VICTIMES I BOTXINS, EL TIROTEIG DE LA UNIVERSITAT D’OREGON.

A primers d’aquest més un individu malalt d’ànsies de dominació, armat amb un fusell i pistoles ha irromput a la Universitat del Sud d’Oregó, el resultat han estat 9 estudiants i treballadors de la universitat morts.

 Aquest més de juliol s’ha celebrat el quart aniversari de la matança d’Utoya (Noruega). Aprofitant aquest aniversari l’estat noruec ha inaugurat un “centre d’interpretació” de la massacre, amb la “lloable” intenció d’allunyar als joves del extremisme i la intolerància. Si be, es de suposar que per equilibrar posicions, també a procedit a retirar la residència i amenaçar d’expulsió a un sobrevivent de la matança i germà d’una de les víctimes.

La matança d’Utoya, amb 77 morts, te el record de ser la més gran de la Unió Europea en el segle XXI (al XX hi ha moltes de més grans), desprès de la del 11M de Madrid, supera també el “record” de la Universitat de Virginia (EUA) amb els seus 33 morts el 2007.

Les matances en centres educatius, seguida generalment per el suïcidi del matador, son un fet recurrent. Des de el país on sembla que es va inventar, els EUA, on l’escola de Bath, el 1927 que va inaugurar la sèrie amb 45 víctimes, fins Finlàndia (2007), Alemanya (2002), Japó (2001), Xina (2004), Quèbec (1989)... Malgrat de ser considerat un vici típicament americà, als EUA sols s’han produït al voltant del 50% dels incidents amb més de 8 morts i el 60% de totes les víctimes.

Corren pels medis de comunicació diverses hipòtesi sobre les causes d’aquests fets: la crisi de la família, del sistema educatiu, la manca de valors socials, d’autoritat, la violència gratuïta i extrema en pel·lícules si videojocs... i en el cas americà l’argument de la facilitat d’obtenir armes de foc.

La facilitat d’obtenir armes de foc és l’argument preferit per els progressistes europeus i americans, malgrat de que hi ha al menys tres casso coneguts, Ikeda al Japó amb 8 víctimes, Huauji a la Xina amb 4 morts i Dondermonde a Bèlgica amb tres morts, on es van utilitzar armes blanques.

La polèmica sobre la facilitat per obtenir armes de foc als EUA és una polèmica viciada per el reconeixement de l’estat com mediador en tots els conflictes. Això en el marc d’una societat, l’americana (però també la europea i la d’altres indrets) en que la violència directa de policies, exercits i empreses de seguretat (exercits i policies privats) sobre els desposseïts, cada vegada més nombrosos, és sagnant i omnipresents. Hi ha prou amb recordar el recent degoteig de ciutadans pobres i desarmats assassinats per la policia dels EUA (i la d’altres llocs, és clar).

Però el més cridaner, per mi, no és la repetició en diferents latituds, marcs socials, casuístiques particulars, ni el vincle ideològic que es pugui establir, ni els efectes de determinats continguts digitals... sinó la actitud de les víctimes, la trista conformitat amb el fatal destí, estremeix aquest lliurament inerme davant del victimari.

Els joves laboristes noruecs, orgull de l’esquerra europea, eren el resultat d’anys d’educació cívica, participativa, progressista i intercultural, eren joves actius políticament... i segurament aquesta actitud passiva i resignada davant la mort és el resultat de tota aquesta educació, de tota aquesta “participació”.

Sembla mentida que en tota l’illa d’Utoya no haguessin pedres, ni objectes contundents capaços de danyar al pistoler. Sembla mentida que entre centenars de joves no hi hagués alguns suficientment decidits per intentar alguna cosa contra el Carnicer. Sembla mentida i és un símptoma de quelcom més profund que afecta, ens afecta, a les generacions crescudes els darrers decennis...

Ens hem civilitzat totalment, hem lliurat el nostre poder a les institucions estatals. Els serveis socials ens cuiden, el sistema sanitari ens cura, l’educatiu ens forma, el policial ens protegeix... ja no som capaços de fer res per nosaltres mateixos, ni tan sols lluitar per sobreviure com faria qualssevol humà una mica salvatge.

La submissió de les víctimes no és un fet aïllat, passa en menor o major grau en tots aquests successos, a la Universitat d’Oakland el 2012 el pistoler va col·locar en una ordenada fila a 7 estudiants i els va anar matant de un en un, un darrera l’altra.

En el cas de la matança de la universitat de Virginia (2007) es aclaridor que pràcticament ningú es va enfrontar a Gho Seung-hui, mentre disparava pel campus, com màxim els estudiants fugien saltant per les finestres, o sinó s’arraulien esperant la bala. Sols una persona va presentar batalla, un vell professor de 75 anys, Liviu Librescu, va aturar uns minuts a l’agressor i va permetre la fugida dels seus alumnes.

El recorregut vital de Liviu pot explicar, en part la seva actitud, tan diferent del de la resta de la comunitat universitària, va néixer a Romania, de família jueva va viure la segona guerra mundial i va sobreviure a l’holocaust nazi, va ser perseguit pel règim estalinista d’en Ceaucescu i va emigrar, primer a Israel i desprès als EUA.

Els mestres de primària i secundaria també defensen sovint als nens, que no es poden defensar ells mateixos, però a les Universitats la cosa canvia.

En el darrer cas de la Universitat d’Oregó, sembla que un treballador de la biblioteca va engegar l’alarma i va desallotjar-la, va quedar greument ferit.

Potser que un dels efectes, no esperats, del que anomenen crisi i que suposa retallades en totes les prestacions estatals torni una mica de sang a les nostres venes. Potser aprendrem de nou a cuidar-nos, curar-nos i protegir-nos per nosaltres mateixos, que puguem prescindir (al menys en part) del sistema de benestar social, del sanitari o del de seguretat.

Potser en una “Utoya” del futur el victimari esdevingui víctima i els joves el matin a cops de roc... o al menys facin l’intent.