Text publicat al num zero (abril de 2021) de la revista AGRACIA de l'Ateneu Llibertari de Gràcia
Hem estat més d’un any (des de el 14/3/20), que no es poc, en estat d’emergència. No volem entrat en temes tècnics, epidemiològics o immunològics, de tota manera darrerament han sorgit especialistes en aquests temes sota cada pedra. Tampoc volem entrar en el que els medis del sistema anomenen conspiranoies i negacionismes (qualificatius profundament desqualificadors i instrumentalitzats per fer callar qualsevol dissidència, fundada o no).
Tampoc entrem aquí en temes estretament connexos, com el desmantellament i mercantilitzacio privativa de la sanitat pública o els efectes devastadors sobre els treballadors, especialment els més vulnerables, son temes importants, però que han estat tractats i combatuts extensament per diverses organitzacions, especialment sindicals.
Ens volem centrar en l’impacte que han tingut totes les mesures dels governs de l’estat i de Catalunya com impulsores i fomentadores de la repressió i el control social.
NI NEGACIONISTES NI ACCEPTACIONISTES.
Sota l’aparença del «be comú» i de la “protecció de la ciutadania” ens han anat imposant tot un seguit de restriccions de perfil variable segons cada moment (gossos si, nens no, estancs si, perruqueries no) , les prohibicions han anat variant d’abast segons els interessos del govern, dels empresaris, interessos electorals... etc. El que, curiosament, ha estat invariable al llarg del temps, és que tota la bateria de mesures i precaucions no son necessàries en el transport en el trajecte al treball, o per anar a consumir.
El darrer toc de queda fins el de 2020/2021, va ser el decretat per el General Milans del Bosc el 23F, el 2010 es va declarar un estat d’alarma per trencar la vaga dels controladors aeris, el 1975 es va declarar el darrer estat d’excepció (més restrictiu que el d’emergència) netament franquista, encara que Adolfo Suarez, el 1977 en va decretar un d’encobert.
Amb els decrets d’emergència s’ha ampliat l’abast de la «llei mordassa» i de la llei de seguretat ciutadana, les lleis que el govern actual (PSOE i Podemos) va prometre modificar o derogar. Sense el suport d’aquestes lleis els centenars d’abusos policials, maltractaments, detencions, intimidacions... no haurien tingut cobertura legal. Cobertura legal relativament útil, ja que el mateix ambient creat per el toc de queda els facilita, buidant els carrers de testimonis incòmodes i deixant sols els policies de balcó com auxiliars cridaners... malgrat les traves legals i la manca de dades fiables, la quantitat d’imatges captades individualment per la gent, arriscant-se a ser sancionats, ens donen una idea del seu abast real.
La por, motor de les mesures anti-COVID.
No ens referim a la por natural i comprensible de les persones vulnerables i les seves persones properes, sinó a una por més profunda. Especialment a partir de que una corrua de epidemio-tecnòcrates amb gran ressò mediàtic i institucional, l’Oriol Mitjà, en Tomás Pueyo o Thomas Ferguson... ens estiguin amenaçant amb 40 milions de morts per abans de l’estiu de 2020, com les repetides profecies de la fi del mon dels Testimonis de Jehovà, el no compliment de la profecia no afecta a la fe dels creients i aquests epidemiòlegs continuen insistint en les seves previsions.
Hi ha, però, una altra por, per dir-ho d’alguna manera una por de primera, la por profunda que han començat a sentir un sector de la població benestant, benestants però no forçosament ricatxos un ventall ampli que va de la pensió màxima a molts milers d’euros, de mitjana edat, ben instal·lats econòmicament, amb la vida (sou, pensió, pis, reconeixement) «solucionada», votants de partits d’ordre (JxC, ERC, PSC...), cotitzants de sindicats i associacions ciutadanes... malgrat l’amplitud de la definició queda totalment fora una part molt important, la majoria dels joves, moltes dones, els mileuristes de totes les edats, els «treballadors pobres», sense papers... i tota la gent fora del sistema.
Els havien promès el risc zero, la seguretat absoluta... la immortalitat no, aquesta sols s’havia promés als més ricatxos, i ara es troben que res era cert i que hi ha una amenaça invisible que acaba amb totes les seves seguretats. De la por a l’adhesió total a les restriccions hi ha sols un pas, un emporuguit pas, aquesta adhesió a la llarga pot anar contra els seus interessos.
Es en aquesta franja de la població on arrela el «policia de balcó», just al començar l’estat d’emergència la Guardia Urbana de Barcelona va rebre en un sol dia (17/3/20, tres dies després del decret) 1.865 denúncies veïnals. Les denuncies de veïns es van multiplicar durant les festes de nadal, denuncies de celebracions, dinar i sopars «fora de llei», la mateixa policia (la de veritat) va reconèixer que la majoria de les denúncies no tenien cap fonament, es basaven en la por o en la mala fe.
Les «autoritats sanitàries» actuant com força d’ocupació.
Les mesures COVID (les limitacions a la mobilitat en espai i en el temps) han facilitat tot un seguit de mesures punitives que, sobretot en les franges horàries restringides, ens acosten a un estat policial, el 2020 es van aixecar a tot l’estat més de 2.000.000 de denúncies, i el nombre a seguit creixent al llarg de 2021, a Catalunya entre els mossos i els municipals passen de les 200.000, de les detencions no hi ha notícia de moment, dels abusos i maltractaments naturalment no hi han dades n’hi hauran.
Una altra tema és la militarització sanitària, el mateix decret d’Alarma (RD 463/20) dona caràcter «d’agent de l’autoritat» en l’exercici de les funcions que els dona el decret, la desobediència passa a ser susceptible de condemna penal, de fet la «autoritat militar» ja defineix la seva actuació en l’emergència com a guerra... guerra contra un «enemic intern».
L’exercit va desplegar 8.000 efectius en 27 ciutats i molts pobles, en funcions perfectament assumibles (per un cost menor) per estructures civils, de fet la seva presència ha estat sovint rebutjada, per exemple mitjançant cassolades a moltes poblacions, com Sabadell i Pamplona.
El control tecnològic:
Les mesures COVID han servit també per estendre les mesures de control social tecnològic. Coses que fa mesos una bona part de «escenari llibertari» considerava una anada d’olla, han passat a ser una realitat.
Els operadors telefònics han facilitat a l’estat les dades de posicionament dels telèfons de tots els usuaris durant un període i amb uns resultats que no son «massa públics», les dues empreses que tenen la immensa majoria dels sistemes operatius Apple i Android han instal·lat, sense demanar autorització, una aplicació (Asistencia COVID-19) bàsica per el rastreig de contactes mitjançant Bluetooth.
El control tecnològic arriba a instàncies quotidianes, ara mateix, al mercat de Gràcia (i a molts altres mercats municipals), hi ha instal·lades, des d’abans de l'emergència, nombroses càmeres de videovigilància (sense senyalitzar, per tant irregulars i potser il·legals), ara han completat el sistema amb software per mesurar l’aforament, un pas més en el control. Nombrosos edificis públics i privats disposen ara de càmeres de videovigilància termogràfiques per registrar la temperatura dels vigilats, com la Diputació de Barcelona que ha adquirit 11 equips termogràfics per les seves instal·lacions, aquests sistemes de control emmagatzemen dades sanitàries d’una manera genèrica.
El classisme de les mesures COVID.
El conjunt de la mesures és profundament classista en tots els seus aspectes.
El teletreball no és opció per la majoria de la franja de treballadors menys qualificats, en el cas dels que si poden (entre els menys qualificats, sobretot administratius) el teletreball ha acabat essent una gàbia domèstica de sobreexplotació comparant-la amb la presencial.
Els confinaments també son instruments classistes. El confinament total te un impacte menor segons la qualitat de l’habitatge, superfície, llum natural, patis o terrasses... i els equipament (sobretot informàtics i electrodomèstics) i això està directament connectat amb la classe social.
Els confinaments municipals estan agreujats en els municipis amb major densitat, amb habitatges de superfície menor, menys zones verdes o més allunyats d’espais naturals, que, casi sempre, son aquells que tenen menys rendes, una cosa semblant passa amb els equipaments disponibles en el municipi.
En ciutats mitjanes o grans, on hi ha «segregació» per barris, els que tenen una renda menor tenen habitatges més petits (menys metres per habitant) i menys zones verdes i espais que facin mes fàcil el confinament.
La Generalitat ha donat puntualment altres matisacions de les mesures en el mateix sentit, especialment escandalosa (al mateix nivell que el confinament per barris de l’Ayuso, encara que no ha aixecat tanta indignació) és la normativa que permetia, durant les festes de nadal, la mobilitat en tot Catalunya si es disposava d’una segona residència o una reserva en un hotel.
La fòbia als joves i als nens.
Les mesures contra la COVID i els efectes de la pandèmia han desvetllat una cosa que no es sospitava, la fòbia que un sector ampli d’una societat cada cop més envellida te per els joves i els nens, son dos sectors separats i amb un «tractament fòbic» diferent.
Els joves son vistos com els vectors de la infecció per la seva promiscuïtat social (un prejudici proper a l’estigma de promiscuïtat sexual del temps de la SIDA), així han estat un dels principals objectius dels «polis de balco». Durant l’estiu de 2020, de juliol a agost les trucades de denuncia ciutadana per consum d’alcohol a la via publica van passar de 131 el 2019 a 847 el 2020 (un increment del 646%), les denuncies per l’ús de l’espai públic van passar de 1.551 a 1.859 (un increment del 20%).
El ciutadanisme xibato va a remolc de la normativa de la Generalitat, així, per exemple el toc de queda va començar a finals d’octubre, aquell més van haver 886 trucades de denuncia i el novembre 5.148 (una burrada per cent més, un 580%).
El discurs «antijoves» ha calat profundament, al menys en alguns sectors dels mitjans de comunicació, així davant de la mani del 16/2/21 feien el retret de «centenars de joves sense acomplir les mesures de seguretat»... desprès els retrets demagògics van trobar temes més «incendiaris», sembla que ningú planteja el fet de que un any d’alarma, que s’ha acarnissat en els més joves, que l’atur juvenil ha pujat a nivells altíssims no te cap importància, el que és important és l’acompliment de les normes de «seguretat».
No es d’estranyar aquesta fòbia quan una responsable de Salut de la Generalitat parlava del «petó de la mort» que feien el joves desobedients a les seves avies, és difícil formular un retret més repugnant!!.
Les nenes i els nens han estat un col·lectiu molt maltractat durant la emergència, han estat confinats estrictament per una pila de setmanes, han sofert una paranoia securista als parcs i casals d’estiu (els que han tingut accés a ells), per no parlar del tancament d’esplais i activitats extraescolars durant el curs...
Hi ha un biaix fortament classista en com han resolt el tema escolar, malgrat no haver cap mena de proba els nens han estat estigmatitzats com infectadors, i s’han extremat les mesures de control a l’espai escolar.
Al final els nens han sortint perdent, però especialment els nens de les classes mes baixes, que no disposen d’un ambient favorable ni de recursos extres d’aprenentatge, la bretxa educativa durant aquests mesos de confinaments no ha fet més que augmentar no s’entén de cap manera que molts dels sindicats del sector hagin pressionat per no iniciar aquest curs presencialment.
L’acceptació mesella de les imposicions del PROSICAT:
Havent tants motius de queixa, tants motius per protestar és sorprenent el silenci i l’acceptació mesella, sense ni una crítica, de totes les mesures “anti-COVID”.
A l’inici del toc de queda l’Esquerra Independentista va fer una convocatòria (amb presses) en contra, els actes més remarcables van ser el 26/10 a Barcelona, a la Plaça de Sant Jaume i a Vilafranca, segurament no va haver massa acord posterior perquè no se’n van convocar més.
Hi han hagut algunes convocatòries anònimes o per plataformes desdibuixades i les dels sectors afectats (sobretot l’hostaler) la crítica es centrava en les pèrdues econòmiques i en la demanda de subvencions.
A part d’això hi han agut convocatòries des del sector llibertari, dues bicicletades, Sant Andreu del Palomar (30/10) i a Vallcarca (13/11), un cercaviles al Carmel (8/11) i sobretot una nombrosa manifestació a Sant Andreu (1/11) de més de 400 persones amb el lema “no son mesures sanitàries son mesures de control social”
A Gràcia es van convocar 5 cassolades els divendres 6, 13, 20 i 27 de novembre i el 4 de desembre (la del 27 de novembre es va haver de suspendre per les pluges del Gloria), amb els lemes “tot prohibit menys anar a treballar”, “Ni negacionistes ni submisos, la pitjor pandèmia la por i la obediència” denunciant el control social i el classisme de les mesures del PROSICAT, als textos que es van fer per cada concentració també es denunciaven els acomiadaments, els desnonaments, els internaments als CIES, l’augment de la violència contra dones, nens nenes i gent gran i més coses... (es pot consultar tot el material textos i gràfics a https://malclima.blackblogs.org/ ), l’assistència es va anar incrementant al llarg de les setmanes, però amb el relaxament de les mesures que va haver a principis de desembre i el cansament del model de protesta va fer que es suspenguessin les cassolades, a més de notar-se cada cop més la presència de policies de balcó en versió carrer i dels inefables Mosos. A partir d’aquí s’han portat a terme actes en defensa dels col·lectius més afectats per les mesures covid, els presos, les persones emigrants i les diverses entre desembre i gener...
De l’esmorteiment de la lluita a Barcelona no en pot ser aliè el fet de tenir el govern municipal i el de l’estat “progressista”. De fet els votants d’Unidas Podemos, en la enquesta del PAIS sobre el tema, son els que menys han participats en protestes i els que més aproven la gestió de la pandèmia… Hi ha tota una xarxa de professionals o semiprofessionals, dependents del complex Podemos/PSC/Comuns controlant ONG’s i que maneguen Coordinadores i Plataformes de les que hi ha una forta dependència i que ens patronitzen, superar aquesta dependència hauria de ser un dels nostres principals objectius a mitjà termini.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada