Durant els dies de
Nadal s’ha pogut veure a la façana principal de l’Hospital de
Sant Pau un espectacle de gust discutible, una projecció de vídeo,
un «mapping», un seguit d’imatges de colors en moviment i, entre
elles un panegíric a Domènech i Montaner, prohom del modernisme i
de la política catalana, arquitecte i president de la Mancomunitat
i de la Lliga Regionalista.
Es tracta d’una
baula més de la promoció turística i cultural de l’arquitectura
modernista, un moviment compromès amb els opressors i traficants de
persones, compromès amb els capitalistes, amb les polítiques
estatals i amb l’industrialisme devastador....
Una de les «marques»
distintives de Barcelona, com a marca turística, com destí
d’inversions i contenidor d’esdeveniments diversos, és
l’arquitectura modernista. De la resta del moviment modernista,
especialment de la part literària generalment ningú en sap molt, o
res.
No entrem en el
debat sobre la qualitat artística dels arquitectes, les seves
virtuts innovadores ni la seva creativitat o competència tècnica,
ens mirarem el tema des de el punt de vista social, punt de vista des
de el que no es sol tractar l’arquitectura sumptuària d’aquell
període.
I malgrat tot, els
qui no són astres arquitectònics del moviment modernista, qui no
forma part de l’univers comercialitzat barceloní, van tenir un
gran valor, creatiu però també social. Poca gent coneix persones
com en Jaume Brossa, escriptor perseguit durant la onada de repressió
antianarquista dels processos de Montjuïc, empresonat i exiliat
(mentre en Maragall departia als salons de la burgesia), o dels
dramaturgs socials que van animar teatres i cabarets amb obres d’alt
contingut social com en Joan Puig i Ferreter o l'Ignasi Iglésias,
que també varen patir les represàlies del poder, dels burgesos, els
fabricants i la església. Entre la gent de teatre destaca en Felip
Cortiella, destaca per oblidat, fou un obrer (tipògraf) que va
mantenir una intensa activitat literària, sobretot lligada al teatre
social, intensament vinculat a agrupacions semi professionals i
d’aficionats, sobretot a través de l’Agrupació Avenir.
L’arquitectura va
prendre partit per una de las parts de la guerra social que es va
desenvolupar des de finals del XIX fins l’adveniment de la
dictadura d’en Primo de Rivera, va prendre partit per els Güell,
els Muntades, els Godó... i en contra dels milers de treballadors,
nens i nenes que amb al seva sang, la seva salut i les seves vides
van construir l’imperi industrial de la Manchester espanyola.
ELS ARQUITECTES
MODERNISTES I LA URBANITZACIÓ DE BARCELONA:
Els arquitectes
modernistes van estar directament relacionats amb els processos
urbanitzadors especulatius a Barcelona, malgrat el desgrat que
sentien per l’Eixampla, no van dubtar en construir (i desconstruir)
el Pla Cerdà. Entre aquestes urbanitzacions en destaquen tres
(deixant a part la macro urbanització de l’Eixample mateix) que
varen marcar fortament l’urbanisme i la societat de Barcelona. Amb
aquestes urbanitzacions van emmarcar el desenvolupament de la ciutat
i la van definir, segurament n’hi han d’altres més grans, més
representatives i fins i tot més interessants, però hem triat
aquestes tres.
La primera és el
passeig de Gràcia constituint una avinguda que unia el centre
financer i del govern de la ciutat, amb el barri obrer de Gràcia,
sumptuoses cases distribuïdes en tota la seva longitud, així com
algunes seus de companyies comercial i fabrils (la Pedrera, la Casa
Ametller, la Casa Batlló, Casa Fuster, Casa Rocamora, Casa Lleó
Morera…).
La segona gran
operació urbanística va ser la urbanització de l’Avinguda del
Tibidabo, promoguda per la Sociedad Anónima del Tibidabo (1889)
liderada per l’empresari farmacèutic Dr. Andreu i d’altres
prohoms, una part important de la viabilitat de la urbanització era
el tramvia (el Tramvia del Tibidabo inaugurat el 1901).
Al llarg de
l’avinguda del Tibidabo es van anar construint les luxoses mansions
de la flor i nata dels depredadors industrials catalans. A l’avinguda
hi han cases d’en Puig i Cadafalc, d’Enric Sagnier, Rubió i
Tudurí, Alfons Ruiz... dedicades als prominents burgesos, en Teodor
Rubiralta, en Fornells, els Muntades (els de l’España Industrial,
grans explotadors de la classe treballadora de Sants), els
Casacuberta ... etc
La darrera és una
urbanització fallida per ricatxos que, hores d’ara, és el Parc
Güell, en ella Eusebi Güell va intentar construir una urbanització
integral que va resultar fallida, va construir sols la
infraestructura, la urbanització i algun edifici... fins i tot un
quarter de la Guàrdia Civil (l’actual Casa de la Muntanya).
La burgesia volia
allunya-se de l’ambient tòxic de la Barcelona Vella, tòxic des de
el punt de vista higienista i tòxics des de el punt de vista social,
conviure amb gent sobreexplotada, i alguna d’elles disposades a
revelar-se, era un conflicte estressant al que els industrials no
volien sotmetre’s.
EL PAS DEL MESTRE
DE CASES A L’ARTISTA DE L’ARQUITECTURA.
L’arquitectura
modernista consolida el paper del tècnic superior en la construcció.
L’arquitecte procedent de la Universitat i d’una classe social
determinada, desplaça al mestre de cases, que queda limitat a les
tristes cases de la classe treballadora.
Es tracta d’un
desplaçament social, el mestre de cases baixa un graó dins l’escola
social, mentre que els nouvinguts, els arquitectes es situen a 4 o 5
per sobre... son reconeguts com «artistes».
Just abans de
l’esclat de l’arquitectura modernista es van fundar les Escoles
d’arquitectura, com a institucions d’aprenentatge deslligades
dels camins tradicionals dels oficis, és una el·litització
classista del que havia estat, no un art, sinó un ofici.
La primera, la de
Madrid provenia de la “Real Academia de las Tres Nobles Artes”
(pintura, escultura i arquitectura), aquesta Academia va donar les
primeres acreditacions al marge dels gremis, directament de
l’autoritat reial (el 1757), el 1884 es desvincula de l’Academia
en forma de “Escuela Especial de Arquitectura de Madrid”.
La de Barcelona, la
Escola Provincial d’arquitectura es va fundar el 1875, provenia de
les classes d’arquitectura de l’escola de Nobles Arts de la
Llotja (promoguda per la Reial Junta de Comerç), un fet significatiu
és que Lluís Domènech i Muntaner (un dels factòtum del
modernisme) en va ser el director durant dos períodes, 1900/1901 i
1905/1919 i catedràtic casi des de la seva fundació (1877).
Domènech i Muntaner va estudiar a Madrid, Puig i Cadafalc i Antoni
Gaudí estudien ja a Barcelona (i en Domènech és un dels seus
professors)..
El senyalament
social, entre els arquitectes i la gent d’ofici s’ha perllongat
al llarg del temps fins a l’actualitat. Així al Catàleg del
Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de
Barcelona
(https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/101775?locale=es)
es diu, referint-se a la casa Faiol (coneguda com la casa de la
Papallona) al carrer Llançà 20, als límits entre Sants i
l’Eixample, que la casa és «una assimilació epidèrmica de
trets fonamentals de caire modernista» i que pertany a
«l’arquitectura no culta», val a dir que la esplèndida
papallona que corona el senzill edifici va ser dissenyat per un
pollós, un mestre de cases, en Josep Graner i Prat. La papallona de
la casa Faiol , és una fantasia creativa que va més enllà del
barroquisme formal, recarregat i classista de Puig i Cadafalc o
Domènec i Muntaner.
L’HABITATGE A
BARCELONA DE FINALS DEL XIX I PRINCIPIS DEL XX.
Mentre es bastien els ornamentats edificis del modernisme la ciutat
no parava de créixer, passant del quart de milió cap a 1877 fins a
700.000 al final de la segona dècada del segle XX, un creixement
ràpid triplicant la població. Aquest creixement va se impulsada per
la creixent industrialització, l'Exposició Universal de 1888 i les
diverses obres públiques lligades a ella.
Tots aquells treballadors desplaçats varen ser allotjats en pèssimes
condicions, en pisos sobreocupats per vàries famílies, en pisos als
terrats, rellogats en habitacions, en baixos foscos i porteries i en
infra habitatges a passatges i patis de mançana, en aquella època
apareixen els primers assentaments barraquistes, el barri de Pequin,
el Somorrostro, les primeres barraques de Montjuïc. La exposició va
provocar una inflació galopant en els productes de primera
necessitat i en el els lloguers.
Mentre que els obrers eren allotjats en aquestes condicions en
Domènech i Muntaner construïa el restaurant de la exposició, el
Castell dels Tres Dragons i començava a preparar el projecte del
Palau Montaner, Antoni Gaudí acabava el Palau Güell i la Casa Vicenç, poc temps desprès Puig i Cadafalc començava el Palau
Macaya...
ELS
CLIENTS DELS ARQUITECTES MODERNISTES...
La
seva cartera de clients és estremidora: abusadors, esclavistes,
explotadors, especuladors… i aquest és sols el catàleg de
“virtuts públiques”, caldria veure el de les «virtuts privades…
Per
simplificar la narració agafarem els encàrrecs de la casa Calvet,
la casa Batlló, la casa de les Punxes i alguns dels edificis
patrocinats per en Güell...
La
casa Calvet, obra de l’Antoni Gaudí, al Carrer Casp num. 48, la va
fer construir l’industrial tèxtil Pere Martir Calvet Martorell des
de mitjans del segle XIX, entre d’altres fàbriques va adquirir la
colònia Ymbern (colònia el Pelut) a Orís (Osona).
Els
seus dos fills, Pere i Eduard varen heretar les fàbriques, l’Eduard,
amb venalitats culturals i polítiques, es va dir republicà, però
va ser membre de la Lliga i diputat per Solidaritat Catalana i fou
president del Fomento del Trabajo Nacional el 1913. Els dos fills van
construir les cases per els obrers de la colònia, amb
l’assessorament d’en Gaudí. A la colònia els explotadors
l’anomenaven el «Paradís Obrer Modernista» (no és broma en
deien així). Els jardins al voltant de la Casa del Director van ser
dissenyats per en Rubió i Tudurí (un altre arquitecte de la elit
modernista).
Les
condicions laborals al «Paradís Obrer Modernista» eren espantoses,
a tall d’exemple el 1914 es va fer, a tota la conca del Ter, una
vaga de 39 dies, per reclamar (entre d’altres reivindicacions) la
jornada de 10 hores (60 hores setmanals), l’habitual eren 11, 12
hores o més... van perdre i a l’asfixia econòmica de 39 dies de
vaga s’afegiren desenes d’acomiadats i alguns engarjolats...
realment un paradís modernista.
La
coneguda com Casa de les Punxes (ningú la coneix com la Casa
Terrades) va ser obra d’en Puig i Cadafalch, l’encàrrec va ser
de Bartomeu Terrades Brotau, hereu de les nissagues d’explotadors
del tèxtil dels Terrades (Barcelona) i dels Brotau (Sabadell), la
principal aportació econòmica procedia de «Sucesores
de Buenaventura Brutau» la part de la dona.
L’hereu
va construir el palauet per les seves tres germanes solteres, un
palauet ple de referències cristianes (àngels), catalanistes (Sant
Jordi) i de la família, les inicials de Rosa (RTB) a la façana.
En
Güell és un cas paradigmàtic, va acollir sota la seva protecció
diversos artistes, entre ells el sensible poeta Joan Verdaguer i
l’arquitecte Antoni Güell, va subvencionar obres literàries i
construccions sumptuoses a major glòria del mecenes.
La
família Güell va marcar bona part de la història de Catalunya del
XIX i bona part del XX, fabricants, polítics, colonialistes,
traficants de persones... no hi ha espai de la dominació i
l'explotació que algun dels membres de la saga (en benefici de tots)
no hagi ocupat.
El
fundador de l’estirp, en Joan Güell va ser un colon extractivista
i traficant d’esclaus a Cuba, dirigent de les organitzacions
defensores de l’esclavitud i en contra de la emancipació de Cuba.
Va fer un «bon matrimoni» amb Francesca Bacigalupi, d’una rica
família d’origen genovès.
El
seu únic fill l’Eusebi va participar en les empreses de la
família, especialment a les participacions de sa mare (Banco
Hispano-Colonial, Compañía de Tabacos de Filipinas, Compañía
Trasatlántica Española, Compañía de los Caminos de Hierro del
Norte de España).També va ser copropietari (amb la família
Romanones) de la Compañia Española de Minas del Rif, companyia
explotadora i colonialista. Els interessos d’aquesta companyia
estan darrera de la guerra colonial que va estar a l'origen de la
Setmana Tràgica.
Per
via paterna era copropietari del Vapor Vell de Sants, la empresa
havia patit molta conflictivitat social degut a les dures condicions
laborals , el 1855 un piquet de treballadors va matar a Josep Sol i
Padrís, director de la fàbrica i ma dreta d’en Güell. Donada
aquesta conflictivitat, el capitalista va optar per allunyar la
producció de les males influències sindicals i ideològiques de
Barcelona traslladant-la a Santa Coloma de Cervelló: va deportar als
treballadors al camp de concentració paternalista de la Colònia
Güell (en bona part obra de Gaudí) per estalviar mals de cap i
guanyar més.
Si
el que volia Güell era ser recordat, la elecció de Gaudí va ser
encertada el Palau Güell, la Colònia Güell, Parc Güell, la Bodega
Güell...
ELS
ARQUITECTES
Ja
n'hem anat parlant, però concretarem una mica el dels tres notables:
1.-Lluís
Domènech i Montaner, va ser un home de dretes, un dels fundadors de
la Regionalista, se'n va separar, però els ambients massa
esquerranosos del catalanisme fora de la Lliga va fer que deixes la
política, malgrat això va seguir rebent encàrrecs de l’ajuntament
de Barcelona i de les plataformes de poder (Hospital de Sant Pau,
Fira Universal...)
(http://casamuseu.canetdemar.org/2.castella/3.1.biografia/pdf/biografia.pdf
).
2.-Josep
Puig i Cadafalc, també un dels fundadors de la Lliga Regionalista,
va ser president de la Mancomunitat de Catalunya entre 1917 i 1923.
Va passar recolzant al poder al llarg dels fets de la Vaga de la
Canadenca, del locaut posterior, del pistolerisme, sempre a favor de
la patronal. Finalment va donar suport a Primo de Rivera pensant en
«desactivar» la lluita social, fins veure que Primo no es
conformava amb reprimir a la CNT, sinó també a la llengua
catalana... es va exiliar i seguidament va mantenir, fins la seva
mort el 1956, un perfil baix catalanista
(https://www.capgros.com/mataro/historia/la-trascendencia-de-puig-i-cadafalch-a-la-historia-catalana-contemporania-es-extraordinaria_711184_102.html
).
3.-Antoni Gaudí Cornet en la seva joventut va estar vinculat al
sectors populars del cooperativisme a Mataró, d’aquella època es
conserva la «Nau Gaudi» de Mataró, una construcció senzilla que
hauria d’estar més valorada. El contacte amb en Güell el va
projectar internacionalment i el va separar de les seves conviccions
anteriors, va donar suport a la Lliga i va vincular-se al catolicisme
conservador de la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat.
La seva posició social queda clara en algunes de les escultures de
la Sagrada Família (imatge que incloem). Actualment es reivindicat
per el catolicisme i està en procés de beatificació, imagino que
quan s’acabi la Sagrada Família (2026?) se’l santificarà.(
https://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0029421.xml
)
L’ACTUALITAT
DE L’ARQUITECTURA MODERNISTA.
Els
edificis modernistes conserven en bona part la seva funció de
residencia per privilegiats, de seu d’empreses i usos hotelers, des
de hotels pròpiament dits com la casa Fuster fins a desenes de pisos
turístics de luxe (segurament amb llicència legal).
Hi
ha però alguns edificis que son un espectacle en si mateixos, que
cobren entrada, que tenen centre d’interpretació i botiga, que
banalitzen la historia i transmeten la ideologia de dominació.
D’aquests destaquem la casa Vicenç a Gràcia, la casa de les
Punxes, la Pedrera i, sobretot la casa la casa Batlló
(https://www.casabatllo.es
).
La
casa Batlló a desenvolupat un sistema especialment repel·lent i
classista, hi han tres tipus d’entrada la Blue (25€), la Silver
(33€) i Golden Priority (35€) segons es vulgui una visita general
amb “smart guide”, una visita que inclou el Saló Modernista i la
“smart guide premium” o veure tot l’edifici lliurament.
A
més els explotadors de la casa envaeixen l’espai públic per
formar tres cues a l’acera, amb uns cartells que especifiquen si
els qui fan la cua son Blue, Silver o Golden, val a dir que la Golden
sol estar buida ja que passen directament.
LA
SAGRADA FAMÍLIA.
La
Sagrada Família és un cas apart, mentre que les altres van ser
acabades per els seus autors o be es van acabar dins d’un període
raonable, la Sagrada Família està en construcció permanent. Era un
temple “expiatori” perquè els barcelonins “expiessin” les
seves culpes, no deurien tenir-ne moltes ja que encara no està
acabada.
Malgrat
que el Patronat afirmi que es tracta d’un edifici religiós, és
ben clar que ens trobem davant d’una màquina de fer diners a costa
de tensar el barri convertit en un espai merament turístic.
La
Sagrada Família està descontextualitzada, avui ningú pretén
expiar res a través d’un edifici de culte cristià (ni tan sols
els catòlics), quina és doncs la seva funció?.
La
Sagrada Família (el model de mona de pasqua més utilitzat de tota
Barcelona) és un símbol de la ciutat del capitalisme actual, igual
que els altres edificis modernistes ho van ser del capitalisme de
principis del XX, una ciutat ostentosa, centrada en la generació de
diners “fàcils” (fàcils per empresaris i especuladors) a través
de la especulació immobiliària i el turisme, una ciutat que promou
el control social.
La
Sagrada Família és un pol de control, blindada amb barricades de
ciment, rodejada de mossos amb armament de guerra, plena de
segurates, de sensors i de càmeres
(http://negreverd.blogspot.com/2017/01/la-sagrada-familia-control-social-big.html
), aquest control social s’estén pel barri i cada cop son més les
escales de veïns amb el cartell de la videovigilància.
L’arquitectura
modernista, tal i com s’utilitza avui, es en el seu conjunt un bon
negoci per els dominadors que crea recursos monetaris i no monetaris
(ideologia i dominació), els arquitectes modernistes continuen essent uns actors actius (malgrat el temps passat) en l'opressió a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada