LA NOCIVITAT DIFUSA

Quan es parla de nocivitat sembla que ens referim només a punts d’emissió de contaminants, d’indústries verinoses o dels aliments transgènics, però la realitat és molt diferent hi ha una nocivitat que, amb una major o menor densitat, està present en tota la superfície del globus, i com que no fa fum, ni aigües brutes i els seus danys no semblen tan evidents i immediats no li donem la importància que te.

Aquesta nocivitat s’estén a través de tot l'entramat de xarxes tecnològiques i socials de dominació i només determinades zones aïllades resten relativament fora. En aquest aspecte la frontera entre el que és urbà i el que és rural es fa difusa i en molts llocs desapareix.

Les xarxes de proveïment d'aigua potable (aigua clorada i mercatilitzada) arriba a casi tot arreu, així com la recollida de residus, la distribució d’energia elèctrica, del gas, la xarxa viària, els sistemes de transport de bens i aliments, la distribució de correu, internet, la radio, la TV, la telefonia mòbil abasta el 90 per cent del territori (i les antenes base de zones poc poblades emeten a una major potència), hi ha moltes xarxes wifi que cobreixen amplies comarques rurals...

En general som poc conscients dels perjudicis que ens ocasionen, que van des de els efectes del clor de l’aigua fins els camps elèctrics de les línies d’alta tensió. Aquí volem però parlar d’una xarxa (o subxarxa) concreta, la lligada a les TIC: la nocivitat de la web.

Aquesta nocivitat te dos aspectes concrets, un més físic/biològic, la electropol·lució de les diferents radiacions, la energia que consumeix, els efectes de la seva fabricació i dels seus residus. L'altre no és tan material però és igual de nociu, la informació que s'acumula en mans de les corporacions i estats que fa del control social de temps passats un joc de nens i que, en un futur cada cop més proper, adquirirà una presència asfixiant en tots els àmbits de la vida.

Les tecnologies de l'informació i les comunicacions (les TIC) estàn apunt de donar un salt, segurament més quantitatiu que qualitatiu, però que canviarà la manera de viure, de produir (treballar), l’oci... i de dissentir i oposar-se al seu model de mon. Aquest canvi va molt lligat al tema de les smart cities (+ info aquí), de l'internet de les coses (+ info aquí) i de realitat “augmentada” (realitat amb publicitat personalitzada). El nucli d'aquest canvi serà la procedència de la informació recol·lectada, a partir d’ara una gran part no procedirà d'un emissor humà, sinó de màquines emissores (sensors, aparells... ). Actualment menys d'un 15% de la informació procedeix de màquines, en els propers anys (fins el 2020) pujarà al 40%... es parla de 100.000 milions d'aparells connectats.

En resum, bastir la enorme i nociva xarxa de control suposarà:

-Electropol·lució.

-Consum d'energia, contaminació d'aigua i generació de residus (cicle de vida).

-Acumulació de dades i control social.

ELECTROPOL·LUCIÓ:

Vivim rodejats de radiacions electromagnètiques, unes d’origen natural, però la majoria d’origen artificial, derivades de diferents activitats humanes, a tota aquestes radiacions artificials se les anomena electropol·lució i els seus efectes sobre la vida estan en discussió. Aquest debat està fortament mediatitzat pel lobby de les industries de telecomunicacions i alguns altres sectors.

Estem assistint a una proliferació, tan a ciutat com al camp, de les infrastructures de comunicacions sense cables, antenes de les estacions base GSM, DCS i LMDS, dipols repetidors, microantenes, picoantenes, radio enllaços, diferents tipus de repetidors o els sistemes WiFi i bluethoot. Tot això al servei d’una corrua de trastos electrònics cada cop més extensa (samrt telefons de tot tipus, tablets, alguns sensors urbans i industrials...)  i que sembla que en els propers anys serà encara més nombrosa (google glass, internet de les coses...).

A més dels dispositius de comunicació sense fils també electropolucionen el nostre ambient els forns de microones, els ratolins inalambrics, repetidors de TV i radio, radars, satèl·lits de geoposicionament, línies elèctriques...

Aquestes radiacions són relativament de baixa energia i no son ionitzants, es suposa que la seva interacció amb els éssers vius és solament l’augment de la temperatura.

Tota la normativa de seguretat internacional estableix límits molt baixos, malgrat que s’han detectat efectes a nivells summament baixos de radiació, canvis en l’activitat elèctrica del cervell o en el matabolisme de la glucosa. No hi ha estudis de llarga durada, entre d’altres coses perquè és una tecnologia relativament nova i les dades epidemiològiques son discutibles.

Malgrat tot l’Agència Internacional d’Investigació sobre el cancer (IARC, http://www.iarc.fr)) un organisme depenent de la OMS ha classificat els camps electromagnètics de la radiofreqüència com possible carcinògen per els éssers humans (grup 2B +info ) basant-se en un major risc d’aparició del glioma (un tipus de càncer cerebral maligne).

En els treballs que han generat aquesta classificació s’han estudiat les radiacions de radars i microones, senyals de radio, de TV i sobretot de telèfons cel·lulars. El cas dels telèfons es va considerar molt important per el gran nombre d’usuaris i que estan molt estesos entre nens cada cop més joves. La IARC, que no te cap poder executiu, recomana limitar l’ús de la telefonia mòbil i allunyar-los el màxim del cervell.

A més de la carcionogenitat hi ha, la poc estudiada i menys reconeguda, electrosensibilitat. La electrosensibilitat és un fenomen (no està reconeguda com malaltia) causat per la exposició continuada a camps electromagnètics, que provoca símptomes com vòmits, mal de cap, mareigs, depressió, irritabilitat i pèrdua de memòria a curt termini.

 Alguns experts creuen que els afectats tenen el sistema inmunològic dèbil o que hi ha persones més sensibles els camps electromagnètics que altres. A Suècia, on està reconeguda, les persones que pateixen electrosensibilitat han passat de ser el 0,63% de la població l’any 1995, al 9% el 2004, a Àustria el percentatge a pujat del 1,5 en el 1995 a 13,3 el 2003.

Per fer-nos una idea del que suposa la radiació d'un telèfon mòbil podem fer uns càlculs senzills. Considerem un aparell emetent a una potència mitjana de 1W, com que emet en totes les direccions, cap el cap s'emet 0,5W, considerem que una persona utilitza l'aparell durant 3 hores cada dia, al llarg de l'any l'haurà fet servir un total de  1.095 hores, per tant la energia irradiada serà de 547,5Wh.

Per definició 1Wh és la energia necessària per aixecar una massa de 100kg fins una alçada de 3,67m. Per tant amb els 547,5Wh irradiats podríem aixecar una massa de 54,75 tones a l'alçada de 3,67m (que no és poc). O també podria ser la energia potencial de la massa de 100kg suspesa a una alçada de 2Km.... !!!

EL CONSUM DE MATERIA I ENERGIA I LA GENERACIÓ DE RESIDUS. 

La ubiqüitat dels petits artefactes electrònics és cada cop més gran, anem vers un entorn de “intel·ligència ambiental”, que consisteix en un entorn en el que les persones estan rodejades per interfaces intuïtives intel·ligents, incorporades a tot tipus d’objectes. Seria un pas més enllà de la domòtica i està molt relacionada amb la computació ubiqua, sensible i la intel·ligència artificial. En resum un entorn en que els objectes i les persones estarien farcides de sensors, de dispositius RFID, de processadors i memòries ... en fi, de microxips. No és una perspectiva a molt llarg termini, de fet ja hi ha ofertes empresarials d’instal·lacions domòtiques, de control de l’enllumenat, de telemarketing i esdeveniments professionals força importants sobre el tema.

Hi ha una tendència a considerar l’electrònica -i concretament la microelectrònica- com tecnologies netes, poc contaminants. Fins i tot una escola de l’economia neoliberal parla de la “desmaterialització” de la producció, així el World Business Council for Sustainable Development (WBCSD) en un document sobre ecoeficiència la defineix com “formes de substituir fluxos de matèria per fluxos de coneixement (...) i comercialitzar productes adaptats a les necessitats dels clients”. Aquesta pretensió de que el coneixement substitueix a la matèria en el mon de les TIC sols es fonamenta sobre interessos i ideologies, però la realitat és ben diferent.

Aquesta visió és deguda a que tan per els usuaris comuns, com per molts especialistes, el cicle de vida del microxip comença a les portes de les plantes de les empreses INTEL   i de AMD (els dos principals fabricants de microprocessadors) i no te en compte la resta del cicle de vida.

Estudis recents han demostrat que si es te en compte la integralitat del Cicle de Vida, des de l’obtenció de les matèries primeres fins el tractament del residu les coses son molt diferents. Fabricar un gram de microxip requereix 800 grams de combustibles fòssils, 36 grams de productes químics i 16.000 grams d’aigua; en total 17.186 grams de materials. En quant a la generació de materials secundaris ens trobem amb un escenari semblant, doncs per elaborar un gram de xip de 32Mb se’n generen 630 de materials secundaris, aquesta relació de 1 a 630 és molt alta, si ho comparem, per exemple, amb els cotxes on és de 1 a 2. La “ecoeficiència” és doncs molt baixa. Els resultats de destrucció de la terra són força alts, per exemple les aigües freàtiques del Silicon Valley (paradigma de la “netedat” de la indústria electrònica estan contaminades per metalls i compostos orgànics).

Els circuits microelectronics, al ser artefactes altament organitzats (d’entropia molt baixa) requereixen una gran quantitat d’energia i de matèria per fabricar-se. L’estudi sobre el cicle de vida dels xips es va efectuar quan els processadors es movien als voltants dels 125 milions de transistors i en una escala per sobre dels 90 nanòmetres (nm), enguany els processadors han seguit evolucionant i recentment s’ha arribat als 1.400 milions de transistors i els 22 nanòmetres (Intel Core Ivy Bridge) i ja apunta el procesador de 14 nanòmetres. 

El mercat de dispositius mòbils creix a gran velocitat, diverses projeccions prediuen que cap el 2017 superarà el 1.000 milions d’unitats (1 miliard, un bilió americà). A això cal afegir els sensors i dispositius per fer “intel·ligents” els objectes, es considera que una persona te relació amb entre 1.000 i 5.000 objectes (suposem que una persona del mon desenvolupat), podem doncs aventurar que el seu nombre superarà, segurament de llarg, els 1.000 miliard (bilions americans). De fet entre 2011 i 2013 s'han venut 5.774 milions d'unitats de tablets i telefons mòbils.

La vida útil d’aquests objectes és cada cop més curta, per una part per obsolescència programada (pel fabricant) i per l’altra per obsolescència social on mitjançant la “moda” o les noves prestacions es descarten equips funcionals (i que també està induïda pel fabricant). Així per exemple el dispositiu més estès, el telèfon mòbil, te una vida de sols 15 mesos a Europa, però al Japó no arriba a l’any.

Cada cop es produeix un volum més gran de residus de productes electrònics, pero el percentatge que va a reciclatge és mínim, la resta passa en gran part al medi. A Catalunya es venen unes 100.000 tones de aparells electrònics i s’en recullen menys de 2.500, sols un 2,4%.

Anem doncs vers un escenari amb uns estris nanoelectrónics de consum generalitzat i vida útil molt curta que requeriran grans quantitats d ‘energia i matèria per fabricar-los i que ens aportaran una nanoferralla o uns nanoresidus dels que, encara, no coneixem la problemàtica ni els efectes nocius sobre els ecosistemes i els organismes, incloses, naturalment, les persones...

LA PETJADA DE CARBONI DEL SECTOR TIC.

Hi ha la idea de que al emprar un aparell connectat a la xarxa sols tenim la despesa de la companyia de telecomunicacions, que a part d’això és un procés absolutament net sense “efectes col·laterals”.

Pero és una falsa impressió, el sector de les TIC te, segons el mateix sector (per tant segurament subestimat), una participació del 2% sobre les emisions de gasos d’efecte ivernacle, unes 1.430 milions de tones de CO2. Més que el sector aerospacial per exemple.

Aquests 1.430 milions de tones es reparteixen en un 40% en les necesitats energetiques dels aparells i en un 23% en els CPD (centres de processament de dades).

El consum dels CPD creix 12 vegades més rápidament que la resta de sectors (hi ha 18 milions de servidors en la actualitat) i el seu consum en electricitat és de 40.000 milions de kWh (un 2% del consum ele ctric mundial).

LA NOCIVITAT DE L’ACUMULACIÓ D’INFORMACIÓ EN MANS DE CORPORACIONS I ESTATS.

Primer de tot, cal dir que la informació certament és poder... és poder quan no és intoxicació. I hores d'ara la informació (real, vital, necessària...) te un preu, i no tothom pot pagar-lo i no tothom s’intoxica amb la mateixa quantitat.

Les grans acumulacions d'informació, la Big Data que en diuen, cotitza en borsa, i ben cert que a un preu alt. Per exemple Telefonica a creat una filial internacional per explotar-la (preservant sempre la privacitat, naturalment ;-)...), la Telefonica Dynamic Insights, que ofereix traçar el recorregut dels seus usuaris, segmentats per edats, per gènere... per veure on van, com es mouen per tal d'utilitzar aquestes dades en el marketing... només?.

Caixabanc també aposta per la BigData i ha adquirit eines i suport tècnic de la multinacional ORACLE per tractar les dades que els seus 13,7 milions de clients generen a través de les seves oficines, d'internet, de banca telefònica i dels caixer... la idea és crear models predictius i “personalitzar” les ofertes per cada client.

L’univers digital (el volum d’informació emmagatzemada) és actualment de uns 3.000 miliards de Gigabits (3 zettabits, 1 ZBit= 10²¹ bits), les projeccions pel 2020 el situen en 40ZB (5.247 GB per cada home, dona, nen o nena). D’aquests 3 zettabits actuals hi ha 0.083 ZB d’informació classificada i analitzada per tècniques de tractament “bigdata”.

És difícil fer-se càrrec del que suposa aquest volum d’informació, les analogies sovint són banals, però poden servir per fer-se una idea “volumètrica”. Així si prenem el “gadget” de moda, la iPAD mini tindrem uns 16GB de memòria i 0,72cm de gruix. Si els 3.000 miliards de GB de l’univers digital els convertíssim en iPAD’s tindríem la quantitat de 187.500 milions d’unitats. Si apilem aquest munt de artefactes un sobre l’altre tindrem una alçada de 1.350.000 Km... 4 vegades la distància a la Lluna!!, 34 voltes a la terra!!, un pes de 57,7  milions de tones en electrònica de consum.

D’aquests 3 ZB d’informació 1,48 corresponen als fitxers videovigilància (49%!!!), 0,66 al processament de dades (22%), 0,51 a serveis d’entreteniment i medis socials (17%), 0,20 a imatges i veu de consumidors/usuaris (7%) i finalment un 0,15 que corresponen sobretot a bases de dades mèdiques (5%). Hi ha pronòstics de que el sector de les bases de dades mèdiques tindrà un gran increment i el 2020 arribarà a més del 20%.

És força simptomàtic que un 49% de l’univers digital estigui dedicat a la vigilància, això vol dir que la pila de iPAD’s que correspondria a aquesta activitat seria de 92.250 milions d’unitats, amb una alçada de 664.200 km, 2 vegades a la Lluna, 17 voltes a la terra i un pes de 28 milions de tones.

Pot semblar ridícul, però nosaltres mateixos estem farcint aquest monstre a canvi d'uns suposats serveis. Per exemple, a canvi de tenir una factura electrònica dels proveïments energètics i d'aigua de casa nostra, mitjançant els famosos i ja generalitzats comptadors intel·ligents d'aigua, gas i electricitat, que van prenent dades de consum real cada minut, permetem la instal·lació d'uns controladors que permeten a qui tingui accés a les dades, saber quins son els teus hàbits higiènics (quan et dutxes... si mes no quant et dutxes amb aigua calenta) i saber quan estàs a casa segons el consum d'energia i fins i tot quan tens descomposició intestinal per un augment del consum d'aigua.

Naturalment també formen part de la bigdata els 65 milions de twets diaris, les 100 hores de vídeo pujades cada dia a youtube o els 30 PB (0,3ZB) generats per els usuaris de Faceboock.

No parlem ja de les immenses possibilitats que donen els “smartphones” per localitzar-te i per establir xarxes de relacions. O els seus possibles usos policials, de manera que cada un de nosaltres carregui amb un localitzar i un micròfon sense necessitat de que l’estat hagi de pagar per adquirir-lo, per mantenir-lo o instal·lar-lo

UN NOU PAS CAP A LA DOMESTICACIÓ I LA DOMINACIO TOTAL.

En arribar a aquest nivell de control social, quan siguem del tot transparents davant les corporacions i els estats, quan molt pocs de nosaltres escapem encara que sigui parcialment a tot això podrem dir que estarem totalment dominats i domesticats.

Per ells la dominació no és més que seguretat i llibertat, per nosaltres no és altra cosa que domesticació.

Però la domesticació modifica als subjectes, com succeeix amb la granota verda i negre de Centreamèrica que de ser un dels animals més verinosos del mon (i per tant resistent a les agressions) passa a ser un dels més indefensos en perdre la capacitat de produir les seves toxines. La domesticació produeix insatisfacció, depressió i dissort, la megamàquina de la civilització utilitza aquesta dissort com combustible, però nosaltres ens cremem a la seva caldera.

Així el consum de productes químics que simulin l’alegria i la felicitat creix cada dia més, actualment, a Espanya, entre hipnòtics i ansiolítics es consumeixen més de 10 dosis per cada 100 habitants, i entre el 205 i eo 2011 es van consumir 53 dosis d'aquestes substàncies per cada 100 habitants.

També anem cap una societat teratògena on els casos de càncer s’expandeixen en nombre, en tipologies i en virulència. Cap a una societat on noves malalties apareixen contínuament, des de la electrosensitivitat a la la sensibilitat química mùltiple, la síndrome d’Ardistil o la síndrome tòxica. A això no es aliena ni la electropol·lució ni la toxicitat i nocivitat de la fabricació, l’ús de les TIC i el tractament dels residus dels dispositius microelectrònics.

Dins d'aquest marc de nocivitat social i tecnològica no hi ha sortida possible que no sigui acabar amb la dominació i la domesticació.

Dins d'aquest marc de nocivitat social i tecnològica no hi ha sortida possible que no sigui acabar amb la dominació i la domesticació.

Per un mon lliure i salvatge.