La societat del risc, reflexions post-Dana sobre l’urbanisme, la inundabilitat i la societat tecnoindustrial. El cas de Mollet del Vallès.

 

1.-Català

2.-Castellano

Más info en  https://t.me/Terraillibertat

La societat del risc, reflexions post-Dana sobre l’urbanisme, la inundabilitat i la societat tecnoindustrial. El cas de Mollet del Vallès.

Desprès de la massacre capitalista del 29/10/24 hi ha una necessitat de revisar moltes coses, si més no en com administrar (des de l’estat) els desastres.

Diem massacre capitalista perquè no ha estat sols el fenomen meteorològic. Les causes estan en la especulació urbanística que construeix on no es podria, en l’avarícia dels empresaris que envien als seus treballadors a sortir al carrer en moments de perill, en la desídia dels polítics (centrals, autonòmics i locals) que han cedit submisament als interessos del capital, en la cultura de l’automòbil que ha propiciat moltes de les morts i bona part dels danys econòmics... i finalment al capitalisme fòssil que fa que els fenòmens extrems siguin més freqüents mantenint i augmentant les emissions de CO2, el que per els valencians ha estat un desastre serà un gran negoci per les empreses capitalistes que s’estan disputant els contractes per les obres de reconstrucció, per les asseguradores, per els bancs que han de donar crèdits, per la industria automobilística (ens han imposat una societat on el vehicle és en molts cassos imprescindible), per els mateixos especuladors que van construir on no es podia... etc...

A partir d’aquí l’actitud de les Conselleries, del departaments, dels Serveis... de Protecció Civil ha canviat (al menys momentàniament) i així davant la segona Dana es van donar alarmes per donar i per vendre, es van tancar escoles i d’altres serveis i es van tallar carreteres... això durarà bastant, s’han “sensibilitzat”... i si hi han conseqüències judicials del desastre Valencià la “sensibilitat” durarà una mica més.

Tot això ha generat un debat sobre les construccions en zona inundable, arribant a nivells ridículs, posant com amenaçades les escoles del Delta de l’Ebre (el Delta de l’Ebre és tot ell inundable)...

Baixant a nivell municipal (on es decideixen bona part de les operacions urbanístiques crítiques) ha generat alguns moviments locals, reforçant algunes plataformes “ciutadanes” per revisar els espais “construïbles” segons la inundabilitat.

 

EL CAS DE MOLLET, UN EXEMPLE.

 

Com exemple (n’hi ha molts més) volem mirar el municipi de Mollet del Vallès (hi ha d’altres, sobretot al litoral, igual de crítics o més crítics, l’Eixample del Prat, el Pla Ponent, el projecte de les Tres Xemeneies a St. Adrià...). A Mollet ja fa temps que hi ha una plataforma contra la urbanització d’una zona, del Calderí, que consta com inundable als mapes de Protecció Civil de Catalunya (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.52776,2.2128,9z ) com es pot veure al Mapa 1. 

 

 

La plataforma fa la feina d’aquest tipus d’organització (concentracions, peticions i potser recursos administratius...), i ara te arguments reforçats per oposar-se.

Els riscos lligats a les inundacions fluvials o per l’acció del mar (Tres Xemeneies, https://narcisprat50.blogspot.com/2024/11/ formacions deltaiques...), igual que el risc de nevada o d’esllavissades, d’incendis forestals... els podríem anomenar més o menys “naturals”, si no fos per la intervenció capitalista que els agreuja, especialment per l’especulació urbanística i la construcció d’infraestructures i habitatges que fraccionen els espais, destrueixen la natura i ens proporcionen una vida de merda, l’artificialització capitalista converteix els riscos naturals en riscos artificials.

La societat tecnoindustrial afegeix nous riscos: els riscos alimentaris (tant de manca d’aliments com d’excés i d’aliments nocius per si mateixos), riscos lligats a la mobilitat... però molt especialment els riscos químics, un dels riscos més “tecnoindustrials”. El risc químic està escampat de forma difusa per tota la superfície terrestre mitjançant molècules procedents del transit, l’activitat de les industries, la gestió dels residus...

Mollet és sols un exemple, al mapa de protecció civil en podem trobar molts més, és una eina molt útil. A Mollet hi han 4 empreses afectades per la directiva Seveso (https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/major-accidents-involving-dangerous-chemicals.html ) son ARKEMA QUÍMICA (al polígon de Can Magarola), MERCK SLU (Polígon Merck), KAO CORPORATION (al sud del Calderí) i INDUSTRIAS QUÍMICAS DEL VELLES (polígon de la Farinera, per la zona de Santa Rosa), als municipis adjacents (la contaminació no reconeix termes municipals) hi han 13 activitats Seveso, cal dir que moltes instal·lacions industrials no incloses a aquesta directiva poden ser puntualment més perilloses que les que estan incloses.

KAO CORPORATION és el focus més proper al Calderí (Mapa 2), aquest espai queda dins del límit de la seva zona d’alerta, aquest risc va lligat sobretot al sulfat de dimetil, que és un compost carcinogen i teratogen (https://nj.gov/health/eoh/rtkweb/documents/fs/0768sp.pdf ). La major part del terme de Mollet està dins de les zones d’alerta de empreses situades més al nord (a Montmeló, Parets…) https://interior.gencat.cat/es/arees_dactuacio/proteccio_civil/consells_autoproteccio_emergencia/riscos_tecnologics/risc_quimic/faqs-risc-quimic/index.html#faq--que-es-la-zona-de-alerta .

 

 

 

 RESUMINT

 

La societat tecnoindustrial capitalista viu immersa en el risc, un risc esbiaixat per la classe (les classes altes tenen més recursos, viuen en llocs més segurs i es poden pagar protecció extra més enllà de l’escassa que proporciona l’estat).

La societat tecnoindustrial capitalista artificialitza els riscos naturals (aigua, neu, foc...) convertint-los en riscos “artificials”.

La societat tecnoindustrial capitalista ens fa viure immersos en la nocivitat química (contaminació de l’aire i l’aigua, adulteració dels aliments, riscos radiològics, contaminació acústica...).

Per sortir de tot això i viure nomes amb els riscos naturals cal abolir els estats, el capitalisme i la societat tecnoindustrial.

 

2.-Castellano.

 

La sociedad del riesgo, reflexiones post-Dana sobre el urbanismo, la inundabilidad y la sociedad tecnoindustrial. El caso de Mollet del Vallès.

 

Después de la masacre capitalista del 29/10/24 hay una necesidad de revisar muchas cosas, al menos en cómo administrar (desde el estado) los desastres.

Decimos masacre capitalista porque no ha sido sólo el fenómeno meteorológico. Las causas están en la especulación urbanística que construye donde no se podría, en la avaricia de los empresarios que envían a sus trabajadores a salir a la calle en momentos de peligro, en la desidia de los políticos (centrales, autonómicos y locales) que han cedido sumiso a los intereses del capital, en la cultura del automóvil que ha propiciado muchas de las muertes y buena parte de los daños económicos... y finalmente al capitalismo fósil que hace que los fenómenos extremos sean más frecuentes manteniendo y aumentando las emisiones de CO2, lo que para los valencianos ha sido un desastre será un gran negocio para las empresas capitalistas que se están disputando los contratos de las obras de reconstrucción, para las aseguradoras, para los bancos que daran créditos, para la industria automovilística (nos han impuesto una sociedad donde el vehículo es en muchos casos imprescindible), para los mismos especuladores que construyeron donde no se podía... etc...

A partir de ahí la actitud de las Consejerías, de los departamentos, de los Servicios... de Protección Civil ha cambiado (al menos momentáneamente) y así ante la segunda Dana se dieron alarmas para dar y vender, se cerraron escuelas y otros servicios y se cortaron carreteras... esto durará bastante, se han "sensibilizado"... y si hay consecuencias judiciales del desastre Valenciano la "sensibilidad" durará bastante más.

Todo esto ha generado un debate sobre las construcciones en zona inundable, llegando a niveles ridículos, poniendo como amenazadas las escuelas del Delta del Ebro (el Delta del Ebro es todo él inundable)...

Bajando a nivel municipal (donde se deciden buena parte de las operaciones urbanísticas críticas) ha generado algunos movimientos locales, reforzando algunas plataformas "ciudadanas" para revisar los espacios "construibles" según la inundabilidad.

 

EL CASO DE MOLLET, UN EJEMPLO.

 

Como ejemplo (hay muchos más) nos centraremos en el municipio de Mollet del Vallès (hay otros, sobre todo en el litoral, igual críticos o más, el Eixample del Prat, el Pla Ponent, el proyecto de las Tres Xemeneies en St . Adrià...). En Mollet ya hace tiempo que existe una plataforma contra la urbanización de una zona, del Calderí, que consta como inundable en los mapas de Protección Civil de Cataluña (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html) - 41.52776,2.2128,9z ) como puede verse en el Mapa 1. La plataforma hace el trabajo de este tipo de organización (concentraciones, peticiones y quizás recursos administrativos...), y ahora tiene argumentos reforzados para oponerse.

Los riesgos ligados a las inundaciones fluviales o por la acción del mar (Tres Chimeneas, https://narcisprat50.blogspot.com/2024/11/ , formaciones deltaicas...), al igual que el riesgo de nevada o de corrimientos de tierras, de incendios forestales... podríamos llamarlos más o menos “naturales”, si no fuera por la intervención capitalista que los agrava, especialmente por la especulación urbanística y la construcción de infraestructuras y viviendas que fraccionan los espacios, destruyen la naturaleza y proporcionandonos una vida de mierda, la artificialización capitalista convierte los riesgos naturales en riesgos artificiales.

La sociedad tecnoindustrial añade nuevos riesgos: los riesgos alimentarios (tanto de carencia de alimentos como de exceso y de alimentos nocivos por sí mismos), riesgos ligados a la movilidad... pero muy especialmente los riesgos químicos, uno de los riesgos más "tecnoindustriales". El riesgo químico está esparcido de forma difusa por toda la superficie terrestre mediante moléculas procedentes del tráfico, la actividad de las industrias, la gestión de resíduos...

Mollet es sólo un ejemplo, en el mapa de protección civil podemos encontrar muchos más, es una herramienta muy útil. En Mollet hay 4 empresas afectadas por la directiva Seveso (https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/major-accidents-involving-dangerous-chemicals.html  ) son ARKEMA QUÍMICA (en el polígono de Can Magarola), MERCK SLU (Polígono Merck), KAO CORPORATION (al sur del Calderín) y INDUSTRIAS QUÍMICAS DEL VELLES (polígono de la Farinera, por la zona de Santa Rosa), en los municipios adyacentes (la contaminación no reconoce términos municipales) hay 13 actividades Seveso, hay que decir que muchas instalaciones industriales no incluidas en esta directiva pueden ser puntualmente más peligrosas que las incluidas.

KAO CORPORATION es el foco más cercano al Calderí (Mapa 2), este espacio queda dentro del límite de su zona de alerta, este riesgo va ligado sobre todo al sulfato de dimetilo, que es un compuesto carcinógeno y teratógeno (https://nj.gov/health/eoh/rtkweb/documents/fs/0768sp.pdf ). La mayor parte del término de Mollet está dentro de las zonas de alerta de empresas situadas más al norte (en Montmeló, Parets…) https://interior.gencat.cat/es/arees_dactuacio/proteccio_civil/consells_autoproteccio_emergencia/riscos_tecnologics/risc_quimic/faqs-risc-quimic/index.html#faq--que-es-la-zona-de-alerta .

 

RESUMIENDO

 

La sociedad tecnoindustrial capitalista vive inmersa en el riesgo, un riesgo sesgado por la clase (las clases altas tienen más recursos, viven en lugares más seguros y pueden pagarse protección extra más allá de la escasa que proporciona el estado).

La sociedad tecnoindustrial capitalista artificializa los riesgos naturales (agua, nieve, fuego...) convirtiéndolos en riesgos “artificiales”.

La sociedad tecnoindustrial capitalista nos hace vivir inmersos en la nocividad química (contaminación del aire y agua, adulteración de los alimentos, riesgos radiológicos, contaminación acústica...).

Para salir de todo esto y vivir solo con los riesgos naturales es necesario abolir los estados, el capitalismo y la sociedad tecnoindustrial.

 

 

 

 

La Ricarda, l’Aeroport, la Casa Gomis, la intel·lectualitat burgesa catalana i la Bienal “nòmada” Manifesta 15.

Aquesta tardor a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (concretament a Barcelona, Badalona, Cornellà, el Prat, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Sant Cugat i Terrassa) es celebrarà la “bienal nòmada europea Manifesta15”, amb 12 setmanes de durada a les 12 ciutats compromeses (https://www.manifesta15.org/es/sobre-manifesta ).

La Manifesta 15 es va promoure des de l’anterior alcaldia de Barcelona (Ada i Collboni) i te un cost de 8,9 milions d’euros, malgrat el cost i el contingut no ha aixecat cap mena de queixa o polèmica, tots els mitjans i la “societat civil” ha quedat amb la boca oberta com els babaus.

La biennal és una activitat bàsicament elitista, centrada sobretot en temes “artístics” amb pinzellades socials de caire “progressista jacobí”, tot pel poble però sense el poble, (https://www.manifesta15.org/ca/esdeveniments ) en les seves 107 instal·lacions a les 12 ubicacions.

De tot aquest festival ens interessa especialment (molt especialment) el referent a les instal·lacions al Prat de Llobregat, la seu, la Casa Gomis, en una zona a frec de l’aeroport i en el punt de fricció per l’ampliació de les pistes, al costat de l'aeroport de Barcelona-El Prat (https://www.alasbarricadas.org/noticias/node/51514 ).

La Casa Gomis forma part de la finca de la Ricarda, la finca és en part parc natural, però continua essent privada amb tot un seguit de cases repartides entre els hereus de la familia Bertran Serra. Curiosament, malgrat el nom de la casa, els propietaris reals de la casa Gomis serien els Bertrand, uns 50 copropietaris que gestionen la finca a través de la societat EBYS (Eusebio Bertrand y Serra). Però el patriarcat afecta també als que estan forrats de pasta, així que la casa és la casa Gomis i no Bertrand (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Gomis_i_Serda%C3%B1ons ).

A la casa Gomis, els Gomis (marit i muller) van instal·lar la tertúlia del Club Cobalt 49 (https://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Cobalto_49 ), una mena de gauche divine de “creatius” benestants sense connexió amb el tema social, més aviat eren una “moderation divinne” “engagée” amb las vanguardies del moment; per Can Gomis van passar casi tots: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa i Moisès Villèlia…

Ara amb el rotllo de la Manifesta 15 es revaloritza el seu passat amb les activitats que s’hi realitzen, en total 21, des de una expo sobre “justícia climàtica de les perifèries” (en un espai d’accés restringit i controlat!?) fins als mobles del menjador de la casa “xarpellera for la Ricarda”. No hi ha dubte que la revalorització cultural i monumental de la Casa Gomis, també revaloritza el seu preu cara a futures expropiacions, com diu el web de Manifesta “la Casa Gomis i els seus voltants estan subjectes al diàleg permanent sobre l'expansió de l’activitat econòmica i la protecció del medi natural”.

De fet AENA ja ha negociat abans amb els propietaris de la finca, i el resultat va ser el desmuntatge i posterior reconstrucció de la Granja de la Ricarda per una ampliació anterior de l’aeroport.

 

Però d’on ve tota la pasta? Com s’ha acumulat el capital necessari?

 

El primer Bertrand del que es tenen noticies és en Manuel Bertrand Cortalé, el seu fill Manuel Bertrand Salsas mitjançant matrimoni amb els Serra van formar un potent i poderos grup Bertrand Serra (primer industrial cotoner individual del ram del cotó del mon) amb fàbriques a Manresa, Barcelona, Sant Fruitós... El fill Eusebi Bertran Serra va acabar de promocionar el “holding”, a més de empresari del tèxtil va ser diputat, cofundador de la Lliga Regionalista, conseller de bancs i de la Maquinista, cap del sometent, amic d’en Primo de Ribera, dirigent de Foment del Treball... durant la revolució del 36 van col·lectivitzar-li les propietats, però ell va marxar a San Sebastian preparant el retorn del capitalisme a Catalunya i el 39 les va recuperar...

Els capitalistes Bertrand van prosperar aprofitant les condicions laborals des de la seva fundació en els inicis de la industrialització (i abans) al segle XIX i es va estenen fins ara mateix. Pel camí van passar les jornades esgotadores, el lockout  de 1919/1920 (http://negreverd.blogspot.com/2017/10/quan-la-patronal-ens-atura-el-locaut-de.html ), el pistolerisme fomentat per el Fomento del Trabajo a partir del 1920, la dictadura...la postguerra... presons, exili, mort...

 

La postguerra??

 

El 1946 les obreres catalanes del sector tèxtil estan en una situació molt precària sous baixos, carestia, irregularitat de les jornades per les restriccions energètiques,  intensificació dels ritmes de treball per aprofitar les hores amb electricitat...

El 27 de gener es va iniciar una vaga a la fàbrica Tèxtils Bertrand Serra SA a Manresa (la tèxtil més gran d’Espanya), l’espurna va ser que van descomptar el sou del dia 24, el dia de la “liberación de Manresa” i reclamar preus mes baixos i salaris més alts.

La protesta es va anar estenen i va anar adquirint el caràcter d’una vaga general, es diu que va ser la primera vaga del franquisme, no és cert, però si que va ser la més potent i rellevant en el seu moment.

El Govern Civil va enviar Policies i Guàrdies Civils, mentre es produïen les detencions de “los sospechosos habituales” (que no eren treballadors de la fàbrica), que van ser maltractats i acomiadats de les seves feines al ser alliberats.

El dia 30 la Guardia Civil va bloquejar tot  un torn de treballadores en vaga dins la fàbrica, però elles van continuar en vaga, com que les protestes s’estenien i el risc d’un conflicte més greu, el Governador Civil va obligar a la empresa a pagar el dia 24 i a un augment de 75 pessetes per les treballadores.

Uns dies desprès, al estar ja calmada la situació, la rancúnia i avaricia de Bertrand Serra va acomiadar a diverses treballadores com represàlia, per les despeses de pagar el dia 24 i les 75 pessetes d’augment.

Tot plegat sembla que va costar-li el càrrec a l’alcalde de Manresa.

Segur que no va ser la única lluita, la única victòria o derrota en les múltiples empreses del grup Bertrand Serra amb tot el seguit d’acomiadaments, opressions, presons i... morts, però com a mostra ens serveix.

 

La finca de la Ricarda no queda fora de la lògica de la dominació, dominació sobre la terra, van dessecar la major part de les maresmes litorals deixant sols els estanys (per usos recreatius), van plantar pins pinyers (fora del seu àmbit), van explotar als treballadors de la Granja de la Ricarda, els de l’explotació agrícola, el servei i el manteniment de les torres...

Estem en contra de l’Aeroport i del mon que el necessita, però si desapareix la Casa Gomis no plorarem ni una mica... encara que sigui un exemple de l’arquitectura racionalista o el bressol de la intel·lectualitat burgesa catalana dels any seixanta.

 

De fet la Casa Gomis és el resultat d’un mon que no ens importa  destruir... perquè portem un mon nou dins del s nostres cors.

55 años del asesinato de Josu Murueta y Anton Fernandez, por defender un aire limpio y sano.

 

Ahora hace 55 años, a finales de octubre, el 29 y el 30 de noviembre de 1969, en Erandio eran asesinados a manos de la Policía Armada 2 trabajadores. Con esta brutalidad se apagaron las protestas vecinales contra “los gases” emitidos por las industrias de los alrededores (siderúrgicas, térmicas, químicas, del metal, astilleros…), Josu era mecánico tornero y Antón era mecánico ajustador, los dos murieron con la ropa de trabajo puesta.

 

Las protestas por la grave contaminación atmosférica, entre otros tóxicos por metales pesados y derivados sulfurosos, en Erandio eran comunes las enfermedades pulmonares, las asmas y los problemas oculares, afectando especialmente a los niños (https://www.cevreadaleti.org/conflict/movilizaciones-del-gas-protest-against-industrial-pollution-in-erandio-basque-country/?translate=es ), los principales emisores eran Remetal, Indumetal, Metalquímica, Olarra S.A. y Dow Unquinesa -perteneciente al grupo estadounidense Dow Chemical-; pero también Altos Hornos. Erandio era en aquellos años la zona más contaminada del estado, y aun ahora es una zona de alta nocividad (https://eguzki.org/es/2024/10/30/55-urte-geroago-isurketek-ez-dute-etenik/).

 

Comisiones de mujeres alrededor de la Asociación de Vecinos empezaron a mover el tema a lo largo de todo 1969 (3/9 1.000 manifestantes, 6/10 2.000 manifestantes), cortes de la carretera de la ría y de las vías del tren, persecuciones por el casco urbano por parte de la Guardia Civil y la Policía Armada con el apoyo de coches con mangueras de agua. Las protestas culminanaron en la manifestación multitudinaria de 29/10 (3.000 persona según las fuentes de la época) en la plaza del ayuntamiento que acabo con las descargas de la policía. 

 

En los días posteriores a los dos asesinatos hubo numerosas huelgas de trabajadores en solidaridad con los reprimidos (además de los muertos hubo 3 hospitalizados y un gran número de detenidos). Huelgas en la Naval de Sestao, en Astilleros Ruiz Velasco, en Down Unquinesa, en Eguren, en Marítima Aspe, en Cenemesa… en total más de 2.500 huelguistas (según los medios de la época poco dados a informar de huelgas).

 

Al contrario de otros conflictos ambientales, donde los trabajadores toman el partido del salario (de la empresa), por ejemplo recientemente, las minas de Súria, de la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña, o el caso de los mineros del carbón manipulados por la oligarquía minera…En este caso hay una buena sintonía entre lo laboral y las reclamaciones ambientales, algo parecido a lo que pasó en Riotinto, durante las protestas contra los Humos en febrero de 1888, aunque en este caso el número de muertos oscila entre los 13 oficiales y los más de 100 de vox populi(http://negreverd.blogspot.com/2014/01/4-de-gener-de-1888-els-miners-de.html ).

La contradicción entre la producción y el ambiente es una cosa a resolver… si se pued...

Sobre els nous dispositius tecnològics policials per el control generalitzat i la implantació dels lectors de matrícules a Catalunya.

 

1.-Català

2.-Castellà

 

Recentment han començat a aparèixer notícies sobre un nou dispositiu policial implementat (que se sàpiga) sols als EUA (https://www.forbes.com/sites/thomasbrewster/2024/05/14/police-car-surveillance-tech-uncovers-phones-pet-trackers-and-library-books/ , https://revistaseguridad.cl/2024/06/03/nueva-tecnologia-para-escanear/ ) Aquest dispositiu escaneja cotxes en moviment per detectar tots els dispositius que emeten un senyal, com ara smartphones, Bluetooth, smartwatches i auriculars, però també tots els objectes equipats amb xips RFID: targetes bancàries, passaports, targetes d'accés per entrar a edificis segurs, etiquetes de roba, llibres de biblioteca, bitllets de transport, etiquetes d'equipatge o inventari, polseres de festivals o concerts, xips per a mascotes, etc. Identifica components de vehicles com a sensors de pressió de pneumàtics i sensors de seguretat, així com sistemes d'infoentreteniment punts d'accés Wi-Fi ... Cada xip i dispositiu emet una signatura electrònica única, i en combinar aquestes signatures amb el número de la matrícula, el resultat és una complexa empremta dactilar del vehicle i els seus ocupants. El model s’anomena Elsag EOC Plus (https://www.leonardocompany-us.com/lpr/elsag-eoc-plus ), desenvolupat per la empresa Leonardo (https://ca.wikipedia.org/wiki/Leonardo_S.p.A. ).

Les possibilitats controladores i repressives d’aquest dispositius son enormes, es poden emprar discrecionalment ja que sols identifica els dispositius, no pot entrar en el contingut (“no viola” la intimitat dels ocupants del vehicle), però en la web del fabricant (https://www.leonardo.com/en/home) es parla del seu us al metro i a centres comercials. Però el disseny es per el seu us aparellat amb sistemes LPR (de reconeixement de matrícules), els sistemes LPR actuals no sols llegeixen la matrícula, sinó que a més detecten el tipus, el país de la matrícula, la marca i el color del vehicle i fins i tot el model. El resultat és una “petjada identificadora” del vehicle i els seus usuaris (dades del vehicle i de tots els dispositius electrònics que conté), aquestes dades s’emmagatzemen en un servidor i poden ser tractades i consultades per la institució policial. Per exemple: mentre trenta cotxes de cada 100 poden contenir iPhones, només un tindrà un iPhone 13rev2, una ràdio Audi, un parell d'auriculars Bose, un rellotge esportiu Garmin, un cercador de claus i la matrícula ABC-1234.

 

Que és Leonardo?

 

Leonardo és una empresa centenària fundada a Itàlia (i Itàlia és el seu centre actual, encara que te presència a tot el mon), el seu origen està a ANSALDO empresa de rel armamentista que va rearmar la Itàlia Feixista a través del Istituto per la Riconstruzione Industriale, després de la guerra va passar a ser Finmeccanica que va evolucionar a Leonardo S.pA. una de les empreses més vinculades a la producció d’armes, el seu principal propietari és l’estat italià (mes del 30%).

De Leonardo depèn també la multinacional “ANSALDO Nucleare”, el seu principal directiu fins fa poc Roberto Andinolfi, va ser l’objectiu d’Alfredo Cóspito el maig de 2012.

Leonardo és un grup especialitzat (entre d’altres coses) en sistemes de comunicacions i equipaments de “defensa”, actualment  és un dels proveïdors de material i tecnologia en l’actual guerra genocida de palestina (https://ilrovescio.info/wp-content/uploads/2024/10/o-la-guerra-o-la-vita-reading.pdf). Com exemple de com es beneficia de la matança, les seves accions a partir del seu inici es van disparar amb un increment d’un 24% fins assolir el valor en borsa de 4.660 milions d’euros.

 

La lectura de matricules a Catalunya.

 

Ja fa temps que la instal·lació de càmeres de videovigilància amb lectura de matrícules és una de les obsessions municipals, ja sigui en municipis amb urbanitzacions disperses o en les grans ciutats que han d’establir Zones de Baixes Emissions (http://negreverd.blogspot.com/2018/01/la-videovigilancia-mes-o-menys.html, http://negreverd.blogspot.com/2018/03/control-social-versus-contaminacio.html), però els darrers anys aquesta tendència s’ha mantingut i fins i tot incrementat.

Només des de gener de 2023 fins avui hi han 161 contractes, en els que entre les condicions hi ha la lectura de matricules. En total han estat 112 municipis, 2 consells comarcals i 2 mancomunitats, en total gairebé 33 milions d’euros de valor estimat de contracte i 9 milions adjudicats (en la base de dades de contractació pública queden pendents adjudicacions i anul·lacions).

D’aquests contractes qui s’emporta la “part del lleó” és la empresa Alphanet Security (https://alphanet.cat/es/ ) amb 2,8 milions en 51 adjudicacions, seguida de lluny per Som Control i Seguretat (https://controlcat.cat/ ), amb 667.873€... a més Alphanet participa (preponderantment) en la UTE que es va adjudicar l’acord marc per 8 milions amb el Consorci Localret, Alphanet és doncs la empresa dominant en el sector de la “lectura de matrícules” a Catalunya.

De moment les càmeres de videovigilància lectores de matrícules acumulen dades sobre la hora d’accés a una zona, el color, tipus i marca dels vehicles, els resultats de comparar amb llistes de la fiscalitat local i... unes dubtosament legals “llistes negres”.

Ara, si la disponibilitat econòmica permet el dispendi, podran ampliar fàcilment les dades captades amb els nous instruments de Leonardo i d’altres empreses que li van darrera com la nordamericana Flock (https://www.flocksafety.com/why-flock ).

En matèries de control (suposadament de seguretat) els ajuntaments no s’estrenyen el cinturó, especialment municipis grans (ZBE) com per exemple Badalona amb 1,7 milions, Santa Coloma de Gramenet amb 1,6, Sant Cugat del Vallès amb gairebé un milió...

També és sorprenent la despesa per habitant en aquesta tecnología de petits municipis, com Orpí amb 164 habitants que gasta 77,7€ per habitant, Pont d’Armentera (494) en gasta 30,1, Banyeres del Penedès (3.356) gasta 27,3...

 

No son tecnologies noves, però els mètodes s’afinen cada cop més i és d’esperar que en un futur es comencin a aplicar a casa nostra...

 

2.-Castellano

 

SOBRE LOS NUEVOS DISPOSITIVOS TECNOLOGICOS POLICIALES PARA EL CONTROL GENERALIZADO Y LA IMPLANTACIÓN DE LECTORES DE MATRÍCULAS EN CATALUÑA.

 

Recientemente han comenzado a aparecer noticias sobre un nuevo dispositivo policial implementado (que se sepa) solo en EE.UU (https://www.forbes.com/sites/thomasbrewster/2024/05/14/police-car-surveillance-tech-uncovers-phones-pet-trackers-and-library-books/ , https://revistaseguridad.cl/2024/06/03/nueva-tecnologia-para-escanear/ )  Este dispositivo escanea coches en movimiento para detectar todos los dispositivos que emiten una señal, como los smartphones, Bluetooth, smartwatches y auriculares, pero también todos los objetos equipados con chips RFID: tarjetas bancarias, pasaportes, tarjetas de acceso para entrar en edificios seguros, etiquetas de ropa, libros de biblioteca, billetes de transporte, etiquetas de equipaje o inventario, pulseras de festivales o conciertos, chips para mascotas, etc. Identifica componentes de vehículos como sensores de presión de neumáticos y sensores de seguridad, así como sistemas de entretenimiento puntos de acceso Wi-Fi. Cada chip y dispositivo emite una firma electrónica única, y al combinar estas firmas con el número de matrícula, el resultado es una compleja huella dactilar del vehículo y sus ocupantes. El modelo se llama Elsag EOC Plus (https://www.leonardocompany-us.com/lpr/elsag-eoc-plus ), desarrollado por la empresa Leonardo (https://es.wikipedia.org/wiki/Leonardo_S. p.A. )

Las posibilidades controladoras y represivas de estos dispositivos son enormes, se pueden utilizar discrecionalmente ya que sólo identifica los dispositivos, no puede entrar en el contenido (“no viola” la intimidad de los ocupantes del vehículo), pero en la web del fabricante (https://www.leonardo.com/en/home ) se habla de su uso en el metro y en centros comerciales. Pero el diseño es para su uso emparejado con sistemas LPR (de reconocimiento de matrículas), los sistemas LPR actuales no sólo leen la matrícula, sino que además detectan el tipo, el país de la matrícula, la marca y el color del vehículo e incluso el modelo. El resultado es una “huella identificadora” del vehículo y sus usuarios (datos del vehículo y de todos los dispositivos electrónicos que contiene), estos datos se almacenan en un servidor y pueden ser tratados y consultados por la institución policial. Por ejemplo: mientras treinta coches de cada 100 pueden contener iPhones, sólo uno tendrá un iPhone 13rev2, una radio Audi, un par de auriculares Bose, un reloj deportivo Garmin, un buscador de llaves y la matrícula ABC-1234.

 

¿Qué es Leonardo?

 

Leonardo es una empresa centenaria fundada en Italia (e Italia es su centro actual, aunque tiene presencia en todo el mundo), su origen está en ANSALDO empresa de raíz armamentista que rearmó la Italia Fascista a través del Istituto por la Riconstruzione Industriale, después de la guerra pasó a ser Finmeccanica que evolucionó a Leonardo S.pA. una de las empresas más vinculadas a la producción de armas, su principal propietario (más del 30%) es el estado italiano.

De Leonardo depende también la multinacional ANSALDO Nucleare, su principal directivo hasta hace poco Roberto Andinolfi, fue el objetivo de Alfredo Cóspito en mayo de 2012.

Leonardo es un grupo especializado (entre otras cosas) en sistemas de comunicaciones y equipamientos de defensa, actualmente es uno de los proveedores de material y tecnología en la actual guerra genocida de palestina (https://ilrovescio.info/wp -content/uploads/2024/10/o-la-guerra-o-la-vita-reading.pdf). Como ejemplo de cómo se beneficia de la matanza, sus acciones a partir de su inicio se dispararon con un incremento de un 24% hasta alcanzar el valor en bolsa de 4.660 millones de euros.

 

La lectura de matrículas en Cataluña.

 

Ya hace tiempo que la instalación de cámaras de videovigilancia con lectura de matrículas es una de las obsesiones municipales, ya sea en municipios con urbanizaciones dispersas o en las grandes ciudades que deben establecer Zonas de Bajas Emisiones (http://negreverd .blogspot.com/2018/01/la-videovigilancia-mes-o-menys.html, http://negreverd.blogspot.com/2018/03/control-social-versus-contaminacio.html), pero en los últimos años esta tendencia se ha mantenido e incluso incrementado.

Sólo desde enero de 2023 hasta la fecha hay 161 contratos, en los que entre las condiciones está la lectura de matrículas. En total han sido 112 municipios, 2 consejos comarcales y 2 mancomunidades, en total casi 33 millones de euros de valor estimado de contrato y 9 millones adjudicados (en la base de datos de contratación pública quedan pendientes adjudicaciones y anulaciones).

De estos contratos quien se lleva la “parte del león” es la empresa Alphanet Security (https://alphanet.cat/es/) con 2,8 millones en 51 adjudicaciones, seguida de lejos por Som Control i Seguretat (https ://controlcat.cat/ ), con 667.873€... además Alphanet participa (preponderantemente) en la UTE que se adjudicó el acuerdo marco por 8 millones con el Consorcio Localret, Alphanet es pues la empresa dominante en el sector de la "lectura de matrículas" en Cataluña.

Por el momento las cámaras de videovigilancia lectoras de matrículas acumulan datos sobre la hora de acceso a una zona, el color, tipos y marca de los vehículos, los resultados de comparar con listas de la fiscalidad local y... unas dudosamente legales "listas negras".

Ahora, si la disponibilidad económica permite el dispendio, podrán ampliar fácilmente los datos captados con los nuevos instrumentos de Leonardo y otras empresas que le van detrás como la norteamericana Flock (https://www.flocksafety.com/why-flock) .

En materias de control (supuestamente de seguridad) los ayuntamientos no se aprietan el cinturón, especialmente municipios grandes (ZBE) como Badalona con 1,7 millones, Santa Coloma de Gramenet con 1,6, Sant Cugat del Vallès con casi uno millón...

También es sorprendente el gasto por habitante en esta tecnología de pequeños municipios, como Orpí con 164 habitantes que gasta 77,7€ por habitante, Pont d'Armentera (494) gasta 30,1, Banyeres del Penedès (3.356) gasta 27,3...

 

No son tecnologías nuevas, pero los métodos se afinan cada vez más y es de esperar que en un futuro se empiecen a aplicar aquí...

 

LA NOCIVITAT INDUSTRIAL A POLINYÀ (VALLÈS ORIENTAL)

 

La matinada del 18 al 19 de Juliol s’ha produït un incendi (https://twitter.com/i/status/1814119611475935605) en una empresa logística especialitzada en productes quínics perillosos, BARNASTOCK (https://www.barnastock.com/es/) que és una empresa fundada el 1982, forma part de Grup Barcelonesa (que te altres instal·lacions perilloses), disposa de 28.000 m2 de magatzem i dipòsits per un volum de 1.600m3.

Està inclosa en la directiva Seveso de la UE (https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/PDF/?uri=CELEX:32012L0018&from=ES ).

El resultat de l’incendi va ser el confinament de la població a Polinyà i a Santa Perpétua, en total 30.000 persones de totes les edats ja que la zona d’alerta cobria bona part dels cascs urbans.

La directiva rep el nom del desastre de Seveso (https://guiar.unizar.es/1/Accident/Seveso.htm ), un poble italià on el 1976 la factoria de ICMESA del grup Givaudan (Givaudan Ibérica te fàbrica a Sant Celoni) va patir un incendi que va provocar una emissió de dioxines sobre la població dels voltants. A Barcelona (província) hi ha més de 150 fàbriques afectades per aquesta directiva en la categoria de risc alt (https://malclima.blackblogs.org/2023/11/14/seveso-a-casa-nostra-el-simulacre-demergencia-quimica-com-premonicio-i-simbol/ ).

A Polinyà hi han en total 2 establiments classificats com de risc alt, Barnastock (la fabrica incendiada) i la fàbrica de pintures Hempel, a la comarca hi ha una densitat alta d’aquest tipus d’instal·lacions, a Santa Perpètua 1, a Barberà del Vallès 2 i a Mollet 4, la comarca del Vallès Oriental padece una nocivitat, per una part difusa (ningú sap quina afectació  crònica poden tenir les emissions difuses de totes aquestes instal·lacions) i per altra un risc permanent d’accident, com demostra el confinament de dimarts/dimecres passat dels dies 18/19 (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.71024,1.75816,3z ).

No és el primer accident industrial a Polinyà el 2008 va haver un incendi a una magatzem de plàstics i el 2013 a SM Peguform Automotive, una empresa de pintat de peces d’automoció.

A la fitxa de Barnastok del link que adjuntem hi ha una relació de les principals substàncies que emmagatzemen nitrat d’amoni, gasolina, nafta, hidrazina, metanol i formol, també els seus efectes entre ells càncer (hidrazina i la nafta) i defectes genètics (nafta). A part del risc d’incendi l’escenari més desfavorable seria la dispersió tòxica d’hidrazina, per la que s’estableix una zona d’alerta de2.900 metres.

Això és un exemple de la situació que patim i vivim, la societat industrial envenena l’aire, l’aigua i la terra i a nosaltres mateixos, ja sigui lentament o violentament a través d’un “accident”.

Link a la fitxa de Barnastock https://documents.dadesobertes.gencat.cat/proteccio-civil/docs/010_públic_a.pdf

VERD URBÀ, GENTRIFICACIÓ I APARTHEID DE CLASSE

El passat dijous, 4/7/24 a “el Periòdico” havia un article amb el títol “les ciutats més verdes redueixen la taxa de mortalitat de la població” (https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20240703/les-ciutats-mes-verdes-redueixen-104967480 ), l’article es basa en un altra de l’Institu  ISGlobal (https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196(24)00120-7/fulltext ) que ja te estudis en el mateix sentit al seu web (https://www.isglobal.org/ ), tot es basa en una exposició academicista, on hi ha més verd hi ha més salut, o sia que “ves a viure a prop d’una zona verda (i paga)”, en la majoria dels cassos no es te en conta el tema de la renda, hi ha un biaix de classe, se’ns predica tenir cura de la nostra salut i tenir hàbits saludables (cuidar-se en diuen), una mena de esforç personal (o familiar), sense contar el que això suposa segons la situació econòmica i social.

Però el biaix  de classe existeix (de la classe econòmica, o sia els pobres, no el “subjecte històric” marxista), podem donar un cop d’ull a les dades disponibles sobre el tema, que no son moltes... podem trobar fàcilment concordàncies significatives.

Val a dir que les dades de renda disponibles son les menys fiables, sobretot com menys habitants te el municipi.

Sobre la suposada decadència de l’Església Catòlica

 

Fa unes setmanes, bastantes al diari (de paper) havien encartat un fulletó sobre els números de l’església catòlica, més endavant van publicar més publicitat pagada (o no) centrada en la declaració de renda, la famosa X... vaig descartar l’encartat fins que al anar a llençar el paper acumulat l’he tronat a mirar i, em sembla que les números que hi surten son força interessants...

 

L’església catòlica es percebuda actualment com un poder en decadència, malgrat el seu posicionament en temes tan significatius com els anticonceptius, la mort digna, el lloc dels homosexuals a la societat... i anys enrere va combatre la llei del divorci, les diferents lleis d’educació... de fet si encara a les escoles públiques es fa una catequesi catòlica privilegiada es per la força de l’església, força que es nega i es relativitza per poder seguir exercint-la d’una manera més eficient i desapercebuda... a més bona part del “progressisme” és una esquerra de sagristia amb una llarga història de cooperació eclesial, des de el franquisme, fins les ONG suposadament “neutres” de l’actualitat.

 

Una empresa amb molts treballadors:

 

L’església te un gran nombre de persones en nòmina o directament cooperants, en total 150.992 persones, sense contar professors de religió, ni missioners, ni voluntaris de Caritas i Manos Unidas, sols Capellans, Religiosos/as, catequistes i pastoral de la salut (els qui treballen amb els més vulnerables). De fet els profes de religió, els de la pastoral i de les ONG, poden ser també capellans, religiosos o catequistes, de tota mena la xifra de 150.992 seria una subestimació...

 

Com podem avaluar l’impacte d’aquestes 160.00 persones (per el capbaix) al conjunt de la nostra societat, si mirem les dades del nombre de treballadors el 2023 (https://cincodias.elpais.com/economia/2024-03-21/de-mercadona-a-acs-las-diez-empresas-espanolas-con-mas-trabajadores-que-soria-o-teruel.html ), veurem que els 160.000 persones de l’esgésia catòlica son un 38% més que la empresa amb més treballadors de l’estat, MERCADONA (98.700) i seria la organització professionalitzada amb més membres (més que el Corte Inglés, més que ACS, més que la ONCE...).

 

Una xarxa omnipresent.

 

A això cal afegir la seva xarxa territorial i social 22.933 parròquies, més de 4.000 comunitats religioses, 2.536 centres educatius d’ideari catòlic, 14.383 entitats religioses, 8.796 centres assistencials de l’esgésia, i tot això, en bona part finançat per el conjunt de la societat.

 

Una potència econòmica.

 

Reben, segons moltes fonts, 11.000 milions d’euros directa o indirectament de l’estat, d’aquests 359 corresponen a la assignació de la declaració del IRPF que ells no consideren aportació de l’estat, les subvencions a les escoles, a caritas i a d’altres entitats tampoc, de fet, en el seu pressupost, sols reconeixen 382 milions d’aportacions directes dels “fidels”.

 

La resta, fins els 874 milions que reconeixen (a part dels 359) son majoritàriament aportacions de l’estat, altres organismes públics (ajuntaments, diputacions...) i rendiments de bens de bens de titularitat més que dubtosa.

 

En resum

 

Qui digui que l’església catòlica és un poder inexistent o en decadència és, o be un il·lús o un “agent” seu.

Dona al Rouco Varela el comanament d’una bandera de la legió i ja m’explicaràs!!...

Control social/militar a l’estat espanyol.

 

Quan a la Europa de la UE ressonen els tambors de guerra, a altres zones d’Europa fa temps que sonen més o menys fort, i no diguem a d’altres continents... quan els països de la benestant UE s’estan pensant en reimplantar l’exercit de lleva (estès a les dones joves), quan hi han tantes crides al rearmament, sospitosament vinculades a la industria, potser és l’hora de mirar els pressupostos dels estats i les seves institucions amb una mirada antimilitarista.

Per això és molt interessant l’informe “gasto militar 2024” del Grup Antimilitarista Tortuga (https://www.grupotortuga.com/Al-menos-57-000-millones-de-euros ) i de pas donar una mirada als mapes interactius del Centre Delas sobre la industria militar espanyola https://www.centredelas.org/mapes-interactiu-industria-militar-espanyola/?lang=es . Segur que hi ha mes recursos per obtener informació sobre el tema.

Un aspecte interessant del treball del GA Tortuga és el de la despesa en cossos de Control Social, encara que en ells sols inclouen les policies autonòmiques, el Cos Nacional de Policia i els funcionaris de presons, en total 124.508 efectius, a això afegeix els 143.800 de la vigilància privada donant un total de 268.308, o sia un vigilant per cada 179 habitants. Pensem, però que cal contar també (el GA no els afegeix per algun motiu) la Guardia Civil 81.955 efectius, la policia local, uns 70.000 més o menys i els 2.253 de Vigilància Duanera tindrem un total de 422.516 vigilants, en total d’un vigilant per cada 114 habitants.

Hem deixat fora perquè son cossos més petits i de difícil quantificació el CNI, el Agents Forestals, la Policia Portuària i els diferents “Agents Cívics”, potser baixaríem dels 110 habitants per vigilant.

A Catalunya hi han 18.355 mossos, 2.193 funcionaris de presons, 34.021 policies locals, uns 6.500 policies nacionals guàrdies civils, 654 agents rurals, 140 policies portuaris... més o menys 61.863 vigilants, per tant ens toca un vigilant per cada 127 habitants.

No se si son molts o pocs, seria interessant tenir dades d’altres països.

El Mobile Worls Congres i la massacre de Gaza

Del 26 al 29 de febrer torna a Barcelona el gran mercat/circ del Mobile World Congres, un esdeveniment d’espectacle, de mangoneig i de negocis… on la ciutat és sotmesa a les tensions del capitalisme de grans esdeveniments (lloguer de pisos turístics, invasió hostalera, de la industria del sexe de pagament, dels transports de congressistes amb taxis, Cabify, Uber i diversos VTC... presència policial invasiva...), pas a pas avançant en la gentrificació.

El MWC va aterrar a Barcelona (a la fira de Montjuic) el 2005, el 2013 es va traslladar a la Fira de l’Hospitalet on continua i ocupa la totalitat dels pavellons. Te la promesa de Fira Barcelona de que el 2026 tindrà a disposició el Hall Zero de 60.000 metres quadrats (un creixement del 25% de superfície).

 L’arribada a Barcelona del MWC va suposar un salt important en el nombre d’assistents gairebé duplicant l’assistència (40.000) des de l’anterior que va ser a Cannes (24.000), els anys següents va anar augmentant fins arribar al seu màxim el 2019 amb 109.000 assistents. Després va arribar la suspensió per la pandèmia el 2020 i la MWC de nyigui-nyogui de 2021 (http://negreverd.blogspot.com/2021/07/el-mwc-de-2021-un-congres-de-pa-sucat.html ) on, diuen, van assistir 20.000, després s’ha anat recuperant poc a poc, sense arribar al màxim, la previsió per aquest any és ja de 95.000... ja veurem.

La tecnologia mòbil, que en el remot 2005 es limitava als telèfons s’ha anat expandint 3G, 4G, 5G i el futur 6G, la IoT, i tota la connectivitat que s’expandirà amb la Intel·ligència Artificial i qualsevol nova contribució al progrés.

La nocivitat del MWC per els humans i la terra és ben visible si les cortines de fum de corporacions i estat ens deixen veure, hi ha però un aspecte que volem destacar  (els voldríem destacat tots, l’extractivisme, l’opressió del treballadors, la devastació de la terra, l’extermini dels pobles...) i és la participació d’interessos israelians al MWC, les empreses tecnològiques israelianes per la lògica del tecnomilitarisme estan presents al MWC, el d’enguany i al dels anys anteriors...

Al MWC com intermediador de la industria del seu país participa l'Israel Export & International Cooperation Institute (https://www.mwcbarcelona.com/exhibitors/26568-israel-export-institute ), una organització “sense ànim de lucre” amb el suport del govern d'Israel i el sector privat, facilita els llaços comercials, les empreses conjuntes i les aliances estratègiques entre empreses estrangeres i israelianes, d’aquest institució pengen tot un seguit d’empreses, directament unes 32 empreses vinculades al sector de les comunicacions.

 

La poli, los jueces, Europol, las corporaciones… contra la lucha en defensa de la tierra.

 

Los estados a través de sus sistemas policiales y judiciales se aplican mucho para detectar sus posibles enemigos, un estado sin su policía es una cosa inconcebible y, por su misma naturaleza y lógica, detectan y construyen a sus propios enemigos. Los últimos años la principal vía para construirlos es la clasificación como terroristas de la disidencia, esto ha ido variando con el tiempo, desde el siglo XIX con la Mano Negra y los procesos de Montjuïc, hasta la criminalización de la radicalización islámica actual más allá de los hechos y la organización. Estas construcciones dependen de sus análisis de riesgo, el aparato policial debe anticiparse a la aparición de movimientos disidentes fuertes y, cuando aparecen, aplastarlos, para esto no importa el tipo de estado, ni la ideología en que se base su “legitimación”.

 

El riesgo “estrella” que ha permitido aprobar restricciones severas de lo que se suelen considerar “libertades democráticas” ha sido hasta el momento el yihadismo. En todos los discursos sobre riesgos en la seguridad ocupan un puesto principal, pero los riesgos ligados a movimientos más o menos ambientalistas le van cada vez más, a la zaga.

 

El cambio climático ha sido usado por el capitalismo como marketing para pintar de verde toda mercancía, y por los estados como mecanismo de control y de movilización/desmovilización de la gente. Pero a medida que la situación de crisis se hace más evidente, más se despiertan inquietudes críticas no solo con la situación climática, sino también sobre la devastación de la tierra (bosques, extractivismo, humedales…), la expansión de la nocividad (contaminación de aire, agua y suelos), la dominación sobre los animales y la sociedad resultante de los estados y el capitalismo.