Els mesos de juny
i juliol són mesos de peregrinació mariana (de Maria, mare de Deu... diuen),
les germandats Hospitalàries de la Mare de Deu de Lourdes (des de fa decennis)
inicien els seus viatges, acompanyant malalts, en molts casos terminals, vers
les supersticioses “curacions” miraculoses. Aquestes Hospitalitats despleguen
uns 15.000 voluntaris en l’operatiu de Lourdes, centenars d’ells catalans.
La Catalunya
cristiana fa temps que practica aquest pelegrinatge, la Hospitalitat de
Barcelona te ja 107 anys i algunes altres són encara més antigues, de fet les
rutes “marianes” del sud d’Europa passen totes per Catalunya: Fàtima, a vegades
Garabandal (segons el grau d’integrisme), Zaragoza, Montserrat i Lourdes.
.
El 16 de juliol
de 1974 persones vinclades als GARI (Grups d’Acció Revolucionaria
Internacionalista) van calar foc a 13 busos dels peregrins de Lourdes, tan
espanyols com d’altres països, els atacs es varen dur a terme a diferents punts
de la ciutat i es van deixar octavetes amb crítiques a l’església i a la
religió. Les accions formaven part d’un conjunt a tota França i alguns altres
països, a partir de l’assassinat de salvador Puig Antich.
En una moments en
que la oposició al franquisme passava per les sagristies i tenia en capellans i
cristians en la seva directiva. Aquells actes van ser molt criticats, ara 43
anys després estem encara en una situació semblant, sols el conceben, i es
permet la crítica a l’església i la religió d’una manera parcial, per fets
concrets, qüestions econòmiques, pederàstia, llibertats diverses... mai com a
crítica a la totalitat del que suposen.
Les grans
religions (i les petites) tenen pujades i baixades, moments “estel·lars”,
moments baixos i finalment la extinció, tot depèn de la eficiència en reforçar
la dominació en cada moment i en les necessitats del sistema del que formen
part. Les religions neixen, creixen i moren, de tota manera allò que pot
semblar un decaïment en realitat és només un ajust a noves condicions socials.
Com que la que
ens ha fotut la vida ha estat majoritàriament la catòlica, tinc més tendència a
parlar d’ella, no per favoritisme, sinó per proximitat. Soc sobretot
catolicòfob, però també (encara que més
tèbiament) budistòfob, calvinistòfob, islamòfob, induistòfob... de fet entre capellans
de les diferents religions hi ha poques diferencies, “pacifisme” (abans era
resignació) per els pobres, crides a la “caritat” per els poderosos, repressió
de la sexualitat... i sobretot culpa... tant fa si són capellans catòlics,
pastors evangèlics o imams islàmics.
Des de que va
passar a ser religió d’estat, amb Constantí, el catolicisme havia tingut una
posició absolutament dominant, sobretot a occident. Després d’exterminar als
heretges a sang i foc, va tenir la revolta protestant, amb el bany de sang que
va seguir, però malgrat ser disputes cruentes (cruentes sobretot per els de
sempre, el poble menut), no deixaven de ser disputes familiars, disputes entre
cristians, tots reconeixien el paper de la religió en la dominació, i,
finalment, tots treballen matisadament en la mateixa direcció.
El segle XIX va
ser un mal segle per el Vaticà, sobretot a França, filla predilecta de
l’Església, “ah?, però no era Espanya?”. “Au, no barallar-se, l’Església estima
igual a França que a Espanya”...
La Revolució Francesa,
va minar d’una manera important la idea del poder emanat de Deu i va iniciar el
camí del temut laïcisme (un camí que en molts llocs, com a casa nostra, encara
està molt endarrerit), tot plegat un procés d’ajustament en la dominació,
tocava el moment del capitalisme i de la revolució industrial. Malgrat
reaccions i contrareaccions el procés era imparable: Primera República, Segona
república, Primer Imperi, Segon Imperi, Tercera República...
La burgesia, el
liberalisme, la industrialització... estaven destinats a ser dominant i van
seguir avançant malgrat els esforços d’absolutistes monàrquics, integristes i
capellans diversos. Per sota d’ells els treballadors i les classes populars
seguien reben garrotades des de tots els cantons.
En aquest marc de
crisi el catolicisme va reforçar la seva artilleria dogmàtica, els dogmes de la
immaculada concepció de Maria (com si alguna concepció fos maculada) i de la
infal·libilitat de Papa son del segle XIX, dogmes que intentaven reforçar un
edifici que perdia pes a marxes forçades.
En aquest marc de
crisi, a França es va produir una onada d’aparicions marianes, ja des de uns
dies abans de la mateixa revolució (a finals del XVII). De totes aquestes
aparicions sols va tenir un èxit durador la de Lourdes el 1858, en ple Segon Imperi.
El Segon Imperi malgrat el seu caràcter repressiu per els treballadors i els
pobres (en sintonia amb els desitjos clericals i integristes), no va restablir
el poder i la influència primitiva de l’església, sinó que va seguir fomentant
la nova classe capitalista.
BernadetaSobirós
(BernadetteSoubirous en francès), era una noia analfabeta, d’una família amb
greus problemes econòmics, que vivia en la misèria, sense habitatge propi, i problemes
parentals amb l’alcohol. Mentre buscava alguna cosa per “trapitxear” (sembla
que llenya per vendre), va tenir la visió, una aparició, d’una senyora jove,
que, a la jacobina França, parlava amb la noieta en la variant gascona de
l’occità de la zona, que de fet era la única llengua que la noia dominava. La
“Senyora” va donar un missatge de resignació, de conformitat, d’oració, i, en un moment en que el dogma de
la immaculada concepció era recent (1854), semblava tenir coneixement d’aquest
dogma. De fet la verge de Lourdes és la patrona dels malalts i, molt
significativament, de “les persones ridiculitzades per la seva pietat”.
Bernadeta va ser
ràpidament apartada del xou, el muntatge era prou carismàtic per si mateix, per
no dependre d’una noia que, sovint, deia inconveniències. Bernardetava
ingressar (o la van ingressar) a una ordre de monges, va morir relativament
jove, el 1879, sense masses estridències.
Lourdes va
acomplir la seva funció política contra la laïcitat i la modernització dels
costums, però malgrat les nombroses “curacions miraculoses”, va anar perdent,
després de forces anys, carisma polític/religiós.
A deixat de ser
Lourdes un instrument de dominació de la megamàquina de la dissort, la
dominació en les seves diferents formes?, és la influència de la religió
catòlica una qüestió “superada”, antiquada?....
És ser molt
optimista pensar que una organització tan antiga i tant resilient hagi perdut
tanta influència en uns decennis... la realitat social de l’Estat espanyol ens
dona arguments per dir el contrari, malgrat el maquillatge “socialdemòcrata” que
l’autòcrata en el poder vol donar al cristianisme (el Papa de Roma, per si algú
se l’hi escapa).
La seva força
econòmica i social continua essent decisiva, però ens volem centrar en Lourdes
i en d’altres fenòmens semblants, fenòmens socials, polítics i culturals,
lligats a “aparicions”, “curacions miraculoses” i d’altres meravelles.
Els gestors dels
llocs de les aparicions marianes no posen, actualment, l’èmfasi en la dominació
social i política ( vida més enllà, resignació, perdó, conformitat, humilitat...),
i pretenen tenir una actuació més “transcendent i espiritual” i més de creació
d’opinió, d’una manera més moderna, de fet, s’ajusten a un màrqueting religiós.
Màrqueting
religiós amb beneficis ideològic/socials... i econòmics, de fet a la majoria de
les agències de viatges tenen paquets de turisme religiós (un substitut consumista
del pelegrinatge), el turisme religiósfactura, a tot el mon, 13.000 milions
d’euros i mouen 300 milions de viatgers, la meitat d’ells corresponents al
cristianisme.
Les “rutes
marianes” hispano/franceses: el Pilar, Torreciudad, Montserrat, Meritxell i
Lourdes, mouen 17 milions de viatgers... el Pilar gira 12 milions d’euros a
l’any, Montserrat és visitada per uns 3 milions de visitants, Lourdes està
sobre els 7 milions de visitants i és el segon destí turístic de França
(després de París), també és, desprès de Roma, el segon destí catòlic.
El 2017 Fàtima
celebrarà el centenari de “l’aparició de la Verge”, està previst superar de
llarg, gràcies a la visita del Papa de Roma, els 7 milions de visitants.
Manresa també vol
apuntar-se al carro i vol celebrar el centenari de Sant Ignasi de Loiola, amb
visita de papa inclosa. La Sagrada Família de Barcelona, que en uns anys estarà
acabada, s’incorporarà provablement al circuït, encara que actualment sembla
que els miracles son escassos, la beatificació d’en Gaudí pot accelerar-se,
imagineu una beatificació celebrada a la basílica de Barcelona i oficiada per
la Papa?...
Des de que hi ha
registres el turisme religiós va en augment, a nivell global, i a nivell local,
creixent al voltant del 3% anual i, en casos puntuals, el 10%.
El turisme
religiós te una imatge mansoia, “civilitzada”, moderadament consumista, però
ningú ha avaluat el seu impacte a curt termini sobre circumstàncies concretes
que afecten a milions de persones com ara: avortament, anticoncepció, mort
digna, autodeterminació personal, llibertat sexual... els pelegrins,
transmutats en simpàtics turistes amb bermudes, sandàlies amb mitjons i barret,
tornen a casa amb idees noves i noves forces...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada