El que s’anomena mobilitat (amb l’afegitó de sostenible o sense) és sols una part més del sistema de dominació capitalista. Ens movem, però, vers on?... majoritàriament ens movem sols per dos objectius, per produir i per consumir. Es mouen els treballadors cap a la seva feina, els immigrant vers la metròpoli de destí, els consumidors cap els magatzems, les zones comercials, els consumidors de turisme cap a un destí alienat... poc importa la modalitat totes elles (tren, avió, vehicle privat o públic...) tenen el mateix objectiu produir i consumir, i en darrer termini sostenir el tinglado estatal/capitalista que és el sistema tecnoindustrial en el que vivim.
Tot aquest moviment suposa un cost econòmic i una certa inseguretat. El mateix caràcter que te la mobilitat suposa inseguretat i revolta, ja siguin dels insurgents contra augments de costos del transport (augments a afegir a la misèria i precarietat quotidiana), o la pirateria marítima a Somàlia o al mar de la Xina. La major part de revoltes importants dels darrers anys han girat, en major o menor grau, al voltant de la mobilitat, la de Xile, la d’Iran, la dels Gilets Jaunes...
Reduir una part dels riscos lligats a aquesta inseguretat i d’aquests costos és un dels objectius del que s’anomena «mobilitat sostenible». En això la crisi climàtica i la COVID han ajudat força, el teletreball i l’e-comerç han estat les primeres mesures en ser aplicades massivament, ajudades per la distribució tipus rider i en el cas de l’oci per les noves tecnologies de distribució de continguts audiovisuals que no requereixen sortir de casa... ni aixecar-se del sofà
Les infraestructures de mobilitat ocupen una bona part de la terra ja sigui físicament, ja sigui per l’extracció de materials necessaris per a la seva construcció, les obres publiques mouen milions, i les empreses dedicades a elles formen part important dels cartels que controlen el mon.
No es pot separar la mobilitat amb una de les seves principals regulacions/limitacions: les fronteres. Els estats les obren i les tanquen selectivament a les persones, segons les necessitats de producció del capital, en el cas de les mercaderies la situació és més complexa i depèn, no ja d’interessos globals, sinó de les necessitats de fraccions del mateix capitalisme “semilocals”. La COVID ha vingut a reforçar fronteres i a crear-ne de noves que poden anar des de ciutats, comarques... fins i tot a les entrades a supermercats, bars o teatres.
El transport aeri en el mon de la dominació.
El transport de passatgers no es dedica majoritàriament al turisme, així a l’aeroport del Prat el turisme (transport de consumidors) suposa un 43% del total. Per exemple, a Catalunya hi ha bastant més de 600.000 treballadors que han arribat en vols transatlàntics i que periòdicament tornen i retornen als seus països sense que es pugui considerar turisme de cap manera.
Al centrar el debat en el turisme ens oblidem d’aspectes que son també molt importants el transport de mercaderies, el de treballadors (especialment immigrants) i els usos militars (en realitat una altra mena de transport), de fet els aeroports son zones militaritzades, amb mesures de control i seguretat altíssimes.
El transport aeri de mercaderies a Europa és relativament baix, sobre el 0,2%, ( una xifra baixa, encara que si es compara amb la del transport per ferrocarril no és tan Baixa (0,8% els ferrocarrils), la major part del transport es fa per carretera i per via marítima.
El transport aeri és car i no és capil·lar (necessita sistemes que el complementin, sobretot el transport per carretera), per això el transport aeri es dedica especialment a bens molt delicats o molt valuosos (seria una exageració el dir que es dedica al transport de bens de luxe?).
Per els aeroport de l’Estat arriben 790 milions de tones de mercaderies, una bona part d’elles productes peribles, les flors tallades, plantes vives, el marisc, fruita i productes de valor afegit, per exemple components electrònics, petits aparells de consum, medicaments...
Un exemple: al mercat de la flor holandès es reben cada dia 30 milions de flors que han de ser subhastades en menys de 4 hores una bona part procedeixen de Colòmbia, d’Equador i Kènia, a Catalunya més del 85% de les Roses de Sant Jordi (uns 6 milions) procedeixen de Holanda, Colòmbia i Equador, de fet Catalunya importa uns 13 milions d’unitats de flor tallada, la flor tallada, al menys la intercontinental arriba sempre per via aèria...
El teatre del hipòcrites.
Aquests dies podem assistir a un simulacre teatral que podria ser còmic si no fos tràgic, ja que afecta (negativament com afecten sempre aquests simulacres) les nostres vides.
Hem pogut veure com tots els polítics (tots!!) defensen els “valors naturals” del delta, quan porten decennis triturant-lo, desprès de successives ampliacions de l’aeroport, del port, del desviament del riu, sense cap grup polític/social presentes oposició seriosa més enllà de les declaracions ara, qui més qui menys s’esquinça les vestidures.
Tots volen la “sostenibilitat”, però tots volen un “hub” a l’aeroport (90 milions de passatgers...?).
Els alcaldes del Baix Llobregat que han promocionat que autopistes i potes sud trinxessin el delta, que han promocionat la instal·lació de grans superfícies, que expandeixen la urbanització com per exemple amb el Pla de Ponent de Gavà.
Especialment hipòcrita és l’ajuntament del Prat, en mans des de la “noche de los tiempos” dels “comuns” (abans Iniciativa, abans PSUC, més de 40 anys de govern dels que 37 van correspondre a l’imbatible Sr. Tejedor). L’Ajuntament del Prat ara està executant (amb el suport de la iniciativa privada) el pla ARE Eixample Sud que construirà 1.200 habitatges en zona agrícola (2.666 quan s’executi tot el pla), expandint la zona urbana al sud de l’Avinguda Pau Casals, i a més ha multat a un grup opositor que havia ocupat una petita zona de l’ARE amb un hort, aquesta casta pretén ser la defensora del Prat, del Delta i la Ricarda.
Mentre els governs juguen a fet i amagar amb els milers de milions d’inversió, algú perdrà... i no seran ells.
La mobilitat capitalista en un marc global.
El transport aeri no es pot separar de tot el que implica els models de mobilitat, convencionals, “sostenibles” o decreixentistes, tots necessiten aeroports (d’us intensiu, semi intensiu o decreixent), tots necessiten ferrocarrils (convencionals, AVE’s o de via única), tots necessiten vies d’alta capacitat, tots necessiten vehicles més o menys privats de motor tèrmic o elèctric per el transport urbà i per carretera, tots necessiten el sistema de producció industrial capitalista, tots necessiten extreure matèries primes devastant la terra.
El problema no és un aeroport, el problema no és la destrucció d’un espai natural, el problema no son les emissions i el no acomplir els compromisos de Paris (que per altra part no ens allunyen de la “catàstrofe” climàtica)... el problema és el capitalisme devastador i els estats.
No es poden trobar alternatives perquè totes son falses. Potenciar aeroports petits (més ecosostenibles??) o connexions entre ells en AVE o qualsevol altra via “eficient” intermodal és en el millor dels cassos una bajanada i en el pitjor un engany premeditat per perpetuar un sistema de dominació i devastació.
Aeroports? Ni al Prat, ni a Reus, ni a Riudellots ni a Barajas!!
Reforestació total de l’Aeroport del Prat i de totes les línies de l’AVE!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada