Fins fa poc temps, al nostre país,
i suposo que en tots els altres, abans de que l'acumulació de dades fos
mesellament acceptada d'una manera general, tota insurrecció contra el sistema
(l’església, els propietaris, les autoritats municipals i estatals) començava amb la crema dels registres i
arxius, era la gran festa solsticial dels oprimits... I, si amb els registres,
cremaven també els sants i les mares de deu (ninots que condemnaven el sexe, la
desobediència, el fugir de la norma...), cremava millor i la festa era doble!!.
Era un tema molt clar, si estaves
contra l’església, la propietat i l'estat, el primer que s'havia de fer
(desprès de neutralitzar a la Guardia Civil i d'altres instruments repressius)
era cremar el registre de la propietat, el notarial, el registre civil i els
parroquials, per suposat els arxius judicials i ja posats, tota mena de arxius
dels poderosos, que per alguna motiu registraven les coses (encara ara, els
historiadors de l’acadèmia, ploren la pèrdua!!... segur que també també alguns
capitalistes i molts polis).
Paral·lelament a la “arxiuclastia”
dels oprimits es desenvolupava la “arxiufilia” dels poderosos, la Generalitat
republicana va esmerçar esforços i recursos en recollir i posar en lloc segur
els diferents arxius del país... posteriorment les victorioses forces del
general Franco van posar molta cura en recollir tot arxiu que se’ls posava a
l'abast. Aquesta recollida i protecció tenia objectius molt clars, per una
part castigar a tots aquells que per
activa, per passiva o per indiferència, eren refractaris al nou règim i per
l'altra retornar i recuperar els bens dels “legítims” propietaris. D'aquí van néixer
els arxius de Salamanca, arxius constituïts sobre una lògica de poder, per
preservar la propietat, l’estat i el capital i perseguir als que se'ls hi
oposaven. Lògica semblant a la de la actuació empresa per al Generalitat de
Catalunya per constituir els magatzems d'arxius (salvadors de la barbàrie
revolucionària) a Pedralbes, Poblet, Viladrau...
És un capítol especialment vergonyós
de la història esquerranosa i progressista, que ha col·laborat en titllar de
bàrbars a aquells que feien el necessari per aconseguir capgirar la situació
social... o potser no, potser, potser és una bona defiició, és bo ser bàrbar,
front als defensors de la propietat, el capitalisme i l'estat... front la
civilització i els seus escolanets d'esquerres (ERC, PSUC, PSOE...) i sectors
importants de l’escena revolucionària...
El que és ben cert és que tot el
que no va ser destruït en el seu moment va ser emprat per condemnar a mort, a
empresonament i a misèria a uns... i per retornar bens als seus “legítims”
propietaris.
LA
FÒBIA CONTRA ELS ARXIUS.
Per les persones desempoderades un
arxiu és un forat negre del que poden venir beneficis (reconeixement de drets,
pensions, serveis...) o desgràcies (penals, fiscals, administratives...). En el
“malestar” del modern estat del “benestar” ens fan creure que sols ens arriben
beneficis, “drets” diversos, des de una renda mínima a una atenció sanitària. Però
la realitat és que, si llevem la capa més superficial, ens trobarem directament
amb la megamàquina de
de la dissort. La màquina que ens mediatitza, que ens domina, que ens anul·la i
que ens fa ser dissortats, com que afrontar això és perillós, preferim no mirar,
preferim mantenir-nos mirant la capa superficial i exigir que li posin més
ornaments: una renda bàsica, una prolongació de l’escolaritat obligatòria (per
dalt o per baix), un augment del salari mínim ... que ens acabin de desgraciar
la vida.
No fa
tant les coses eren més clares, el registre de la propietat servia a la classe
propietària, el parroquial a l’església, el municipals a les estructures de
poder, el judicial i el policial a tots ells: a l’esglesia, al capital i a
l’estat... així que si no eres de cap d’aquests estaments, si no formaves part
del mon dels poderosos i si estaves contra la propietat, contra la dominació
clerical... tenies clar que aquests arxius eren un dels instruments dels
dominadors (potser el més potent) i havies de destruir-los.
Al
llarg de la historia la major part de motins i d’avalots anaven acompanyats per
la crema dels arxius, el foc era el millor destructor de papers... des de la
època medieval fins la revolució de 1936 això va ser una constant, encara que
es va aguditzar al llarg del XIX i principis del XX.
Les
revolucions del segle XIX van anar acompanyades d’entusiastes cremes d’arxius.
Durant els alçaments liberals i els primers republicans, al llarg de les
carlinades i avalots, els rebels de tota mena una de les primeres coses que
feien era cremar els arxius, generalment parroquials, però també notarials,
municipals... i és que malgrat que la historia de l’acadèmia no reconeixerà mai
el fet (la oral és morta), al segle XIX hi ha conflictes contra la propietat.
El
1835 a Valls es cremen registres notarials i judicials en el Motí dels
Procuradors, una interessant acció popular dirigida contra els “homes de
lleis”, l’any abans es cremaren els notarials i hipotecaris de la Poble de Lillet,
el 1853 els de Vilafranca del Penedès i cap a el 1854 els de Tortosa. Al llarg
dels 8 anys que van de 1869 a 1876 (sexeni democràtic, regnat d’Amadeu, Primera
República, alçament cantonal, la dictadura del general Serrano i la restauració
borbònica), es cremen arxius notarials i registrals a Falset, Montblanc,
Vendrell, Ulldecona, Valls i molts d’altres llocs.
En
aquesta tasca rivalitzaren liberals, carlins i els primers republicans, però el
paper protagonista era el de la xusma luddita de les ciutats, els paries de la
primera revolució industrial catalana...
Al
llarg del segle XX hi ha també diversos episodis que culminen en la explosió
revolucionària de 1936. Però abans hi ha nombrosos episodis, amb la victòria
republicana de 1931 entre el 10 i el 11 de maig es cremaren moltes esglésies,
al llarg de les diverses proclamacions del comunisme llibertari als anys 30
(Alt Llobregat el 1932, la Torrassa el 1933....) es reproduïren els atacs
contra els arxius, especialment els de la propietat, desprès de la victòria del
Front Popular, durant els mesos que van fins el cop d’estat, es destruïren
totalment 160 esglésies i es van danyar seriosament 275 al conjunt de l’estat.
1936 ANY DE JOIA REVOLUCIONÀRIA.
Els
revolucionaris del 36 es van dedicar amb totes les seves forces a fer
desaparèixer tot allò que els sotmetia, amb la major crema de paperassa de
l’història recent.... bona part d’aquesta destrucció era simbòlica (imatges,
llibres de sants, alguns monuments...) però una bona part era summament
practica.
La
part pràctica és notòria en el cas dels arxius relacionats amb la policia i el
dels jutjats (processos, sentencies, expedients d’instrucció...) i amb la
propietat registres de la propietat,
d’hisenda, notarials, cadastres. No és tant evident quan parlem dels arxius
municipals, els censos i els parroquials.
Al
llarg dels anys de revolució, Catalunya, despès d’Aragó, va ser la zona amb més
arxius destruïts.
Es
van cremar al pràcticament la totalitat els arxius notarials dels districtes de
Falset, Gandesa i Granollers, i molts d’altres parcialment. De registres de la
propietat i d’hisenda s’en tenen poques dades, pero van ser destruïts per
exemple els de les Borges Blanques, Lleida, Arenys de Mar, Vilanova i la Geltrú
i bona part del de Barcelona. En total es creu que van desaparèixer un 43%
d’aquest tipus d’arxius.
També
es van destruir uns 200 arxius municipals (aproximadament un 22% del total) la
Generalitat es va esforçar molt en salvar el màxim nombre d’aquests arxius.
Els
arxius parroquials també van ser molt danyats, per exemple a Girona, de 839
parròquies sols 8 van, es calcula que va cremar un 30% del patrimoni documental
parroquial.
Om
podem veure, excepte casos puntuals als arxius de districte notarial, la
destrucció va estar força lluny de ser copleta, enpart per temes d’organització
i logística i per l’altra per la defensa que en feren determinades forces
poítiques, inclosos alguns sectors de la CNT i la FAI.
Val a
dir, que en el moment de la retirada es van consumir al foc una bona quantitat
de registres i arxius, cremats per les autoritats republicanes per evitar que
caiguessin en mans de l’enemic, especialment els de les Conselleries de la
Generalitat, els Municipals i els judicials recents.
I ARA, AL MON DE LA BIGDATA, QUE
FAREM?
Amb
el cadastre, el registre civil, el registre de la propietat...etc,
informatitzats i penjats del núvol que farem?, a on es podrem dirigir per fer
les pires dels documents del vell mon?.
Ara
la memòria del poder s’ha estes fins dimensions monstruoses, al nivell de Zb.
Però
és que ara la velocitat de processament de la informació a crescut
exponencialment i es poden accedir a dades (fins i tot imatges de vídeo) a una
velocitat milions de vagdes mes ràpides que fent la feina manualment.
I, on
es troba tota aquesta informació?, ha sortit de les dependències municipals,
judicials, parroquials... i ara es troba a un indeterminat lloc, al núvol, al
Centres de Processament de Dades (CPD).
La
relativa centralització dels CPD ens donen alguna esperança luddita, però tota
la informació està duplicada i es fàcilment deslocalitzable, ara més que mai,
la única alternativa es global, mundial.
Queda per veure la resiliència del sistema i si es pot produïr un efecte domino
amb la caiguda d’un CPD, però de tota manera cal una acció general
descentralitzada. El poder o te fàcil per reconstruir-se de qualsevol alteració
local a qualsevol lloc del mon, ens cal una acció generalitzada.
Per un mon lliure i salvatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada