EL CONTROL SOCIAL ENS COSTA A CADA UN 1.000€ L'ANY (com mínim)

A la pàgina del grup  Tortuga Antimilitarista (enllaç tortuga ) d'Alacant hi ha un interessantíssim article sobre el cost del militarisme i el  control social, a nivell estatal és clar, la broma ens costa uns 722€ per habitant. Els càlculs han estat fets per Tortuga i  Utopia Contagiosa y del Centre JM Delàs cara a la campanya d'objecció fiscal.

En aquesta xifra estan incloses despeses de defensa, de les diverses policies (Nacional, Guàrdia Civil, Mossos, Ertzaines...), de les presons... inclou el deute militar, crèdits extra pressupostaris...

És un càlcul molt bo pels objectius marcats... però no és la despesa total en control social, hi ha costos més enllà dels computats que caldria incloure si l'objectiu fos el d'avaluar la intensitat i extensió d'aquest control.

És una avaluació difícil, ja que inclou despeses privades (privades però que a la llarga o a la curta paguem nosaltres) i moltes d'elles són de molt difícil avaluació. A més hi ha tot un seguit de despeses públiques que caldria tenir coneixements profunds del pressupost per poder fixar-les amb precisió, per exemple, l'informe de Tortuga avalua la despesa I+D en defensa, caldrien molts coneixements per detectar despeses d'aquest tipus destinades a la justícia.

No volem renunciar però a fer-ne una avaluació, encara que quedin fora molts sectors, creiem que el gruix de la despesa queda reflectit a les xifres que segueixen, així a més dels números de Tortuga hem afegit les despeses de la seguretat privada (física i informàtica) que sumen 4.694 milions d'euros i les del Ministerio de Justicia (sense presons que ja estaven computades per Tortuga) i les de Justícia de les Autonomies, que son de 4.279 milions.

Així ara al total hem d'afegir 4.694+4.279=8.973 milions d'euros d'aquesta manera la despesa per habitant puja del 721,83€/hab dels càlculs de Tortuga fins els 912€ per habitant... si poguéssim incorporar totes les despeses reals superaríem de llarg el 1.000€.

També caldria arribar a un consens sobre el que és control social, per exemple tots els registres civils, els de la propietat, els censos... per nosaltres son control social, però en aquests moments no disposem de la informació necessària per deduir-ne el cost. Hi ha també una bona part de la despesa imputada a protecció civil que te un marcat biaix militar i policial (xarxes de comunicació, protecció d'infraestructures crítiques, centres de comandament i de control...), podríem dir que son instal·lacions de doble us. Molts projectes d'investigació, fins i tot centres complets tenen aquest doble, i fins i tot triple us, de control social i de control totalitari de la terra.

ENLLAÇOS AMB INFO DE BASE:

Seguridad privada, Seguretat privada europea, protecció de dades, pressupostos CCAA, memòria Ministeri de l'Interior, pressupostos de l'estat, pressupostos Generalitat

En el cas de Catalunya, que coneixem millor podem posar alguns exemples:

El Bullifoundation: de l'espectacle gastronòmic burgès a la nocivitat de l'ecologisme. Vers un Bullilasvegas a l'Empordà.

El sinistre espectacle de l’elitisme, la “innovació” i la “creativitat gastronòmica.

Aquests darrers anys, s’ha anat estenent tot un corrent de “gastronomia” elitista que, sota una etiqueta d’innovació i creativitat, crea un espectacle a l’us per burgesos aborrits i aspirants a l’ascensor social amb pretensions de finesa.

L'experiència que ofereixen  aquests “artistes” del Bulli i d'altres en la mateixa línia (o calanya) com el Celler de Can Roca i la seva mamarratxada de l'òpera gastronòmica, és una experiència “especial” i exclusiva, que, més enllà del seu cost, pretén separar-se de la gent vulgar (que sols menja) en base a una sensibilitat major (la experiència gastronòmica creativa i innovadora).
Es tracta de donar un suport “gastronòmic” a la divisió del mon en classes, a un cantó aquells que saben i poden apreciar la divina oferta, a l'altra aquells que, encara que puguin pagar el cost, no sabran mai en que consisteix aquesta “apreciació”.

Ha sortit el num. 2 de "libres y salvajes"

Ha  sortit el num. 2 de la II època de “libres y salvajes”, publicació contra la màquina, hereva de la que es va publicar al llar de la dècada passada. Podeu obtenir el pdf a aquest link  LIBRES Y SALVAJES

Editorial	2
La civilización es ruido	3
La defensa de la Tierra y “el Bergantes no se toca”	6
Sindicalismo ecología y feminismo. La visión de Judi Bari (Jeff Shantz)	8
Pedir, robar, nunca trabajas. Quinismo del siglo XXI (Pedro Garcia Olivo)	12
Resistentes al primer ferrocarril	15
Caracremada el maquis que dinamitaba torres de alta tenisón	24
Botánica recreativa: el tejo	26
Los chicos malos de la casa del árbol. El Green Sacre (The Brillant)	27
Superando el turismo Hakim Bey)	31
Trabajar para vivir, el trabajo en la edad media (Samuel R)	34

Aquesta publicació s’elabora entre Zaragoza, Barcelona i Màlaga i el grup que la edita és el mateix que el que edita MOAI, podeu trobar les publicacions a www.archivomoai.blogspot.com

RESISTENCIA OBRERA AL TRABAJO INDUSTRIAL Y A LA MAQUINA

Traducción al castellano del del folleto publicado anteriormente (veure aquí), puedes obtener una versión imprimible en este link:  resistencia obrera al trabajo industrial y a la máquina.
Tambien puedes bajarte el pdf imprimible de
 "Ludditas de la tierra. Resistentes al ferrocarril"

Els primers luddites dels països catalans, els treballadors tèxtils d'Alcoi i Camprodon (1821 i 1824).

L’aparició del maquinisme va aixecar molta resistència i vigoroses revoltes a Catalunyam i el País Valencià malgrat que els llibres no en parlen gaire, i que la tradició marxista (tan científics ells) l'arracona com anècdotes "lumpen" i, en el cas català, "lumpens" carlins, o sia "lumpens" reaccionaris.

El rebuig a la fàbrica, al rellotge i a la màquina (que sols és un instrument d’imposició de la fàbrica) unifica totes aquestes revoltes i fa als seus autors molt més lúcids que nosaltres els seus tecnoacomodats descendents. Sens dubte ells van saber identificar clarament quin era l’adversari principal, quins eren els perills i quins eren els riscos que corrien. Molt més encara, van saber passar a l’acció, malgrat la oposició, a vegades armada, dels treballadors fabrils organitzats, del progressistes de l’època i dels pròcers de l’obrerisme, finalment van perdre el combat i, ni tan sols, han passat al panteó de la mitologia obrera il·lustre... ni falta que els fa!!, ells que no es van resignar a la condició de peces de la megamàquina, tampoc voldrien ser les motllures enbellidores per guarnir un sistema que rebutjaven i que ara estem vivint en una versió cada cop més perfeccionada. ( descarrega el fulleto "la primera onada luddita")