CRISI ECONÒMICA, CRISI DE CONSUM O REPARTIMENT DE LES RESTES DEL BANQUET DELS PODEOSOS?

Es quasi obligatori parlar de crisi, és un tema imposat, ja sigui per definir-la o per dir que no hi ha crisi. D’una manera o d’una altra ens han imposat el tema i no hi ha manera de sostreure’ns a ell... i jo, per no vull ser una excepció, entrar envestint el drap que ens ofereixen sol ser un error, però en fi...

El discurs de la crisi i les opinions dels “crisòlegs” va calant i ens va omplint la vida de pors i ansietats. Davant de la riuada d’acusacions i d’amenaces velades (o no tan velades) cadascú fa les seves interpretacions. Malauradament les explicacions que ens donem estan molt centrades en les mateixes que ens estan injectant en vena els mitjans de comunicació.

SOM UNS PECADORS. Hem estirat més el braç que la màniga, hem viscut per sobre les nostres possibilitats i, ara, toquen els plors i el cruixir de dents, arrepentiu-vos pecadors!!. Aquest argument es basa en un fet cert, el consum dels països del club dels ricatxons són de malbaratament total. Per exemple, la fallida Islàndia era el segon país del mon comprador de la marca de luxe Bang&Olufsen, després de Rússia, amb la particularitat de que Islàndia sols te 330.000 habitants i la Federació Russa 143 milions. I no es tracta de que els islandesos fossin uns “consumidors depravats”, el fet és que en el sistema capitalista actual és impossible ser un “consumidor virtuós” si és que això vol dir alguna cosa i no és unapura contradicció. I si no os creieu això busqueu algú que esmoli unes tisores en lloc de comprar unes de noves... o qui os arregli la nansa d’un caço de cuina i veureu!!. El sistema funciona mentre es mantingui el consum, d’aquí la obsolescència programada de molts bens, especialment aparells.

El lema dels nostres dirigents econòmics podria ser: el consum o la vida!!!.

Així que no som pecadors, no som malbaratadors, no tenim la ma foradada, el que som és peces d’una màquina malbaratadora, esmerçadora i opressora. I si tenim culpa d’alguna cosa és el no destruir-la o fer el possible per destruir-la.

LA CRISI ES DEGUDA AL SISTEMA BANCARI AMERICÀ I LES SEVES HIPOTEQUES TÒXIQUES. És semblant a la causa anterior, però amb l’avantatge de que els pecadors no som nosaltres sinó els ianquis irresponsables. Passem l’origen de la crisi des de la nostra bombolla immobiliària als actius tòxics i a les “hipoteques subprime”. Els desnonats de Minnesota son doncs els culpables i els de Sabadell els innocents. No sembla que els banquers dels EUA siguin significativament diferents dels europeus o dels espanyols, però allunyar les responsabilitats és sempre pràctic i gratificant.

LA CULPA ÉS DELS BANQUERS I ELS POLÍTICS LLADRES. L’argument dona molt de si, sobretot per l’agit/prop, es pot aconseguir un ampli consens social amb aquest discurs i, per una vegada, pensar que l’anticapitalisme és una tendència majoritària. Tot el mon mira amb enveja i omple de lloances els sistema islandès que permet portar als tribunals a banquers i ex-presidents... però la pregunta del milió és: si els banquers i els polítics espanyols, islandesos, americans o xinesos fossin un mirall de “virtut”, el sistema seria millor?, o encara més, pot existir un capitalisme “virtuós”?, existeixen els estats “virtuosos”?, el nostre objectiu és que el sistema sigui “millor”?. Amb aquesta argumentació (banquers i polítics dolents) ens pot sortir el tret per la culata, hi ha cua per fer de regenerador del sistema, ja siguin fatxes (FN, UPyD...), ja siguin coses rares (Beppe Grillo). La idea de que pot haver “virtut” dins del sistema el fa més fort, l’eixampla i el perpetua.

S’HA DESENVOLUPAT UNA CULTURA DE LA ESPECULACIÓ EN EL MON DE LES FINANCES. Realment algú creu que els financers han tingut alguna vegada una cultura diferent de la especulativa?, algú pot pensar que els capitals crescuts al voltant del tràfic d’esclaus tenien una cultura millor?, pensem que la acumulació de recursos aconseguida amb el colonialisme es va basar en una cultura de la “virtut” i l’esforç?, es que potser el desenvolupament del primer capitalisme no es va fer sobre la explotació extenuant dels treballadors, bona part d’ells nens?, es pot pensar que el sistema industrial que ha  emmetzinat el mon, destruït ecosistemes, extingit espècies, canviat el clima.... te una altra cultura que no sigui la de la especulació la cobdícia i la mort de tot el que és viu?

Tota la història de la dominació més enllà fins i tot del capitalisme ha sigut una història d’opressió i destrucció. Quan a existit una cultura antagònica a la reprovable “cultura de la especulació i el guany?... mai ha existit!!!.

Als habitants del mon industrialitzat ens queda la nostàlgia d’un petit nombre d’any 30 o 40 com a molt, en que el capitalisme per diferents motius, s’ha permès recompensar a un sector minoritari de la població del mon amb algunes propines, alguns extres, extres aconseguits a base de la explotació extra de la part majoritària de la humanitat... és lògic enyorar el benestar, la ració privilegiada de consum, el postra dolç dels diumenges, però ens ha de quedar clar que sols va ser un premi temporal, una donació momentània, una gratificació no consolidable... en fi, res negociable.

Segur que hi han més explicacions, algunes saberudes i documentades, altres més frívoles... però ara oferiré la meva.

ELS RECURSOS SON FINITS. Encara que el capitalisme pretengui fer-nos creure el contrari, els recursos son limitats, sinó no serien recursos. Altra cosa diferent és el que queda de cada un d’ells. Al avaluar la disponibilitat de petroli en els anys 60 no es tenia en conte recursos que era inversemblant explotar per l’alt cost que suposava, ara aquests recursos s’estan explotant, ja son rendibles, però segurament anirem incorporant noves fonts d’hidrocarburs a mesura que la necessitat apreti, però a la llarga (o a la menys llarga) s’esgotaran... el mateix passa amb la resta, metalls, material de construcció, cel·lulosa, fusta... aliments...

ELS COMPTES DEL GRAN CAPITAL. Per mesurar d’alguna manera el consum de recursos s’han proposat diferents mètodes, la petjada ecològica és un d’ells “és un concepte que sintetitza l'impacte de l'activitat humana sobre el medi mitjançant un valor de superfície, expressant les hectàrees de terreny que és necessari cultivar per proveir-nos d'aliments, per tenir un habitatge, per escalfar-nos, per desplaçar-nos a treballar o estudiar, per anar de vacances, per consumir tot tipus de productes, etc.” (viquipedia dixit).

La petjada dels països rics era (el 2005, no hi ha càlculs generals més recents) de 6,4 hectàrees per habitant, la dels pobres 1,0 i la mitjana del mon 2,7. La de l’Estat Espanyol era de 5,7ha. La petjada dels països emergents (Brasil, Rússia, la Índia, Xina i Sud Àfrica... els BRICS) era sols de 1,7ha. En teoria, segons tots els càlculs, estàvem consumint en conjunt entre un 25% i un 50% per sobre de la biocapacitat de la terra (potser era tan sols d’un 10% o potser del 65%), el que sembla clar és que en aquests 8 anys que ens separen del 2005, el nostre consum (per exemple l’energètic) ha seguit creixent.

REEDUCANT ALS ADDICTES AL CONSUM. Resulta evident que els treballadors que no son ni europeus, ni australians, ni del Canadà, ni dels EUA... i que son els qui realment sostenen “la producció” del mon, han de tenir accés a alguns dels bens que s’han dilapidat en les darreres dècades per mantenir-los atrapats en el cicle d’explotació civilitzada a que son sotmesos (tal i com van ser recompensat els treballadors europeus del segle XX). Això és un problema de distribució de recursos, la pregunta és senzilla, trèiem els recursos de la bossa dels beneficis corporatius o els trèiem dels ingressos  dels treballadors del que era (i encara és) el primer mon?... perquè ara mateix els països industrialitzats són la Xina i la Índia.

El dinamisme, la innovació, les ganes de consumir (de menjar-se el mon) s’ha desplaçat als BRICS i molts dels països anomenats subdesenvolupats. Per altra part els antics països industrials estan apalancats, envellits i desganats... i a més, cada cop produeixen menys... A qui els convé incentivar?, a un mercat arterioscleròtic, en retirada i cada cop menys rendible, o a un enorme, dinàmic i rendible reservori de consumidors / treballadors?, la elecció és ben senzilla... Els candidats a apretar-se el cinturó són doncs les antigues economies industrials... Europa, el Canadà, Japó... Els EUA no, ja que estats Units tenen l’exercit més poderós del mon, quedaran fora de les retallades.

Evidentment dins la categoria de toxicòmans a desenganxar encara hi ha classes, no és el mateix un consumidor alemany o danès, que un grec, portuguès o espanyol, però fins i tot els alemanys han perdut la seva setmaneta a un balneari a càrrec de la seguretat social. S’han acabat les fantasies de l’estat del benestar, de les rendes bàsiques i dels subsidis, ara els primers de la classe son uns altres, en el quadre d’honor estan uns altres... i el premi de final de curs serà per ells.

LA LLETRA AMB SANG ENTRA. Ens volen deshabituar, desenganxar i el mètode per reajustar-nos serà la CRISI (que a més, diuen, que és culpa nostra), l’amarga lliçó de que res és per sempre ens la impartiran per les bones o per les dolentes. Disposar d’una sèrie de serveis en el moment de necessitar-los (sanitat, educació, oci, ingressos garantits...), que sembla ser que era un luxe del que disposàvem, i que estava fora de l’abast de la majoria dels habitants de la terra, s’anirà matitzant. De mica en mica, pas a pas, com es fa amb tots els addictes, se’ns aniran negant i desplaçant-los (segurament rebaixats) a d’altres víctimes més rendibles.

Així per elevar als països del BRICS des de les seves 1,7ha al 2,7 global faria falta TOT el consum de la Unió Europea i el Japó junts (quedant-se Europa i Japó a zero!!!).

Determinats idiotes pensaran que la culpa és dels treballadors de Bangalore o de Shanghai i no els gestors del capitalisme global i local, però amb aquests idiotes poc o res es pot fer.

LA NAU TERRA. En l’ecologisme new-age sovint es compara la terra amb una nau en la que tots naveguem i en la que tots correrem la mateixa sort. És una bona imatge literària... Fa uns mesos es celebrava el centenari de l’enfonsament del Titànic, una altra nau, que com la Terra tenia els seus passatgers... però quan el Titànic es va enfonsar no tots els passatgers van tenir un bot de salvament, els bots estaven reservats per els passatgers de primera classe. Ni els treballadors del Titànic (en la nau terra els militars policies, treballadors d’alt nivell bancari, financer, empresarial, alts funcionaris...) ni els de segona i tercera classe (en la nau Terra quasi tots) varen tenir la menor oportunitat.

No se el que és pitjor, si pensar que la cobdícia i la estupidesa governen als que ens “governen” i no tenen llest el seu bot preparat per que els ricatxons puguin fugir del planeta quan l’acabin de fotre definitivament. O si, més provablement, ens tenen preparat un futur encara més sinistre, nous mecanismes (biotecnologia avançada, nanotecnologia...) que els permetin aprofundir, estendre i generalitzar la dominació, la domesticació i la negació del poc que encara som i així assolir noves cotes d’opressió... i de beneficis.