16 de juny 2014

GRÀCIA LUDDITA, destructors de màquines a la Gràcia del segle XIX.

La introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de somnis, ha estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de domesticació, iniciat fa mil·lenis i camí a culminar amb el control global.
El model de treball fabril, vida i treball (no vida) disciplinat, sotmès a horaris i calendaris rigorosos, en un lloc tancat... desvinculat dels cicles naturals de les estacions, del dia i de la nit... model on el control escapa cada cop més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol sotmès), no va triomfar sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés.
Aquest model econòmic i social aterra i arrela a la Barcelona del XIX.
És la Barcelona emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels nens obrers “El tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible, el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que brotan de la frente juvenil” (Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del Pais, 1854).
La Barcelona bressol de la ideologia catalanista, burgesa, moderada, culta i envernissada dun cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes denguany.
La Barcelona impulsora de la cultura, de la renaixença, dAribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.


LA CREMA DEL VAPOR BONAPLATA... I LA CREMA DEL BLANQUIG VILAREGUT.

Als inicis de la industrialització a Catalunya, es va produir el fet “central” del luddisme català i ibèric, la crema del Vapor Bonaplata per part dels treballadors insurrectes de Barcelona, desbordant la bullanga burgesa.
La maquinització havia començat ja al segle XVII, però entre guerres, cops d'estat i traves de l’antic règim no es va acabar d'implantar fins el XIX. I concretament la culminació que va suposar la utilització de l'energia del vapor, fins 1834.
El 1834 un grup de yupis, innovadors i emprenedors del moment Josep Bonaplata, Joan Vilaregut i Joan Rull (acompanyats d'alguns actors menors) va fundar amb l’immens capital, per l'època, de 1.600.000 rals el vapor Bonaplata amb filatura, telers i una foneria per fabricar més telers i filadores.
La fábrica Bonaplata, Per l seva època va ser un salt tecnològic molt importants i portava aparellada la consolidació del treball fabril: la condemna a cadena perpetua de fàbrica per el proletariat català.
La nit de 4 al 5 d'agost de 1835, desprès de l’assassinat del capità general Bassa en mans dels activistes liberals, la xusma s’insubordina, trenca barreres i, malgrat els esforços dels dirigents burgesos de la bullanga, cremen i destrueixen totalment el vapor Bonaplata defensat a trets per els seus amos i els treballadors. El preu pagat fou alt, desenes de morts per part dels insurrectes... naturalment, la propietat sempre ha estat sagrada!!.
Gràcia, encara barri de Barcelona, va ser un dels pocs llocs on la crema de la fabrica Bonaplata va tenir una replica, molt més important que l'original, si tenim en conte les diferències de població i de potencia econòmica entre Barcelona ciutat i Gràcia. Per fer-nos una idea de la diferència, el 1850 la població de Gràcia era d'uns 13.000 habitants i la de Barcelona de casi 190.000.
Un dels tres emprenedors del Vapor Bonaplata, en Joan Vilaregut, havia format a Gràcia una fàbrica de blanqueig del cotò “a la moderna, con la máquina de secar, la de vapor, el cilindro de fuerte presión, la rueda de picar, las calderas...”. Estava situada, més o menys a la cruïlla de l'actual carrer Perill amb Torrent de l'Olla. En aquells moments aquesta fàbrica era la més important de la futura vila, era “el Vapor”. Fins que va venir el “Vapor Nou” el d'en Puigmartí i va passar a ser el “Vapor Vell”.
Doncs be, la nit del 4 al 5 d'agost a més del vapor Bonaplata va ser cremat també el vapor d'en Vilaregut, els obrers o els “futurs obrers” de Gràcia no es van deixar enganyar pel suposat progrés.
Aquella mateixa nit també van ser cremats, a Gràcia, els establiments fiscals de recaptació de les gabelles dels drets de l'aiguardent i del vi i, ja a la frontera amb Barcelona, les casetes dels burots. La fiscalitat entre poblacions era odiada per el poble menut, que a la pràctica, era l’únic perjudicat per aquestes “recaptacions”.
Joan Vilaregut era tot un personatge, amb un passat de jove conspirador exiliat a l'Anglaterra, industrial d'avançada, oficial de la Guardia Nacional, enquadrat en l'odiat cos de llancers (el cos dels més rics), el 1839 elegit primer comandant de la Milícia Nacional a Gràcia, el 1840 elegit diputat en corts i finalment el 1854 vice-president de la sinistre Comissió de Fàbriques (predecessora del Fomento del Trabajo Nacional).
Després de l'incendi del vapor Bonaplata els industrials es van acollonir i durant alguns anys no es van atrevir a instal·lar màquines de vapor (que alguns ja tenien comprades i guardades als magatzems). Doncs be, Joan Vilaregut, pro-maquinista recalcitrant, que havia estat doblement perjudicat, en lloc de deprimir-se com Bonaplata, va ser el primer en reiniciar la vaporització a la seva fàbrica de Sallent (segurament als voltants de 1838), a part de reconstruir el blanqueig de Gràcia el mateix 1835.
Especulador, i segurament corrupte (segurament?), va fer tota mena de maniobres per defraudar el sou als treballadors de les seves empreses... vendes, canvis de nom... per exemple el blanqueig de Gràcia va ser venut al seu germà “Peregrino” el 1837, però es “recomprat” per Joan el 1838, recompra que segurament no es va fer pública, doncs el 1842, davant les protestes dels treballadors als que havien abaixat el sou, l'emprenedor Vilaregut afirmava que “la fabrica no corre a mi cargo”. Aquest “modèlic” constructor de la Catalunya Moderna emprava mètodes força expeditius, i controlava el poder local a Gràcia. Anys desprès de la independència de la vila el 1850, els treballadors del “Vapor Pelegri Vilaregut” es van veure obligats a manifestar-se fora (al límit) del terme de Gràcia (el 1855), contra els abusos i els sous de gana. Fora de l'abast de les autoritats i els matons municipals de la patronal.

EL VAPOR NOU D'EN PUIGMARTÍ.

L'any 1841, passada ja la primera onada luddita, Joan Puigmartí, industrial de molts mals instints, construeix a l'alçada de l'actual Travessera de Gràcia entre els torrents de l'Olla i d'en Vidalet una nova fàbrica, el Vapor Nou, fàbrica gran, que donava fein a més de 500 persones, per sobre del 10% de la població de la vila.
Puigmartí era, com tots els explotadors capitalistes, un personatge cobdiciós i explotador, però dotat d'un extra de mala llet. Igual que en Vilaregut va tenir càrrecs a la Comissió de Fàbriques i va viure en conflicte permanent per les baixades de sous, canvis d'horaris i de condicions de treball. Ja el mateix any de la inauguració de la fabrica va patir un intent fallit d'incendi.
El 1855, en un moment de gran conflictivitat social (l'any de la primera vaga general a Catalunya) en Puigmartí i les autoritats de Gràcia denuncien un complot per assassinar-lo i son detinguts diversos obrers. Les condemnes son però a penes “lleus”, ja que les proves no són gens “sòlides”, val a dir que en aquells moments devien ser realment proves inexistents, després d'una pila d’afusellaments amb judicis sumaríssims i la execució d'en Joan Barcelo, líder dels filadors de Barcelona.
De tota manera si comptem que l'any anterior els luddites anti-selfactines havien matat a l'empresari Arnau i un dels seus fills que volien defensar, amb les armes a la ma, les màquines, dela seva fabrica i que el mateix 1855 va ser mort a trets en Sol i Padrís, director de l'España Industrial, tampoc seria d'estranyar que els treballadors de Gràcia pensessin en liquidar a Puigmartí.
Finalment el 1876 es produeix l'incendi definitiu que arruïnà al Vapor Puigmartí, no hi ha proves de que fos provocat, però donat l'historial no fora res estrany.

EL CONFLICTE DE LES SELFACTINES.

El conflicte de les selfactines (filadora automàtica que va acabar amb els sistema preufetiste del filador com contractista dels seus ajudants) va suposar un daltabaix per les relacions laborals i va obrir un període de gran violència (violència patronal és clar).
Igual que va passar amb la bullanga d'agost de 1835, el poble menut i la xusma (molt possiblement no filadora) van aprofitar els moments de confusió després del triomf del cop d'estat progressista de juliol de 1854 (la Vicalbarada), per escometre contra el maquinisme i el model de fàbrica. Durant la nit que va del 14 al 15 de juliol grups de treballadors es van dedicar a la destrucció sistemàtica de fàbriques i màquines, no va ser un moviment estrictament barceloní i, malgrat que en molts llocs la protesta va cristal·litzar amb cremes de convents i esglésies, a Valls i a Gràcia es van destruir també màquines selfactines.
El moviment vaguista, no el luddita, estava liderat per els filadors joves, Joan Barceló i els seus companys que finalment van ser engalipats per el Capitans Generals i els filadors més vells, compromesos des de tota la vida amb la política de la ciutat, bàsicament un tal Miralles i els dirigents de les societats de filadors i teixidors. Mesos més tard en Barceló va ser executat al garrot vil desprès d’una farsa judicial.
A Gràcia l'objectiu va ser la fàbrica Vilaregut, dirigida per en Peregrino Vilaregut, ja que en Joan en aquells moments agonitzava, Peregrino, amb l'ajut d'alguns del treballadors va tractar, amb poc èxit, d'impedir les destruccions. En un moment de perill personal, en Peregrino Vilaregut va ser salvat per un dels seus obrers, el jove teixidor Roca i Gales de 26 anys, que posteriorment va fer una bona carrera política i professional.
Roca i Galés va ser un defensor d'un associacionisme obrer col·laboracionista amb la patronal, contrari a la resistència i a la vaga i difús defensor d'un cooperativisme cristianoide, va  combatre la Implantació de l’Associació Internacional de Treballadors.
Els seus esforços van ser recompensat amb una acta de diputat al Congrés, i finalment va acabar constituint el Centre Industrial de Catalunya que enquadrava als odiats quadres intermedis (majordoms, contramestres i caps de taller...), va ser un precursor del sindicalisme groc, sense la virulència física dels Sindicats Lliures.

EN RESUM...

Ara que Gràcia està cada cop més allunyada de la producció i més gentrificada, ara que cada cop és més un enclavament turístic, ara que els baixos dels edificis son ocupats per disenyadors, arquitectes i altres amants del mon digital... pot semblar una bajanada recordar als luddites del segle XIX.
Però em sembla que no, que aquelles dones i homes segurament poc instruïts però molt intel·ligents i motivats, van saber veure més clar que nosaltres quin era l'enemic i cap on els encaminaven. Ara nosaltres mateixos ens tanquem la porta de la gàbia i ens tanquem en una fàbrica sense parets on no sols hi ha el rellotge de fitxar, sinó que estem envoltats de rellotges per tot arreu, fins i tot implantats a la roba i al cos; sempre mesurant i controlant. És talment com deia en Miquel Martí Pol a finals dels 50, molt abans de la revolució digital:

Val mes que ho sapigueu ben aviat
la fàbrica limita amb si mateixa
per qualsevol costat.
No hi ha res que li alteri
l'adusta fesomia
i te corda per anys, com hi ha Deu!

Haurem de buscar la nostra maça luddita, la nostra maça d'Enoch i començar a trencar les nostres màquines de vapor, els nostres telers mecànics i les nostres selfactines... mentre tant podríem començar eliminant la placa que, en honor del mal parit d'en Puigmartí, està clavada a la xemeneia de la plaça del Poble Romaní i canviar-la per una altra on es recordi a aquells que es van deixar la pell combatin la megamàquina de la dissort, combatin la màquina del progrés.


Per un mon lliure i salvatge!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada