El joc pot ser
l’activitat més sana i creativa, o be, encara que potser llavors no se la pugui
anomenar joc, l’activitat més alienant i danyina que es pugui realitzar.
Tots sabem que,
tan grans com petits, no necessitem productes elaborats per jugar, en tenim
prou amb unes caixes de cartó d’embalatge, amb unes pedres, un tros de guix,
una corda, unes monedes i una paret... per això és molt significatiu com son
els objectes (en principi inútils) dedicats al joc com funció exclusiva.
De fet la joguina
especialitzada neix amb la civilització i com un objecte de les elits, la
canalla normalment es fabricava els instruments per jugar, amb l’ajut, o no,
d’un adult. De mica en mica es va anar especialitzant la seva producció, primer
com objecte artesanal, desprès com producte industrial i ara mateix com
“objecte” virtual d’entreteniment (amb la seva corresponent plataforma
electrónica).
No vull encetar
un lament nostàlgic de quan jugàvem a la xarranca o al “churro, mediamanga o
mangotero”. El mon te un camí i, els que no som primitivistes però estem contra
la civilització, no tenim un vell mon on tornar, però si un nou mon que
descobrir i explorar i això, el descobriment i la exploració és bàsicament
joc... per tant volem jugar al joc definitiu, al joc de la revolució...
Per la
perpetuació del sistema no interessa que aprenguem a jugar, per això ens
col·loquen succedanis de joc, succedanis de diversió, succedanis de felicitat,
succedanis d’exploració, succedanis de coneixement...
Estem, ara
mateix, en unes dates de mercantilisme i d’aprenentatge. Aprenentatge de
submissió, de consumisme, d’atordiment, d’acceptació de tot el que ens és
nociu... d’aprenentatge a NO JUGAR. És força interessant donar una ullada a tot
el que el sistema ens ofereix com succedani del joc (del joc autèntic al que no
ens deixen practicar).
És una feinada
molt extensa, ja que l’oferta industrial és enorme, sofisticada i diversa. No
es tracta ja de joguines que perpetuen els rols patriarcals, socials... fins i
tot racials. No es tracta sols de les princeses empalagoses que apareixen per
tot arreu (predicant la seva “feminitat”?), ni les estúpides “Monster High”, o
la Violetta, o els diferents productes Frozen, Barbies, Nancys... les
clàssiques tortugues ninja, els diferents “herois USA” (bàsicament Spiderman
aquest any), els Invizimals (idiotimals?), Transformers, Pokemons... i tota una
corrua de vehicles absurds teledirigits destinats bàsicament als malaurats
joves mascles...
Estem davant
d’una manipulació que va més enllà del que és el missatge explícit de la
joguina.
Fa uns anys, va
haver un moviment bastant vigorós contra la joguina bèl·lica i masclista, sota
l’aparença d’acceptar les propostes reformistes d’aquest moviment, s’ha
desenvolupat una nova via d’entrada de la ideologia de la dominació en el joc,
per tal d’anular-lo i reconvertir-lo en activitat productiva per el capital.
No ens trobem,
només, davant d’una joguina que fomenta la dominació patriarcal o la ideologia
capitalista d’una manera directa, estem davant d’una altra cosa... D’unes
joguines que, fins i tot, amb una embolcall de joguina participativa, no
sexista, creativa fomenten d’una manera eficaç (més eficaç potser que les
joguines tradicionals) la dominació.
Per exemple: tots
acceptem que un mòbil (el penjaroll, no l’aparell), per un nadó, pot ser un
objecte estimulat pels sentits i per l’activitat física... un mòbil no és més
que unes peces lleugeres penjats de fils i que giren al menor buf d’aire...
Docs no, ara els mòbils dels nadons són complexes aparells electrònics, no
giren per el corrent d’aire, tenen motors (elèctrics, a piles...) i disposen de
xips amb llum, so, música i fins i tot amb un telecomanament per que els pares
puguin engegar l’engendra a distància. Ja no són formes i colors que es mouen a
l’atzar, o per la bufada manyaga d’algú, ara són artefactes mecànics i/o
electrònics, programats i telecomanats per mantenir al nadó a ratlla.
És un exemple,
n’hi han més... Per avaluar-los hem fet un buidat del catàleg de la cadena de
joguines DRIM. Hem exclòs algunes coses, com els productes de cura del nadó
(cotxets per exemple), el material del Barça, l’Escalectric (que no sabem molt
be com classificar...).
En total al
catàleg de DRIM s’han examinat 1.499 joguines, d’aquestes 420 tenien components
microelectrònics més o menys complexes... 100 (un 24% de les tecnificades) tenien
efectes lluminosos, 150 (36%) de so, 107 (25%) musicals, 19 (5%) de veu, 123
(29%) de radiocontrol. Al catàleg de DRIM no apareixen pràcticament els
videojocs ni la electrònica de consum (ni mòbils, ni tàblets, ni altres
artefactes electrònics), si apareixessin la balança quedaria ja totalment
descompensada.
El més “sorprenent”
és que les joguines amb artilugis microelectrònics estan molt present en una
franja d’edat molt jove, la dels nadons i preescolars.
De les joguines
que disposen d’elements electrònics un 58% està destinada a nens menors de 5
anys i un 23% a menors de 3 anys. Això s’agreuja si eliminem del total les
joguines amb radiocontrol (destinades a nois i noies més grans), llavors el percentatge
puja al 82% en els menors de 5 anys i al 32%el dels menors de 3 anys.
L’any 2010 vàrem
fer una cosa semblant amb el catàleg del Corte Inglés i el d’ABACUS bebès.
Malgrat que són poques dades sembla que s’intueix una tendència a l’alça. El
2010 a l’apartat de preescolar del Corte Inglés (entre 0 i 5 anys), un 53% de les joguines tenien alguna mena de
component microelectrònica i al catàleg ABACUS bebès un 55% (front en 82% de
DRIM 2014).
Ens venen que els
estímuls electrònics incentiven i estimulen als bebès receptors, però el fet és
que són repetitius, previsibles, embrutidors i monòtons... tal com seran les
seves vides quan siguin grans... no es tracta d’una conspiració per fer-nos
submisos, es tracta d’un nou mecanisme d’aprenentatge a afegir a tots els
altres...
TRENQUEM LES
CADENES DE LA SUBMISSIO!!, DEIXEM QUE ELS NENS JUGUIN... QUE JUGUIN LLIURES I
SALVATGES... LA UNICA MANERA DE JUGAR!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada