Quan om parla de
les sufragistes de principis del segle XX hi ha un fort prejudici contra elles,
propagat per decennis de propaganda ridiculitzadora, per part del patriarcat
més tradicional, i, per l’altra, d’acusacions de “burgeses” des de el el
patriarcat marxista, hegemònic entre les esquerres, a Europa, durant el segle
XX.
Sols cal recordar
la estúpida mare de la peli Mery Popins, pel·lícula que va visionar tota una
generació de nenes i nens a tot el mon. Aquesta mare de “fantasia” era una dona
frívola, depenent econòmicament del seu avorrit marit i finalment sotmesa a
ell, com mana el patriarcat, en un final, ensucrat, feliç... i profundament
trampós. Qui tingui memòria musical (i sigui prou vell) podrà recordar la cançó
“por ti vota la mujer”, cantada amb una coreografia de serventes i casa
burgesa.
En aquells
moments, entre principis de segle i la gran guerra, al Regne Unit hi havia
sufragistes i sufragettes, les primeres eren formals, partidàries de la
legalitat i moderades, les segones eren el que al nostre país es coneix com
sufragistes: dones radicals i partidàries de l’acció directa.
LES
SUFRAGETTES I LES PANKHURST.
Un cop superada
la ridiculització patriarcalitzant, tenim el mite de que les “directores” de la
revolta sufragette, van ser la família Pankhurst i la seva organització WSPU (Women's Social and Political Union) i que la resta va ser obedient a aquest
directori.
Be, és cert que
la mare, l’Emmeline Pankhurst, i la seva filla Cristabel eren dos persones
autoritàries, molt protagonistes, també molt entregades, però ni de bon punt
van ser l’única referència al moviment de les sufragette.
Hi havia un
col·lectiu nombrós de sufragettes independents. La major part dels mètodes
d’acció directa van ser iniciats per dones independents de la WSPU, la
destrucció de vidres, les vagues de fam, la destrucció de bústies...
Per exemple la
“màrtir” del moviment, Emily Wilding Davison, una mestre expulsada de la WSPU, inventora dels
atacs a les bústies i una de les primeres vaguistes de fam, amb nou
encarceraments i 49 sessions de tortura en forma d’alimentacions forçades, va
intentar penjar una banderola al cavall propietat del rei durant el Dervy de
Epson de 1913, resultant morta en l’acció i ferits el joquei i el cavall,
naturalment la WSPU, que desaprovava la seva independència, va recuperar
ràpidament a Emily.
Dora Masden
malgrat estar afiliada a la WSPU, era molt independent i tenia iniciativa
pròpia, va ser detinguda per destrucció de vidres el 1909 i va ser
encarcellada. Durant la seva reclusió va declarar-se en vaga de la fam, com
aprovava la direcció de la WSPU, però va anar més enllà, negant-se a vestir
l’uniforme de presonera i conseqüentment anant nua, la direcció de la presó va
tractar d’evitar “l’escàndol moral”, posant-li una camisa de força, però Nora
era tan prima i baixeta que s’escapava de la camisa, aquestes accions van ser
desaprovades per la direcció de la WSPU que va fer tot el possible per tal de
que no s’estenguessin entre les altres detingudes, al poc de sortir de la presó
Dora es va abandonar la WSPU i es va unir a la WFL.
A més de les sufragettes
autònomes, al marge de la WSPU, hi va haver força activitat organitzativa,
especialment a partir de la proclamació de la guerra mundial, el gir cap a
posicions patrioteres de la WSPU va deixar fora del moviment a moltes dones. Hi
va haver organització i activitat de dones laboristes, de dones pacifistes i
algunes que unien (en un precoç ecologisme) l’alliberament de la dona amb el de
la fauna i les plantes.
Les primeres
dissidents de la WSPU van ser les activistes de la Women’s Freedom Legue. El 1907,
quan les Pankhurst van suspendre el funcionament intern i van assumir el
control total, un nombrós grup d’activistes (diuen que al voltant del 20%, al
menys a la zona de Londres) va abandonar la WSPU i van fundar una organització
autònoma de funcionament més horitzontal.
La WFL estava formada per dones socialistes,
anarquistes, pacifistes i animalistes. Com Muriel Matters molt influenciada per
Kropotkin, a qui va entrevistar, i que va ser la primera en utilitzar
l’encadenament dins del parlament. Com Charlotte Despard, socialista,
pacifista, que va recolzar al Sin Fein i fou membre de la lliga
antiviviseccionista (els animalistes d’aquells temps),era una doma gran, el
1907 al cofundar la WFL tenia 63 anys. O, molt especialment de Nora Marsden,
anarquista individualista, editora de “The Freewoman” que afegia, al discurs
polític, perspectives sobre la sexualitat femenina, la maternitat imposada, el
plaer sexual des de l’autonomia i la llibertat, l’anticoncepció, la
homosexualitat, la oposició al matrimoni..., que disgustaven profundament a la
plana major de la WSPU i naturalment a les sufragistes constitucionals, Nora és
una persona que va desenvolupar una activitat teòrica important, malauradament
menystinguda.
La WFL va
mantenir, en un mateix nivell d’importància el sufragi i la igualtat en els
sous i ... en la mortalitat (les xifres de mortalitat de les dones era en
aquells moments molt elevada), moltes de les seves accions van anar en direcció
a combatre mitjançant l’acció directa la pobresa, especialment entre la
població infantil de les ciutats industrials, entre d’altres maneres expropiant
mejar i roba, especialment per els nens, organitzant menjadors i escoles,
promoure la insubmissió fiscal entre les dones...
La secció de l’East
End de la WSPU sempre va mantenir una autonomia un funcionament democràtic i un
lligam estret amb els altres moviments socials, especialment sindicals i amb
organitzacions d’esquerres i anarquistes, el 1914 van ser expulsades per la
seva oposició a la guerra, aquest esqueix de la WSPU va donar lloc a la Womens
Sufragits Federation obrerista i pacifista, denunciant que en les fàbriques de
municions a les dones se’ls pagava sous de misèria, posteriorment va canviar el
nom per Workers Sufrage Federation (WSF) i finalment per Workers Socialist
Federation. Aquesta branca del sufragisme va contar amb la dissident de la
família Pankhurst, Silvya expulsada també de la WSPU.
La WSF va quedar
enlluernada per la revolució bolxevic i va convergir cap la fundació del partit
comunista, però Silvya es va enfrontar a les posicions de Lenin per el tema del
“centralisme democràtic” (de fet el “centralisme democràtic” era el que
practicaven Emmeline i Cristabel), mantenint posicions properes al consellisme,
així va ser apartada del naixent PC.
De fet la
organització ja amb un fort biaix Leninista, es va desvincular públicament del
periòdic originari de la primera WSF “Workers' Dreadnought” (el Cuirassat dels Treballadors,
anteriorment Cuirassat de les Dones) animat per pacifistes i anarquistes com el
company de Silvya, l’anarquista italià Silvio Corio.
LA
GRAN GUERRA DE 1914 I LES SUFRAGETTES, POSICIONS DIVERSES I ENFRONTADES.
Aquest
és un altra mite, Guerra Mundial no va suposar la desaparició del moviment,
sinó una greu crisi d’identitat degut a les manipulacions polítiques d’una part
d’aquest.
Un
dels punts més importants del sufragisme era el pacifisme, el no voler fer de
carn de canyó del capitalisme, aquest va ser el pensament dominant fins el més
d’Agost de 1914.
En
començar la Primera Guerra Mundial el que era un “principi” es va veure posat a
prova i el resultat va ser l’esqueixament de grups, organitzacions i moviments.
Alguns
vàren optar a recolzar els aliats contra els imperis centrals, com a mal menor
i estadi intermedi, com va ser el cas de Kropotkin, altres es van decantar per
el patriotisme més o menys intens com la WSPU o diferents agrupacions
socialistes i finalment d’altres van mantenir una posició bel·ligerant contra
la guerra, donant suport als desertors i objectors, lluitant contra les lleves
obligatòries i denunciant la farsa i el negoci de la guerra... i en alguns
casos (pocs i silenciats) anant més enllà amb accions que entraven dins del que
l’estat i el capital considera lesa traïció.
Una
bona part (una part important) del sufragisme no va seguir a la WSPU en el seu
patriotisme i, en condicions molt difícils, en un país militaritzat van
mantenir una forta activitat antimilitarista, amagant fugitius i desenvolupant
una important activitat de propaganda, cosa que els va valdre l’exili i la
presó en molts casos.
L’activitat
antimilitarista de les sufragettes insubmises era un fort maldecap per el
ministeri de la guerra, això queda demostrat en el muntatge policial (dels
primers del sinistre servei secret del Regne Unit, el M5) contra la família
Wheeldon, una mare, dues filles i el company d’una d’elles, acusats, per un
confident de la policia, de conspirar per assassinar a membres del govern
mitjançant verí (l’home era químic), se’ls va “incautar” curare i estricnina i
segons la policia formaven part d’una organització anomenada “Treballadors
Independents del Mon”.
Les
acusacions van ser usades àmpliament per la premsa (fins i tot l’ABC espanyol)
i per Emmelin Pankhurst. La
mare Wheeldon, Alice va ser condemnada a 10 anys,
l’home a 7 i la companya a 5, l’altra filla era massa jove per ser condemnada.
LES
SUFRAGISTES PRECURSORES DE L’ACCIÓ NO VIOLENTA?.
El
feminisme institucional (si és un terme que es pugui usar i no una contradicció)
defensa el sufragisme com una mena de 15M, o un parent llunyà de
l’antiglobalisme de sang d’orxata dels Fòrums Socials i d’altres recuperacions
modernes toves i meselles.
És
cert que les sufragettes van defugir, generalment, danyar persones i animals,
malgrat que, al llarg de 1913 i 1914, van posar nombroses bombes en edificis
públics (bancs, edificis de correus, estacions de tren, esglésies i catedrals)
i en van incendiar molts més... Les
noticies aparegudes als diaris “la Vanguardia” i “ABC” d’aquells anys ens poden
servir d’indicadors de la seva activitat, es computen un total de 19 atacs amb
bomba (segur que van ser molts més) i, segons referències de la premsa anglesa,
durant 1913 hi va haver una mitjana de 3 incendis diaris provocats per
sufragettes.
Els
atacs amb trencadissa de vidres contra botigues de luxe (joieria i confecció
diversa), bancs, seus oficials i domicilis de polítics i altres autoritats van
ser incomptables, van ser literalment milers de vidres trencats.
Malgrat
la intenció de no danyar persones, els piquets de defensa del mítings
s’enfrontaven amb bastons a la policia i s’entrenaven amb tècniques de
jiu-jitsu, un bon nombre de polis (molts menys que sufragettes) van acabar amb
commoció i lesions diverses als hospitals.
En
uns enfrontaments durant un Meeting a Escòcia la policia va ser rebuda a trets.
El
setembre de 1913, 4 sufragettes independents van atacar al metge de la presó
d’Holloway (responsable de la tortura de l’alimentació forçada) i l’hi varen
propinar diverses punyalades en punts no mortals, al mateix temps un altra grup
va assaltar, i danyar, la seva casa.
Un
dels atacs més espectaculars va ser contra els Royal Gardens, una institució
bàsica en el desenvolupament científic i econòmic del Regne Unit i instrument
del saqueig biològic dels països sotmesos a l’Imperi. El febrer de 1913 dues
noies es van introduir al jardí i van destruir les instal·lacions i el
contingut dels hivernacles d’orquídies.
Hi
ha finalment un tipus d’acció directa que cap moviment social seria capaç
d’assumir en aquests moments: la destrucció d’obres d’art, “joies del patrimoni
cultural de la humanitat”.
Les
sufragettes van atacar museus i galeries d’art, per una part buscant l’impacte
públic de l’acció i per l’altra per motius més ideològics, com va dir la
sufragette i compositora Ethel Smit “Hi ha alguna cosa odiosa i asquerosa en
amuntegar aquests tresors artístics, aquest sentimentalisme del que és bell,
mentre que els cossos de les dones profanades per la luxúria, la malaltia i la
pobresa son ignorats amb la major indiferència”.
La
primavera de 1913 van atacar la Manchester Art Galery, trencat el vidres de
protecció i danyant els quadres més valuosos de la sala dels Pre-rafaelistes,
en total 13 quadres... els 13 quadres mostraven l’estereotip de dona propi de
l’època (tan danyí i opressor com l’actual). El 1914 l’atacat va ser la joia de
la National Galery de Londres, el quadre de Velazquez “la venus davant del
mirall”.
Es
va arribar a un punt en que les galeries d’art i els museus van prohibir
l’entrada a dones, o al menys de dones amb bosses de ma, maletes....
LES
SUFRAGETTES I LES XARXES.
Malgrat
que en el “mon modern” la “xarxa” sembla ser una cosa d’ara, el fet és que les
xarxes venen d’antic. Entre les xarxes d’informadors del sacerdots, xamans,
cacics... i les xarxes actuals hi ha tot un camí de dominació recorregut per la
civilització: les xarxes de carreteres romanes, les xarxes de camins medievals,
tot el procés d’establiment del sistema de correu postal, el telègraf (òptic, elèctric...),
les xarxes de ferrocarril, les de subministraments diversos...
Moltes
vegades els dominats han estat conscients d’aquesta xarxa que s’anava bastint,
i tancant, al seu voltant (xarxa, gàbia, masmorra...). La conciència d’aquest
confinament ha provocat a vegades reaccions de violència, violència petita en
comparació amb l’exercida sobre ells: insurreccions pageses, avalots, revoltes
contra les màquines, contra els censos, contra les quintes....
A
totes aquestes revoltes, és de justícia, afegir la insurrecció de les
sufragettes ja que d’una insurrecció es va tractar.
Des
de el moment en que les sufragettes van decidir posar en segon terme les vies
institucionals, queixes, cartes, signatures, peticions... d’una manera
espontània i no dirigida, anticipant-se a les estrateguis dissenyades per les Pankhurst i el seu entorn, van entendre la
importància de les noves xarxes de comunicació per el patriarcat i el
capitalisme, i que aquestes xarxes eren vulnerables a l’acció de grups petits i
amb pocs mitjans.
I així, amb gran alegria, es van dedicar a
danyar-les, sovint greument. La destrucció dels senyals dels ferrocarrils i els
atacs a les vies i les estacions, els talls de les línies telegràfiques i de
l’incipient telèfon i la destrucció de bústies i estafetes de correus
(centenars d’elles) denoten una comprensió molt clara de la importància de les
comunicacions per el sistema i que, malgrat no estar “directament” relacionades
amb el tema del sufragi, si que formaven part de l’entramat patriarcal/capitalista.
Aquesta visió
permetia colpejar en multitud de llocs on no se les esperava. Els efectes
d’accions senzilles (com era la destrucció de bústies) però esteses a centenars
d’objectius tenia uns efectes demolidors sobre el mon dels negocis i del govern
que, en aquells temps depenia en bona part del sistema postal.
Elles van veure
que la xarxa, per elles, no era un espai de llibertat, malgrat que poguessin
enviar unes poques missives, exemplars de les seves publicacions, cartes...
Sinó un espai de dominació per on transitaven (i transiten), les ordres de
pagament, els girs monetaris, les ordres de detenció, els expedients judicials,
les multes, les lleves de soldats... tan necessàries per l’estat, el capital i
el patriarcat.
EL “TRIST
FINAL” DEL MOVIMENT SUFRAGISTA.
La
historia que es difon normalment és que amb la guerra mundial es va acabar el
sufragisme... cosa que, com hem vist, és totalment falsa.
És
cert que les Pankhurst, la
Emmelin i la Cristabel, van tocar la corneta del patriotisme i van dedicar tots
els seus esforços a guanyar la guerra. A canvi, s’ha de reconèixer, van obtenir
una amnistia total per les militants preses, l’obertura del mon de la
explotació del treball fabril (fabrica de municions especialment) a les dones i
promeses d’un dret de vot en el futur (dret de vot limitat amb biaix de
classe).
La WSPU va
arribar a canviar el nom de la seva publicació de “the Sufragette” a “Britania”
i es va dissoldre poc desprès al final de la guerra. El 1918 es va donar un
dret de vot restringit a les dones majors de 30 anys que, per matrimoni o per
fortuna pròpia disposessin d’una situació econòmica acomodada. Hanna Mitchell,
una de les obreres sufragistes de la WPSU, que posteriorment va militar a la
WFL i al pacifisme, es queixava amargament de que malgrat tenir 46 anys no
podia votar per motius econòmics... o sia socials, de classe, mentre que
Cristabel es podia presentar a unes eleccions (i de fet es va presentar en
quant va poder).
Malgrat tot, les
sufragistes van canviar la manera de veure el mon de moltes persones, la manera
d’encarar les protestes per part de grups oprimits i la visió de la política
mateixa. En ser un moviment heterogeni en el moment que va desaparèixer allò
que les feia confluir es van dispersar, unes es van integrar plàcidament en el
capitalisme i al patriarcat de classe alta (més suau i amb més oportunitats de
realització), altres van seguir essent unes rebels tota la seva vida i van
seguir impulsant tot un seguit de moviments, alguns acomodaticis i d’altres
rupturistes.
Sense elles el
mon seria molt pitjor, molt més civilitzat. Cal reconèixer les aportacions de
les sufragettes, especialment de les autònomes, radicals i compromeses en la
consecució de quelcom més que reformes de la societat patriarcal capitalista...
i, sobretot, aprofitar les seves pràctiques de tan llarga volada
(actualitzant-les) de lluita conta la xarxa de dominació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada