El
model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a horaris
i calendaris rigorosos, en un lloc tancat... desvinculat dels cicles naturals
de les estacions, del dia i de la nit... model on el control escapa cada cop
més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle
XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol sotmès), no va triomfar
sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme
i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés.
Aquest
model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.
És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva
classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels
nens obrers “El tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible,
el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que
brotan de la frente juvenil” (Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica
Barcelonesa de Amigos del Pais, 1854).
La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta i envernissada d’un cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes d’enguany.
La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, d’Aribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on
amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus
companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no
és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la
canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.
Veure també luddites gràcia
Veure també luddites gràcia
LA
CREMA DEL VAPOR BONAPLATA... I LA CREMA DEL BLANQUIG VILAREGUT.
Als
inicis de la industrialització a Catalunya, es va produir el fet “central” del
luddisme català i ibèric, la crema del Vapor Bonaplata per part dels
treballadors insurrectes de Barcelona, desbordant la bullanga burgesa.
La
maquinització havia començat ja al segle XVII, però entre guerres, cops d'estat
i traves de l’antic règim no es va acabar d'implantar fins el XIX. I concretament
la culminació que va suposar la utilització de l'energia del vapor, fins 1834.
El
1834 un grup de yupis, innovadors i emprenedors del moment Josep Bonaplata,
Joan Vilaregut i Joan Rull (acompanyats d'alguns actors menors) va fundar amb l’immens
capital, per l'època, de 1.600.000 rals el vapor Bonaplata amb filatura, telers
i una foneria per fabricar més telers i filadores.
La
fábrica Bonaplata, Per l seva època va ser un salt tecnològic molt importants i
portava aparellada la consolidació del treball fabril: la condemna a cadena perpetua
de fàbrica per el proletariat català.
La
nit de 4 al 5 d'agost de 1835, desprès de l’assassinat del capità general Bassa
en mans dels activistes liberals, la xusma s’insubordina, trenca barreres i,
malgrat els esforços dels dirigents burgesos de la bullanga, cremen i
destrueixen totalment el vapor Bonaplata defensat a trets per els seus amos i
els treballadors. El preu pagat fou alt, desenes de morts per part dels
insurrectes... naturalment, la propietat sempre ha estat sagrada!!.
Gràcia,
encara barri de Barcelona, va ser un dels pocs llocs on la crema de la fabrica
Bonaplata va tenir una replica, molt més important que l'original, si tenim en
conte les diferències de població i de potencia econòmica entre Barcelona
ciutat i Gràcia. Per fer-nos una idea de la diferència, el 1850 la població de
Gràcia era d'uns 13.000 habitants i la de Barcelona de casi 190.000.
Un
dels tres emprenedors del Vapor Bonaplata, en Joan Vilaregut, havia format a
Gràcia una fàbrica de blanqueig del cotò “a la moderna, con la máquina de
secar, la de vapor, el cilindro de fuerte presión, la rueda de picar, las
calderas...”. Estava situada, més o menys a la cruïlla de l'actual carrer
Perill amb Torrent de l'Olla. En aquells moments aquesta fàbrica era la més
important de la futura vila, era “el Vapor”. Fins que va venir el “Vapor Nou”
el d'en Puigmartí i va passar a ser el “Vapor Vell”.
Doncs
be, la nit del 4 al 5 d'agost a més del vapor Bonaplata va ser cremat també el
vapor d'en Vilaregut, els obrers o els “futurs obrers” de Gràcia no es van
deixar enganyar pel suposat progrés.
Aquella
mateixa nit també van ser cremats, a Gràcia, els establiments fiscals de
recaptació de les gabelles dels drets de l'aiguardent i del vi i, ja a la
frontera amb Barcelona, les casetes dels burots. La fiscalitat entre poblacions
era odiada per el poble menut, que a la pràctica, era l’únic perjudicat per
aquestes “recaptacions”.
Joan
Vilaregut era tot un personatge, amb un passat de jove conspirador exiliat a
l'Anglaterra, industrial d'avançada, oficial de la Guardia Nacional, enquadrat
en l'odiat cos de llancers (el cos dels més rics), el 1839 elegit primer
comandant de la Milícia Nacional a Gràcia, el 1840 elegit diputat en corts i
finalment el 1854 vice-president de la sinistre Comissió de Fàbriques
(predecessora del Fomento del Trabajo Nacional).
Després
de l'incendi del vapor Bonaplata els industrials es van acollonir i durant alguns
anys no es van atrevir a instal·lar màquines de vapor (que alguns ja tenien
comprades i guardades als magatzems). Doncs be, Joan Vilaregut, pro-maquinista
recalcitrant, que havia estat doblement perjudicat, en lloc de deprimir-se com
Bonaplata, va ser el primer en reiniciar la vaporització a la seva fàbrica de
Sallent (segurament als voltants de 1838), a part de reconstruir el blanqueig
de Gràcia el mateix 1835.
Especulador,
i segurament corrupte (segurament?), va fer tota mena de maniobres per
defraudar el sou als treballadors de les seves empreses... vendes, canvis de
nom... per exemple el blanqueig de Gràcia va ser venut al seu germà “Peregrino”
el 1837, però es “recomprat” per Joan el 1838, recompra que segurament no es va
fer pública, doncs el 1842, davant les protestes dels treballadors als que
havien abaixat el sou, l'emprenedor Vilaregut afirmava que “la fabrica no corre
a mi cargo”. Aquest “modèlic” constructor de la Catalunya Moderna emprava
mètodes força expeditius, i controlava el poder local a Gràcia. Anys desprès de
la independència de la vila el 1850, els treballadors del “Vapor Pelegri Vilaregut”
es van veure obligats a manifestar-se fora (al límit) del terme de Gràcia (el
1855), contra els abusos i els sous de gana. Fora de l'abast de les autoritats
i els matons municipals de la patronal.
EL
VAPOR NOU D'EN PUIGMARTÍ.
L'any
1841, passada ja la primera onada luddita, Joan Puigmartí, industrial de molts
mals instints, construeix a l'alçada de l'actual Travessera de Gràcia entre els
torrents de l'Olla i d'en Vidalet una nova fàbrica, el Vapor Nou, fàbrica gran,
que donava fein a més de 500 persones, per sobre del 10% de la població de la
vila.
Puigmartí
era, com tots els explotadors capitalistes, un personatge cobdiciós i
explotador, però dotat d'un extra de mala llet. Igual que en Vilaregut va tenir
càrrecs a la Comissió de Fàbriques i va viure en conflicte permanent per les
baixades de sous, canvis d'horaris i de condicions de treball. Ja el mateix any
de la inauguració de la fabrica va patir un intent fallit d'incendi.
El 1855, en un moment
de gran conflictivitat social (l'any de la primera vaga general a Catalunya) en
Puigmartí i les autoritats de Gràcia denuncien un complot per assassinar-lo i
son detinguts diversos obrers. Les condemnes son però a penes “lleus”, ja que
les proves no són gens “sòlides”, val a dir que en aquells moments devien ser
realment proves inexistents, després d'una pila d’afusellaments amb judicis
sumaríssims i la execució d'en Joan Barcelo, líder dels filadors de Barcelona.
De
tota manera si comptem que l'any anterior els luddites anti-selfactines havien
matat a l'empresari Arnau i un dels seus fills que volien defensar, amb les
armes a la ma, les màquines, dela seva fabrica i que el mateix 1855 va ser mort
a trets en Sol i Padrís, director de l'España Industrial, tampoc seria
d'estranyar que els treballadors de Gràcia pensessin en liquidar a Puigmartí.
Finalment
el 1876 es produeix l'incendi definitiu que arruïnà al Vapor Puigmartí, no hi
ha proves de que fos provocat, però donat l'historial no fora res estrany.
EL
CONFLICTE DE LES SELFACTINES.
El
conflicte de les selfactines (filadora automàtica que va acabar amb els sistema
preufetiste del filador com contractista dels seus ajudants) va suposar un
daltabaix per les relacions laborals i va obrir un període de gran violència (violència
patronal és clar).
Igual
que va passar amb la bullanga d'agost de 1835, el poble menut i la xusma (molt
possiblement no filadora) van aprofitar els moments de confusió després del
triomf del cop d'estat progressista de juliol de 1854 (la Vicalbarada), per escometre
contra el maquinisme i el model de fàbrica. Durant la nit que va del 14 al 15
de juliol grups de treballadors es van dedicar a la destrucció sistemàtica de
fàbriques i màquines, no va ser un moviment estrictament barceloní i, malgrat
que en molts llocs la protesta va cristal·litzar amb cremes de convents i esglésies,
a Valls i a Gràcia es van destruir també màquines selfactines.
El
moviment vaguista, no el luddita, estava liderat per els filadors joves, Joan
Barceló i els seus companys que finalment van ser engalipats per el Capitans
Generals i els filadors més vells, compromesos des de tota la vida amb la
política de la ciutat, bàsicament un tal Miralles i els dirigents de les
societats de filadors i teixidors. Mesos més tard en Barceló va ser executat al
garrot vil desprès d’una farsa judicial.
A
Gràcia l'objectiu va ser la fàbrica Vilaregut, dirigida per en Peregrino
Vilaregut, ja que en Joan en aquells moments agonitzava, Peregrino, amb l'ajut
d'alguns del treballadors va tractar, amb poc èxit, d'impedir les destruccions.
En un moment de perill personal, en Peregrino Vilaregut va ser salvat per un
dels seus obrers, el jove teixidor Roca i Gales de 26 anys, que posteriorment
va fer una bona carrera política i professional.
Roca
i Galés va ser un defensor d'un associacionisme obrer col·laboracionista amb la
patronal, contrari a la resistència i a la vaga i difús defensor d'un
cooperativisme cristianoide, va combatre la Implantació de l’Associació
Internacional de Treballadors.
Els
seus esforços van ser recompensat amb una acta de diputat al Congrés, i
finalment va acabar constituint el Centre Industrial de Catalunya que enquadrava
als odiats quadres intermedis (majordoms, contramestres i caps de taller...),
va ser un precursor del sindicalisme groc, sense la virulència física dels
Sindicats Lliures.
EN
RESUM...
Ara
que Gràcia està cada cop més allunyada de la producció i més gentrificada, ara
que cada cop és més un enclavament turístic, ara que els baixos dels edificis
son ocupats per disenyadors, arquitectes i altres amants del mon digital... pot
semblar una bajanada recordar als luddites del segle XIX.
Però
em sembla que no, que aquelles dones i homes segurament poc instruïts però molt
intel·ligents i motivats, van saber veure més clar que nosaltres quin era
l'enemic i cap on els encaminaven. Ara nosaltres mateixos ens tanquem la porta
de la gàbia i ens tanquem en una fàbrica sense parets on no sols hi ha el
rellotge de fitxar, sinó que estem envoltats de rellotges per tot arreu, fins i
tot implantats a la roba i al cos; sempre mesurant i controlant. És talment com
deia en Miquel Martí Pol a finals dels 50, molt abans de la revolució digital:
Val
mes que ho sapigueu ben aviat
la
fàbrica limita amb si mateixa
per
qualsevol costat.
No
hi ha res que li alteri
l'adusta
fesomia
i
te corda per anys, com hi ha Deu!
Haurem
de buscar la nostra maça luddita, la nostra maça d'Enoch i començar a trencar
les nostres màquines de vapor, els nostres telers mecànics i les nostres
selfactines... mentre tant podríem començar eliminant la placa que, en honor
del mal parit d'en Puigmartí, està clavada a la xemeneia de la plaça del Poble
Romaní i canviar-la per una altra on es recordi a aquells que es van deixar la
pell combatin la megamàquina de la dissort, combatin la màquina del progrés.
Per un mon lliure i
salvatge!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada