4 de gener de 1888, els miners de Riotinto s'enfronten a la nocivitat capitalista

Las cabras del Quirrimí
van derechas a los Silillos
Les viene el viento de cara

se le mueren los chivillos

És una Sevillana de Valverde del Camino, en Quirrimí era un cabrer i els Silillos unes "teleres" on es calcinava mineral, Valverde és proper a Riotinto i també te activitat minera a les rodalies.

L'any 1888, el 4 de febrer es celebrava al poble de Huelva Minas de Riotinto una manifestació. S'havien reunit entre 10.000 i 14.000 persones per reclamar la eliminació de les emissions de diòxid de sofre emes per el tractament de les pirites per obtenir coure. Una companyia d'infanteria del regiment de Pavia i una dotació de la Guardia Civil, en total uns 200 fusells van efectuar tres descàrregues contra la multitud. Mai s'ha sabut de cert el nombre de morts, segons la empresa i el govern van ser 13, segons la veu popular puja a 50 o a més de 100 segons les fonts (van ser més de 500 trets) i en total, entre morts, ferits, desapareguts (fugits o enterrats sense registrar) i acomiadats van estar afectades més de 1.000 persones.

La importància d'aquesta revolta és que la van portar a terme sobretot els miners i no els agricultors i ramaders que, des de el punt de vista econòmic, eren els més afectats. Al contrari d'altres conflictes ambientals on els treballadors prenen el partit per la empresa (el partit del salari),com per exemple, recentment, el cas de la mina de potassa de Súria, o fa un temps la Central Nuclear de Santa Maria de Garoña... o el cas dels miners del carbó manipulats per la oligarquia minera.
Malgrat ser un dels primers grans conflictes contra la contaminació industrial a l’Estat i que la Cia. Riotinto va ser en el passat, és ara mateix i serà en el futur una empresa d’anorreament de la terra, no sovintegen els records analítics dels fets. Malgrat tot, encara que hi ha moltes llacunes en el que ha arribat fins nosaltres, podem fer un record d'empatia afectiva vers tots aquells que van arriscar (i perdre) tot el que tenien, inclosa la vida, en defensa de la terra... en defensa de la seva vida.

SOROLL I CIVILITZACIÓ

Fa unes nits els mossos d’esquadra van utilitzar pels carrers del casc antic de Barcelona una arma relativament nova, de fet no hi ha noticies del seu us a Europa, el LRAD o emissor de soroll d’alta freqüència a alt volum, sembla que amb èxit... http://disopress.com/media.details.php?mediaID=NzAyNTEzMWU2ZjI5Nzc. 

LA CIVILITZACIÓ ÉS SOROLL.

Si hi ha algun paràmetre físic que defineixi la civilització aquest és el SOROLL. En un mon salvatge el soroll ambiental rarament superaria el 30/35 decibels (dB=decibel, dBA decibel ponderat per la oïda humana), de fet en un ambient de camp amb ocells cantant no es supera els 10dBA i la remo del vent entre les fulles dels arbres els 20dBA, un grup de nens especialment escandalosos jugant no superen (puntualment) els 50dBA. Així que el mon, el mon actiu, és silenciós, d'on surt doncs el soroll?. EL SOROLL PROCEDEIX EN SA MAJOR PART DE LA CIVILITZACIÓ.

La civilització produeix dos tipus de soroll, un és un residu de la seva activitat i l'altre forma part dels seus mecanismes de dominació directa.

El soroll com residu és el que genera el transit (el trànsit és el major focus, amb un 86% de la exposició) de vehicles a motor , trens, avions... en menor percentatge tenim la industria (el 10%) i desprès la resta de focus, obres públiques, oci, domèstics.

El soroll es produeix doncs, en sa major part, per la ineficiència energètica de les màquines, en el seu funcionament dissipen una part de la energia que consumeixen en forma de vibracions, aquest soroll és un efecte indesitjat del progrés i, encara que se'l considera un mal menor, es treballa molt per reduir-lo (per interès econòmic, és clar). Per reduir-lo els "nous" vehicles elèctrics son "tan silenciosos"  que son un perill per els peatons i els altres conductors, fins el punt que s'està pensant en dotar-los d'algun tipus de so "de fàbrica".

Un ambient de 50dBA diurn és ja molest, als 55 la molèstia ja és forta, els nivells nocturns han de ser 10dBA més baixos (40, 45).

Tot això dins l'espectre humanament audible, queden fora els infrasons i els ultrasons amb efectes diversos i no massa estudiats.

LA NOCIVITAT DIFUSA

Quan es parla de nocivitat sembla que ens referim només a punts d’emissió de contaminants, d’indústries verinoses o dels aliments transgènics, però la realitat és molt diferent hi ha una nocivitat que, amb una major o menor densitat, està present en tota la superfície del globus, i com que no fa fum, ni aigües brutes i els seus danys no semblen tan evidents i immediats no li donem la importància que te.

Aquesta nocivitat s’estén a través de tot l'entramat de xarxes tecnològiques i socials de dominació i només determinades zones aïllades resten relativament fora. En aquest aspecte la frontera entre el que és urbà i el que és rural es fa difusa i en molts llocs desapareix.

Les xarxes de proveïment d'aigua potable (aigua clorada i mercatilitzada) arriba a casi tot arreu, així com la recollida de residus, la distribució d’energia elèctrica, del gas, la xarxa viària, els sistemes de transport de bens i aliments, la distribució de correu, internet, la radio, la TV, la telefonia mòbil abasta el 90 per cent del territori (i les antenes base de zones poc poblades emeten a una major potència), hi ha moltes xarxes wifi que cobreixen amplies comarques rurals...

En general som poc conscients dels perjudicis que ens ocasionen, que van des de els efectes del clor de l’aigua fins els camps elèctrics de les línies d’alta tensió. Aquí volem però parlar d’una xarxa (o subxarxa) concreta, la lligada a les TIC: la nocivitat de la web.

RESISTÈNCIA OBRERA AL TREBALL INDUSTRIAL I A LA MÀQUINA.

El dia 2 de gener es celebrava la festivitat d’un sant fictici (fora del santoral de la Mare Església), era la de Sant Macari Aventí, que segons la tradició era fideuer i inventor del macarrons (que es diuen maca-rrons en honor a maca-ri) i el que és més important era el patró de la mandra i es celebrava no anant a treballar i descansant tot el dia.

En els inicis de la industrialització, quan s’imposa el treball en fàbriques tancades (horaris, calendaris, maquinització, disciplina....) els obrers de tot el mon es resistiren amb totes les forces, des de la celebració del Sant Macari, a la santificació del Sant Dilluns, al sabotatge de baixa intensitat o, fins i tot, l’incendi i destrucció de les fàbriques i les màquines.

Ara que estem als inicis d’una nova revolució en la producció (no se si anomenar-la industrial), hem de començar a pensar quines conseqüències podrà tenir sobre les nostres vides la implantació massiva de les nanotecnologies, de la biologia sintètica, de la impressió 3D... etc. Podem mirar-nos en aquells treballadors insurrectes (o si més no mandrosos) i aprendre dels seus encerts i dels seus errors.

Santa Mandra Gloriosa,
guardeu-nos de treballar,
que tinc un os a l'esquena
que no el puc pas doblegar.
El dilluns no n’és pas dia,
el dimarts per descansar,
el dimecres, per anar fora,
el dijous per reposar,
el divendres passem comptes
pel dissabte anar a cobrar.
El diumenge, no cal dir-ho,
no és dia de treballar.
Santa Mandra gloriosa
guardeu-nos de treballar

Pots descarregar-te el fulletò "resistència obrera al treball industrial i a la màquina" Resistència al treball industrial"