Energia, llum i dominació. L’enllumenat públic als inicis de la societat tecnoindustrial

Tots considerem normal el fet de que al girar la clau d’una aixeta brolli aigua, que si deixem els nostres residus al carrer algú els reculli (o desapareixin dins la boca d’un contenidor), que si sortim de nit el carrer estigui il·luminat, i tantes altres coses que conformen la “xarxa urbana” (o les xarxes) que cada cop son més complexes i esteses (wifi, fibra...) i abasten nous espais de la nostra vida, per dominar-los i controlar-nos.

Tot això ho considerem normal i sembla formar part inevitable en ciutats i pobles... i també en habitatges aïllats, lluny del casc urbà cada cop més integrats en les xarxes urbanes. Però no sempre ha estat així, aquestes xarxes de serveis formen part d’un model social que es va desenvolupar a partir de la industrialització i va estretament lligat al desenvolupament de la societat tecno-industrial.

Per exemple l’enllumenat públic comença a ser una necessitat quan una munió de treballadors sotmesos a la tornicitat ha de recórrer distàncies llargues per els carrers a totes hores, els carrers de les ciutats industrials eren transitats per nombroses persones, dones, homes, nenes i nens anant de casa a la feina i de la feina a casa. Com deia Paul Lafargue “(...) al cansament d’una jornada desmesuradament llarga, que ultrapassa les quinze hores, aquests desgraciats han d’afegir l’anada i tornada, tan penoses i freqüents. El resultat és que arriben a la nit a casa seva, aclaparats per la necessitat de dormir i que, l’endemà, sense haver reposat prou, han de llevar-se per arribar puntualment a l’hora d’obrir”, desplaçaments llarg en la foscor.

El factor més important, però, va ser la circulació de vehicles de transport (primer de tracció animal, desprès a motor) sobretot per moure matèries primeres i mercaderies. L’assegurament del procés productiu i la protecció de la propietat privada estan a la base de l’enllumenat públic.

Els temes de seguretat tenen també la seva importància, i així al mateix temps que s’il·luminen les vies de comunicació i de transport, també es comença a il·luminar els barris i les zones freqüentades per els benestants, per protegir també la propietat privada.

És un cas semblant al de la il·luminació interior, que en origen servia per garantir la producció (perllongant la jornada laboral) en ambients tancats i fora de les hores de llum natural.

La gestió pública o privada d’aquests serveis és important, però no s’ha de perdre la vista la seva funció, que és la de permetre el funcionament de la dominació tecnoindustrial i això és el radicalment important.

De fet les competències municipals i la seva obligatorietat han estat molt variables al llarg de la història, així els municipis de l’Antic Règim tenien competències fiscals i sobre el preu de les subsistències que ara mateix serien impensables. Moltes d’aquestes competències donaven lloc a conflictes molt greus, com els avalots de consum, rebomboris del pa, revoltes anti-fiscals contra drets de portes... Segurament la conflictivitat actual al voltant de taxes i de l’abast i qualitat dels serveis els semblaria summament lleu als alcaldes dels segles XVII i XIX.

A l’hora de valorar el paper dels ajuntaments (que son els instruments mitjançant els que l’estat dona aquests “serveis” als ciutadans) en la gestió de les seves competències i dels serveis que prestaven s’ha de tenir en conte que els alcaldes van ser, per períodes molt llargs, de designació reial i que el sufragi (quan n’hi havia) era censatari (reduït a persones de “qualitat”) o molt limitat. Per exemple, la normativa electoral derivada de la Constitució de 1876 (la de la Restauració monàrquica), encara que no va tornar al sistema censatari estricte, va reduir, i molt!, el cens electoral (que havien de ser homes, de més de 25 anys i amb una determinada situació fiscal) a només 850.000 persones en una població de més de 17 milions (aproximadament un 5% de la població). Aquestes formes d’elecció van derivar sovint en models caciquils i clientelars que varen marcar profundament l’administració municipal d’aquell moment, la futura i l’actual.

EL CAS DE L’ENLLUMENAT PÚBLIC A BARCELONA.

Hi ha antecedents d’il·luminació per teies, però un enllumenat més sistemàtic no s’implanta a Barcelona fins 1752 amb la instal·lació de 1.500 fanals d’oli, que tenen tant d’èxit que en una vintena d’anys dupliquen el seu nombre, aquests 1500/3000 fanals serien doncs el primer servei d’enllumenat públic pròpiament dit..

 L’oli es va anar substituint per altres combustibles com el petroli. No és fins 1843 en que es constitueix la “Sociedad Catalana para el Alumbrado de Gas” (coneguda com la Catalana), que la tecnologia del gas s’expandeix, encara que de fet ja s’havien fet assajos anteriorment i una implantació prèvia a la constitució de la Catalana cap el 1841.

La Catalana es va constituir amb capital privat aportat per socis francesos (els germans Lebon) catalans (els germans Gil i d’altres) i un soci polonès (Karsniki), la Catalana va funcionar en règim de monopoli privat sobre l’enllumenat públic, concedit mitjançant subhasta per l’ajuntament. Tenim doncs un model de servei públic ben definit, i molt estès en la actualitat de gestió totalment privada.

Sembla ser que l’activitat del monopoli no satisfeia a l’ajuntament el 1864 va constituir la empresa Gas Municipal de capital mixt de l’ajuntament i d’un dels Lebon. La empresa va estar, malgrat el pés del capital de Lebon, sotmesa a un fort control per part dels tècnics municipals. La competència entre la Catalana i la Municipal va ser ferotge i van acabar centrant-se cada una en un sector la Catalana el domèstic i la Municipal (la empresa mixta) l’enllumenat públic. Tenim doncs un nou model de gestió, el mixt públic/privat.

Casi d’immediat es van constituir empreses gasistes a bona part de les poblacions catalanes, el 1852 la Propagadora del Gas a Gràcia (que també servia a Sant Gervasi de Cassoles, Sarrià i les Corts) i la de Sabadell, el 1856 les de Reus, Terrassa i Mataró, el 1857 Tarragona..., en tots aquests cassos sembla que la gestió de les companyies va ser sempre exclusivament privada.

La particularitat Barcelonina de tenir una empresa mixta es va acabar el 1883, sota el mandat de l’alcalde conservador Rius i Taulet, moment en que l’ajuntament es retira i Gas Municipal passa a convertir-se en “Eugene Lebon y Compañia” coneguda com “la Compagnie Centrale”, Lebon absorbeix la Propagadora del Gas de Gràcia (que tenia participació en els mercats del gas de Terrassa, Badalona i Premià).

Lebon  marxa de Catalunya el 1923, i els seus actius son absorbits per la Catalana, que anirà prenent una posició hegemònica, convertida ja (el 1912) en “Catalana de Gas y Electricidad”. Passem doncs a un model privat i oligopolístic (si no monopolista).

Aquest règim privat monopolista es trenca amb la irrupció d’una nova tecnologia, la del enllumenat elèctric, a partir de 1880 comencen ha aparèixer diverses peticions per implantar l’enllumenat elèctric, algunes d’elles presentades per empreses fantasmes, així es comença a instal·lar, durant festes o en llocs emblemàtics il·luminació elèctrica, primer per focus d’arc i més endavant amb enllumenat d’incandescència. De fet els inicis de la il·luminació elèctrica a Barcelona amb un èxit relatiu, s’han de situar a l’any 1852.

Al llarg de la pugna entre les empreses del gas i les de la electricitat hi ha un debat paral·lel centrat en les competències municipals, sobre el subsòl i sobre la conducció de la electricitat. Arribant a mantenir, alguns tècnics municipals, que el subsòl està ja ocupat per el clavegueram, l’aigua i el gas i de que no hi ha lloc per res més, intentant desviar la electricitat cap al cablejat aeri.

Els contractes del gas contenien clàusules lleonines per preservar el seu monopoli posant traves a la electricitat, especialment del contracte de 1864 Gas Municipal que va acabar controlant l’enllumenat públic. El reglament per el “fluido eléctrico” va ser un dels camps de l’estira i arronsa que, finalment sembla que es va resoldre favorablement a les elèctriques, o al menys no com volien les elèctriques, finalment el 1881 s’aprova el “Reglamento económico facultativo para las instalaciones de hilos metálicos en las vías públicas de esta capital para utilizarse del fluido eléctrico que por los mismos se transmite a los aparatos de luz o fuerza situados en los edificios públicos o particulares”.

La batalla entre gas i electricitat no era sols per l’enllumenat, ja que posteriorment (o paral·lelament) a la implantació d’una xarxa per l’ús públic (per l’enllumenat) es podia a començar a estendre-la per l’ús domèstic, d’aquesta manera aconseguir la massa crítica per poder fer la seva implantació en el mon de la industria, en aquells moments l’energia que s’utilitzava era bàsicament el carbó (al pla) i l’aigua (més al nord i a muntanya), l’us industrial del gas i de la electricitat va ser potenciat doncs per la seva implantació prèvia urbana. 

A les ciutats que no disposaven, o tenien molt poc desenvolupat l’enllumenat per gas, la electricitat es va estendre fàcilment, d’aquesta manera Girona va ser, el 1886 la primera ciutat de l’estat il·luminada íntegrament per electricitat.

Malgrat els esforços de les companyies de gas el 1881 la “Sociedad Española de Electricidad” aconsegueix fer un assaig (assumint el cost) a part de la Rambla de Barcelona (Sant Josep, del Centre, Pça. del Teatre i Pla de la Boqueria)...

El 1885 la companyia d’en Lebon tracta d’impedir l’extensió de la electrificació, prenent com a camp de batalla un prova a les Rambles (on havia aconseguit SEE fer la prova), on s’enfrontarien el gas i la electricitat. A la Vanguardia del 15 de maig de 1885 podem llegir:

“Convocados por el señor alcalde constitucional, se reunieron en su despacho el presidente de la Junta de Gobierno de la Sociedad Española de Electricidad don Bruno Cuadros y el director de la Sociedad Gas Lebon (...) para realizar a la mayor brevedad posible el proyectado ensayo del alumbrado eléctrico y por gas en la Rambla, a fin de adoptar en definitiva el que sea mejor (...) habiéndose resuelto asimismo que para que puedan conocerse debidamente, según la opinión de persones idóneas en la materia, los dos sistemas de alumbrado, duren los ensayos seis meses, empezando el día 1º de julio”.

L’Ajuntament de Barcelona, desprès d’aquest assaig, va decidir estendre l’enllumenat elèctric a tota la Rambla a la Sociedad Española de Electricidad (SEE), una victoria parcial, però la electricitat començava a fer “forat”.

El 1896 les dues companyies hegemòniques de gas veuen la necessitat d’entrar en el nou mercat per fer-se la competència a elles mateixes i van crear la “Central Catalana de Electricidad”, resultat de l’associació de la “Compañía Central del Alumbrado por Gas” (la de Lebon) i la “Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas”.

Cap el 1894 la SEE és adquirida per el conglomerat de la AEG i canvia de nom a “Compañia Barcelonesa de Electricidad”, conservant el patrimoni de SEE i, naturalment, els seus contractes.

Malgrat l’empenta de la tecnologia elèctrica, el 1901, a Barcelona, havien 13.000 llums de gas, unes 700 de petroli i només 52 elèctriques. El 1905 havien encara 711 fanals de petroli, contra 13.079 de gas i 228 elèctrics, la il·luminació elèctriques anava guanyant, lentament, terreny a la de gas.

L’any 1911 es va constituir a Toronto la companyia “Barcelona Traction, Light and Power Company Limited” amb l’objectiu d’apoderar-se del desestructurat mercat català (i espanyol) de la energia, amb una agressiva política de compra de fonts de producció d’energia... i també d’empreses i sectors consumidors. De fet a Catalunya la “Barcelona Traction, Light and Power Company Limited” actuava sota el nom de Riegos y Fuerzas del Ebro, malgrat que el seu mercat estava a Barcelona.

La “Barcelona Traction, Light and Power Company Limited” (coneguda com la Canadenca) va adquirir, en un seguit de desenvorsaments imparable, la companyia de Tramvies de Barcelona (una concessió municipal), Ferrocarrils de Barcelona (línia Barcelona Sabadell, concessió estatal)... i la Compañia Barcelonesa de Electricidad (concessionària de l’enllumenat públic de Barcelona), Saltos del Segre.... i en anys posteriors tot un seguit d’infraestructures energètiques fins controlar quasi monopolisticament el sector, de fet el 1914 ja era el principal productor de energia elèctrica d’Europa.

La Canadenca no va ser agressiva solament en la seva política d’absorcions i compres, també en el seu regim laboral, la duresa de les condicions de treball van portar el 1919 a una vaga que va resultar ser un dels mites del moviment obrer mundial, la “vaga de la Canadenca”, la vaga va aconseguir per primera vegada a l’estat Espanyol” les 8 hores.

Les conseqüències posteriors van ser, però, molt dures: el lockout de 1919/1920, que va deixar a l’atur durant 84 dies a centenars de milers de treballadors (entre 150.000 i 300.000 segons les fonts) i que va porta la gana i la misèria a les llars obreres. La violència social del pistolerisme patronal dels anys 20 i el cop de Primo de Ribera el 1923, poden considerar-se la resposta que va donar el mon de la “Barcelona Traction, Light and Power Company Limited” a la conquesta de les 8 hores per part dels treballadors.

El conglomerat empresarial de “Barcelona Traction, Light and Power Company Limited” va donar lloc, acabada la guerra 1936/39, amb la entrada a l’acionariat de la família March a FECSA un dels monstres energètics que ens saquegen.

L’enllumenat públic de Barcelona, malgrat el control municipal, va ser fonamental en la constitució de dos dels elements fonamentals de l’oligopoli energètic de l’Estat Espanyol, primàriament empreses de gas i electricitat, però actualment part de conglomerats energètics amb un poder fora de mesura. I que, en les seves formes actuals, continuen donant forma i condicionant la vida de les persones i dels serveis públics, GAS NATURAL/FENOSA i FECSA/ENDESA.