Els incontrolats del 36 IV. Justo Bueno, el més odiat

Aquest és el quart lliurament de la sèrie “reivindicació dels incontrolats del 36”. El primer va ser sobre els comitès d’Orriols de l’Empordà i el d’Osor a la Selva (http://negreverd.blogspot.com/2018/08/reivindicacio-dels-incontrolats-de ), el segon sobre Antonio Martin del Comitè de Puigcerdà (http://negreverd.blogspot.com/2018/10/reivindicacio-dels-incontrolats-de), el tercer sobre  Vicenç Coma, el Paella, per mal nom el Coix del Carrer Gurb, incontrolat d’Osona http://negreverd.blogspot.com/2019/01/reivindicacio-dels-incontrolats-de-1936.html .

 Justo Bueno és, segurament, una de les persones mes odiades, tant per els fatxes i els independentistes, com per molts del seu propi camp.

La major part dels retrats estan fets amb molt poques tintes, la majoria mulla els pinzells en els documents del seu judici i en les opinions dels polis que el van engarjolar, en Quintela i en Polo (col·legues d’en Miquel Badia)… els retrats s’arrosseguen i es reprodueixen un cop i un altra cop cada vegada més desvirtuats. Front aquests retrats generalitzats i copiats l’un de l’altra el que pinta el seu “enemic” gairebé personal, en Tisner és fins i tot benvolent.

No es coneix del cert de les activitats de Justo Bueno al llarg de la seva, relativament curta, vida com militant anarquista, sobretot dels seus darrers anys, quan l’ambigüitat de les posicions de cadascun enterboleix qualsevol interpretació.

 

Justo Bueno, la persona.

 

En Justo va néixer a Munébrega, un poble proper a Calatayud, el 1907, fill de Justo i de Vicenta. Munébrega era una població agrícola d’uns 1.300 habitants, que va anar perdent població fins els anys 30, actualment està sobre els 400 habitants.

Munébrega va quedar en el territori “nacional”, als arxius de la memòria històrica aragonesos surt un Manuel Revuelta Bueno de Munébrega, assassinat a Alhama de Aragón el 27 de novembre de 1936.

Quan Justo tenia uns 4 o 5 anys tota la família es va traslladar a Barcelona a fer de ma d’obra per el desenvolupament industrial català. Així doncs Justo Bueno va passar la major part de la seva infància, adolescència i joventut a Barcelona. Es diu que es va afiliar a la CNT a principis dels anys 30, al sindicat del metall, ja que treballava de torner, però el fet de que ja el 1932 formi part dels grups d’acció fa pensar que segurament va començar a participar abans.

El retrat que sembla que te menys perjudicis és el de Tisner, un periodista de casa bona que havia denunciat al diari “la Rambla” als suposats autors de la mort dels Badia i que va rebre una visita amenaçadora de Bueno: “Es va aixecar somrient, amb la mà dreta allargada i va encaixar estretament la meva, amb una cordialitat hauríem dit que amical (…). Devia anar entre els 28 i els 30 anys i parlava un català excel·lent, esquitxat d’argot pintoresc (…) em desconcertava l’enorme facilitat de conversa i el seu càlid accent, estranyament amical”.

Una mica més partidista, és el que pinta Josep Planchart, militant destacat de l’Estat Català i per tant antagònic al que representava Justo, Planchart va coincidir amb ell a la model, abans de l’execució, estava empresonat com a membre del FNC i exercia de sacrista de la capella, d’ell diu: “tots sabíem qui era en Bueno, amb el qui manteníem un distanciament moral. Se’l respectava perquè era un condemnat a mort, però tot i això tenia una actitud arrogant i displicent amb la resta. Mai va creure que el condemnessin a mort, però un cop ratificada la sentencia sabia que l’executarien. Va saber mantenir-se serè”.

Si em de creure al policia Eduardo Quintela Boveda (molt molt mala persona https://es.wikipedia.org/wiki/Eduardo_Quintela_B%C3%B3veda ) en Justo Bueno era un seductor que va tenir diverses parelles (segons ell les xulejava) i tenia un comportament bisexual  (segons ell de “pervertit degenerat”) amb relació amb diversos homes i dones, en Quintela cita especialment a un militant del metall i membre actiu dels grups d’acció (del mateix grup d’afinitat que Justo) apodat la Gioconda.

Queda un retrat contradictori, però bastant acolorit, de una persona amb trets molt especials i d’un tremp excepcional.

 La Barcelona dels primers anys 30, vagues, repressió i violència social.

La Barcelona de principis dels anys trenta, sortint de la dictadura i de la seva política pro capitalista, es troba en una dicotomia, els treballadors organitzats que volen recuperar el temps perdut i, una part important d’ells, avançar vers la revolució social i un govern que prioritza la consolidació de l’autonomia i l’avenç vers la independència, dues posicions antagòniques que estaven destinades a xocar.

Ja durant la “dictablanda” comencen les vagues (des de la clandestinitat) com la general de la construcció del 28/8/1930.

La Generalitat des de un principi va veure en les vagues i lluites socials un desafiament al seu projecte, el govern de la Generalitat era socialment reaccionari i va jugar fort, reforçant a la patronal i utilitzant les forces d’ordre i l’exercit contra els treballadors, amb una corrua de morts, exiliats, acomiadats i empresonats com conseqüència. La presa de posició dels governs estatal i català contra els treballadors van tenir molt a veure amb un rosari de fracassos, de vagues perdudes i trencades: la de transports, la del port, la del ram de l’aigua, la dels contramestres, la de Potasas Ibéricas... generant mort, dolor i ressentiment.

La repressió dels treballadors va estimular els cicles insurreccionals i l’activitat dels grups expropiadors que aportaven recursos per el Comitè Pro-Presos i els represaliats.

La economia de la Confederació era molt precària, amb l’activitat sindical perseguida i els sindicats clausurats, la Soli va haver d’afrontar fins a 3 suspensions i 34 recollides d’edicions. Els presos i acomiadats es contaven per desenes (sinó per centenars), per aportar recursos per ells i les seves famílies es va fer necessari acceptar el suport dels grups expropiadors, de grat o amb reticències.

La conflictivitat al voltant del transport, sobretot la vaga de tramviaires va suposar l’enfrontament més fort entre els treballadors organitzats i les organitzacions que donaven suport a la Generalitat. Des de el poder (la Generalitat i l’Ajuntament) es va promoure la militarització dels vehicles omplint-los de policies i es va promoure l’esquirolatge, primer amb mariners de l’armada espanyola, i desprès amb els estudiants d’enginyeria (nois de casa bona) i militants de les JEREC (Joventut d’esquerra Republicana i Estat Català), la resposta van ser atemptats amb explosius contra les infraestructures i els vehicles, tirotejos i cremes de tramvies...

Les forces estatals van respondre amb detencions massives, alguns dies de més d’un centenar, trets fins i tot per xiular un tramvia en funcionament... i finalment tortures a comissaria i en alguns cassos a Casals Republicans (com va ser el cas de Viriato Milanes, cas denunciat per Anna Muria, militant d’ERC del districte II https://elpais.com/diario/2002/09/28/catalunya/1033175260_850215.html ).

En Miquel Badia i Lucio Ruano.

 Son dos personatges contraposats, units per el fet de que justo Bueno va participar en la mort dels dos.

Miquel Badia  tenia una personalitat xulesca (el capità collons), encara que no es va distingir mai, malgrat el seu discurs, com a home d’acció directa, als anys 20 la seva principal activitat dins dels escamots era “practiques” al camp, actes de propaganda i alguns enfrontaments a mastegots amb grups contraris (https://irla.cat/wp-content/uploads/2019/12/miquel_badia_vida_i_mort_free.pdf ).

Després del cop d’estat d’en Primo de Ribera els escamots passen a la clandestinitat i en Miquel Badia entra a una petita organització “d’elit” promoguda per Daniel Cardona des de l’exili amb el truculent nom de “Bandera Negra, Santa Germandat Catalana”. Si el nom ja és pintoresc els seus rituals interns encara més, Miquel Badia va fabricar (era mosso de farmàcia) unes pastilles de belladona i estricnina que van repartir entre els membres per fer-les servir si els detenia la poli, els nous membre signaven una carta de suïcidi amb la finalitat d’assassinar-los en cas de traïció, les germanes d’en Badia van cosir unes bates negres amb caputxa que sembla que no es van arribar a utilitzar mai... a la santa Germandat Miquel Badia coincideix amb en Jaume Balius, aquest va seguir un camí contrari al de Miquel Badia, acabant a l’anarquisme passant primer per el BOC.

La principal acció de la Santa Germandat Catalana havia de ser un atemptat contra el rei, l’anomenat “complot de Garraf”, l’atemptat es va malmetre per la manca de seguretat interna del grup, sembla que va haver una filtració per part d’un dels membres més joves, el resultat van ser detencions i dures penes de presó, ningú va fer servir les pastilles suïcides d’en Badia.

Miquel Badia va ser condemnat a 12 anys de presó i fins 1930 no va ser amnistiat.

Fora de la presó a partir de la victoria d’ERC a les eleccions Badia va ser secretari del conseller de Sanitat Josep Dencàs, però de fet es va dedicar a reorganitzar les JEREC i a introduir els seus militants en el nou cos de policia, des de aquest càrrec va dirigir l’esquirolatge contra la vaga de tramvies i les expedicions punitives dels escamots emparats per la policia de la Generalitat.

El desembre de 1933 es designat Secretari d’Ordre Públic i el març Cap de Serveis de la Comissaria d’Ordre Públic, des de aquesta posició l’ego d’en Badia s’enfila fins el cel, els abusos es fan quotidians a les comissaries i ell arriba a participar en persona en algunes sessions de tortura, macroredades als barris més revolucionaris (varies d’elles a la Torrassa), abusos policials, extorsions... Miquel Badia perd el mon de vista i fa detenir a un fiscal dins del Palau de Justícia durant un aldarull en un judici en el que no es deixava declarar en català als acusats. A conseqüència d’això Miquel badia es veu obligat a dimitir. 

 

Miquel Badia participa activament en l’alçament del 6 d’Octubre, de fet signa els document com General en Cap de l’Exercit Nacional Català, el moviment fracassa en unes hores i en Badia fuig de l’Estat Espanyol, travessant la frontera disfressat de recent casat, la núbia era el seu secretari disfressat.

De l’exili francès passa a Colòmbia, a Mèxic i desprès torna a Europa passant per Alemanya on estava exiliat el seu germà Josep, concretament a Düsseldorf, es xocant aquesta tria, ja que el 1935 Hitler ja era Führer i Canceller, el NSDAP ja era partit únic, ja s’havia cremat el Reichstag i s’havia esmicolat la oposició comunista i dels sindicats...

Desprès de la victòria del Front Popular (a Catalunya Front d’esquerres) Badia torna a Catalunya amb la intenció de recuperar la direcció de la policia (sembla que la majoria del govern s’oposava) però troba la mort, juntament amb el seu germà Josep, a mans d’un grup d’acció anarquista el 28 d’abril de 1936, grup del que formava part en Justo Bueno.

Lucio Ruano, en realitat Rodolfo Prina, argentí, membre del grup d’acció d’expropiadors liderat per Juan Antonio Moran, al 1931 participa en la mort de l’intendent de la policia  d’Avellaneda (i major de l’exercit) Rosaco.

El major José Rosasco va ser nomenat responsable de la policia d’Avellaneda (la principal zona industrial del país)  desprès del cop d’estat del general Uriburu, el període anomenat la dècada infame, (http://revistamestiza.unaj.edu.ar/rosasco-y-la-dignidad/ ) i va destacar per la seva brutalitat i per les “execucions extrajudicials” (llei de fugues). Val a dir que la dictadura d’Uriburu es va estrenar als pocs dies d’implantar-se amb el segrest, assassinat i desaparició (hi ha qui diu que és la primera desaparició argentina) de l’obrer anarquista nat a Girona Joaquim Penina (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Penina_Sucarrats ).

Després d’això la repressió extermina als grups d’acció, Moran es detingut i encarcerat... sorpressivament és alliberat el maig de 1935, a la sortida de la presó és segrestat, el seu cos apareix amb un tret a la nuca i senyals de terribles tortures.

L’assetjament policial va eliminant als militants i desprès del fracàs d’un túnel a una presó per alliberar als encarcerats, els germans Prina fugen cap Europa, va ser segurament a finals del 1932, el mateix fan nombrosos anarquistes argentins, espanyols immigrats i immigrats d’altres procedències, la majoria es dirigeixen a Espanya.

Al poc temps d’arribar a Barcelona, Prina, a partir d’ara Lucio Ruano, s’integra als grups d’acció anarquista i arriba a tenir un important prestigi, participant a nombroses expropiacions i sabotatges, com els robatoris als FFCC, a un cobrador de CAMPSA i el sabotatge de la Industrial Flequera on van destruir els forns... el detenen l’octubre de 1933 (al voltant d’un any desprès de la seva arribada), entre els nombrosos policies que participen en la seva detenció estava el sinistre Eduardo Quintela, el desembre del mateix any hi ha una fuga massiva, entre els recapturats que tornen a la presó es troben en Ruano i en Bueno. 

Com podem veure va fer una “carrera meteòrica”, era un home d’acció eficient i expeditiu, vorejant la brutalitat, la policia l’hi atribuïa haver liquidat dos confidents i un somatenista, però sense trobar proves per condemnar-lo.

Quan els Solidarios demanen disminuir el ritme dels atracaments en Lucio Ruano, a desgrat, acata l’acord, de tota manera és un militant apreciat i amb prestigi fins el punt de substituir a Durruti al front de la seva columna quan ell marxa a Madrid. El gener de 1937 Ruano deixa el front desprès d’una mena de procés intern degut al seu comportament al front i es trasllada a Barcelona. Durant el període que Lucio Ruano va estar a Aragó, sobretot a partir de novembre de 1936 comet nombrosos abusos i, diuen, que acumula un important botí.

A Barcelona, segons Severino Campos, participa en els combats dels més de maig de 1937 amb la seva eficiència habitual d’home d’acció.

El 15 de juliol, quan preparaven la fugida d’Espanya, Lucio Ruano, el seu germà i les seves companyes son assassinats, amb l’acord d’almenys una part de l’organització.

Ruano o Prina... és un personatge complex, amb llums i ombres, des de l’home d’acció expropiador generós a l’Argentina o als principis dels anys 30 a Barcelona, al saquejador del front d’Aragó.

 

Els grups d’acció anarquistes de principis dels anys 30.

 

A Barcelona els anys 30 havien diversos grups d’acció, però dos dels principals tenen vincles un amb en Justo Bueno, el el grup Heredia d’Horaci Ripoll Mateu, i l’altra amb en Lucio Ruano, el de Martí Serrarol Tresserras.

El grup Heredia era actiu sobretot a Barcelona. A rel d’un piquet armat de vaga a una Bòvila del Carrer Anglesola (18/3/33) la policia va detenir a Justo Bueno, i una bona part del grup es va traslladar al sud de Tarragona a Pinell de Brai i des de allà van realitzar una sèrie d’accions, entre elles l’assalt a la sucursal del Banc de Reus a Mora d’Ebre, un cop recollits fons suficients volien retornar a Barcelona, però el 2 d’abril de 1933 els guàrdies de seguretat els intercepten a Tarragona, del tiroteig que segueix mor un guàrdia i és detingut Horaci Ripoll, els altres dos fugitius son morts per el sometent a Roda de Barà en l’aplicació de la llei de fugues.

Per l’atracament i la mort del guàrdia Horaci Ripoll es condemnat a 31 anys de presó, de l’altra procés obert junt a Justo Bueno, el de la bòbila, tant ell com Justo son absolts ja que els testimonis no els reconeixen.

 

L’any 1939 nombrosos veïns de Tarragona i poblacions de la zona, així com la Falange i l’Ajuntament denuncien que Horaci Ripoll havia intervingut, durant la revolució, en nombrosos saquejos i mort de gent d’ordre, reclamat el pres que estava a la presó de Pamplona es descobreix que durant tota la revolució va estar empresonat a presidis de la zona nacional, aquesta és la fiabilitat de les acusacions repartides a tort i a dret, tan per nacionals com per republicans.

Martí Serrarols era un militant de llarga història i experiència, de fet vivia en la clandestinitat des de 1920 en que havia participat en un atemptat contra Francisco Ximénez jutge d’instrucció de Terrassa, el jutge va quedar greument ferit van haver detinguts per el fet, però en Martí va poder fugir.

Serrarols reapareix als anys 30, no sabem que va fer els 10 anys entre 1920 i 1930, liderant un grup expropiador autor de nombrosos atracaments, en el grup participava directament a les accions una dona, cosa no habitual, era Mercedes Vives Gascón, àlies “la Rubia” que va tenir un important paper en l’atracament als Ferrocarils Catalans.

Dos van ser els cops més sonats de la banda, el d’un cobrador de CAMPSA on va morir l’executiu de la Banca de Barcelona (i membre del sometent) Lluis Shelley que va intentar, pistola en ma detenir als atracadors, l’altra el de FFCC d’on es varen endur la nòmina i altres fons per casi 100.000 pessetes, en l’atracament va resultar mort un empleat.

A l’estiu de 1933, a partir de l’acció als FFCC, el grup es fortament colpejat amb nombroses detencions, entre elles la de Sarrerols, quedant el grup a càrrec de Lucio Ruano, que també és detingut al cap d’uns mesos.

Sarrerols es va evadir de la Presó Model a finals de l’any i se’n perd la pista fins que reapareix condemnat a mort per un tribunal militar a Tenerife el 1937. Sembla que va marxar a Tenerife, allà el coneixien com “Pepe el Catalan” o “Pepe el Gordo” i que era el responsable del Comitè de Defensa Confederal a la illa, allà va tractar d’organitzar la resistència al cop feixista.

Un tema descobert recentment és l’intent de matar al Governador Militar de Canàries, el General Franco. Junt amb dos companys (Antonio Tejera “Antoñé” i un tercer home) van entrar a la residència, però Franco, malgrat ser estiu, dormia amb la porta de l’habitació i la finestra tancades amb clau, van ser descoberts però van poder fugir.

A la capital de Tenerife la CNT tenia una certa força, sobretot per l’innovador Sindicato de Inquilinos que amb 3.500 afiliats era un dels més grans, el 1933 van proclamar una vaga de lloguers, els propietaris i les autoritats van tancar files, i amb el primer desnonament es va declarar la vaga general a tota la ciutat, els treballadors en manifestació van destruir les propietats dels principals propietaris i els seus administradors. La Federación Obrera va ser il·legalitzada, el comitè del Sindicato i molts llogaters empresonats.

Dominada la situació de l’ordre públic es va procedir a realitzar els desnonaments per via executiva, però a cada desnonament explotava una bomba a l’habitatge desallotjat, o a algun be del propietari o de l’administrador, per aturar la lluita es procedia a empresonar als desnonats...

Al final la vaga va ser derrotada, però malgrat això la oligarquia va mantenir una rancúnia assassina que va poder sadollar a partir del juliol de 1936, entre el assassinats que es poden identificar (molts van ser llençats al mar dins de sacs) hi havien molts dels membres del Sindicato de Inquilinos... és possible que Martí Serrarols compartís “paredón” amb alguns d’ells.

 La mort dels Badia.

 No deixa de ser un episodi concret en una llarga historia de militància i d’acció, però el ser els morts membres destacats d’un determinat independentisme català el fet a acabat essent central en la biografia de Justo Bueno.

Finida la Dictadura de Primo de Rivera i la “Dictablanda” del general Berenguer, en Lucio Ruano surt de la presó i els germans Badia tornen de l’exili des d’Alemanya.

Els Badia tornen amb ganes de recuperar el control de l’ordre públic i del paper dels Escamots com força parapolicial, aquest retorn produeix força neguit en el sector seguidor del president Companys, amb qui els Badia estan enfrontats. Des de la mort d’en Macià (25/15/33), malgrat que Companys manté el liderat del nacionalisme, aquest lideratge no és incontestable i, els Badia, formen part important de la tendència que el qüestiona.

Per altra part l’anarcosindicalisme no ha oblidat la repressió, el trencament de vagues, l’esquirolatge i les tortures del període d’en Miquel Badia com a cap de l’ordre públic, i, per altra part, es conscient del risc que suposa que en Badia recuperi el control de la policia i reconstrueixi la xarxa parapolicial.

En aquest marc, en alguna instancia confederal, segurament al Comitè de Defensa de Barcelona, es decideix l’execució de Miquel Badia, acció per la que es reuneix un grup de militants experimentats i se’ls faciliten armes i vehicles.

El 28 d’abril de 1936, Miquel badia i el seu germà Josep son assassinats al sortir de casa seva per 4 pistolers, 2 varen disparar sobre els germans, un tercer vigilava el carrer i el quart tenia l’automòbil preparat.

Malgrat les hipòtesis d’una acció de l’ultradreta espanyolista (Falange o Renovación Española) o de la màfia del joc, a final d’abril eren detinguts diversos anarquistes, Ignacio de la Fuente, Josep Villagrasa, Manuel Costas i finalment Justo Bueno. El procés judicial, amb canvis de jutge, va acabar amb l’alliberament dels detinguts per falta de proves.

Els noms dels participants varien segons el moment i la font. Per exemple els detinguts el 1936 no concorden amb els del sumari del consell de guerra, en Justo és reconegut per un testimoni com el conductor del cotxe on van fugir els pistolers i en Ruano no apareix, en canvi en el Consell de Guerra en Justo és executor junt amb Lucio Ruano.

 

El 19 de juliol i el front.

 

Tan Justo com en Lucio participaren activament en les lluites de Barcelona i posteriorment s’incorporaren a la columna Durruti, amb responsabilitats diverses, en Lucio va acabar dirigint la columna quan Durruti va marxar al front de Madrid, Justo va ser durant un temps membre del Comitè d’Informació de la Columna i posteriorment delegat d’Ordre Públic del Consell d’Aragó.

En aquesta època se li atribueixen diferents abusos i morts, basant-se únicament en el sumari de tota manera cal posar en “reserva” aquestes atribucions, donat que els dos principals testimonis tenen interessos particulars en el tema.

El primer el de Caridad Martinez, que a atribueix a Bueno els morts de Gelsa i la suposada mort d’uns militar ferits a la seu del Sindicat Metal·lúrgic (militars morts que no surten en cap document que no sigui relatant el sumari i que no consten a la condemna).

Caridad Martinez era la companya de Pedro Campón. Pedro va ser un membre notable de la Columna Durruti i durant el procés a Bueno estava en un camp de concentració de França, Caridad volia exculpar al seu company, així quan va retornar va lliurar a l’autoritat uns valors que li havia donat en Campon «que havia recibido en Gelsa en agradecimiento a las vidas salvadas mientras estuvo enrolado en las filas marxistas» i va descarregar totes les culpes en Justo Bueno.

Els altres testimonis eren la dona i la família de Pedro Garcia Beltrán, l'alcalde de Gelsa durant la guerra que estava condemnat a 30 anys de presó per les 21 execucions produïdes a la zona, en aquest cas, comprensiblement, el seu testimoni incrimina a Justo Bueno en tot el passat.

Abans de tornar del front es produeix una estranya trobada amb Tisner, els dos sols, Tisner conduint  un camió i Justo una tanqueta, el relat que fa Tisner de la conversació deixa força be a Justo insistint en la impressió que va produir-li en el primer encontra, segons Tisner Bueno “va baixar somrient de la seva màquina i un cop a terra va obrir els braços i va avançar cap a mi pletòric de cordialitat. Em va estrènyer en una abraçada ferma (...). No fotis home! Ara tots lluitem per la mateixa causa!”.

.

L’estrany cas del pilot Jean-Marie Moreau.

 

Jean-Marie Moreau era un «gentleman» francès de Neuilly-sur-Seine un poble benestant, que encara ara és un dels municipis amb renda més alta de França i amb major desigualtat interna, les activitats d’en Jean-Marie al llarg dels anys 30 son esdeveniments esportius aeronàutics (un esport força car).

Participava en els diferents esdeveniments “esportius” lligats a l’aeronàutica, per exemple va participar a Chatellerault el 1931 en una exhibició (hi havia participació de trapezistes i paracaigudistes), a la biografia de la publicitat diuen que és pilot a la “Maison Farman” ,especialitzat en batejos de vol, Farman era una empresa constructora d’avions, amb models lleugers anteriors a la gran guerra i utilitzats per reconeixement, desprès de la guerra va desenvolupar bombarders pesants que, adaptats a l’ús civil, van figurar com avions de les primeres línies aèries els anys 20.

El 1933 participa en un curiós esdeveniment, “el primer concurs d’elegància en avió”, un concurs en que el jurat comptava a mb la comtessa de Ganay, la marquesa de Noailles, el compte de Foy... al diari “le Figaro (journal non politique)” diuen del concurs “Aquesta primera competició va reunir vint aparells. Adornats amb colors vius, flamants i brillants, vistosos, confortables, eren presentats per elegants i gracioses dones joves, que aportaven a la celebració l’encant de la seva presència i el resplendor de la seva bellesa”. En Jean-Marie Moreau va quedar el primer, seguit com a segon per el baró de Jerphanion, tots dos pilotaven aparells de la marca Potez.

El “prototipus” que en Moreau volia vendre a la CNT, era en realitat un avio vell, de fet una avioneta de “turisme”, el seu primer vol va ser el 1929, i que va passar per diverses modificacions. Era el model Delanne II del que no es van construir cap més, el 1931 el Delanne II va ser subhastat per els deutes del constructor (deutes per un import d’uns 20.000FF), el preu de sortida va ser de 6.000 francs, el va adquirir la companyia SFR que el va rebatejar com SFR-10, va augmentar a tres el nombre de passatgers però tampoc se’n van fer més aparells.

Cap el 1933 el va adquirir Jean-Marie Moreau, que el va rebatejar com JM-10 i el 1935 el va matricular amb aquest nom, desprès de canviar 3 vegades el motor per aconseguir més potència, amb aquest avió va participar a les 12 hores d’Angers sense quedar entre els guanyadors. Així doncs l’avioneta d’en Moreau era un avio repetidament “tunejat” malgrat que ell se’n atribuïa la “invenció”.

El febrer de 1937 trobem a Moreau i la seva esposa a l’hotel Majestic de Barcelona, el 25/2/1937 amb la mediació del pilot francès Raimon Lavre entra en contacte amb Justo, Martinez Ripoll i en Ruano. En Moreau ofereix al Sindicat del Metall el seu avió per un import de 300.000 francs francesos, a pagar a terminis, el primer de 65.000 francs, el 23 de març Justo i Lucio el recullen a l’Hotel, no se’n sap res mes, de fet malgrat el que es diu en molts relats, el seu cadàver no apareix enterrat al “garatge Durruti”.

En aquest punt cal veure el cost de l’aparell, 300.00FF és una bona xifra si pensem que un aparell semblant al Delanne 11 (l’original del de Moreau), el Farman Sport valia el 1919 16.000FF,  dos avions pròpiament militars i en servei als dos exercits, el Potez 25 i el Breguet XIX, amb major potència (4,5 vegades més que el de Moreau) i capacitat de càrrega (més del doble) tenien un cost de 90.000 i 130.000 FF respectivament. Certament havia un embargament d’armament, però l’avioneta d’en Moreau sembla que estava molt sobrevalorada.

No podrem saber quines eren les intencions d’en Jean-Marie Moreau, ni quins motius el van portar a Barcelona en aquells moments, sembla que va voler ensarronar a uns “obrers ignorants” sense avaluar els perills que això comportava.

 

La execució dels germans Ruano.

 

Els Ruano planejaven una fugida d’Espanya amb un hipotètic “tresor”, es diu que tenien preparat un iot i documentació per fugir, això desencadena els fets,  les instàncies orgàniques de CNT (sembla que a nivell de Regional) van decidir la mort dels Ruano, sembla que Justo no va voler participar directament però els va convocar a una reunió al garatge on els van matar a ells, i a les seves companyes.
Desprès de Maig de 1937 el poder s’havia reconstituït sota una forta influència Estalinista, jutges i policies reben reclamacions de la muller de Moreau, Justo Bueno i Josep Martinez Ripoll marxen a França.

Justo està menys de dos mesos a França  i retorna, però és detingut d’immediat a l’aeroport del Prat.

Desprès de passar per diversos establiments policials i parapolicials acaba a la model on hi han uns 500 anarquistes detinguts sense judici ni procès, la incertesa i l’amuntegament fan que esclatin motins. Els presos del metall fan arribar peticions al seu sindicat i nomenen com portaveu a Justo Bueno.

Traslladat a la Presó de Manresa, es fuga  amb altres presos i col·laboració de companys de l’exterior i retorna a França.

 El tresor de Justo Bueno.

La major part del qui han escrit sobre Justo Bueno, basant-se en darrer terme en el sumari o en valoracions d’autors anteriors i en testimonis contradictoris, parlen de un fabulós tresor que Justo va treure d'Espanya, milions en metàl·lic, en valors, en objectes, joies... malgrat això, treballa al port de Marsella i s'emmerda a la Xarxa d’espionatge d’Escorza.

Tots aquests milions sembla ser que se’ls va fondre en els 811 dies lliure (però perseguit), no va intentar marxar a un altra país (Amèrica del Sud, Nord d’Àfrica...), ni quan estava a França ni duran els 334 dies en que va residir a Barcelona, treballant de marmolista i a la Maquinista terrestre i Marítima, fins la seva detenció.

O be Justo Bueno  tenia una capacitat de despesa superlativa o el tresor d’en Justo era inexistent... o molt minvat...

 

Cronologia de les peripècies de Justo Bueno des de la mort dels Ruano, fins la seva detenció a Barcelona.
15/7/1937	Execució dels germans Ruano i les seves companyes.
16/7/1937	Justo, Latorre i Martinez Ripoll fugen a França
18/9/1937	Justo Bueno és detingut a l’aeroport del Prat
24/11/1937	Justo delegat dels presos anarquistes de la Model davant del Sindicat Metal·lúrgic
3/1/1938	Justo Bueno, traslladat a la presó de Manresa el 2/12/38, es fuga de la presó, i marxa a Marsella on treballa al port i forma part de la xarxa d’Escorza
9/3/1939	Justo Bueno és arrestat a Aix-en-Provença per denuncia de la muller de Moreau
14/3/1940	S’executa la extradició a l’Estat Espanyol
30/7/1940	Justo Bueno és alliberat al no constar causes pendents
29/6/1941	Justo Bueno és detingut a Barcelona per els sinistres Polo i Quintela
Entre la mort dels Ruano fins la detenció a Barcelona van passar 811 dies en llibertat i 633 dies empresonat, a la Model, a Manresa, a França i a Madrid.

 

1938, les activitats de Justo a França.

 

Des de la seva fuga de la presó de Manresa el gener de 1938, fins la seva detenció i posterior extradició a Espanya, van passar 430 dies, durant els que poc es sap de cert sobre las seves activitats. Es sap segur que en el moment de la seva detenció treballava al port de Marsella.

Abans d’aquesta data hi ha indicis fiables de que va actuar com agent de les xarxes d’Escorza a l’exterior, activitat que casa poc amb la de vividor a costa del “tresor” tan estesa entre les publicacions, sobretot les del camp catalanista, però també en les de “l’organització” anarcosindicalista. Aquí trobem en Bueno convertit en una mena de sicari dedicat a perseguir “ex-cenetistes” a l’exterior, ja sigui Ortiz i Ascaso o, segons es diu, alguns ex-membres de l’Oficina Jurídica de l'Audiència de Barcelona.

De tot aquell temps el més conegut és l’intent d’enverinament d’Antonio Ortiz i Joaquim Ascaso perseguits sense evidències fortes per la CNT.

Si ja és estranya i incerta l’activitat d’en Justo aquell temps, l’enverinament dels dos dirigents anarquistes és encara més estranya, les dosis de verí eren massa baixes (malgrat que els “agents” tenien suficient arsènic com per matar a més de dues persones), de fet sols van haver d’estar hospitalitats uns dies, hi ha qui diu que la dosi va ser deliberadament baixa per dubtes entre els “frustrats assassins” sobre la  justícia, o potser, la utilitat de matar a l’Antonio o al Joaquin. De tota manera s’arriscaven a les ires de la fracció de la organització que havia decidit la mort d’Antonio i Joaquin.

En les memòries i justificacions de tots aquells que varen abandonar als perseguits, empresonats o assasinats desprès del maig de 1937, o dels qui, en darrer terme van decidir la mort d’Ortiz i Ascaso o d’altres, en Justo ocupa un paper molt útil, el paper del “pringat”, el paper del cap de turc en el que es pot descarregar tota la merda.

 

Detenció i judici.

 

Justo Bueno va ser extradit a Espanya el 14/3/1940 i va ser alliberat per no estar reclamat el 30/7/1940. Aquest alliberament és un dels motius per denigrar a Justo, però, en el desgavell de la “victòria” van haver moltes situacions semblants que, donada la suposada bondat dels perseguits, no s’ha escrutat amb una intensitat semblant.

Justo Bueno es trasllada a Barcelona i treballa en diferents feines, ni viu sense treballar, ni intenta marxar fora de l'Estat, un altra argument que contradiu el tema del tresor saquejat.

El 3/7/1941 Justo es reconegut per els policies de la Brigada Polític Social franquista, Pedro Polo i Eduardo Quintela (deixebles policials de Miquel Badia i reconeguts torturadors franquistes) i és detingut a les Rambles de Barcelona. Fins i tot Josep Benet, que no sols no empatitza gens amb Justo, sinó que demostra un odi cert, segurament derivat de la seva militància a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, reconeix que Justo Bueno va ser brutalment torturat desprès de la seva detenció (en Benet diu que el van sotmetre a un "interrogatori molt dur»), cosa que no el fa dubtar de les "confessions” obtingudes.

En el procés que segueix Justo Bueno es defensa situant totes les seves activitats en la "adhesió al règim", en una persona enfrontat a la pena de mort és difícil que algú que te tot perdut no s’agafi a les opcions més desesperades ... a més en les seves declaracions implica sobretot a persones ja mortes, fugides o sentenciades.

Caldria revisar els expedient dels judicis de molts d'alguns que són considerats  "prohoms" i veure com (legítimament) intentaven fugir de les represàlies franquistes, per poder considerar que els intents de Justo Bueno per escapar al seu destí de pena de mort fossin res excepcional.

A tall d’exemple de que, mirat amb mala fe, es pot sospitar de qualsevol, el tenim en el cas de Rafael Tasis, un dirigent d’Acció Catalana Republicana que va ser, entre juliol de 1937 i juny de 1938, Director General de Presons de la Generalitat. Curiosament durant la seva direcció, en Justo està detingut a la model i era delegat dels presos del Sindicat del Metall de la CNT.

Entre abril i maig de 1938 son lliurats, des de les presons de la Generalitat, més de 1.500 presos (tots barrejats, fatxes, capellans, comuns i revolucionaris) als camps de treball gestionats per el “Sevicio de Información Militar”, el SIM, controlat per el PCE/PSUC, sobretot al camp numero 3 als Omells de na Gaia. En aquest camp es van cometre tota mena d’atrocitats, just al començament es va afusellar a tot un grup de treball (15 homes) per la fuga de dos d’ells, també es van eliminar els presos amb malalties que els impedien rendir en el treball, no hi ha dades del nombre de morts per execució, gana, extenuació en aquest “camp de treball” que va importar els mètodes del Gulag i va ser un precursor dels camps nazis.

Malgrat això Rafael Tasis va tornar el 1948 i no va ser represaliat, no va patir cap mena d’empresonament, va poder posar-se al front de la llibreria i impremta familiar i ser una de les persones rellevants de la “resistència cultural” catalana, començant a publicar ja als anys 50. Contrasta això amb el tractament donat als seus subordinats, els carcellers i directors de presons, molts van ser executats i d’altres van patir llargs anys de presó.

Mal mirat, el periple d’en Tasis, és més xocant que els mesos d’endarreriment del sumari d’en Bueno... i malgrat tot es dona confiança a qui va lliurar 1.500 persones que estaven al seu càrrec a la NKVD estalinista...

 

El consell de guerra:

 

En el judici Justo Bueno va seguir amb la línia de defensa de declarar-se antimarxista i antinacionalista, és segurament una part molt fosca, on insisteix en el seu anticomunisme i anticatalanisme.

Es jutjava simultàniament a Luis Latorre un altra militant anarquista acusat d’altres temes, el consell va començar el 14 de juliol de 1943 i el 17 d’agost s’inicia el sumaríssim, condemnat a mort el 10 de gener  de 1944 es donà el “enterado” i el 10 de febrer en Justo Bueno és executat, en Luis Latorre també va ser condemnat a mort, però finalment van conmutar la pena per llargs anys de presó.

Fins i tot en una carta al jutge parla dels seus contactes amb dos caporals de la Guardia Urbana (Costa i Quintana, sense noms ni segon cognom) suposats integrants d’una xarxa falangista. Malgrat les influències que l’hi atribueix Josep Benet (del seu llibre beuen en exclusiva les publicacions posteriors) no apareix cap mena d’aval de persona ni molt ni poc important, tampoc apareixen els misteriosos Costa i Quintana, sols hi ha les declaracions de Caridad, les de les famílies dels detinguts de Pina d’Ebre i la confessió obtinguda sota tortura davant d’en Polo i en Quintela.

 

La execució de la sentència:

 

Els diversos testimonis, inclòs el de Josep Planchart, militant de l’Estat Català, que citem més amunt en l’apartat “Justo Bueno, la persona” ens diuen que en justo va mantenir el tipus durant l’espera de l’execució.

En Luis Latorre que el va acompanyar a la Capella explica que hi havia un altra condemnat a mort, Miquel Arenas, membre d’Estat Català, que quan Justo va ser condemnat a mort no va poder assistir a la celebració amb cigars dels altres presos d’EC. Justo Bueno n’hi va oferir un, segons conta Abel Paz, a Miquel li tremolaven tant les mans que en Justo va haver d’encendre-li el cigar.

Una darrera mesquinesa va ser la de la monja encarregada de la Capella dels condemnats a mort, una mala bèstia coneguda com Sor Josefa. La monja va dir a la companya d’en Justo, Flora, que aquest havia mort reconciliat amb Deu i confessat. Com que els que morien així els seus familiars els podien veure per darrera vegada i enterrar-los, Flora va córrer cap els jutjats per reclamar el cos, trobant-se que tot era una mentida i que en Justo havia sigut enterrat a la fosa comú (irreconciliable amb Deu), en paraules dels funcionaris “habia muerto como un perro”.

 

Qui era finalment en Justo Bueno?:

 

Justo Bueno, el militant sindical del metall? El membre del grups d’acció que recolzaven vagues i aportaven recursos econòmics pels presos?, el milicià al front d’Aragó?, un dubtós actor a la rereguarda?, un sicari?... Una personalitat d’extrems, generós, arrogant, violent...

Potser afectat per la pèrdua d’un somni, quan la organització entra al govern i a les institucions,  accepta la militarització, calla davant la repressió estalinista... cedeix la revolució social a canvi de no res. Ara mateix és impossible saber-ho, en Justo no ha deixat memòria, no va escriure res, sols les seves declaracions davant del tribunal, els seus companys més pròxims van morir durant la guerra i el franquisme, la única versió estesa és la que es basa en el procés i en algunes memòries sospitosament exculpatòries...

Justo Bueno, amb les seves llums i les seves ombres forma part de la història del moviment anarquista a Catalunya i l’estat, podem acceptar a Justo, o no. Igual que podem acceptar o no a tots aquells que amb encert o no, amb brutalitat o no, van tractar d’impulsar una revolució extraordinària i canviar unes relacions de poder opressives que ja duraven segles.

 

Per més info:

 

A la Xarxa de Biblioteques podem trovar aquests llibres, la majoria d’ells son academics i amb un biaix contrari a l’anarquisme, pero son interessants.

 

“Domènec Latorre, afusellat per catalanista” , autor Josep Benet

Barcelona : Edicions 62, 2003.

 

“Delators : la justícia de Franco” , autor Enric Canals ; pròleg de Gabriel Cardona

Barcelona : L'Esfera dels Llibres, 2007

 

“Crisis económica y agitación social en Cataluña de 1930 a 1936” , autor Alberto Balcells; Barcelona : Instituto Católico de Estudios Sociales de Barcelona ; Esplugues de Llobregat : Ariel, cop. 1971

 

“El Eco de los pasos”, autor Juan Garcia Oliver; París : Ruedo Ibérico, 1978

 

“Ortiz : general sin dios ni amo” , autor José Manuel Márquez Rodríguez, Juan José Gallardo Romero ; Barcelona : Hacer, DL 1999

 

“Miquel Badia : vida i mort d'un líder separatista” , autor Fermí Rubiralta; [Barcelona] : Fundació Josep Irla, 2011.

 

En un altra ordre de coses i més des de el camp llibertari tenim els documents que segueixen:

 

“LES FILS DE LA NUIT, Souvenirs de la guerre d’Espagne( juillet 1936 – février 1939)” https://cras31.info/IMG/pdf/filsdelanuit.pdf  .

 

“Los incontrolados” d’Agustí Guillamon, https://serhistorico.net/2018/09/18/los-incontrolados-agustin-guillamon/ .

“Diccionari militant: Bueno, Justo (1907-1944)” d’Agustí Guillamon, https://cgtcatalunya.cat/diccionari-militant-bueno-justo-1907-1944/ .