L’aparició del maquinisme va
aixecar molta resistència i vigoroses revoltes a Catalunyam i el
País Valencià malgrat que els llibres no en parlen gaire, i que la
tradició marxista (tan científics ells) l'arracona com anècdotes
"lumpen" i, en el cas català, "lumpens" carlins,
o sia "lumpens" reaccionaris.
El
rebuig a la fàbrica, al rellotge i a la màquina (que sols és un
instrument d’imposició de la fàbrica) unifica totes aquestes
revoltes i fa als seus autors molt més lúcids que nosaltres els
seus tecnoacomodats descendents. Sens dubte ells van saber
identificar clarament quin era l’adversari principal, quins eren
els perills i quins eren els riscos que corrien. Molt més encara,
van saber passar a l’acció, malgrat la oposició, a vegades
armada, dels treballadors fabrils organitzats, del progressistes de
l’època i dels pròcers de l’obrerisme, finalment van perdre el
combat i, ni tan sols, han passat al panteó de la mitologia obrera
il·lustre... ni falta que els fa!!, ells que no es van resignar a la
condició de peces de la megamàquina, tampoc voldrien ser les
motllures enbellidores per guarnir un sistema que rebutjaven i que
ara estem vivint en una versió cada cop més perfeccionada. ( descarrega el fulleto "la primera onada luddita")
La
primera onada luddita a Alcoi.
Igual
que va passar a l’Anglaterra, a França o al centre d’Europa a
mesura que avançava la revolució industrial, a Catalunya van
aparèixer els mateixos o semblants episodis d’oposició violenta
i de resistència activa a la màquina i, sobretot, a la fàbrica.
Alcoi
era un important centre de teixit de draps de llana i de fabricació
de paper. La major part dels processos, fins l’aparició de les
màquines, es feien mitjançant treball domiciliari, molt d’ell en
localitats dels voltants i constituïen un complement econòmic per a
les famílies pageses. Aquest complement va anar guanyant pes i, a
principis del XIX, era en molts casos l’ingrés principal.
Així,
segons els escrits del “savi
geògraf Cabanilles”,
el treball per les fàbriques alcoianes suposava 12.000 rals de billó
setmanals per Cocentaina i 6.000 per Benilloba.
Alcoi
era de llarg la principal població de la zona amb més de 18.000
habitants contra 5.400 de Cocentaina, 1.200 de Benilloba i 2.500 de
Muro.
Els
diferents estaments, empresarials i preempresarials, del tèxtil
estaven coordinats per la “Real
Fábrica de Paños de Alcoy”
la qual ja van fer assaigs de mecanització en dates tan precoces com
1791, però no va ser fins 1818 en que es va adquirir a Bilbao un
conjunt de maquines per cardar i filar. A partir d’aquesta data la
mecanització va ser explosiva en poc més de 5 anys se’n van
instal·lar més de 30 i es van construir a les ribes dels rius
Serpis, Barxell i Molinar 14 molins/fàbriques de draps ja
maquinitzats.
Els
anys 1820 i 1821 es va declarar una gran sequera que va reduir les
collites, va deixar en la misèria als petits agricultors i als
jornalers i va encarir el preu dels aliments. En aquest marc van
irrompre les màquines cardadores, perxadores, filadores,
devanadores... que importaven els dinàmics fabricants alcoians,
deixant sense feina (i per tant en la misèria i la gana) a una bona
part de classe jornalera de la mateixa vila i dels pobles veïns.
El
dia 2 de març de 1821 una multitud de més de 1.000 persones armades
es va reunir i va atacar les instal·lacions industrials de les
afores d’Alcoi, van destruir totalment 17 màquines (no es coneix
molt be si sota aquesta definició va inclosa el conjunt de la
instal·lació o solament la màquina pròpiament dita) i van causar
danys per valor de 2 milions de rals.
Els
insurrectes van arrancar a l’ajuntament el compromís de desmuntar
les màquines de l’interior de la població. Naturalment ni
l'ajuntament ni els fabricants (que també eren al mateix temps
l'alcalde, els regidors i els caps de la Milícia Nacional) tenien la
menor intenció d'acomplir el pactat.
L'alcalde
reconeixia, l'any demà, dia 3 de març, en un missatge al “jefe
politico” (una mena de governador civil) que “el
ayuntamiento no puede contar ni aun con la quarta parte de este
vecindario, por estar lo restante combinado con los malvados de los
indicados pueblos”.
Per reprimir als insurrectes, requeria la presència de 200 o 300
soldats d'infanteria i 30 o 40 de cavalleria ja que “ha
de ser preciso practicar muchas prisiones, contra las cuales han
fulminado los amotinados las más terribles amenazas”
El
dia 6 de març, 4 dies desprès, Alcoi era ocupat per l’exercit,
amb més soldats que els que va demanar l'ajuntament, el regiment de
cavalleria de España i un batalló d'infanteria del "Rey”,
tot plegat entre 500 i 1.000 soldats per controlar a menys de 30.000
civils (tota la població d’Alcoi, Cocentaina, Benilloba i Muro).
L'antimaquinisme era fort a Alcoi i la seva comarca, sols es va poder
contenir amb la força de les armes.
La
ocupació militar i, posteriorment, paramilitar (dels Voluntaris
Realistes) d’Alcoi es va mantenir durant els anys següents per por
a les amenaces contra les màquines, amb episodis esporàdics i
fracassats de noves destruccions, sobretot el juliol de 1823, però
també els anys 1825 i 1826 i més endavant el 1844.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada