El Bullifoundation: de l'espectacle gastronòmic burgès a la nocivitat de l'ecologisme. Vers un Bullilasvegas a l'Empordà.

El sinistre espectacle de l’elitisme, la “innovació” i la “creativitat gastronòmica.

Aquests darrers anys, s’ha anat estenent tot un corrent de “gastronomia” elitista que, sota una etiqueta d’innovació i creativitat, crea un espectacle a l’us per burgesos aborrits i aspirants a l’ascensor social amb pretensions de finesa.

L'experiència que ofereixen  aquests “artistes” del Bulli i d'altres en la mateixa línia (o calanya) com el Celler de Can Roca i la seva mamarratxada de l'òpera gastronòmica, és una experiència “especial” i exclusiva, que, més enllà del seu cost, pretén separar-se de la gent vulgar (que sols menja) en base a una sensibilitat major (la experiència gastronòmica creativa i innovadora).
Es tracta de donar un suport “gastronòmic” a la divisió del mon en classes, a un cantó aquells que saben i poden apreciar la divina oferta, a l'altra aquells que, encara que puguin pagar el cost, no sabran mai en que consisteix aquesta “apreciació”.

I, malgrat aquestes diferencies estrictament marcades, mitjançant programes de TV, receptaris i col·leccionables als diaris ens volen fer creure que nosaltres també podem accedir a aquest “mon de sensacions i experiències úniques” i que sols és necessari esforçar-se una miqueta. Una manera d’alienar-nos amb la creença de que no sóm dels de baix.

Però quan creiem que arribem, quan seguim una recepta tractant que s'assembli a la foto, quan obtenim el darrer ganivet de col·lecció, quan, amb esforç, paguem un bon “picu” d’euros per un menú de degustació, la fita s'allunya i noves propostes innovadores i creatives ens tornen al lloc del que som, i que no havíem d’abandonar: a l’entrepà de tonyina en oli amb olives farcides, a l'amanida de tomàquet amb alls picadets o a les bledes bullides.

Es tracta de separar l'acte de menjar, la joia de satisfer una necessitat, d'una entelèquia sensorial apta només per esperits sensibles i tarats intel·lectuals.

Així al “Bullilasvegas” que volen muntar a l’Empordà no sols treballaran cuiners i persones relacionades amb els fogons sinó també, agafeu-vos, arquitectes i sociòlegs...

Ara que les propostes “estètiques” dels cuiners estrella han calat per tot arreu, des de les cuines domèstiques fins el restaurant de 8€ el menú, la experiència ha esdevingut vulgar i cal anar més enllà dels perfums de Carolina Herrera, de les reduccións, les esferificacions i les verdures de l’hort del cuiner, per mantenir una nova fita exclusiva... al servei dels poderosos.

La generositat dels sublimes creadors queda reflectida en el projecte que dels 20 dies a l’any en que faran sopars, el 50% de les places seran cobertes per mecenes de la Foundation (suposem que amb un preu molt alt) i que l’altra 50% seran distribuïdes mitjançant una rifa entre els miserables. A part d’aquests 20 dies de sopars hi hauran de 6 a 8 sopars experimentals, on és de suposar que els assistents seran persones escollides aptes per apreciar i pagar la experiència.

Bullilasvegas a l'Empordà.

Des de que va tancar la parròquia de mossèn Adrià a Cala Montjoi, s’arrosseguen diverses propostes i projectes per seguir vivint del cuento de la gastronomia intel·lectual, artística i de disseny.

Sembla que la cosa s’està concretant al voltant d'un tinglado, “elBulliFoundation”, del que penjarien tot un seguit de subtinglados elBulli1846, elBulli DNA, la Bullipedia... A la darrera edició de l'espectacle “gastronòmic” Madrid Fusión ens van amenaçar en posar-lo a funcionar el 2014 (ja porten endarreriment).

La idea és d'un “centre de creativitat” i de “innovació” al voltant de la gastronomia que, segons els promotors ha de generar euros a cabassos (parlen de més de 1.000.000€ l'any, 700.000 d'entrades al parc temàtic, 159.000 de la botiga i 87.000 del restaurant). Com que calculen 200.000 vistes anuals, tot i que això suposa més de 800 visitants al dia (si comptem un any de 240 dies laborables), sembla que els números que ens ensenyen no son massa versemblants.

És molt significatiu quins són els primers “partners” de l'invent de l'Adrià: Telefònica i Tecnalia, dues corporacions multimilionàries punteres en el control social i en la explotació de la terra.

A la premsa aduladora s'ha comparat a Ferran Adrià amb Antoni Gaudí, no és una mala comparació, Gaudí fou un artista que va esmerçar tots els seus esforços en satisfer als poderosos, i com bona rata de sagristia a l’església, les seves obres van ser palaus i temples. En termes generals el modernisme català no va donar persones sensibles al horrorós sistema social, a Catalunya no va haver un Morris ni res semblant.

Malgrat els cants a l’empreneduria i a la exelència empresarial, per poder construir el BullilasVegas aquests creatius empresaris necessiten que el govern els doni una empenta (de moment una) i, naturalment la Conselleria de Territori i Sostenibilitat (dirigida per l’empordanès senyor Santi Vila)  ja ha posat en marxa les modificacions legislatives necessàries per facilitar les obres a Cala Montjoi, ja que es troba a l’interior del Parc Natural del Cap de Creus on està restringida la construcció nova. Per això preparen la declaració de la inciativa del Bullilasvegas com “d'interès públic” per permetre la requalificació, a la Cala Montjoi, d’una pila de metres quadrats (un 350% més que l’actual, o sia que multipliquen per 3,5 el seu capital immobiliari) s’ha de pensar que només en espai d’exposició hi hauran 4.385m2 i que cal afegir tallers, campus, residència... i altres instal·lacions de la innovadora i creativa institució (suposem que també una cuina).

Això de moment; ja veurem fins on arriben les “ajudetes”... En resum: especulació urbanística, elitisme i prevaricació.

A la costa Catalana, essent conformistes i reformistes, lo indicat no seria construir més sinó enderrocar tot el construït al llarg de tota la costa (un parell de quilòmetres cap a dins), incloent el Bulli i la resta d'edificis luxosos de Cala Montjoi.

Els parcs naturals, naturalesa “en xarxa”.

La filosofia dels parcs naturals, com instrument d’extensió de la dominació i de la domesticació d’allò que és salvatge queda palèsa de nou. És la idea d'un espai tancat, gestionat administrativament i al servei del “desenvolupament” amb o sense el qualificatiu de “sostenible”, un espai on el que és salvatge passa a ser una mercaderia, precisament pel fet de ser salvatge, un subjecte de gestió i control.

La gestió del que és “natural”, de la “fauna salvatge”, del “paisatge”, ja és un bon negoci i motiu d'estudi a diverses acadèmies, des de les d'arquitectura, veterinaria, biologia... totes volen el seu tros...

I malgrat tot, el que és salvatge sobreviu més enllà de la seva conversió en mercaderia. La fauna “peridomèstica”, les rates i les plagues que tans recursos econòmics fan gastar al sistema, la vegetació i la fauna “invasora” (com si aquestes plantes i animals tinguessin alguna voluntat d’envair res, més enllà de la seva supervivència), tots els organismes que viuen a les escletxes del mon urbà, tots els paràsits, dels humans i dels animals i plantes dominats, els senglars i guineus que entren a les zones urbanes... constitueixen un mon salvatge que no es poden tancar en parcs naturals.

El Parc Natural del Cap de Creus també s'ha d'ajustar a la planificació dels civilitzats. Hi ha discrepàncies entre ells, uns volen domesticar el que queda de Cala Montjoi, altres volen domesticar altres punts uns milers de metres més enllà (treure pressió en diuen), pero en el fons es tracta del mateix: la gestió del que ells anomenen natura.

Alguns objectius dels projectes “Bulli”.

Més enllà del negoci de parc temàtic de elBulliFoundation, la fundació te més objectius declarats.

El primer, segurament el més important, és mantenir una posició de predomini en el mercat cultural que ja els ha donat molts rèdits: seguir obtenint cicles de conferències, seguir donant postgraus de creativitat, essent comissaris d’exposicions i, sobretot, seguir marcant “tendència”. (elBulli 1846).

El segon és adjudicar-se la competència en definir que és cada cosa, que és cuina, que és alimentació, que és innovació, que és creativitat... (elBulli ADN).

I finalment constituir-se en una mena de SGAE gastronòmica, on els cuiners i innovadors diversos podran “registrar” les seves creacions.

Tot plegat constituir-se en institució para-oficial de la cultura postmoderna de la gastronomia i no sols d’aquesta).

L’ecologisme nociu i el projecte de les bullilasvegas.

En termes generals l’ecologisme nociu o ecologisme d’estat està format per una trepa de grups i persones que amb enfocaments diferents, des de el post estalinisme de ICV fins el new-age de la festa de la terra, focalitzen els seus esforços en la pervivència (sotenibilitat) del mon actual: capitalisme, corporacions, estats... Els infructuosos esforços d’aquest moderns escolanets obtenen pocs resultats i ells mateixos, arribat el moment, acaven fent bandera comuna amb aquells que diuen combatre.

L’exemple més recent el tenim a l’IAEDEN-Salven l’Empordà que davant el projecte del Bullilasvegas el valora positivament (una gran aportació a la ocupació, la recuperació econòmica i a la internacionalització de Catalunya), sols discrepa en la ubicació, uns 6 quilòmetres cap a l’Oest fins als voltants de Roses.

No són massa extremistes i es conformen amb ben poca cosa, seria doncs senzill satisfer les seves peticions. Estic segur,.però, que no els faran cap cas, Cala Montjoi és suficientment coneguda i simbòlica entre la possible clientela com per desestimar la ubicació, i el fet de que l’accés sigui complicat la fa encara més atractiva. Així que aprovaran totes les modificacions necessàries amb una rapidesa excepcional per un Departament tan mastodòntic com el de Territori.

La vida assetjada per la civilització.

Ens han expropiat els boscos, les muntanyes, les estacions, el nostre temps, la nostra salut, la nostra vida. Ens han domesticat fins nivells inimaginables... ara també ens domestiquen a través de la gastronomia, encara que no tots tenim el mateix pinso al menú, uns tenen Royan Canin i altres pinso d’oferta al Prica.

Per un mon lliure i salvatge

Acabem amb la dominació.

Acabem amb el capital

Acabem amb els chefs.

Postdata... una recepta, quasi salvatge i anticapitalista.

És una recepta creativa, creativa de veritat, del receptari de les dones pobres d’Extremadura, és el Zarangollo (hi ha un zarangollo murcià que també és molt bo). Es tracta d’escalivar pebrots vermells, tomàquets i alls, fer unes patates “a lo pobre” o fregides.

Barreges els tomàquets, els alls, ceba tendre crua picada, un bon raig d’oli, una cullerada de vinagre i una mica de sal. Es pica tot en un morter o amb una batedora fins fer-ne un puré.

Es fa un niu amb les patates i els pebrots i s’omple amb el puré, pots posar una mica d’orenga, pebre o farigola. Es menja sucant pa (és un plat de pobres).

Es pot acompanyar amb vi negre o blanc, en got, copa, bota o porró, segons el que tinguis i sobretot amb una bona conversació. Fa més profit si el cuines i el menges amb gent a la que estimes i aprecies... menja de gust i riu-te de les esferificacions creatives!!