Gracia Luddita. Destructors de màquines a la Gràcia del segle XIX

Per descarregar el fulletó en format imprimible aneu a enllaç amb el fulletó GRACIA LUDDITA

 
La introducció de la fàbrica, aquest monstre devorador de vides i de somnis, ha estat la culminació del procés civilitzatori de dominació i de domesticació, iniciat fa mil·lenis i que va camí a culminar amb el control global biològic tecnològic i social.

El model de treball fabril, vida (no vida) i treball disciplinats, sotmès a horaris i calendaris rigorosos, en un lloc tancat, desvinculat dels cicles naturals de les estacions, del dia i de la nit... on el control escapa cada cop més de les mans dels treballadors/presidiaris (el control s’escapava el segle XIX i en el segle XXI ja està a anys llum de qualsevol de les decisions de qualsevol persona sotmesa), no va triomfar sense una resistència important, resistència que enyorem davant del conformisme i de l'acceptació mesella de les “bondats” del progrés digital que patim actualment. Aquest model econòmic i social aterra i arrela amb força a la Catalunya del XIX. 
Veure també luddites gràcia

És la Catalunya emprenedora i cobdiciosa dels primers prohoms de la indústria, liberals depredadors, defensors del treball infantil per sota dels 6 anys, de la setmana de 6 dies i mig laborables, dels sous de gana i dels abusos il·limitats. Partidaris de la llibertat d’expressió i d’associació per a la seva classe, i de la prohibició per les altres. Contraris a la escolarització dels nens obrers “el tiempo destinado a las clases que sea lo más corto posible, el proletariado no puede perder el tiempo, su cosecha son los sudores que brotan de la frente juvenil”・(Manuel de Ferrer de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, 1854).

La Catalunya bressol de la ideologia catalanista burgesa, moderada, culta i envernissada d’un cert progressisme caritatiu, en fraternal conxorxa (dissimulada) amb els carronyaires del primer industrialisme i directament connectada amb els socilitzants intel·lectuals progressistes d’enguany.

La Catalunya impulsora de la cultura, de la renaixença, d’Aribau, de Milà i Fontanals, de Rubió i Ors, de Lorenzale... (sembla una llista de carrers de Barcelona!!), la Barcelona que va acabar desembocant en el modernisme, un modernisme, on amb l’excepció d’en Brossa, no hi han figures com les d’en Morris i els seus companys d’Anglaterra, un modernisme d’art per a la burgesia i l’església, no és d'estranyar que ara, en un moment complicat, l’església cerqui la canonització (o al menys beatificació) de la rata de sagristia d'en Gaudí.

Una Catalunya explotadora i sense inquietuds, on les innovacions (ferrocarril, telèfon, xarxa elèctrica...), malgrat el que la mitologia del caràcter emprenedor català pregona, van venir de capitals i iniciatives, en molt bona part, foranes.

Però també la Catalunya bullanguera dels alçaments populars (estremidors malgrat ser manipulats) contra els governs de torn, la Barcelona conspirativa dels liberals exaltats i dels primers republicans...

Finalment és també la Catalunya de les primeres revoltes contra les màquines socials que havia de substituir la vella màquina de l’antic règim, la màquina democràtica i la maquina fabril.

LA CREMA DEL VAPOR BONAPLATA... I LA CREMA DEL BLANQUIG VILAREGUT.

Als inicis de la industrialització a Catalunya, es va produir el fet “central” del luddisme català i ibèric, la crema del Vapor Bonaplata per part dels treballadors insurrectes de Barcelona, desbordant la bullanga burgesa.

La maquinització havia començat ja al segle XVII, però entre guerres, cops d'estat i traves de l’antic règim no es va acabar d'implantar fins el XIX. I concretament la culminació que va suposar la utilització de l'energia del vapor, fins 1834.

Passat ja el primer quart de segle XIX, Barcelona i les seves rodalies, el Pla de Barcelona en el que ja apareixia una Gràcia embrionària però amb molta força social, és una societat sotmesa a totes les sotragades polítiques, tecnològiques, culturals i socials que van caracteritzar aquesta època.

Una Barcelona que ja volia expulsar les industries perilloses fora de les seves muralles i que va enviar a Gràcia, per exemple, les fàbriques de mistos i, més endavant, els motors de vapor que anaven ocasionant explosions de calderes que alarmaven als veïns, tot això comptant a més amb la “deslocalització” de les empreses fora del recinte de Barcelona que donava als capitalistes múltiples avantatges logístiques, fiscals i en la contractació de ma d’obra.

El 1834 un grup de yupis, innovadors i emprenedors del moment Josep Bonaplata, Joan Vilaregut i Joan Rull (acompanyats d'alguns actors menors) va fundar amb l’immens capital, per l'època, de 1.600.000 rals el vapor Bonaplata amb filatura, telers i una foneria per fabricar més telers i filadores.

La fábrica Bonaplata, Per la seva època va ser un salt tecnològic molt importants i portava aparellada la consolidació del treball fabril: la condemna a cadena perpetua de fàbrica per el proletariat català.

El més de juliol de 1835 es van viure diverses bullangues, insurreccions, populars contra l’església, concretament contra frares (partidaris de l’absolutisme i suport dels carlins), en bona part espontanis per part d’un poble fart d’abusos clericals històrics, però també explotats i manipulats per la burgesia liberal emergent, l’inici d’aquesta bullanga es situa a Reus, encara que també  hi van haver focus primerencs a Aragó.

Desprès de la bullanga contra els frares els “liberals” del moment, no s’han de confondre amb els liberals de l’actualitat, van anar preparant una nova bullanga més política cara a la consecució del poder polític a Catalunya.

La nit de 4 al 5 d'agost de 1835 es va executar aquesta segona bullanga. El liberalisme va mobilitzar les seves bases i va aprofitar el descontent del poble, entre d’altres coses, per la marxa de la guerra contra els carlins.

Desprès de la bullanga política que va culminar amb l’assassinat del capità general Bassa en mans dels activistes liberals, la xusma s’insubordina, trenca barreres i, malgrat els esforços dels dirigents burgesos de la bullanga liberal, desenvolupen una segona bullanga antagonista amb la bullanga burgesa anterior.

El poble jornaler i els marginats de Barcelona (mariners, treballadors del port, pescadors, paries, gitanos...) cremen i destrueixen totalment el vapor Bonaplata defensat a trets per els seus amos i els seus treballadors. El preu pagat fou alt, desenes de morts per part dels insurrectes... naturalment!!, la propietat sempre ha estat sagrada!!.

Gràcia, encara barri de Barcelona, va ser un dels pocs llocs on la crema de la fabrica Bonaplata va tenir una replica. Molt més important que l'original, si tenim en conte les diferències de població i de potencia econòmica entre Barcelona ciutat i Gràcia, per fer-nos una idea de la diferència, el 1850 la població de Gràcia era d'uns 13.000 habitants i la de Barcelona de casi 190.000.

Un dels tres emprenedors del Vapor Bonaplata, en Joan Vilaregut, havia instal·lat a Gràcia una fàbrica de blanqueig del cotó “a la moderna, “con la máquina de secar, la de vapor, el cilindro de fuerte presión, la rueda de picar, las calderas...”. Estava situada, més o menys a la cruïlla de l'actual carrer Perill amb Torrent de l'Olla. En aquells moments aquesta fàbrica era la més important de la futura vila, era “el Vapor”. Fins que va venir el “Vapor Nou” el d'en Puigmartí i va passar a ser el “Vapor Vell”.

Doncs be, la nit del 4 al 5 d'agost a més del vapor Bonaplata va ser cremat també el vapor d'en Vilaregut, els obrers o els “futurs obrers” de Gràcia no es van deixar enganyar pel suposat progrés.

Aquella mateixa nit també van ser cremats, a Gràcia, els establiments fiscals de recaptació de les gabelles dels drets de l'aiguardent i del vi i, ja a la frontera amb Barcelona, les casetes dels burots. La fiscalitat entre poblacions era odiada per el poble menut, que a la pràctica, era l’únic perjudicat per aquestes “recaptacions”.

A part de l’acció luddita de Gràcia, al Pla de Barcelona, sols va haver reaccions anticlericals amb incendis d’alguns convents, a la Vall  d'Hebron, a Sant Martí i a Horta.

Joan Vilaregut era tot un personatge, amb un passat de jove conspirador exiliat a l'Anglaterra, industrial d'avançada, oficial de la Guardia Nacional, enquadrat en l'odiat cos de llancers (el cos dels més rics), el 1839 elegit primer comandant de la Milícia Nacional a Gràcia, el 1840 elegit diputat en corts i finalment el 1854 vice-president de la sinistre Comissió de Fàbriques (predecessora del Fomento del Trabajo Nacional).

Joan Vilaregut no es limitava al ram industrial, tenia també interessos en el camp immobiliari i també en el ram de l’espectacle, formava part del grup concessionari de la plaça de braus de la Barceloneta (concessió de la Casa de Caritat) i, ironies del destí fou a aquesta plaça on començà la bullanga de juliol (que incubava la d’agost), quan amb l’excusa de la qualitat de l’espectacle ofert per la societat concessionària, els agitadors liberals van iniciar-la la crema de convents (prèvia destrucció de la plaça) acompanyats per brau mort arrossegat per la gent...

Van sortir tres toros

van sortir dolents

Això fou la causa

de cremar els convents

Després de l'incendi del vapor Bonaplata els industrials es van acollonir i durant alguns anys no es van atrevir a instal·lar màquines de vapor (que alguns ja tenien comprades i guardades als magatzems).

Doncs be, Joan Vilaregut, pro-maquinista recalcitrant, que havia estat doblement perjudicat, en lloc de deprimir-se com Bonaplata, que no es va recuperar anímicament mai del cop de l’incendi, va ser el primer en reiniciar la vaporització a la seva fàbrica de Sallent (segurament als voltants de 1838), a part de reconstruir el blanqueig de Gràcia el mateix 1835.

En Vilaregut, especulador, i segurament corrupte (segurament?), va fer tota mena de maniobres per defraudar el sou als treballadors de les seves empreses... vendes fosques i falses, canvis de nom... per exemple el blanqueig de Gràcia va ser venut al seu germà “Peregrino” el 1837, però es “recomprat” per Joan el 1838, recompra que segurament no es va fer pública, doncs el 1842, davant les protestes dels treballadors als que havien abaixat el sou, l'emprenedor Vilaregut afirmava que “la fabrica no corre a mi cargo”.

Aquest “modèlic” constructor de la Catalunya Moderna emprava mètodes força expeditius, i controlava bona part del poder local a Gràcia. Anys desprès de la independència de la vila (la tercera independència, la de 1850), els treballadors del “Vapor Pelegri Vilaregut” es van veure obligats a manifestar-se fora (al límit) del terme de Gràcia (el 1855), contra els abusos i els sous de gana. Fora de l'abast de les autoritats i els matons (uniformats o de paisà) de la patronal.

EL VAPOR NOU D'EN PUIG MARTÍ.

L'any 1841, passada ja la primera onada luddita, Joan Puigmartí, industrial de molts mals instints, construeix a l'alçada de l'actual Travessera de Gràcia entre els torrents de l'Olla i d'en Vidalet una nova fàbrica, el Vapor Nou, fàbrica gran, que donava feina a més de 500 persones, per sobre del 10% de la població activa de la vila.

Puigmartí era el capdavanter d’una nova generació de capitalistes que no provenia de l’aristocràcia tèxtil tradicional, va ser un inversor de capital, les seves empreses eren intensives en aquest aspecte i a gran velocitat va desplaçar, junt d’altres nouvinguts, les velles famílies d’explotadors tradicionals. La seva fàbrica de Gràcia encapçalava la llista de contribuents de les filatures de Barcelona amb 3.500 rals de contribució fiscal, a sols 500 rals del primer la cotonera d’en Juncadella,  això per un fabricant que havia iniciat l’activitat al sector a principis de la dècada dels anys 40.

L’estratègia d’en Puigmartí (i d’altres com ell) es basava en fortes inversions en tecnologia per poder competir amb els fabricants més tradicionalistes, així, en uns primers moments la fàbrica d’en Puigmartí era la que millors sous pagava als filadors, això durant un breu temps. En iniciar-se una “crisi” econòmica (aquesta música ens sona familiar) va començar la baixada de sous....

Puigmartí era, com tots els explotadors capitalistes, un personatge cobdiciós i explotador, però dotat d'un extra de mala llet. Igual que en Vilaregut va tenir càrrecs a la Comissió de Fàbriques i va viure en conflicte permanent per les baixades de sous, canvis d'horaris i de condicions de treball. Ja el mateix any de la inauguració, la fabrica va patir un intent fallit d'incendi intencionat. Uns anys abans, el 1840, en una fàbrica d’estampats seva havia prohibit els rellotges i, el temps no es mesurava mitjançant un rellotge públic, sinó un de butxaca custodiat per els patrons o els encarregats, d’aquesta manera, denunciaven els obrers, els estafava alguns minuts a l’entrada, a la sortida i a les pauses.

El 1855, en un moment de gran conflictivitat social (l'any de la primera vaga general a Catalunya) en Puigmartí i les autoritats de Gràcia denuncien un complot per assassinar-lo i son detinguts diversos obrers. Les condemnes son però a penes “lleus”, ja que les proves no són gens “sòlides”, val a dir que en aquells moments devien ser realment proves inexistents, després d'una pila d’afusellaments amb judicis sumaríssims i la execució d'en Joan Barcelo, líder dels filadors de Barcelona.

De tota manera si comptem que l'any anterior els luddites anti-selfactines havien matat a l'empresari Arnau i un dels seus fills que volien defensar, amb les armes a la ma, les màquines, de la seva fabrica i que el mateix 1855 va ser mort a trets en Sol i Padrís, director de l'España Industrial, tampoc seria d'estranyar que els treballadors de Gràcia pensessin seriament en liquidar a Puigmartí.

Finalment el 1876 es produeix l'incendi definitiu que arruïnà al Vapor Puigmartí, no hi ha proves de que fos provocat, però donat l'historial no fora res estrany.

EL CONFLICTE DE LES SELFACTINES.

El conflicte de les selfactines (filadora automàtica que va acabar amb els sistema preufetiste del filador com contractista dels seus ajudants) va suposar un daltabaix per les relacions laborals i va obrir un període de gran violència (violència patronal és clar).

El preufetisme es basava en un pacte entre l’empresari i els filadors (l’aristocracia obrera) mitjançant la que a canvi del control econòmic dels equips de filatura (nuadors, metxeres i ajudants) el filador adult mantenia la pau social, aquest pacte va ser el que va permetre la introducció del vapor a la filatura, més enllà de la revolta de 1835.

Malgrat que els privilegis dels homes filadors es deien basats en la “tradició”, el fet és que la filatura, fins el pacte patriarcal que va facilitar l’entrada del vapor va ser un ofici de dones i de nenes.

Derivat d’aquest pacte, els canvis tecnològics (l’augment de la producció) no sols afavorien al capitalista sinó també al filador. Els equips patriarcals de filatura van mantenir congelats durant anys els sous de nuadors i metxeres, mentre que el preu per peça es mantenia i la producció augmentava (augmentava el nombre de fusos per filadora), així que els guanys del capitalista i el filador milloraven, mentre que la càrrega de treball dels “ajudants”, metxeres i nuadors creixia al haver de controlar un nombre més gran de fils.

Els filadors subcontractistes eren intermediaris entre el patró i la resta de treballadors i exercien “paternalment・de fre front “llibertinatges”, vagues, reclamacions i reivindicacions. Al mateix temps una queixa o reclamació vehiculitzada a través d’ells tenia més probabilitats de ser satisfeta, així els altres treballadors havien d’acudir a ell com intermediari amb el capitalista.

El pacte es va trencar però amb la irrupció de la selfactina, la tasca d’intermediari i de controlador dels filadors patriarcals ja no era necessària i, els capitalistes, pagant menys, podien emprar el nuadors i metxeres en les tasques dels controladors adults que ja no eres necessaris. Això va provocar un conflicte molt complex i amb interessos enfrontats dins d’un mateix camp. Interessos de filadors adults i aposentats, interessos de filadors joves, d’aspirants a filador, dels ajudants, nuadors i metxeres i els de les dones filadores... I, evidentment d’un grup emergent, el dels majordoms i encarregats...

Igual que va passar amb la bullanga d'agost de 1835, el poble menut i la xusma (molt possiblement no filadora) van aprofitar els moments de confusió després del triomf del cop d'estat progressista de juliol de 1854 (la Vicalbarada), per escometre contra el maquinisme i el model de fàbrica. Durant la nit que va del 14 al 15 de juliol grups de treballadors es van dedicar a la destrucció sistemàtica de fàbriques i màquines, no va ser un moviment estrictament barceloní i, malgrat que en molts llocs la protesta va cristal·litzar amb cremes de convents i esglésies, a Valls i a Gràcia es van destruir també màquines selfactines.

El moviment vaguista, no el “luddita”, estava liderat per els filadors joves, Joan Barceló i els seus companys i defensaven els interessos del preufetisme filador, en que aquests controlaven a la “seva” ma d’obra i la seva feina. Finalment van ser engalipats per el Capitans Generals i els filadors més vells, compromesos des de tota la vida amb la política de la ciutat, bàsicament un tal Miralles i els dirigents de les societats de filadors i teixidors. Mesos més tard en Barceló va ser executat al garrot vil desprès d’una farsa judicial.

A Gràcia un dels objectius va ser la fàbrica Vilaregut, dirigida per en Peregrino Vilaregut, ja que en Joan en aquells moments agonitzava, Peregrino, amb l'ajut d'alguns del treballadors va tractar, amb poc èxit, d'impedir les destruccions. En un moment de perill personal, en Peregrino Vilaregut va ser salvat per un dels seus obrers, el jove teixidor Roca i Gales de 26 anys, que posteriorment va fer una bona carrera política i professional.

ROCA I GALÈS, “GRACIENC ILUSTRE”.

En Roca i Galès no sols va treballar al Vapor Vilaregut, la major part de la seva vida professional va estar centrada a la Vila de Gràcia, primer al Vapor Vell d’en Vilaregut i més tard a “Sert Hermanos y Sola” on va ocupar càrrecs directius. De fet el seu domicili (Travessera 105) estava a la seu d’un dels tallers d’aquesta empresa... i a Gràcia va morir el 1891.

Roca i Galés va ser un defensor d'un associacionisme obrer col·laboracionista amb la patronal, contrari a la resistència i a la vaga i difús defensor d'un cooperativisme cristianoide, va  combatre, amb poc èxit, la Implantació de l’Associació Internacional de Treballadors.

La seva activitat “organitzadora” es va centrar en el contramestres, capatassos, encarregats i d’altres comanaments, malgrat ser considerat un ideòleg del cooperativisme obrer mai va participar en cap organització d’aquesta mena, la seva associació de “comanaments Inter mitjos” tenia un nom equivoc “Sociedad Cooperativa de Maestros, Mayordomos y Submayordomos del Arte de Tejer en Telares Mecànicos, titulada: El Fomento de la Industria de los Telares Mecánicos”.

Va mantenir, però fortes relacions orgàniques amb institucions finançades i mediatitzades per la patronal, com el Foment del Treball Nacional (la sinistre patronal catalana que tanta sang va vessar al tombant del segle).

El 1876 les organitzacions patronals van finançar-li un viatge a la Exposició Industrial de Filadelfia del que va tornar entusiasmat per els moderns mètodes d’organització del treball i la producció, per glosar-lo va escriure un llibre sobre el tema que pretenia ser un far per el proletariat català “Un obrero en Fairmount Park. Revista crítica industrial de la Exposición de Filadelfia”.

Els seus esforços van ser recompensat amb una acta de diputat al Congrés, i finalment va acabar constituint el Centre Industrial de Catalunya que enquadrava als odiats quadres intermedis (majordoms, contramestres i caps de taller...), va ser un precursor del sindicalisme groc, sense la virulència física dels Sindicats Lliures.

DARRERES RESISTÈNCIES?.

Ja lluny les revoltes de 1835 i de 1854, ja imparable la generalització de la fàbrica mecanitzada i instaurada la disciplina fabril, encara va haver un conflicte al voltant del tema, que si be no va arribar a l’esclat de violència i es va limitar a uns certa polèmica no deixa de ser significatiu.

Cap a finals dels anys 60, l’empresari de teixits de seda Francesc Vilumara va establir una factoria nova als límits del terme de Gràcia. Tenia 80 telers mecànics i 50 de manuals, la fàbrica disposava també d’un motor de 30 cavalls per moure tota la part mecànica.

A més de la part de tecnologia mecànica el Sr. Vilumara va voler establir una tecnologia social nova (nova a Catalunya), consistent en fer la fàbrica global, així va disposar de menjadors on s’havien de quedar els obrers al no tenir temps d’anar a casa i, els que “volien”, podien dormir a la mateixa fàbrica. La idea d’en Vilumara era establir una nova disciplina que permetria al capitalista controlar el treball i els treballadors d’una manera estricta (una mena de colònia urbana) aïllant-los de males influencies.

Això era possible degut al retrocés sofert per els treballadors després de les desfetes dels anys 1854 i 1855, i l’emergència d’organitzacions pactistes i implicades amb els polítics liberals.

Malgrat això el molt moderat diari “el Obrero”, el juliol de 1865 va endegar una campanya contra la fàbrica Vilumara, que va intentar ser contrarestada per una carta signada “voluntàriament” per tots els treballadors. Per fer-nos una idea dels arguments del diari “el Obrero” el millor és la poesia “Romance Diabólico. Del trabajo a la caldera” composat per Ramon Cartanyà, un obrer teixidor de vels.

Aquí dijo el perillan Pillomara

En esta campiña fresca,

Que apenas de la ciudad

Le separa medial legua

En nombre del porvenir

Que a mi posición espera

Conste que soy el primero

En poner la primera piedra

Para un nuevo SEMINARIO

Inventado a mi sistema.

Aquí tendré a mis obreros

Dentro de mi indomable HACIENDA,

Como bueyes en arado

Surcando la dura tierra

Con su trabajo abrirán

A mis pies una almoneda.

Para explotarles mejor

Y en vano el tiempo no pierdan,

He pensado fabricar

Una monstruosa caldera,

Y con rancho apetecible

De patatas y pimienta

Al estilo economista

Se hartarán más que revientan!

Evitaré con recelo

Toda relación ajena;

Alejar compañerismos,

Amortiguar sus ideas,

Tranquilizar sus cerebros,

Procurando que no lean;

Y así me contemplaré

Mis buenos anacoretas,

¡De la caldera al trabajo,

Del trabajo a la caldera!.

Si pensem en el súmmum de la modernitat laboral, el cas de Google o de Microsoft, on els treballadors fan vida a la empresa que es fa càrrec del seu esbarjo, dels seus fills, de la seva alimentació... i recentment de la neteja de les seves cases a través d’empreses hiperexplotadores “uberificades”.

EN RESUM...

Ara que Gràcia està cada cop més allunyada de la producció i més gentrificada, ara que cada cop és més un enclavament turístic, ara que els baixos dels edificis son ocupats per dissenyadors, arquitectes i altres amants del mon digital... pot semblar una bajanada recordar als luddites del segle XIX.

Però em sembla que no, que aquelles dones i homes segurament poc instruïts però molt intel·ligents i motivats, van saber veure més clar que nosaltres quin era l'enemic i cap on els encaminaven. Ara nosaltres mateixos ens tanquem la porta de la gàbia i ens tanquem en una fàbrica sense parets on no sols hi ha el rellotge de fitxar, sinó que estem envoltats de rellotges per tot arreu, fins i tot implantats a la roba i al cos; sempre mesurant i controlant. És talment com deia en Miquel Martí Pol a finals dels 50, molt abans de la revolució digital:

Val mes que ho sapigueu ben aviat

la fàbrica limita amb si mateixa

per qualsevol costat.

No hi ha res que li alteri

l'adusta fesomia

i te corda per anys, com hi ha Deu!

Als locals del “crosworking” malgrat la modernor que els envolta, ens trobem amb situacions que no s’allunyen del preufetisme del filadors del 1800 i pico, una cadena d’explotació, des del “mestre” (qui te els contactes i els contractes) fins els “aprenents” (becaris) passant per els “nuadors” (els qui fan la feina). Això si, tots amb noms en anglès... segurament en Roca i Galès, tan amant del sistema industrial anglosaxó (de l’UK i dels USA) estaria content.

Haurem de buscar la nostra maça luddita, la nostra maça d'Enoch i començar a trencar les nostres màquines de vapor, els nostres telers mecànics i les nostres selfactines... mentre tant podríem començar eliminant la placa que, en honor del mal parit d'en Puigmartí, està clavada a la xemeneia de la plaça del Poble Romaní i canviar-la per una altra on es recordi a aquells que es van deixar la pell combatin la megamàquina de la dissort, combatin la màquina del progrés.

Per un mon lliure i salvatge!!