La societat del risc, reflexions post-Dana sobre l’urbanisme, la inundabilitat i la societat tecnoindustrial. El cas de Mollet del Vallès.

 

1.-Català

2.-Castellano

Más info en  https://t.me/Terraillibertat

La societat del risc, reflexions post-Dana sobre l’urbanisme, la inundabilitat i la societat tecnoindustrial. El cas de Mollet del Vallès.

Desprès de la massacre capitalista del 29/10/24 hi ha una necessitat de revisar moltes coses, si més no en com administrar (des de l’estat) els desastres.

Diem massacre capitalista perquè no ha estat sols el fenomen meteorològic. Les causes estan en la especulació urbanística que construeix on no es podria, en l’avarícia dels empresaris que envien als seus treballadors a sortir al carrer en moments de perill, en la desídia dels polítics (centrals, autonòmics i locals) que han cedit submisament als interessos del capital, en la cultura de l’automòbil que ha propiciat moltes de les morts i bona part dels danys econòmics... i finalment al capitalisme fòssil que fa que els fenòmens extrems siguin més freqüents mantenint i augmentant les emissions de CO2, el que per els valencians ha estat un desastre serà un gran negoci per les empreses capitalistes que s’estan disputant els contractes per les obres de reconstrucció, per les asseguradores, per els bancs que han de donar crèdits, per la industria automobilística (ens han imposat una societat on el vehicle és en molts cassos imprescindible), per els mateixos especuladors que van construir on no es podia... etc...

A partir d’aquí l’actitud de les Conselleries, del departaments, dels Serveis... de Protecció Civil ha canviat (al menys momentàniament) i així davant la segona Dana es van donar alarmes per donar i per vendre, es van tancar escoles i d’altres serveis i es van tallar carreteres... això durarà bastant, s’han “sensibilitzat”... i si hi han conseqüències judicials del desastre Valencià la “sensibilitat” durarà una mica més.

Tot això ha generat un debat sobre les construccions en zona inundable, arribant a nivells ridículs, posant com amenaçades les escoles del Delta de l’Ebre (el Delta de l’Ebre és tot ell inundable)...

Baixant a nivell municipal (on es decideixen bona part de les operacions urbanístiques crítiques) ha generat alguns moviments locals, reforçant algunes plataformes “ciutadanes” per revisar els espais “construïbles” segons la inundabilitat.

 

EL CAS DE MOLLET, UN EXEMPLE.

 

Com exemple (n’hi ha molts més) volem mirar el municipi de Mollet del Vallès (hi ha d’altres, sobretot al litoral, igual de crítics o més crítics, l’Eixample del Prat, el Pla Ponent, el projecte de les Tres Xemeneies a St. Adrià...). A Mollet ja fa temps que hi ha una plataforma contra la urbanització d’una zona, del Calderí, que consta com inundable als mapes de Protecció Civil de Catalunya (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html#41.52776,2.2128,9z ) com es pot veure al Mapa 1. 

 

 

La plataforma fa la feina d’aquest tipus d’organització (concentracions, peticions i potser recursos administratius...), i ara te arguments reforçats per oposar-se.

Els riscos lligats a les inundacions fluvials o per l’acció del mar (Tres Xemeneies, https://narcisprat50.blogspot.com/2024/11/ formacions deltaiques...), igual que el risc de nevada o d’esllavissades, d’incendis forestals... els podríem anomenar més o menys “naturals”, si no fos per la intervenció capitalista que els agreuja, especialment per l’especulació urbanística i la construcció d’infraestructures i habitatges que fraccionen els espais, destrueixen la natura i ens proporcionen una vida de merda, l’artificialització capitalista converteix els riscos naturals en riscos artificials.

La societat tecnoindustrial afegeix nous riscos: els riscos alimentaris (tant de manca d’aliments com d’excés i d’aliments nocius per si mateixos), riscos lligats a la mobilitat... però molt especialment els riscos químics, un dels riscos més “tecnoindustrials”. El risc químic està escampat de forma difusa per tota la superfície terrestre mitjançant molècules procedents del transit, l’activitat de les industries, la gestió dels residus...

Mollet és sols un exemple, al mapa de protecció civil en podem trobar molts més, és una eina molt útil. A Mollet hi han 4 empreses afectades per la directiva Seveso (https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/major-accidents-involving-dangerous-chemicals.html ) son ARKEMA QUÍMICA (al polígon de Can Magarola), MERCK SLU (Polígon Merck), KAO CORPORATION (al sud del Calderí) i INDUSTRIAS QUÍMICAS DEL VELLES (polígon de la Farinera, per la zona de Santa Rosa), als municipis adjacents (la contaminació no reconeix termes municipals) hi han 13 activitats Seveso, cal dir que moltes instal·lacions industrials no incloses a aquesta directiva poden ser puntualment més perilloses que les que estan incloses.

KAO CORPORATION és el focus més proper al Calderí (Mapa 2), aquest espai queda dins del límit de la seva zona d’alerta, aquest risc va lligat sobretot al sulfat de dimetil, que és un compost carcinogen i teratogen (https://nj.gov/health/eoh/rtkweb/documents/fs/0768sp.pdf ). La major part del terme de Mollet està dins de les zones d’alerta de empreses situades més al nord (a Montmeló, Parets…) https://interior.gencat.cat/es/arees_dactuacio/proteccio_civil/consells_autoproteccio_emergencia/riscos_tecnologics/risc_quimic/faqs-risc-quimic/index.html#faq--que-es-la-zona-de-alerta .

 

 

 

 RESUMINT

 

La societat tecnoindustrial capitalista viu immersa en el risc, un risc esbiaixat per la classe (les classes altes tenen més recursos, viuen en llocs més segurs i es poden pagar protecció extra més enllà de l’escassa que proporciona l’estat).

La societat tecnoindustrial capitalista artificialitza els riscos naturals (aigua, neu, foc...) convertint-los en riscos “artificials”.

La societat tecnoindustrial capitalista ens fa viure immersos en la nocivitat química (contaminació de l’aire i l’aigua, adulteració dels aliments, riscos radiològics, contaminació acústica...).

Per sortir de tot això i viure nomes amb els riscos naturals cal abolir els estats, el capitalisme i la societat tecnoindustrial.

 

2.-Castellano.

 

La sociedad del riesgo, reflexiones post-Dana sobre el urbanismo, la inundabilidad y la sociedad tecnoindustrial. El caso de Mollet del Vallès.

 

Después de la masacre capitalista del 29/10/24 hay una necesidad de revisar muchas cosas, al menos en cómo administrar (desde el estado) los desastres.

Decimos masacre capitalista porque no ha sido sólo el fenómeno meteorológico. Las causas están en la especulación urbanística que construye donde no se podría, en la avaricia de los empresarios que envían a sus trabajadores a salir a la calle en momentos de peligro, en la desidia de los políticos (centrales, autonómicos y locales) que han cedido sumiso a los intereses del capital, en la cultura del automóvil que ha propiciado muchas de las muertes y buena parte de los daños económicos... y finalmente al capitalismo fósil que hace que los fenómenos extremos sean más frecuentes manteniendo y aumentando las emisiones de CO2, lo que para los valencianos ha sido un desastre será un gran negocio para las empresas capitalistas que se están disputando los contratos de las obras de reconstrucción, para las aseguradoras, para los bancos que daran créditos, para la industria automovilística (nos han impuesto una sociedad donde el vehículo es en muchos casos imprescindible), para los mismos especuladores que construyeron donde no se podía... etc...

A partir de ahí la actitud de las Consejerías, de los departamentos, de los Servicios... de Protección Civil ha cambiado (al menos momentáneamente) y así ante la segunda Dana se dieron alarmas para dar y vender, se cerraron escuelas y otros servicios y se cortaron carreteras... esto durará bastante, se han "sensibilizado"... y si hay consecuencias judiciales del desastre Valenciano la "sensibilidad" durará bastante más.

Todo esto ha generado un debate sobre las construcciones en zona inundable, llegando a niveles ridículos, poniendo como amenazadas las escuelas del Delta del Ebro (el Delta del Ebro es todo él inundable)...

Bajando a nivel municipal (donde se deciden buena parte de las operaciones urbanísticas críticas) ha generado algunos movimientos locales, reforzando algunas plataformas "ciudadanas" para revisar los espacios "construibles" según la inundabilidad.

 

EL CASO DE MOLLET, UN EJEMPLO.

 

Como ejemplo (hay muchos más) nos centraremos en el municipio de Mollet del Vallès (hay otros, sobre todo en el litoral, igual críticos o más, el Eixample del Prat, el Pla Ponent, el proyecto de las Tres Xemeneies en St . Adrià...). En Mollet ya hace tiempo que existe una plataforma contra la urbanización de una zona, del Calderí, que consta como inundable en los mapas de Protección Civil de Cataluña (https://pcivil.icgc.cat/pcivil/v2/index.html) - 41.52776,2.2128,9z ) como puede verse en el Mapa 1. La plataforma hace el trabajo de este tipo de organización (concentraciones, peticiones y quizás recursos administrativos...), y ahora tiene argumentos reforzados para oponerse.

Los riesgos ligados a las inundaciones fluviales o por la acción del mar (Tres Chimeneas, https://narcisprat50.blogspot.com/2024/11/ , formaciones deltaicas...), al igual que el riesgo de nevada o de corrimientos de tierras, de incendios forestales... podríamos llamarlos más o menos “naturales”, si no fuera por la intervención capitalista que los agrava, especialmente por la especulación urbanística y la construcción de infraestructuras y viviendas que fraccionan los espacios, destruyen la naturaleza y proporcionandonos una vida de mierda, la artificialización capitalista convierte los riesgos naturales en riesgos artificiales.

La sociedad tecnoindustrial añade nuevos riesgos: los riesgos alimentarios (tanto de carencia de alimentos como de exceso y de alimentos nocivos por sí mismos), riesgos ligados a la movilidad... pero muy especialmente los riesgos químicos, uno de los riesgos más "tecnoindustriales". El riesgo químico está esparcido de forma difusa por toda la superficie terrestre mediante moléculas procedentes del tráfico, la actividad de las industrias, la gestión de resíduos...

Mollet es sólo un ejemplo, en el mapa de protección civil podemos encontrar muchos más, es una herramienta muy útil. En Mollet hay 4 empresas afectadas por la directiva Seveso (https://eur-lex.europa.eu/ES/legal-content/summary/major-accidents-involving-dangerous-chemicals.html  ) son ARKEMA QUÍMICA (en el polígono de Can Magarola), MERCK SLU (Polígono Merck), KAO CORPORATION (al sur del Calderín) y INDUSTRIAS QUÍMICAS DEL VELLES (polígono de la Farinera, por la zona de Santa Rosa), en los municipios adyacentes (la contaminación no reconoce términos municipales) hay 13 actividades Seveso, hay que decir que muchas instalaciones industriales no incluidas en esta directiva pueden ser puntualmente más peligrosas que las incluidas.

KAO CORPORATION es el foco más cercano al Calderí (Mapa 2), este espacio queda dentro del límite de su zona de alerta, este riesgo va ligado sobre todo al sulfato de dimetilo, que es un compuesto carcinógeno y teratógeno (https://nj.gov/health/eoh/rtkweb/documents/fs/0768sp.pdf ). La mayor parte del término de Mollet está dentro de las zonas de alerta de empresas situadas más al norte (en Montmeló, Parets…) https://interior.gencat.cat/es/arees_dactuacio/proteccio_civil/consells_autoproteccio_emergencia/riscos_tecnologics/risc_quimic/faqs-risc-quimic/index.html#faq--que-es-la-zona-de-alerta .

 

RESUMIENDO

 

La sociedad tecnoindustrial capitalista vive inmersa en el riesgo, un riesgo sesgado por la clase (las clases altas tienen más recursos, viven en lugares más seguros y pueden pagarse protección extra más allá de la escasa que proporciona el estado).

La sociedad tecnoindustrial capitalista artificializa los riesgos naturales (agua, nieve, fuego...) convirtiéndolos en riesgos “artificiales”.

La sociedad tecnoindustrial capitalista nos hace vivir inmersos en la nocividad química (contaminación del aire y agua, adulteración de los alimentos, riesgos radiológicos, contaminación acústica...).

Para salir de todo esto y vivir solo con los riesgos naturales es necesario abolir los estados, el capitalismo y la sociedad tecnoindustrial.

 

 

 

 

La Ricarda, l’Aeroport, la Casa Gomis, la intel·lectualitat burgesa catalana i la Bienal “nòmada” Manifesta 15.

Aquesta tardor a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (concretament a Barcelona, Badalona, Cornellà, el Prat, Granollers, l’Hospitalet, Mataró, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Sant Cugat i Terrassa) es celebrarà la “bienal nòmada europea Manifesta15”, amb 12 setmanes de durada a les 12 ciutats compromeses (https://www.manifesta15.org/es/sobre-manifesta ).

La Manifesta 15 es va promoure des de l’anterior alcaldia de Barcelona (Ada i Collboni) i te un cost de 8,9 milions d’euros, malgrat el cost i el contingut no ha aixecat cap mena de queixa o polèmica, tots els mitjans i la “societat civil” ha quedat amb la boca oberta com els babaus.

La biennal és una activitat bàsicament elitista, centrada sobretot en temes “artístics” amb pinzellades socials de caire “progressista jacobí”, tot pel poble però sense el poble, (https://www.manifesta15.org/ca/esdeveniments ) en les seves 107 instal·lacions a les 12 ubicacions.

De tot aquest festival ens interessa especialment (molt especialment) el referent a les instal·lacions al Prat de Llobregat, la seu, la Casa Gomis, en una zona a frec de l’aeroport i en el punt de fricció per l’ampliació de les pistes, al costat de l'aeroport de Barcelona-El Prat (https://www.alasbarricadas.org/noticias/node/51514 ).

La Casa Gomis forma part de la finca de la Ricarda, la finca és en part parc natural, però continua essent privada amb tot un seguit de cases repartides entre els hereus de la familia Bertran Serra. Curiosament, malgrat el nom de la casa, els propietaris reals de la casa Gomis serien els Bertrand, uns 50 copropietaris que gestionen la finca a través de la societat EBYS (Eusebio Bertrand y Serra). Però el patriarcat afecta també als que estan forrats de pasta, així que la casa és la casa Gomis i no Bertrand (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Gomis_i_Serda%C3%B1ons ).

A la casa Gomis, els Gomis (marit i muller) van instal·lar la tertúlia del Club Cobalt 49 (https://ca.wikipedia.org/wiki/Club_Cobalto_49 ), una mena de gauche divine de “creatius” benestants sense connexió amb el tema social, més aviat eren una “moderation divinne” “engagée” amb las vanguardies del moment; per Can Gomis van passar casi tots: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa i Moisès Villèlia…

Ara amb el rotllo de la Manifesta 15 es revaloritza el seu passat amb les activitats que s’hi realitzen, en total 21, des de una expo sobre “justícia climàtica de les perifèries” (en un espai d’accés restringit i controlat!?) fins als mobles del menjador de la casa “xarpellera for la Ricarda”. No hi ha dubte que la revalorització cultural i monumental de la Casa Gomis, també revaloritza el seu preu cara a futures expropiacions, com diu el web de Manifesta “la Casa Gomis i els seus voltants estan subjectes al diàleg permanent sobre l'expansió de l’activitat econòmica i la protecció del medi natural”.

De fet AENA ja ha negociat abans amb els propietaris de la finca, i el resultat va ser el desmuntatge i posterior reconstrucció de la Granja de la Ricarda per una ampliació anterior de l’aeroport.

 

Però d’on ve tota la pasta? Com s’ha acumulat el capital necessari?

 

El primer Bertrand del que es tenen noticies és en Manuel Bertrand Cortalé, el seu fill Manuel Bertrand Salsas mitjançant matrimoni amb els Serra van formar un potent i poderos grup Bertrand Serra (primer industrial cotoner individual del ram del cotó del mon) amb fàbriques a Manresa, Barcelona, Sant Fruitós... El fill Eusebi Bertran Serra va acabar de promocionar el “holding”, a més de empresari del tèxtil va ser diputat, cofundador de la Lliga Regionalista, conseller de bancs i de la Maquinista, cap del sometent, amic d’en Primo de Ribera, dirigent de Foment del Treball... durant la revolució del 36 van col·lectivitzar-li les propietats, però ell va marxar a San Sebastian preparant el retorn del capitalisme a Catalunya i el 39 les va recuperar...

Els capitalistes Bertrand van prosperar aprofitant les condicions laborals des de la seva fundació en els inicis de la industrialització (i abans) al segle XIX i es va estenen fins ara mateix. Pel camí van passar les jornades esgotadores, el lockout  de 1919/1920 (http://negreverd.blogspot.com/2017/10/quan-la-patronal-ens-atura-el-locaut-de.html ), el pistolerisme fomentat per el Fomento del Trabajo a partir del 1920, la dictadura...la postguerra... presons, exili, mort...

 

La postguerra??

 

El 1946 les obreres catalanes del sector tèxtil estan en una situació molt precària sous baixos, carestia, irregularitat de les jornades per les restriccions energètiques,  intensificació dels ritmes de treball per aprofitar les hores amb electricitat...

El 27 de gener es va iniciar una vaga a la fàbrica Tèxtils Bertrand Serra SA a Manresa (la tèxtil més gran d’Espanya), l’espurna va ser que van descomptar el sou del dia 24, el dia de la “liberación de Manresa” i reclamar preus mes baixos i salaris més alts.

La protesta es va anar estenen i va anar adquirint el caràcter d’una vaga general, es diu que va ser la primera vaga del franquisme, no és cert, però si que va ser la més potent i rellevant en el seu moment.

El Govern Civil va enviar Policies i Guàrdies Civils, mentre es produïen les detencions de “los sospechosos habituales” (que no eren treballadors de la fàbrica), que van ser maltractats i acomiadats de les seves feines al ser alliberats.

El dia 30 la Guardia Civil va bloquejar tot  un torn de treballadores en vaga dins la fàbrica, però elles van continuar en vaga, com que les protestes s’estenien i el risc d’un conflicte més greu, el Governador Civil va obligar a la empresa a pagar el dia 24 i a un augment de 75 pessetes per les treballadores.

Uns dies desprès, al estar ja calmada la situació, la rancúnia i avaricia de Bertrand Serra va acomiadar a diverses treballadores com represàlia, per les despeses de pagar el dia 24 i les 75 pessetes d’augment.

Tot plegat sembla que va costar-li el càrrec a l’alcalde de Manresa.

Segur que no va ser la única lluita, la única victòria o derrota en les múltiples empreses del grup Bertrand Serra amb tot el seguit d’acomiadaments, opressions, presons i... morts, però com a mostra ens serveix.

 

La finca de la Ricarda no queda fora de la lògica de la dominació, dominació sobre la terra, van dessecar la major part de les maresmes litorals deixant sols els estanys (per usos recreatius), van plantar pins pinyers (fora del seu àmbit), van explotar als treballadors de la Granja de la Ricarda, els de l’explotació agrícola, el servei i el manteniment de les torres...

Estem en contra de l’Aeroport i del mon que el necessita, però si desapareix la Casa Gomis no plorarem ni una mica... encara que sigui un exemple de l’arquitectura racionalista o el bressol de la intel·lectualitat burgesa catalana dels any seixanta.

 

De fet la Casa Gomis és el resultat d’un mon que no ens importa  destruir... perquè portem un mon nou dins del s nostres cors.

55 años del asesinato de Josu Murueta y Anton Fernandez, por defender un aire limpio y sano.

 

Ahora hace 55 años, a finales de octubre, el 29 y el 30 de noviembre de 1969, en Erandio eran asesinados a manos de la Policía Armada 2 trabajadores. Con esta brutalidad se apagaron las protestas vecinales contra “los gases” emitidos por las industrias de los alrededores (siderúrgicas, térmicas, químicas, del metal, astilleros…), Josu era mecánico tornero y Antón era mecánico ajustador, los dos murieron con la ropa de trabajo puesta.

 

Las protestas por la grave contaminación atmosférica, entre otros tóxicos por metales pesados y derivados sulfurosos, en Erandio eran comunes las enfermedades pulmonares, las asmas y los problemas oculares, afectando especialmente a los niños (https://www.cevreadaleti.org/conflict/movilizaciones-del-gas-protest-against-industrial-pollution-in-erandio-basque-country/?translate=es ), los principales emisores eran Remetal, Indumetal, Metalquímica, Olarra S.A. y Dow Unquinesa -perteneciente al grupo estadounidense Dow Chemical-; pero también Altos Hornos. Erandio era en aquellos años la zona más contaminada del estado, y aun ahora es una zona de alta nocividad (https://eguzki.org/es/2024/10/30/55-urte-geroago-isurketek-ez-dute-etenik/).

 

Comisiones de mujeres alrededor de la Asociación de Vecinos empezaron a mover el tema a lo largo de todo 1969 (3/9 1.000 manifestantes, 6/10 2.000 manifestantes), cortes de la carretera de la ría y de las vías del tren, persecuciones por el casco urbano por parte de la Guardia Civil y la Policía Armada con el apoyo de coches con mangueras de agua. Las protestas culminanaron en la manifestación multitudinaria de 29/10 (3.000 persona según las fuentes de la época) en la plaza del ayuntamiento que acabo con las descargas de la policía. 

 

En los días posteriores a los dos asesinatos hubo numerosas huelgas de trabajadores en solidaridad con los reprimidos (además de los muertos hubo 3 hospitalizados y un gran número de detenidos). Huelgas en la Naval de Sestao, en Astilleros Ruiz Velasco, en Down Unquinesa, en Eguren, en Marítima Aspe, en Cenemesa… en total más de 2.500 huelguistas (según los medios de la época poco dados a informar de huelgas).

 

Al contrario de otros conflictos ambientales, donde los trabajadores toman el partido del salario (de la empresa), por ejemplo recientemente, las minas de Súria, de la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña, o el caso de los mineros del carbón manipulados por la oligarquía minera…En este caso hay una buena sintonía entre lo laboral y las reclamaciones ambientales, algo parecido a lo que pasó en Riotinto, durante las protestas contra los Humos en febrero de 1888, aunque en este caso el número de muertos oscila entre los 13 oficiales y los más de 100 de vox populi(http://negreverd.blogspot.com/2014/01/4-de-gener-de-1888-els-miners-de.html ).

La contradicción entre la producción y el ambiente es una cosa a resolver… si se pued...