30 de gen. 2014

4 de gener de 1888, els miners de Riotinto s'enfronten a la nocivitat capitalista

Las cabras del Quirrimí
van derechas a los Silillos
Les viene el viento de cara

se le mueren los chivillos

És una Sevillana de Valverde del Camino, en Quirrimí era un cabrer i els Silillos unes "teleres" on es calcinava mineral, Valverde és proper a Riotinto i també te activitat minera a les rodalies.

L'any 1888, el 4 de febrer es celebrava al poble de Huelva Minas de Riotinto una manifestació. S'havien reunit entre 10.000 i 14.000 persones per reclamar la eliminació de les emissions de diòxid de sofre emes per el tractament de les pirites per obtenir coure. Una companyia d'infanteria del regiment de Pavia i una dotació de la Guardia Civil, en total uns 200 fusells van efectuar tres descàrregues contra la multitud. Mai s'ha sabut de cert el nombre de morts, segons la empresa i el govern van ser 13, segons la veu popular puja a 50 o a més de 100 segons les fonts (van ser més de 500 trets) i en total, entre morts, ferits, desapareguts (fugits o enterrats sense registrar) i acomiadats van estar afectades més de 1.000 persones.
La importància d'aquesta revolta és que la van portar a terme sobretot els miners i no els agricultors i ramaders que, des de el punt de vista econòmic, eren els més afectats. Al contrari d'altres conflictes ambientals on els treballadors prenen el partit per la empresa (el partit del salari),com per exemple, recentment, el cas de la mina de potassa de Súria, o fa un temps la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña... o el cas dels miners del carbó manipulats per la oligarquia minera.
Malgrat ser un dels primers grans conflictes contra la contaminació industrial a l’Estat i que la Cia. Riotinto va ser en el passat, és ara mateix i serà en el futur una empresa d’anorreament de la terra, no sovintegen els records analítics dels fets. Malgrat tot, encara que hi ha moltes llacunes en el que ha arribat fins nosaltres, podem fer un record d'empatia afectiva vers tots aquells que van arriscar (i perdre) tot el que tenien, inclosa la vida, en defensa de la terra... en defensa de la seva vida.







LES MINES DE LA COMARCA DE RIOTINTO, UNA MALEDICCIÓ PER LA TERRA.


La franja pirítica Ibèrica ha estat una maledicció per una ampla franja que va des de l'Alenteix de Portugal (Serra de Santo Domingo) fins ben entrat el territori administratiu de Sevilla, incloent Rio Tinto, la zona de Tharsis i Aznalcollar. A finals del XIX la meitat de les pirites extretes al mon eren de Huelva, i un 90% del sulfúric emprat al Regne Unit tenia la mateixa procedència.
Les mines de pirites de Huelva han estat explotades des de el neolític, però la primera gran expansió civilitzada (vinculada a l'extracció de recursos per a la dominació) es produeix durant l'imperi romà, les mines de Huelva s'exploten durant segles i s'abandonen als voltants de l'any 400, deixant un territori desforestat i erosionat per la tala i la pluja àcida i entre 9 i 15 milions de tones d'escòria minera.
Esfondrat l'imperi i encallada la civilització passen segles d'inactivitat. Durant el periode àrab la extracció es va limitar a la obtenció de matèria primera per fabricar colorants, a una escala molt petita.
Al llarg d'aquests anys la terra es recupera, la superfície boscosa augmenta i les muntanyes d’escòria son penosament colonitzades per espècies vegetals resistents...
La estructura estatal espanyola de l'antic règim, no permet el reinici de la explotació a un nivell “roma”, fins 1725 en que el senyor Wolters, un excombatent felipista suec de la guerra de la successió (suec com la Boliden d'Aznalcollar, és curiós!), aconsegueix un lloguer de les mines per 30 anys i comença de nou a explotar-les, fins el 1783, en que tornen a l'estat i la explotació (degut a la incompetència dels explotadors) passa a mínims.
El 1829 un il·lustrat, el marqués de Remisa, aconsegueix una concessió d'explotació per 20 anys, al llarg d'aquest període utilitza la mateixa tecnologia que empraven els romans i que més endavant utilitzà la Riotinto Company Limited (RTCL), la calcinació a l'aire lliure, el resultat és que al acabar la concessió el 81% de les masses forestals que anaven incloses en el lloguer (aproximadament 500.000 pins) han estat destruïdes, bàsicament pel combustible necessari per la calcinació.
Acabat el lloguer, les mines tornen a l'estat, que les deixa al mínim i comença a donar voltes a la seva venda per eixugar els dèficits, però no és fins els anys 70 del segle XIX en que s'intenta subhastar-les, amb molt poc èxit, després d'una fallida subhasta durant el regnat d'Amadeu de Savoia, el 27 de desembre de 1872 es publica la autorització al Govern per vendre els drets sense subhasta, el 4-1-1873 s'obre un període de 30 dies per presentar ofertes, el consorci financer que serà més endavant la RTCL presentarà una oferta de 92,8 milions de pessetes el 5 de febrer. Ja proclamada la primera república aquest consorci aconseguirà l'adjudicació definitiva el 17 de febrer d'aquell mateix any.
La Rio Tinto Company Limited, com van fer els seus antecessors de l'imperi romà, el suec Wolters o el marqués de Remisa (nascut a Sant Hipòlit de Voltregà i gran afeccionat a la fotografia) es dedica a la explotació intensiva del mineral, amb la diferència de que, en plena revolució industrial la demanda de coure havia pujat i així es va passar de 59.000 tones extretes el 1875, a 771.000 el 1877 i finalment 1.458.000 tones el 1888. La extracció de mineral es va multiplicar casi per 25... i per tant les emissions de SO2 i d’aigües àcides també.
La RTCL, des de el primer moment, va anar introduint la explotació a cel obert i limitant la de galeria, per estalviar despeses, si mirem a google maps, a la opció de foto satèl·lit podrem veure els esvorancs que van deixar sobre la terra.
RTCL va anar enriquint-se a Huelva fins que el 1954 va abandonar España, per seguir depredant a d'altres llocs (Austràlia, Sud Amèrica, Àfrica) a tall d'exemple la TRCL sota cobertura de l'estat indonesi a efectuat accions genocides a la Papua ocupada (Iram Jaya) per estendre els seus beneficis.
Despès de RTCL venen un seguit de companyies: la Compañia Española de Minas de Rio Tinto, Unión de explosivos Riotinto, Riotinto Patiño, Rio Tinto Minera... i un darrer intent llastimós de mantenir la explotació (de la terra i dels miners) la Riotinto SAL (Sociedad Anònima Laboral) on a l'alienació pròpia del sistema d'explotació capitalista es va afegir la autoexplotació.


LA TECNOLOGIA D'EXPLOTACIÓ DELS SULFURS.


Les pirites extretes de la terra, bàsicament sulfurs de ferro i coure, eren sotmeses a una calcinació a l'aire lliure amb alliberament de SO2, un gas tòxic, irritant i que en contacte amb aigua forma àcid sulfúric donant lloc a la pluja àcida, formant sulfats.
La segona fase, en humit, necessitava grans quantitats d'aigua i en ella es desplaçava el coure per ferro i aquest precipitava, el resultat era el coure per una part i el residu fèrric i les aigües contaminades amb coure (aguas agrias) per l'altra.
La calcinació es feia en unes piles de mineral semblades a una varietat de pa local, les “teleres”, i per això se les anomenava d'aquesta manera, una “telera” podia estar cremant 6 o 7 mesos i necessitava la llenya per iniciar la combustió.
La calcinació estava prohibida al Regne Unit i a Portugal, casi tots el municipis de la zona, menys Riotinto i Nerva (en mans de la companyia), havien prohibit la calcinació al seu terme (acords que eren anul·lats pels diferents governadors, també en plantilla de la companyia).
A les corts espanyoles es va aprovar una Reial Ordre el 1879 declarant la innocuïtat de les emissions de la calcinació de les pirites, el 1880 es van declarar “d'utilitat pública”, el 1888 a rel dels fets de Riotinto es van prohibir amb un termini de 3 anys, però el 1890 es va anular la prohibició, de fet es van seguir calcinant a l'aire lliure fins el 1907, l'aturada de la calcinació no va ser per imperatiu legal ni per motius de salut pública, sinó que l'augment de la demanda de sulfúric va fer rendible la seva recuperació en lloc d’emetre directament a l'atmosfera.
Per evitar les reclamacions (i les indemnitzacions) d'agricultors i ramaders la RTCL va anar adquirint terrenys als voltants de les seves explotacions, així que, al abandonar Espanya el 1954 era propietària d'un latifundi de 13.700 ha, un dels latifundistes més grans de Huelva (la província te 15.133 ha).
El poder de la RTCL a Huelva i a l'Estat Espanyol era enorme, tenia en plantilla polítics estatals i locals, governadors, diputats provincials, alcaldes, regidors, diputats nacionals... ministres... el representant de la Companyia se'l anomenava “el Rei de Huelva” i feia i desfeia a la seva conveniència, no sol a les mines, també a les comunicacions ja que el tren era seu i els molls del port també.


LA SITUACIÓ DELS MINERS A HUELVA.


Els treballadors de les mines cobraven, a canvi de jornades extenuant en un ambient tòxic, casi un 40% més que els jornalers agrícoles, les condicions eren però infernals.
No es tenen dades de la morbilitat entre els treballadors, però hi ha la dada de que els metges amagaven contínuament les causes de les morts, fins i tot, els morts de bala el dia 4 de febrer de 1888 consten al registre com mort per hemorràgia interna o externa no a trets. Així que no cal esperar dels registres cap informació fiable, amés els serveis mèdics de la companyia (que els treballadors pagaven a part) no cobrien més que traumatismes i malalties comuns, quedant fora tota la patologia que podia derivar de les condicions ambientals, especialment les respiratòries.
Ens en podem fer una idea, encara que llunyana, del que suposava un “dia de manta” si pensem que l’episodi de la “gran boira” a Londres durant 1952 va deixar 12.000 morts i 100.000 malalts, amb una contaminació que era menor que la que patien a Riotinto.
De fet durant els episodis d'intensa contaminació quan es produïa “la manta” no es podia treballar (l'ambient fora de casa era irrespirable) i aquests dies no es cobraven, aquesta era una de les reivindicacions més important, cobrar durant els dies “de manta”.
Els directius de la empresa disposaven d'una mena de balneari de repòs a Punta Umbría per quan els efectes de la contaminació els afectaven i els comandaments intermedis, que no podien anar a Punta Umbría, disposaven d'un permís pagat per poder allunyar-se pel seu conte.
La situació dels treballadors a Andalusia era d'una repressió molt forta, sortien dels progroms antianarquistes i del muntatge de la Mano Negra (1884), més de 6.000 detinguts, desenes de deportats, empresonats i acomiadats i un nombre difícil d'avaluar d'assassinats, judicials(7 executats) i extrajudicials. De fet el Maximiliano Torné, el portaveu dels treballadors, va ser acomiadat de la mina per vendre diaris legals, malgrat això va estar empresonat durant alguns mesos.
La companyia deia xantatge als alcaldes per evitar prohibicions de calcinació i d'altres activitats, acomiadant als veïns del poble que no cedia a les seves amenaces, o posant a base de diners alcaldes favorables a la companyia.


EL PAPER DELS CIENTÍFICS I ACADÈMICS.


La Real Acadèmia de Medicina i diversos tècnics i estaments científics van tenir un paper molt important en el manteniment de les calcinacions, els dictàmens científics van ser determinats tant en la declaració d'innocuïtat de 1879, com en la declaració d'utilitat pública de 1880 o en la derogació de la prohibició de les calcinacions a l'aire lliure de 1890.
A tall d'exemple la Real Academia de Medicina va ser convidada a fer una visita a les mines de Huelva (tots els gastos pagats, evidentment) una corrua de 35 militars, diputats, tècnics i científics van girar un passeig del que van sortir dictàmens, articles i fins i tot llibres a favor de la calcinació.
L'argument més emprat és el del poder desinfectant de les emissions que feia que a les seves rodalies hagués menys “enfermedades miasmáticas” com el còlera o la febre groga.
Però de tota aquesta colla de farsants, mereix un lloc d'honor l'infame Angel Pulido, metge i alt càrrec de sanitat durant decennis que parlava del “aspecto sanote, robusto y hemoplastico” de les dones i nenes treballadors i afirmava que els treballadors eren “ágiles, alegres y bien dispuestos para el trabajo” i de l'alcalde “antihumista” de Calañas “guapote, sanguíneo y lustroso”... i llençava una sospita sobre els oponents “quien sabe si la campaña que Calañas y otros pueblos realizan conttra la insalubridad de los humos no es uno de tantos desaciertos de la ignorancia”...


LA VAGA DE FEBRER DE 1888.


Malgrat que els “antihumistes” dels municipis veïns portaven anys de protestes, queixes i plets, mai havien tractat d'enfrontar-se directament a la RTCL fins que a iniciativa dels miners es produí la manifestació del dia 4 de febrer de 1888.
El dia 1 de febrer van començar la vaga uns centenars de treballadors, que varen arrossegar-ne a uns altres 500, a finals del dia l’aturada era pràcticament total, els dies posteriors els piquets impedien la represa dels treballs i l’atur era total.
Els dies 2 i 3 de febrer es va seguir la mateixa tònica, sense incidents, però amb intents de coacció dels treballadors per part de caps i capatassos que, sota la protecció de la Guàrdia Civil, incitaven a trencar la vaga.
Les reivindicacions dels miners que, van començar la vaga sense recolzament dels agricultors “antihumistes” eren les que segueixen:


-Prohibició de les “teleres” i la calcinació a l’aire lliure.
-Reconeixement de la perillositat de les mantes.
-Cobrar els dies de “manta” en els que no es podia treballar.
-Passar la jornada de 12 a 9 hores.
-Supressió del contracte per mesos.
-Eliminar el sistema de multes.
-Dimissió del cap del departament de contractes.
-Supressió del pagament d’una pesseta per el servei mèdic.


La reivindicació estava signada per Maximiliano Tornet seguida de més de 4.000 rúbriques, casi totes inintel·ligibles” segons les autoritats.
Qui era Maximiliano Tornet?... era un anarquista nascut a Cuba i expulsat a la Península per les autoritats colonials degut a activitats revolucionàries, sembla que abans de recalar a Riotinto va passar per Barcelona. A Riotinto va entrar a treballar a les mines, arribant a ser cronometrador, va ser acusat de “equivocar-se” repetidament a favor dels treballadors en el recompte de la feina feta. Sorprès repartint premsa anàrquica fou acomiadat i empresonat durant uns mesos, els tribunals el van alliberar al tractar-se de premsa legal.
Va retornar al poble (vivia amb la seva dona i el seu fill en una casa que no era de la companyia) i en no poder ser acomiadat, va convertir-se en portaveu, donant la cara pels miners durant la vaga.
Es diu que la unió entre la lluita “antihumista” i la lluita obrera va ser obra seva, el fet és que desprès de la matança va desaparèixer i al cap d’un temps va desaparèixer també la seva família. Era buscat per la Guardia Civil i pels matons de la RTCL per detenir-lo o fer-lo desaparèixer de veritat... durant un temps es va fabular que havia mort en el tiroteig, però molts anys desprès es va saber que va emigrar a l’Argentina i va morir allà, a la ciutat de Paranà.
El dia 4 de Febrer una multitud surt de les mines cap Riotinto, al mateix temps una munior d’habitants de Zalamea la real i d’altres pobles es concentren davant l’alcaldia i surten també cap Riotinto acompanyts per l’alcalde i una banda de música, a la entrada de Riotinto s’uneixen les dues manifestacions i entren al poble, concentrant-se a la plaça de l’ajuntament “Plaza de la Constitución”.
Posteriorment l’Alalde de Zalamea mostrava una acta signada per el secretari, suposadament feta abans de la mani, on declarava que s’incorporava coaccionat a la manifestació... va ser una manera d’eludir responsabilitats o hi ha quelcom cert?, de fet ni l’Alcalde de Zalamea, ni els terratinents que mangonejaven la lliga “antihumista” van ser molestats per les forces de policia o l’exercit, per contra Maximiliano i d’altres miners van haver de passar a la clandestinitat.
Els concentrats van enviar a la sala de plens una comissió formada per Maximiliano i alguns notables “antihumistes”, la comissió va exigir a l’alcalde convocar un ple extraordinari per prohibir les “teleres”, al cap d’unes hores es va reunir el ple, però anaven donant llargues, sense atrevir-se a contradir als concentrats ni a enfrontar-se a la empresa.
Així entretenint-se en paraules van donar temps a que el governador i una companyia del regiment de Pavia arribés al poble, els soldats van formar a l’entrada de l’ajuntament. Dins l’ajuntament el governador prepotent va dir que res de res, que si es prohibien les “teleres” ell anul·laria l’acord. Desprès van sortir, el governador i el tinent coronel que comandava als soldats al balcó i van ordenar a la gent que marxes a casa.
Davant la resistència a desallotjar la plaça, els soldats van formar quadre, una fila amb un genoll a terra i la de darrera drets, i van efectuar un mínim de tres descàrregues en un temps de menys de un minut.
La multitud de totes les edats presa del pànic va fugir com va poder deixant nombrosos morts i ferits a la plaça... El govern i l’exercit van dir, primer, que havien 15 morts, després sols 13 i cap d’ells dona o nen. Però la opinió dels testimonis del moment és que eren més i que els cadàvers no reclamats (per por o per tractar-se de miners emigrants d’altres llocs d’Andalusia i Portugal) van ser llençats a alguna escombrera.
La Guardia Civil i els soldats es va dedicar a la “humanitària” tasca de cercar els ferits, que en molts casos van restar amagats per por a les represàlies (i alguns d’ells moriren per manca d’atenció), en total es van reconèixer 35 ferits, entre ells un bebe d’un any, un nen de 5 i algunes noies, la opinió popular (molt més versemblant), situa el nombre en més de 100.
Els dies posteriors als assassinats els reconeguts com revolucionaris van ser detinguts, van fugir, o es van amagar, un d’ells fins i tot va fugir de l’hospital on estava ferit...la companyia, la RTCL es va posar amb entusiasme a acomiadar tots els reconeguts com revolucionaris, als seus parents i els seus amics, en total uns 800 o 900 acomiadaments. Neta d’elements antisocials les mines van tornar a funcionar el mateix dia 5.
Això si, la companyia va suprimir la pesseta de l’atenció mèdica, no hi ha constància de si també va suprimir l’atenció.
Ni el governador, ni el tinent coronel.. cap autoritat va ser processada pels fets, sols alguns periodistes que van publicar opinions contraries a la versió oficial. El govern central va fer veure que prohibia les calcinacions a l’aire lliure, no va fer complir la prohibició (de fet la RTCL va seguir calcinant com si res) i la va derogar als pocs anys.
Els dies posteriors es van produir alguns actes de resistència, un intent de fer descarrilar un tren, intent d’incendi d’alguna estiba i algun atac amb explosius contra les cases dels capatassos i caps de la mina.
Aprofitant que la Guardia Civil estava “enfeinada” a Riotinto, els veïns de el Cerro van enterrar (i apagar) totes les “teleres” que van poder, causant a la empresa 60.000 pessetes en danys.
Segurament hi hagueren d’altres fets que no han arribat a nosaltres, de fet una bona part de la premsa estava sou de la companyia i l’altra depenia d’interessos polítics contraris a la revolució social.

El orden es completo en toda la región minera de Riotinto.
Se hallan heridos dos guardias civiles.
Un fiscal militar está instruyendo sumario”



El Dia, diari a sou de la Rio Tinto Company Limited, 8 de febrer de 1888.


EPÍLEG.


Malgrat que la prohibició no es feia complir i que la companyia seguia calcinant, amb la excusa de la prohibició, es va començar una política d’acomiadaments escalonats, fins deixar a una bona part de la població en l’atur (en la gana) durant molts dies, fins que alguns grups de treballadors van arribar a demanar la derogació de la prohibició (i el que no demanava ja podia fer les maletes)... simultàniament una campanya periodística defensava el “retorn” de les “teleres” pel “be” dels treballadors i del país.
Destruïda la estructura de resistència organitzada i l’autoestima dels treballadors la Rio-Tinto Company va fruir de més de 20 anys de “pau social”, fins la vaga de 1917 acabada amb 10 morts més, 40 ferits i un altra cop centenars d’acomiadats.
Però la vaga més gran fou la de 1920 que va durar més de 9 mesos i que, arribat un moment, els miners, per no veure morir els seus fills de gana, van enviar a centenars de nens petits a les cases d’altres treballador per tot l’estat, a centenars de km de casa seva. Va ser un moviment d’una solidaritat tan commovedora que va tenir un gran ressò en la premsa mundial, i la empresa, en un moviment, digne de la “responsabilitat social corporativa” actual, va fundar la primera organització escolta de l’estat per afavorir “l’esbarjo i la educació” dels nens de Riotinto.
El poble de Riotinto, la seva església, el seu ajuntament i la plaça de “la Constitución” que van ser testimonis dels crims de l’estat i la companyia van ser engolides per les escombreres de la mina, literalment la mina va devorar el poble.
La Rio-Tinto Company Limited va seguir destruint la terra i les persones mentre va ser rendible, desprès va anar a danyar altres parts del planeta, els polítics (alcaldes, diputats i governadors) van seguir igual, mirant cap un altra lloc o ficant-se el sobre a la butxaca...
Ens queda alguna cosa a nosaltres?... Ens queda molt. Ens queda un lluita conscient i digna, en la que el xantatge productivista va acabar en un bany de sang, ens queda la realitat de que la lluita anticapitalista no ha d’obviar la destrucció de la nocivitat del capitalisme mateix. La nocivitat de les seves mines, dels seus forns, dels seus camps de transgènics, i si els llocs de treball o l’alimentació depenen d’aquesta nocivitat hem de tenir el valor dels miners de Riotinto i rebutjar-la igual que la explotació del capital... al capdavall son dues cares de la mateixa moneda.


PER UN MON LLIURE I SALVATGE














Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada