La primera destrucció de màquines, la crema del taller Ubach de Terrassa l’any 1802.

Aquest va estar, segurament, el primer acte ludita de Catalunya i un dels primers de la península. Curiosament, coetani de la insurrecció a l’Anglaterra. No es va dirigir contra una manufactura mecanitzada, sinó contra una fusteria emprenedora que havia desenvolupat maquinària tèxtil per el perxat, el cardat i l’emborronat.

Els Ubach, els propietaris de la fusteria, eren una pròspera família Terrassenca, que, a més de la fusteria, tenien una fàbrica d’aiguardent i també eren fabricants de draps (teixits de llana). La casa dels Ubach era prou prospera com per ser una de les poques que tenien criada (només 24 de la vila pagaven impostos per aquest concepte).

Les màquines dels Ubach varen ser provades sobretot per ells mateixos i pel fabricant Joan Baptista Galí, en total solament 8 empresaris van implantar la nova maquinària, no tots de Terrassa, també alguns empresaris de Sabadell en van encarregar.

Segons deia en Joan Baptista Galí, amb dos minyons (nens) i una cavalleria es feia la feina de dotze homes, essent el cost d’una sisena part. No es van arribar a estendre per el seu alt cost inicial i sobretot per el sabotatge que van patir.

Les activitats dels Ubach i dels empresaris maquinistes no van generar molta simpatia entre els terrassencs, i, com es va veure durant el procés per l’incendi, la hostilitat era general, arribant més enllà dels treballadors afectats. S’ha de tenir en conte que la zona de Terrassa sortia d’uns anys molt dolents en el que molts assalariats de la draperia de llana van ser acomiadats i reduïts a la misèria.

La matinada del 30 de juliol de 1802 es va declarar un incendi al taller on es fabricaven les màquines, l’incendi va ser provocat i va destruir totalment les dependències ja que hi havia una gran quantitat de fusta de pi, noguera i alber emmagatzemada. En l’incendi es van perdre també dues màquines en construcció i peces diverses.

Descarrega en format de fulletó imprimible luddites a Terrassa

Diversos testimonis presencials van denunciar al ex-treballador dels Ubach, Balthasar Savall, com autor de l’incendi. En Balthasar era un antisistema local, acomiadat, segons deien els seus patrons, els Ubach, per dirigir-se a ells poc respectuosament, amb expressions com ara “carall, boto a deu, mala ira de Deu” i que “se fesen fotre”... acomiadat per mal parlat!!.

La verssió d’en Balthasar era un xic diferent, sense negar els renecs, deia que havia estat acomiadat per reclamar treballar en el seu ofici de paraire i no com a mosso.

La descripció del loock d’en Balthasar Savall és quasi actual, quasi com la dels saquejadors de Londres... “el dicho Balthasar Savall acostumbra vestir con calzas negras, y una chupa rollada al cuello, descalso de piernas”, ens el podem imaginar avui amb un pantalon a mitja cama i caputxa, sols falta saber quina mena de gorra portava!!.

Contra en Balthasar van declarar alguns dependents dels Ubach o familiars seus, deien que l’havien vist als voltants de la casa sinistrada, i que misteriosos grups d’homes es reunien llençant proclames contra les màquines i amenaces contra els seus amos.

La nit abans en Balthasar havia estat bevent un porronet d’aiguardent amb d’altres paraires i agricultors pobres, els “testimonis” abans esmentats citaven a alguns d’aquests com les persones que s’alegraven de la destrucció del taller Ubach.

Malgrat aquests testimonis la població de Terrassa es va tancar a les investigacions del Batlle, que finalment va tancar el cas fins que “se tenga noticia de quien o quienes fueron los perpetradores”.

L’Audiència de Catalunya va veure molt malament el tancament del procés “que ha hecho muy mal en suspenderla, y así que la continúe y mantenga abierta, practicando cuantas diligencias mire por convenientes para descubrir los autores y cómplices del delito” l’alcalde es va veure obligat a reprendre les gestions, però el tema no va avançar. A la Audiència de Catalunya que es perpetressin atacs a la propietat, i més a la propietat dels emprenedors industrials, li semblava un delicte imperdonable.

Finalment Balthasar va ser absolt per manca de proves, es suposa que l’antipatia per els maquinistes va tenir alguna cosa a veure, ja que la historia va plena de malparlats condemnats sense proves. Ningú pot privar-li, però, del fet de ser el primer luddita català i èmul per tant del Ned Ludd anglès.

Jaume Ubach va quedar fortament deprimit per la destrucció i la pèrdua i va aturar la construcció de noves màquines, poc desprès la guerra del francès va acabar d’aturar, no ja la modernització de la indústria, sinó la indústria mateixa.

Però, en acabar la guerra, Joan Baptista Galí (alies “el Soris”) , el principal empresari col·laborador, va mantenir el seu promaquinisme innovador mitjançant la importació, el contraban de màquines i les “visites” a instal·lacions a França (espionatge industrial), la seva intervenció va ser decisiva en la importació de dimonis, metxeres i les primeres Jennys per filar llana entre 1815 i 1820.

De fet els Galí van ser una de les famílies dominants a la història de Terrassa amb molts polítics i empresaris a les seves files. Els Galí eren propietaris de bona part dels terrenys del que ara és el casc urbà de Terrassa, amb ells van reforçar la seva fortuna al llarg de la expansió de la ciutat a finals del XIX i principis del XX.

La indústria llanera necessitava molta aigua per el seu funcionament, per això en Joan Baptista Galí va adquirir del seu cosí, Ignasi Galí la Mina Galí per assegurar-se l’abastament d’aigua. Aquesta mina (construïda el 1771) va ser el germen de la empresa “La Sociedad de la Mina Publica de Aguas de la Villa de Tarrasa” que malgrat tenir el nom de pública és de titularitat privada. Mina Pública d’Aigües de Terrassa es una gran empresa de subministrament d’aigua i te la profitosa concessió municipal del proveïment de Terrassa des de la postguerra als anys 40, al llarg d’aquest anys ha aconseguit també les de Matadepera, Ullastrell, Vacarisses i Rellinars.

Com podem veure del Sr. Galí se’n guarda un record, bo o dolent, depèn. I te un carrer dedicat a ell Terrassa i un altra a la família materna, el carrer Suri... Del pobre Balthasar Savall no se’n recorda ningú, malgrat la seva vigorosa defensa de l’autonomia de l’ofici de paraire, al luddisme se’n podria dir també balthasarisme o savallisme però estem sotmesos a la primacia anglesa.

Les condicions del treball fabril, la disciplina capitalista, els rellotges i els calendaris adopten formes noves i s’estenen cada cop més. Potser ara, que estem immensos en un ambient smart (ple de rellotges precisos al mil·lisegon) caldria fer el que va fer en Balthasar i destruir allò que ens destrueix.

Per un mon lliure i salvatge.