SI FÓSSIM SALVATGES....

Darrerament, als mitjans de comunicació, han aparegut noticies sobre els avenços en biologia sintètica, que apunten vers nous passos en la domesticació de la vida, no és ja la matussera transgènia clàssica, sinó la reescriptura del codi genètic afegint noves bases, noves variants a la combinatòria de ADN, nous aminoàcids (o pseudoaminoàcids), noves proteines, noves oportunitats de negoci i noves possibilitats de dominació.
El procés de domesticació, del conjunt animal i vegetal ha estat un procés relativament ràpid que no abasta més enllà del 10.000 anys (si deixem a part el cas pioner del gos) i que s'ha anat accelerant al ritme que marca l'acceleració moderna del capital.
Ja històricament la domesticació va experimentar una gran expansió amb la colonització, “l'intercanvi colombí” que va suposar un tràfec d'espècies d'un continent a l'altre i que va coincidir, no per casualitat, amb el tràfic de milions d'humans africans reduïts a l'esclavatge (domesticats).
Es pot parlar molt dels efectes de la domesticació (econòmics i socials) i del pas d'una societat d'aprovisionament (caçadora/recol·lectora) a una de domesticació... Però la domesticació és un fenomen complex que sovint, des de l’òptica especista i dominadora, es pinta com un acte quasi voluntari d'uns animals sociables vers l'home, o com el destí dels animals herbívors (sense caràcter) seguint una mitologia d'una prehistòria viril, dominadora i menjadora de carn.
Un dels pocs estudis de llarga durada sobre la domesticació és el del científic rus Dimitri Balyaev, a l'Institut de Citologia i Genètica. Van treballar sobre una animal mai domesticat fins llavors, la guineu platejada (Vulpes vulpes). L'experiment va començar al 1959 i va durar fins el daltabaix soviètic a finals de segle XX, casi 40 anys d'esforços domesticadors, en total unes 35 generacions de guineus.



Es tractava d'anar criant guineus, rebutjant aquelles de demostraven rebuig als humans o un caràcter agressiu, i permeten reproduir-se a les més manses. Amb el pas del temps i les generacions, van anar obtenint una varietat de guineu diferents de les salvatges en la seva mansuetud, demostrant que aquesta tenia una base genètica.
Però aquests canvis, lligats al sistema endocrí i neuronal, suposaven també canvis morfològics, potes més curtes, oïda menys fina, pèrdues de pigmentació en àrees concretes, orelles caigudes i cues enrotllades, canvis en el crani. Els canvis més notoris en el metabolisme eren la reducció en un 75% els nivells de corticosteroids i l’augmetn dels de serotonina. Questes guineus modificades per la criança selectiva mostraven, en edat adulta, trets de comportament infantil.
Al final de l'experiment, per poder pagar l'alimentació de les guineus i els sous dels seus ciudadors, moltes d'elles van ser venudes com animals de companyia. Trist destí final dels animals domesticats!!.
Ara ens podem posar a imaginar com seriem, nosaltres els humans, si no haguéssim passat per mil·lenis de dominació en mans del patriarcat, la religió i la dominació econòmica, no ja físicament, sinó en el nostre comportament i en l'acceptació sumisa als nostres dominadors.
Per fer-nos una idea de la energia esmerçada en domesticar-nos, sols cal pensar en el grau de violència que s'ha exercit sobre els adolescents per tal de lliga-los al treball i prohibir el sexe fins una edat més avançada, tota aquesta violència te un enorme cost econòmic, pero al patriarcat, a l'esglesia, a l'estat i al capital no els ha sabut greu pagar-lo, ni ara ni fa milers d'anys.
Hi ha animals que és molt difícil mantenir-los tancats en gàbies (no diguem ja domar-los) i que en sa major part moren durant les primeres fases de l'empresonament. Hi han testimonis, sobretot procedents del genocidi americà, que parlen de comunitats sencers desaparegudes, preses de la melangia, en uns pocs anys d'estar sotmeses a l’església i als conqueridors, desaparició no atribuïble directament a l’extermini físic (encara que no s’ha de negar la simultaneïtat d’aquest, si més no per subalimentació).
Per això ens sembla que viure salvatges és una aspiració, la única aspiració conseqüent dels oprimits, però que nosaltres, tristes guineus de cua enrotllades, no podem ni imaginar-nos com seran els nostres descendents assilvestrats, cimarrons... la feralització és un camí possible que ja en recorregut en molts moments altres espècies animals, és una sòlida esperança d’un mon diferent que només podem albirar entre boires.



Per un mon lliure i salvatge!!.