Turistes i pixapins. Gentrificació?... Confusió!.

Sembla que hi ha un acord general, el turisme és el que preocupa més als barcelonins (http://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2017/06/r17009_Bar%C3%B2metre_Juny_Resum.pdf)... i, és de suposar, que també als pobladors d’altres ciutats i pobles. Del turisme es passa directament als turistes... els turistes son el pitjor!, el turisme a vingut a trencar la relaxada harmonia de les nostres viles i barris, plens de bonhomia, uns barris que eren una arcàdia, sense conflictes ni explotacions... el turisme és la causa de la nostra dissort...

Sembla com si els turistes caiguessin del cel, per degradar la nostra qualitat de vida, fer pujar preus i... gentrificar...

A partir d’ara emprarem preferentment el terme aburgesar o aburgesat en lloc de gentrificar o gentrificat.

Però el turisme no son sols persones movent-se per el mon, el turisme és molt més:

1.-Tothom és conscient de que el turisme és una gran indústria, una industria promoguda per uns interessos capitalistes multinacionals i locals (nostrats), que tenen unes estratègies de mercat ben definides i reben recolzament directe i econòmic per part dels estats. Per aquesta industria tan els turistes, com els nadius, som mercaderia de la que extreuen beneficis.

I això no vol dir que els turistes i pixapins no siguin molestos i danyins.

2.-El turisme (i el “viatjar”, que les elits, progressistes i econòmiques, no volen ser turistes i diuen que son “viatgers”!!) és una necessitat creada per aquells que ens volen dominats i “productius”. Passem l’any en el marc estricte d’activitats pautades, amb el temps organitzat des de fora. Passem l’any a les feines, a les escoles, a l’oci de les hores lliures comercialitzades (tan escasses)... la misèria, la frustració, l’estrès, la dominació, l’alienació... que es generen ha de trobar una vàlvula d’escapament... les vacances pagades!, això si, cada cop més mal pagades i cada cop més cares. Les vacances on fem un simulacre de vida real, una representació de falsa satisfacció de desitjos imposats... on fem turisme. Quan anem a una ciutat de “visita” som mercaderia en dos sentits, ens extreuen la plusvàlua de tot turista, i a més, la nostra visita, serveix per incrementar “l’ecosistema” de la explotació turística (una bona part de l’aburgesament).

3.-Tot aquest simulacre, tota aquesta ficció, tota aquesta falsa satisfacció de desitjos implantats, genera un abundant negoci. Un negoci a escala global que supera de llarg els 1.500.000 de $, de fet el 2016 van haver 1.235 milions de viatgers fora del seu país (turistes), el turisme ja supera el 10% del PIB mundial. Els guanys del turisme han anat creixent ininterrompudament, l’únic any en que, els darrers anys, hi ha hagut decreixement va ser el 2009, el creixement ha estat continu i la Organització Mundial del Turisme preveu per el 2017 un creixement d’entre el 3 i el 4%.

Val a dir que d’aquest doll de milions ben poc es queda a les butxaques dels afectats, el turisme està servint per acumular recursos financers per el capitalisme especulatiu mundial.

4.-Igual que tots som essers dominats i explotats, tots som turistes (una faceta de la dominació), fins i tot a casa nostra. Els catalans vàrem fer el 2016 un total de 11,4 milions de viatges a la resta de l’Estat o a l’estranger (https://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=0338 ), a Catalunya es reben 18 milions de turistes. N’entren més que no en surten?... si contem també els 17 milions de viatges interns pixapins (i que tenen un impacte semblant al dels que venen de l’estranger), llavors sembla que en realitat sortim més (29 milions) que no pas n’entren (18M). La despesa (declarada) el 2016 va ser de 7.212 milions d’€, un bon negoci!.

I això no vol dir que els turistes i els pixapins no siguin molestos i danyins.

5.-La “gentrificació” és un sinònim d’aburgesament, no de turistificació... i de burgesos n’anem sobrats!!, no ens son imprescindibles els “fons voltor”, que de carronyaires n’hi ha molts a casa... la major part dels que es van enriquir amb l’anterior bombolla Inmobiliaria eren locals, com també ho seran en la bombolla actual. De fet la pujada dels preus dels habitatges (tan lloguers com compres) va començar abans de 1992 i, amb la petita baixada de la crisi, no han parat d’augmentar, la contribució del turisme és incontestable, però va començar abans de que tingués l’abast actual i no sembla factible destrar els components d’aquest augment (qui ha contribuït més).

L’impacte de la especulació immobiliària ha estat el principal factor d’aburgesament de barris que eren barris “populars”,i que ara son zones atractives, cools i glamuroses, amb serveis(generalment públics, especialment l’ensenyament i la sanitat) de més qualitat que la resta de la ciutat, zones destinades a ocupants d’un major estatus social i majors ingressos que els d’abans. Zones amb segregaciód’una majoria exclosa, poc competitiva i finalment, lletja..

Per exemple passegem per Gràcia, els baixos que abans eren infravivendes annexades a botigues i fusteries, tallers mecànics, sabaters... ara son loftscools (dividint en alçada), croworkings, estudis d’arquitectura, de dissenyadors, editores de vídeo, neorestauradors /traficants d’antiguitats...i botigues de “delicatessens” cares de menjar i beure pels nous “usuaris” del barri,però també bars, botigues i allotjaments destinats a turistes...

I això no vol dir que els turistes i els pixapins no siguin molestos i danyins.

Està clar que combatre l’aburgesament de barris, pobles i ciutats és urgent i necessari. Però l’ús de l’aburgesament, la gentrificació i del turisme per bastir oposició al sistema cal matisar-lo en diversos sentits:

1.-El turisme és un dany fàcilment identificable i, per tant, és tàcticament útil,  però si no s’uneix al rebuig del sistema de turisme global és un parany on anirem del bracet dels mateixos que se’n lucren. Per exemple, darrerament hi ha molt soroll mediàtic defensant als propietaris de pisos front el “frau” dels seus llogaters que fan relloguers, sobretot emprant les empreses tipus Airbnb.

El cas més sonat és el de la dona que va ocupar un pis de la seva propietat a la Barceloneta per prendre’l al seu llogater. La senyora, i la seva filla, estan indignades perquè algú a sigut més pocavergonya que elles, elles van llogar un pis de menys 30 metres quadrats per 950€!!, però el llogater, sembla que en treia bastants més rellogant-lo a turistes... son els interessos dels propietaris de pisos els mateixos que els nostres?.

2.- El procés d’aburgesament dels barris fa pujar el cost d’habitatges i locals, els llogaters i els morosos de les hipoteques han estat expulsats sense problemes. Quan l’augment del lloguer ha afectat a comerços amb anys d’implantació, decennis i en algun cas més d’un segle, s’han produït campanyes per el seu rescat (hi ha qui parla de subvencions i reduccions d’impostos), de fet com més antic és el comerç menys social ha estat la seva història... son els interessos delspropietaris del comerç tradicional els mateixos que els nostres?.

3.-El procés d’aburgesament expulsa també el comerç “normal” (el que no és històric) i promou els supers i les grans superfícies, personalment podem preferir el comerç més proper, les plataformes anti-Mercadona floreixen. Però realment, aquest sector, el petit comerç, on és comú el treball en negre i sense contracte, els sous per sota del que és legal, les hores extres sense pagar i les setmanes de més de 6 dies... és defensable des de el punt de vista de les víctimes de l’aburgesament dels barris. Son els interessos dels botiguers els mateixos que els nostres?.

4.-Els centres escolars públics més prestigiosos, son, sovint, els que tenen uns pares més actius, també són els centres amb menys alumnes de fora de l’estat, i els centres amb menys nens econòmicament desfavorits. Aquests centres estan segregats respecte a centres propers “no prestigiosos” on s’acumulen desfavorits econòmics i alumnes de fora de l’Estat, això ha estat denunciat des de una instància tan institucional i col·laboradora del poder com és el síndic de greuges (http://www.sindic.cat/site/unitFiles/4227/Informe%20segregacio%20escolar_II_condicions_escolaritzacio_def.pdf). La segregació també és aburgesament, també és gentrificació. Aquestes escoles son molt actives (ben fet que fan) en les seves reivindicacions i generalment “acaparen les protestes” a cada districte escolar.

La segregació s’estén a d’altres equipaments públics, culturals, esportius i de la sanitat. La segregació expulsa primer els nens de certes escoles i desprès a tota la família del barri. Son els interessos dels pares progres aburgesats els mateixos que els nostres?.

5.-Es destacable que hi ha un biaix de classe davant de fets socials semblants, desfavorable als més desfavorits. Per exemple te més aprovació la protesta dels veïns a un Hostel (industria turística) que a una sala de venopunció (una narcosala), els primers defensen el barri front a “gentrificació” i els segons son insolidaris, i egoistes. Les diferències socials entre els dos barris semblen no ser rellevants (?!)... els primers parlen de pèrdues de confort (i en valor dels seus habitatges), els segons d’inseguretat. És més “gentrificant” un Hostel que una narcosala?... Son realment diferents els motius de les dues protestes?.

Hi ha tot un tema que em sembla preocupant al voltant de plataformes, coordinadores i comissions que es mouen en la fructífera i mediàtica àrea de la defensa urbana contra gentrificació(ara si, dir-li gentrificació és significatiu com mostra d’aburgesament), i és la confluència, tan sobrevalorada moltes vegades, amb sectors amb els que es tenen interessos antagònics. Confluència amb propietaris, amb especuladors locals, amb botiguers de diferents menes, amb elitistesprògres(propietaris de la casa de la iaia, botiguers de proximitat, paradistes de mercat, llogaters de botigues “històriques... i molts més...). Realment és sensat unir-se a aquests sectors? O potser seria molt millor tenir clara la posició de cada un i mantenir la distància entre els dominadors (grans o petits, globals o locals) i els dominats?.

SALVAR EL BARRI O DESTRUÏR LA CIUTAT CAPITALISTA?