Las cabras del Quirrimí
van derechas a los Silillos
Les viene el viento de cara
se le mueren los chivillos
És una Sevillana de Valverde del Camino, en Quirrimí era un cabrer i els Silillos unes "teleres" on es calcinava mineral, Valverde és proper a Riotinto i també te activitat minera a les rodalies.
L'any 1888, el 4 de febrer es
celebrava al poble de Huelva Minas de Riotinto una manifestació.
S'havien reunit entre 10.000 i 14.000 persones per reclamar la
eliminació de les emissions de diòxid de sofre emes per el
tractament de les pirites per obtenir coure. Una companyia
d'infanteria del regiment de Pavia i una dotació de la Guardia
Civil, en total uns 200 fusells van efectuar tres descàrregues
contra la multitud. Mai s'ha sabut de cert el nombre de morts, segons
la empresa i el govern van ser 13, segons la veu popular puja a 50 o
a més de 100 segons les fonts (van ser més de 500 trets) i en
total, entre morts, ferits, desapareguts (fugits o enterrats sense
registrar) i acomiadats van estar afectades més de 1.000 persones.
La importància d'aquesta revolta
és que la van portar a terme sobretot els miners i no els
agricultors i ramaders que, des de el punt de vista econòmic, eren
els més afectats. Al contrari d'altres conflictes ambientals on els
treballadors prenen el partit per la empresa (el partit del
salari),com per exemple, recentment, el cas de la mina de potassa de
Súria, o fa un temps la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña...
o el cas dels miners del carbó manipulats per la oligarquia minera.
Malgrat ser un dels primers grans
conflictes contra la contaminació industrial a l’Estat i que la
Cia. Riotinto va ser en el passat, és ara mateix i serà en el futur
una empresa d’anorreament de la terra, no sovintegen els records
analítics dels fets. Malgrat tot, encara que hi ha moltes llacunes
en el que ha arribat fins nosaltres, podem fer un record d'empatia
afectiva vers tots aquells que van arriscar (i perdre) tot el que
tenien, inclosa la vida, en defensa de la terra... en defensa de la
seva vida.
LES MINES DE LA COMARCA DE
RIOTINTO, UNA MALEDICCIÓ PER LA TERRA.
La franja pirítica Ibèrica ha
estat una maledicció per una ampla franja que va des de l'Alenteix
de Portugal (Serra de Santo Domingo) fins ben entrat el territori
administratiu de Sevilla, incloent Rio Tinto, la zona de Tharsis i
Aznalcollar. A finals del XIX la meitat de les pirites extretes al
mon eren de Huelva, i un 90% del sulfúric emprat al Regne Unit tenia
la mateixa procedència.
Les mines de pirites de Huelva han
estat explotades des de el neolític, però la primera gran expansió
civilitzada (vinculada a l'extracció de recursos per a la dominació)
es produeix durant l'imperi romà, les mines de Huelva s'exploten
durant segles i s'abandonen als voltants de l'any 400, deixant un
territori desforestat i erosionat per la tala i la pluja àcida i
entre 9 i 15 milions de tones d'escòria minera.
Esfondrat l'imperi i encallada la
civilització passen segles d'inactivitat. Durant el periode àrab la
extracció es va limitar a la obtenció de matèria primera per
fabricar colorants, a una escala molt petita.
Al llarg d'aquests anys la terra es
recupera, la superfície boscosa augmenta i les muntanyes d’escòria
son penosament colonitzades per espècies vegetals resistents...
La estructura estatal espanyola de
l'antic règim, no permet el reinici de la explotació a un nivell
“roma”, fins 1725 en que el senyor Wolters, un excombatent
felipista suec de la guerra de la successió (suec com la Boliden
d'Aznalcollar, és curiós!), aconsegueix un lloguer de les mines per
30 anys i comença de nou a explotar-les, fins el 1783, en que tornen
a l'estat i la explotació (degut a la incompetència dels
explotadors) passa a mínims.
El 1829 un il·lustrat, el marqués
de Remisa, aconsegueix una concessió d'explotació per 20 anys, al
llarg d'aquest període utilitza la mateixa tecnologia que empraven
els romans i que més endavant utilitzà la Riotinto Company Limited
(RTCL), la calcinació a l'aire lliure, el resultat és que al acabar
la concessió el 81% de les masses forestals que anaven incloses en
el lloguer (aproximadament 500.000 pins) han estat destruïdes,
bàsicament pel combustible necessari per la calcinació.
Acabat el lloguer, les mines tornen
a l'estat, que les deixa al mínim i comença a donar voltes a la
seva venda per eixugar els dèficits, però no és fins els anys 70
del segle XIX en que s'intenta subhastar-les, amb molt poc èxit,
després d'una fallida subhasta durant el regnat d'Amadeu de Savoia,
el 27 de desembre de 1872 es publica la autorització al Govern per
vendre els drets sense subhasta, el 4-1-1873 s'obre un període de 30
dies per presentar ofertes, el consorci financer que serà més
endavant la RTCL presentarà una oferta de 92,8 milions de pessetes
el 5 de febrer. Ja proclamada la primera república aquest consorci
aconseguirà l'adjudicació definitiva el 17 de febrer d'aquell
mateix any.
La Rio Tinto Company Limited, com
van fer els seus antecessors de l'imperi romà, el suec Wolters o el
marqués de Remisa (nascut a Sant Hipòlit de Voltregà i gran
afeccionat a la fotografia) es dedica a la explotació intensiva del
mineral, amb la diferència de que, en plena revolució industrial la
demanda de coure havia pujat i així es va passar de 59.000 tones
extretes el 1875, a 771.000 el 1877 i finalment 1.458.000 tones el
1888. La extracció de mineral es va multiplicar casi per 25... i per
tant les emissions de SO2 i d’aigües àcides també.
La RTCL, des de el primer moment,
va anar introduint la explotació a cel obert i limitant la de
galeria, per estalviar despeses, si mirem a google maps, a la opció
de foto satèl·lit podrem veure els esvorancs que van deixar sobre
la terra.
RTCL va anar enriquint-se a Huelva
fins que el 1954 va abandonar España, per seguir depredant a
d'altres llocs (Austràlia, Sud Amèrica, Àfrica) a tall d'exemple
la TRCL sota cobertura de l'estat indonesi a efectuat accions
genocides a la Papua ocupada (Iram Jaya) per estendre els seus
beneficis.
Despès de RTCL venen un seguit de
companyies: la Compañia Española de Minas de Rio Tinto, Unión de
explosivos Riotinto, Riotinto Patiño, Rio Tinto Minera... i un
darrer intent llastimós de mantenir la explotació (de la terra i
dels miners) la Riotinto SAL (Sociedad Anònima Laboral) on a
l'alienació pròpia del sistema d'explotació capitalista es va
afegir la autoexplotació.
LA TECNOLOGIA D'EXPLOTACIÓ DELS
SULFURS.
Les pirites extretes de la terra,
bàsicament sulfurs de ferro i coure, eren sotmeses a una calcinació
a l'aire lliure amb alliberament de SO2, un gas tòxic, irritant i
que en contacte amb aigua forma àcid sulfúric donant lloc a la
pluja àcida, formant sulfats.
La segona fase, en humit,
necessitava grans quantitats d'aigua i en ella es desplaçava el
coure per ferro i aquest precipitava, el resultat era el coure per
una part i el residu fèrric i les aigües contaminades amb coure
(aguas agrias) per l'altra.
La calcinació es feia en unes
piles de mineral semblades a una varietat de pa local, les “teleres”,
i per això se les anomenava d'aquesta manera, una “telera” podia
estar cremant 6 o 7 mesos i necessitava la llenya per iniciar la
combustió.
La calcinació estava prohibida al
Regne Unit i a Portugal, casi tots el municipis de la zona, menys
Riotinto i Nerva (en mans de la companyia), havien prohibit la
calcinació al seu terme (acords que eren anul·lats pels diferents
governadors, també en plantilla de la companyia).
A les corts espanyoles es va
aprovar una Reial Ordre el 1879 declarant la innocuïtat de les
emissions de la calcinació de les pirites, el 1880 es van declarar
“d'utilitat pública”, el 1888 a rel dels fets de Riotinto es van
prohibir amb un termini de 3 anys, però el 1890 es va anular la
prohibició, de fet es van seguir calcinant a l'aire lliure fins el
1907, l'aturada de la calcinació no va ser per imperatiu legal ni
per motius de salut pública, sinó que l'augment de la demanda de
sulfúric va fer rendible la seva recuperació en lloc d’emetre
directament a l'atmosfera.
Per evitar les reclamacions (i les
indemnitzacions) d'agricultors i ramaders la RTCL va anar adquirint
terrenys als voltants de les seves explotacions, així que, al
abandonar Espanya el 1954 era propietària d'un latifundi de 13.700
ha, un dels latifundistes més grans de Huelva (la província te
15.133 ha).
El poder de la RTCL a Huelva i a
l'Estat Espanyol era enorme, tenia en plantilla polítics estatals i
locals, governadors, diputats provincials, alcaldes, regidors,
diputats nacionals... ministres... el representant de la Companyia
se'l anomenava “el Rei de Huelva” i feia i desfeia a la seva
conveniència, no sol a les mines, també a les comunicacions ja que
el tren era seu i els molls del port també.
LA SITUACIÓ DELS MINERS A
HUELVA.
Els treballadors de les mines
cobraven, a canvi de jornades extenuant en un ambient tòxic, casi un
40% més que els jornalers agrícoles, les condicions eren però
infernals.
No es tenen dades de la morbilitat
entre els treballadors, però hi ha la dada de que els metges
amagaven contínuament les causes de les morts, fins i tot, els morts
de bala el dia 4 de febrer de 1888 consten al registre com mort per
hemorràgia interna o externa no a trets. Així que no cal esperar
dels registres cap informació fiable, amés els serveis mèdics de
la companyia (que els treballadors pagaven a part) no cobrien més
que traumatismes i malalties comuns, quedant fora tota la patologia
que podia derivar de les condicions ambientals, especialment les
respiratòries.
Ens en podem fer una idea, encara
que llunyana, del que suposava un “dia de manta” si pensem que
l’episodi de la “gran boira” a Londres durant 1952 va deixar
12.000 morts i 100.000 malalts, amb una contaminació que era menor
que la que patien a Riotinto.
De fet durant els episodis
d'intensa contaminació quan es produïa “la manta” no es podia
treballar (l'ambient fora de casa era irrespirable) i aquests dies no
es cobraven, aquesta era una de les reivindicacions més important,
cobrar durant els dies “de manta”.
Els directius de la empresa
disposaven d'una mena de balneari de repòs a Punta Umbría per quan
els efectes de la contaminació els afectaven i els comandaments
intermedis, que no podien anar a Punta Umbría, disposaven d'un
permís pagat per poder allunyar-se pel seu conte.
La situació dels treballadors a
Andalusia era d'una repressió molt forta, sortien dels progroms
antianarquistes i del muntatge de la Mano Negra (1884), més de 6.000
detinguts, desenes de deportats, empresonats i acomiadats i un nombre
difícil d'avaluar d'assassinats, judicials(7 executats) i
extrajudicials. De fet el Maximiliano Torné, el portaveu dels
treballadors, va ser acomiadat de la mina per vendre diaris legals,
malgrat això va estar empresonat durant alguns mesos.
La companyia deia xantatge als
alcaldes per evitar prohibicions de calcinació i d'altres
activitats, acomiadant als veïns del poble que no cedia a les seves
amenaces, o posant a base de diners alcaldes favorables a la
companyia.
EL PAPER DELS CIENTÍFICS I
ACADÈMICS.
La Real Acadèmia de Medicina i
diversos tècnics i estaments científics van tenir un paper molt
important en el manteniment de les calcinacions, els dictàmens
científics van ser determinats tant en la declaració d'innocuïtat
de 1879, com en la declaració d'utilitat pública de 1880 o en la
derogació de la prohibició de les calcinacions a l'aire lliure de
1890.
A tall d'exemple la Real Academia
de Medicina va ser convidada a fer una visita a les mines de Huelva
(tots els gastos pagats, evidentment) una corrua de 35 militars,
diputats, tècnics i científics van girar un passeig del que van
sortir dictàmens, articles i fins i tot llibres a favor de la
calcinació.
L'argument més emprat és el del
poder desinfectant de les emissions que feia que a les seves rodalies
hagués menys “enfermedades miasmáticas” com el còlera o la
febre groga.
Però de tota aquesta colla de
farsants, mereix un lloc d'honor l'infame Angel Pulido, metge i alt
càrrec de sanitat durant decennis que parlava del “aspecto sanote,
robusto y hemoplastico” de les dones i nenes treballadors i
afirmava que els treballadors eren “ágiles, alegres y bien
dispuestos para el trabajo” i de l'alcalde “antihumista” de
Calañas “guapote, sanguíneo y lustroso”... i llençava una
sospita sobre els oponents “quien sabe si la campaña que Calañas
y otros pueblos realizan conttra la insalubridad de los humos no es
uno de tantos desaciertos de la ignorancia”...
LA VAGA DE FEBRER DE 1888.
Malgrat que els “antihumistes”
dels municipis veïns portaven anys de protestes, queixes i plets,
mai havien tractat d'enfrontar-se directament a la RTCL fins que a
iniciativa dels miners es produí la manifestació del dia 4 de
febrer de 1888.
El dia 1 de febrer van començar la
vaga uns centenars de treballadors, que varen arrossegar-ne a uns
altres 500, a finals del dia l’aturada era pràcticament total, els
dies posteriors els piquets impedien la represa dels treballs i
l’atur era total.
Els dies 2 i 3 de febrer es va
seguir la mateixa tònica, sense incidents, però amb intents de
coacció dels treballadors per part de caps i capatassos que, sota la
protecció de la Guàrdia Civil, incitaven a trencar la vaga.
Les reivindicacions dels miners
que, van començar la vaga sense recolzament dels agricultors
“antihumistes” eren les que segueixen:
-Prohibició de les “teleres” i
la calcinació a l’aire lliure.
-Reconeixement de la perillositat
de les mantes.
-Cobrar els dies de “manta” en
els que no es podia treballar.
-Passar la jornada de 12 a 9 hores.
-Supressió del contracte per
mesos.
-Eliminar el sistema de multes.
-Dimissió del cap del departament
de contractes.
-Supressió del pagament d’una
pesseta per el servei mèdic.
La reivindicació estava signada
per Maximiliano Tornet seguida de més de 4.000 rúbriques, casi
totes inintel·ligibles” segons les autoritats.
Qui era Maximiliano Tornet?... era
un anarquista nascut a Cuba i expulsat a la Península per les
autoritats colonials degut a activitats revolucionàries, sembla que
abans de recalar a Riotinto va passar per Barcelona. A Riotinto va
entrar a treballar a les mines, arribant a ser cronometrador, va ser
acusat de “equivocar-se” repetidament a favor dels treballadors
en el recompte de la feina feta. Sorprès repartint premsa anàrquica
fou acomiadat i empresonat durant uns mesos, els tribunals el van
alliberar al tractar-se de premsa legal.
Va retornar al poble (vivia amb la
seva dona i el seu fill en una casa que no era de la companyia) i en
no poder ser acomiadat, va convertir-se en portaveu, donant la cara
pels miners durant la vaga.
Es diu que la unió entre la lluita
“antihumista” i la lluita obrera va ser obra seva, el fet és que
desprès de la matança va desaparèixer i al cap d’un temps va
desaparèixer també la seva família. Era buscat per la Guardia
Civil i pels matons de la RTCL per detenir-lo o fer-lo desaparèixer
de veritat... durant un temps es va fabular que havia mort en el
tiroteig, però molts anys desprès es va saber que va emigrar a
l’Argentina i va morir allà, a la ciutat de Paranà.
El dia 4 de Febrer una multitud
surt de les mines cap Riotinto, al mateix temps una munior
d’habitants de Zalamea la real i d’altres pobles es concentren
davant l’alcaldia i surten també cap Riotinto acompanyts per
l’alcalde i una banda de música, a la entrada de Riotinto
s’uneixen les dues manifestacions i entren al poble, concentrant-se
a la plaça de l’ajuntament “Plaza de la Constitución”.
Posteriorment l’Alalde de Zalamea
mostrava una acta signada per el secretari, suposadament feta abans
de la mani, on declarava que s’incorporava coaccionat a la
manifestació... va ser una manera d’eludir responsabilitats o hi
ha quelcom cert?, de fet ni l’Alcalde de Zalamea, ni els
terratinents que mangonejaven la lliga “antihumista” van ser
molestats per les forces de policia o l’exercit, per contra
Maximiliano i d’altres miners van haver de passar a la
clandestinitat.
Els concentrats van enviar a la
sala de plens una comissió formada per Maximiliano i alguns notables
“antihumistes”, la comissió va exigir a l’alcalde convocar un
ple extraordinari per prohibir les “teleres”, al cap d’unes
hores es va reunir el ple, però anaven donant llargues, sense
atrevir-se a contradir als concentrats ni a enfrontar-se a la
empresa.
Així entretenint-se en paraules
van donar temps a que el governador i una companyia del regiment de
Pavia arribés al poble, els soldats van formar a l’entrada de
l’ajuntament. Dins l’ajuntament el governador prepotent va dir
que res de res, que si es prohibien les “teleres” ell anul·laria
l’acord. Desprès van sortir, el governador i el tinent coronel que
comandava als soldats al balcó i van ordenar a la gent que marxes a
casa.
Davant la resistència a
desallotjar la plaça, els soldats van formar quadre, una fila amb un
genoll a terra i la de darrera drets, i van efectuar un mínim de
tres descàrregues en un temps de menys de un minut.
La multitud de totes les edats
presa del pànic va fugir com va poder deixant nombrosos morts i
ferits a la plaça... El govern i l’exercit van dir, primer, que
havien 15 morts, després sols 13 i cap d’ells dona o nen. Però la
opinió dels testimonis del moment és que eren més i que els
cadàvers no reclamats (per por o per tractar-se de miners emigrants
d’altres llocs d’Andalusia i Portugal) van ser llençats a alguna
escombrera.
La Guardia Civil i els soldats es
va dedicar a la “humanitària” tasca de cercar els ferits, que en
molts casos van restar amagats per por a les represàlies (i alguns
d’ells moriren per manca d’atenció), en total es van reconèixer
35 ferits, entre ells un bebe d’un any, un nen de 5 i algunes
noies, la opinió popular (molt més versemblant), situa el nombre en
més de 100.
Els dies posteriors als assassinats
els reconeguts com revolucionaris van ser detinguts, van fugir, o es
van amagar, un d’ells fins i tot va fugir de l’hospital on estava
ferit...la companyia, la RTCL es va posar amb entusiasme a acomiadar
tots els reconeguts com revolucionaris, als seus parents i els seus
amics, en total uns 800 o 900 acomiadaments. Neta d’elements
antisocials les mines van tornar a funcionar el mateix dia 5.
Això si, la companyia va suprimir
la pesseta de l’atenció mèdica, no hi ha constància de si també
va suprimir l’atenció.
Ni el governador, ni el tinent
coronel.. cap autoritat va ser processada pels fets, sols alguns
periodistes que van publicar opinions contraries a la versió
oficial. El govern central va fer veure que prohibia les calcinacions
a l’aire lliure, no va fer complir la prohibició (de fet la RTCL
va seguir calcinant com si res) i la va derogar als pocs anys.
Els dies posteriors es van produir
alguns actes de resistència, un intent de fer descarrilar un tren,
intent d’incendi d’alguna estiba i algun atac amb explosius
contra les cases dels capatassos i caps de la mina.
Aprofitant que la Guardia Civil
estava “enfeinada” a Riotinto, els veïns de el Cerro van
enterrar (i apagar) totes les “teleres” que van poder, causant a
la empresa 60.000 pessetes en danys.
Segurament hi hagueren d’altres
fets que no han arribat a nosaltres, de fet una bona part de la
premsa estava sou de la companyia i l’altra depenia d’interessos
polítics contraris a la revolució social.
“El orden es completo en toda la
región minera de Riotinto.
Se hallan heridos dos guardias
civiles.
Un fiscal militar está instruyendo
sumario”
El Dia, diari a sou de la Rio Tinto
Company Limited, 8 de febrer de 1888.
EPÍLEG.
Malgrat que la prohibició no es
feia complir i que la companyia seguia calcinant, amb la excusa de la
prohibició, es va començar una política d’acomiadaments
escalonats, fins deixar a una bona part de la població en l’atur
(en la gana) durant molts dies, fins que alguns grups de treballadors
van arribar a demanar la derogació de la prohibició (i el que no
demanava ja podia fer les maletes)... simultàniament una campanya
periodística defensava el “retorn” de les “teleres” pel “be”
dels treballadors i del país.
Destruïda la estructura de
resistència organitzada i l’autoestima dels treballadors la
Rio-Tinto Company va fruir de més de 20 anys de “pau social”,
fins la vaga de 1917 acabada amb 10 morts més, 40 ferits i un altra
cop centenars d’acomiadats.
Però la vaga més gran fou la de
1920 que va durar més de 9 mesos i que, arribat un moment, els
miners, per no veure morir els seus fills de gana, van enviar a
centenars de nens petits a les cases d’altres treballador per tot
l’estat, a centenars de km de casa seva. Va ser un moviment d’una
solidaritat tan commovedora que va tenir un gran ressò en la premsa
mundial, i la empresa, en un moviment, digne de la “responsabilitat
social corporativa” actual, va fundar la primera organització
escolta de l’estat per afavorir “l’esbarjo i la educació”
dels nens de Riotinto.
El poble de Riotinto, la seva
església, el seu ajuntament i la plaça de “la Constitución”
que van ser testimonis dels crims de l’estat i la companyia van ser
engolides per les escombreres de la mina, literalment la mina va
devorar el poble.
La Rio-Tinto Company Limited va
seguir destruint la terra i les persones mentre va ser rendible,
desprès va anar a danyar altres parts del planeta, els polítics
(alcaldes, diputats i governadors) van seguir igual, mirant cap un
altra lloc o ficant-se el sobre a la butxaca...
Ens queda alguna cosa a
nosaltres?... Ens queda molt. Ens queda un lluita conscient i digna,
en la que el xantatge productivista va acabar en un bany de sang, ens
queda la realitat de que la lluita anticapitalista no ha d’obviar
la destrucció de la nocivitat del capitalisme mateix. La nocivitat
de les seves mines, dels seus forns, dels seus camps de transgènics,
i si els llocs de treball o l’alimentació depenen d’aquesta
nocivitat hem de tenir el valor dels miners de Riotinto i rebutjar-la
igual que la explotació del capital... al capdavall son dues cares
de la mateixa moneda.
PER UN MON LLIURE I SALVATGE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada