades dels anys 40 són molt dubtoses i segurament s’amagaren
defuncions), es produïren 25.000 afectats amb 2.036 defuncions, però en
condicions normals la mortalitat per tifus era ja d’unes 400 l’any. La epidèmia
de 1914 va ser deguda a una greu contaminació de l’aigua servida per la
minoritari empresa municipal i va suposar-li un cop molt fort i a la llarga va
contribuir a la seva desaparició deixant el proveïment totalment en mans de
l’operador privat.
Aquesta epidèmia va donar lloc a nombroses confrontacions
polítiques, dins i fora de l’ajuntament, fins al punt que, una manifestació el
10 de novembre de 1914, va acabar a trets amb resultat de diversos ferits,
resultat de la rivalitat entre radicals i els conservadors que governaven
Barcelona.
EL NEGOCI CAPITALISTA DEL SUBMINISTRAMENT D’AIGUA, I LA
DOMINACIÓ DE LA POBLACIÓ A TRAVÉS DEL “SERVEI PÚBLIC”.
Ben aviat, tan a Barcelona, com al seu Pla les empreses
privades de distribució d’aigua van ocupar unaposició dominant. De fet en totes
les noves urbanitzacions, especialment les de l’Eixample, els poder públics van
deixar la iniciativa als promotors immobiliaris, que necessitaven portar l’aigua
per tal de que fossin ocupats els nous habitatges.
El 1867 es va constituir a Lieja (Bèlgica) la “Compagnie
des Eaux de Barcelone” (CAB), que, malgrat haver ja implantades diverses
empreses, va tenir un paper molt rellevant en el procés de formació de
l’oligopoli de l’aigua a Barcelona i a Catalunya. La CAB amb la compra per part
de la “Société Lyonnaise des Eaux” va
constituir a París la Societat General d’Aigües de Barcelona, la SGAB, el 1881.
A partir de la formació de la SGAB, aquesta va iniciar un
apolítica d’absorció de les altres companyies. La “Compañia de Aguas de Sants”
va ser adquirida el 1886, el 1890 “Aguas Potables de Montaña”, el 1892 la
“Compañía de Aguas de San Martín de Provençals”, el 1895 la “Compañía General
Anónima de Aguas de Barcelona”, el 1896 la “Empresa de Aguas del Alto Vallés”
i, finalment, el mateix 1896 el seu principal competidor la “Empresa
Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat” que disposava d’un bon
nombre d’abonats i abundants captacions freàtiques a la conca del Llobregat.
SGAB va passar de 15.000 metres cúbics el 1890 a 81.000 el 1910.
Tot aquest procés de concentració empresarial va ser
observat amb passivitat per part dels ajuntaments afectats, especialment del de
Barcelona.
El cas de Barcelona és especialment significatiu, una de
les principals despeses en el cicle de l’aigua de l’ajuntament fou, sota el
mandat de Rius i Taulet, l’elevació de l’aigua per la font del Parc de la
Ciutadella una gran despesa amb finalitats merament ornamentals.
Sols es va iniciar una activitat intensa vers un control
municipals de l’aigua a partir de 1910, amb molts problemes per obtenir el
volum d’aigua necessari i tot un seguit de conflictes territorials amb les
zones de les que Barcelona volia obtenir els recursos (els dos vallesos), la
epidèmia de tifus de 1914 causada bàsicament per la companyia municipal va
donar el cop de gràcia a les intencions municipalitzadores.
Així que arribant als anys 30 ens trobem amb una situació
dominada per SGAB que subministren un 91% de l’aigua front al 9% el municipi.
A partir de 1936 hi ha un canvi radical en la situació, igual
que va passar en multitud d’aspectes de la vida quotidiana de les ciutats de
Catalunya, en els lloguers radicalment rebaixats o simplement suprimits, en el
sistema escolar, en els menjadors populars... però una de les accions més
radicals va ser sobre el, sempre problemàtic, subministrament d’aigua i la seva
“comercialització”.
La SGAB és col·lectivitzada per els seus treballadors. El
comitè obrer gestor va unificar la gestió de la SGAB i les seves filials, va
unificar les tarifes (que fins llavors variava de barri a barri), va suprimir
la venda a perpetuïtat (que beneficiava a les classes altes o mitjanes), va
acordar amb Sabadell i Terrassa (que patien manca d’aigua per us domèstic en
benefici de l’ús industrial) establir un servei unificat i solidari.
El més trencador de la col·lectivització fou la
modificació de tarifes, establint com gratuït, per l’ús domèstic, el mínim
estipulat per el Reglament de Sanitat Municipal, i a partir d’aquest mínim
vital gratuït una tarifa progressiva en funció del consum.
El 1939 acaba, forçadament, la experiència i es retorna a
la situació anterior, el subministrament d’aigua torna a pasar a mans del
mercat.
La SGAB es vantava de ser deles primeres empreses en
retornar a la “normalitat” empresarial, encara que les seves pretensions de
recuperar tot el perdut no va poder materialitzar-se a curt termini, SGAB va
batallar per mantenir el cobrament dels mínims pre-col·lectivització (que generalment
no es consumien, però es pagaven), malgrat el mal servei en qualitat i
subministrament.
Val a dir que el gerent i home fort de la SGAB, era el
banquer Josep Gari, un dels fundadors del banc de règim (i de l’OPUS DEI) el BANESTO.
Refugiat durant la guerra a la zona franquista va demostrar el seu agraïment
per la recuperació de l’empresa. El 1936 en Gari va prometre al govern de
Burgos un milió de pessetes quan recuperessin la empresa i en acabar la guerra
van fer donació d’una finca a la Diagonal per construir una residència
d’oficials solters (encara està allà), la residència es va construir en un
temps record.
La col·laboració d’en Josep Garí(i també de la SGAB) va
anar més enllà d’això, va fer, en una mostra de mesquinesa, que els seus empleats denunciessin (amb noms
i cognoms) als milicians que el 1936 van ocupar les seves propietats (segons
els processos incoats reclamava 346.000 pessetes en metàl·lic, un Rubens i
objectes d’art de plata i or, abrics de pells... per valor de 150.000 pessetes.També
va perseguir amb sanya als treballadors que es van destacar en el procés de
col·lectivització.
Josep Garí era un home de la Lliga, un catalanista de dreters,
que va mantenir durant la guerra una estreta col·laboració amb Cambó i els seu
servei d’espionatge al servei de la causa franquista.
La seva col·laboració va anar més enllà de la guerra i la
postguerra, el 1960, quan Quico Sabaté va caure sota les bales del sometent i
la Guardia Civil, en J. Garí va fer donació de 10.000 pessetes “destinadas
a recompensar a aquellos que con probado valor y heroico espíritu de sacrificio
hicieron frente y lucharon hasta la aniquilación total de la partida de
bandoleros que se infiltró en España”.
A Terrassa s’acaba el projecte de l’aigua
col·lectivitzada i a principis dels anys 40 la "Sociedad de la Mina
Publica de Aguas de la Villa de Terrassa" gran subministradora d’aigua per
la industria tèxtil i concessionària del proveïment municipals aconsegueix la
concessió de 4.000 m3 d’aigua del Llobregat i s’apodera totalment
del subministrament a Terrassa i pobles propers.
A Sabadell es va seguir un cami un xic diferent, el 1949
l’alcalde franquista del moment va fundar amb Caixa Sabadell, el Banc de
Sabadell i l’Ajuntament una empresa mixta, que hores d’ara forma part d’un
conglomerat empresarial CASSA que dona serveis a més de 60 municipis de
Catalunya i Aragó, l’any 2010 AGBAR va efectuar una OPA hostil fallida contra
CASSA.
No és fins a principis dels anys 60 en que la SGAB
aconsegueix, definitivament, expandir-se més enllà de la zona de Barcelona
ciutat i rodalies fins tot Catalunya a través, primer, de SAUR (Sociedad de
Abastecimientos Urbanos y Rurales S.A.) i finalment de
SOREA (Sociedad
Regional de Abastecimiento de Aguas, S.A). Desprès vindria
la constitució del grup AGBAR i la entrada de capitals diversos... així es va
iniciar l’oligopoli que ha predominat en el subministrament municipal d’aigua
les darreres dècades, no sols ha Catalunya, sinó en altres zones de l’estat i
del mon.
Ara mateix l’aigua ja no la necessita la indústria
tèxtil, però és imprescindible per mantenir un model post-industrialista de
desenvolupament, per això l’actual grup AGBAR,autèntic oligopoli a nivell
Català i de l’Estat, lluita aferrissadament per mantenir-lo, però el dilema no
està en quin tipus d’empresa controla un recurs vital, sinó en la societat que
volem i la societat que ens imposen... si ens oposem a una societat sota el
govern d’empreses i industries (encara que siguin públiques) a una societat
basada en la dominació, ens cal no un nou model de gestió d’un recurs
determinat, sinó trastocar totalment les bases i trencar amb la dominació
tecno-industrial, corporativa i estatal i cercar una vida nova.
PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!
“Mercats d’aigues a la Regió Industrial de Barcelona:
iniciatives públiques i privades. 1900-1936” Eduard Masjuan Recerques 54
(2007). https://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/view/137839
“Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions
(1888-1929)”, José Manuel Martín Pascual, Tesi Doctoral UAB 2007. https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2007/tdx-1213107-105345/jmmp1de1.pdf
“La revolución del agua en Barcelona, 1867-1967”, Manuel Guardia, Universitat Politècnica de Catalunya. https://upcommons.upc.edu/handle/2117/21664?locale-attribute=es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada