ANARQUIA A KATMANDU???

Ara aquests dies tots parlem del Nepal, encara que els mitjans de comunicació es dediquen casi en exclusiva al tema dels ciutadans de l’estat espanyol atrapats mentre feien turisme... això, i el nombre total de morts, l’arribada dels ajuts internacionals i el seu import, semblen ser l’únic que interessa.

A partir de tot això he rellegit el document del 2005 “anarquía en Nueva Orleans” de quan el Katrina va arrasar les costes atlàntiques dels EUA (i Mèxic) i penso que una bona part del que es diu allà es pot aplicar aquí. (anarquia en Nueva Orleans)

A Nova Orleans vàrem veure com un estat poderós i ric no assitia als seus “súbdits”, al Nepal un estat llunyà dedicat als “seus assumptes” (com tots) ni tan sols es planteja ajudar-los. Als EUA ara sabem que la zona afectada per el Katrina va ser un banc de proves per la utilització d’un exercit privat (Blackwather) per controlar la població civil, al Nepal un exercit, que sols a lluitat contra el seu propi poble, pren posicions per agafar avantatja front l’antic “exercit popular” quan la situació s’aclareixi.

En el rànking de països susceptibles a patir terratrèmols Nepal ocupa l’onzè lloc, malgrat això no hi ha estructures d’emergència ni es construeixen els edificis resistents als terratrèmols. Ja van patir-ne el 2011 i el 2012, però des de 1934 no n’havien tingut un de tant fort.

Al Nepal no han estat mai massa afortunats amb els governs que els han caigut a sobre, fins el 2000 (més o menys) estaven sota la fèrula d’una monarquia absoluta i, ara, després de nombroses revoltes, vagues generals i sofriment enormes, poden fruir d’un sistema parlamentari corrupte, trampós i autoritari... nosaltres també, també fruïm d’aquests “privilegis”, però els nivells de vida marquen la diferència i la distància, i no és el mateix ser saquejat a l’estat espanyol que al Nepal.

Des de la guerra entre la guerrilla maoista i la monarquia s’han anat succeint governs, des de els ineptes més absoluts fins als corruptes més sagnants. Van tenir per uns mesos un president maoista (be, el Partit Comunista maoista ha passat des d’una posició propera a la d’Abimael Gonzalez i el seu Sendero Luminoso, fins a l’acceptació de la propietat privada amb un programa moderat més “socialdemòcrata”), però desprès de diverses eleccions i tripijocs polítics ara el govern està compartit (amb majoria absoluta) entre un altra Partit Comunista (el d’Unificació Marxista Leninista) i el Partit del Congrés, aquest dos partits son extraordinàriament corruptes i apalancats al caciquisme. El gener d’aquest mateix any es va viure una gran vaga general amb talls de carreteres contra el govern, la vaga va ser impulsada impulsada per el PC maoista i els partits i organitzacions dels grups ètnics més minoritzats i les organitzacions d’intocables.

La societat nepalès està dividida en castes (brahmans a dalt i dalits a baix), les inferiors sotmeses sovint a una sistema de servitud obligatòria, esclavatge a la pràctica (Kmaiya i Kamalari). El sistema de castes i l’esclavatge van ser abolits amb l’enderrocament de la monarquia i, de fet, a les zones dominades per la guerrilla ja havia estat molt combatuda, la manca d’interès i de recursos per part de l’estat, i l’ajornament de la reforma agrària fa, que aquesta abolició, no acabi de ser efectiva. Els grups dirigents de tots aquests partits procedeixen, en sa majoria, de la casta brahman.

Nepal és un gran mosaic de pobles i nacionalitats, més d’un centenar, i cap d’elles és pròpiament majoritària, també hi han multitud de llengües i religions (hinduisme, islam, budisme, animisme i totes les combinacions possibles).

Alguns d’aquests pobles, com els Tharu (un 7%) habitants dels boscos del sud, conserven una forta estructura comunalista, amb cases amb més de 100 habitants on es cuida la llar, els nens i els vells i s’aporten recursos entre tots. Els Tharu estan solament un pas “per sobre” dels intocables i han estat víctimes col·lectives de la servitud tradicional. No cal idealitzar la vida dels pobles “primitius”, però tampoc cal idealitzar la suposada llibertat individual de nosaltres a occident. Aquest comunalisme pot estar en la base de determinades formes d’auto-organització que s’han vist aquests dies.

A molts periodistes els ha cridat l’atenció que la gent no hagi esperat a l’estat, a l’ajut internacional o a les ONG per començar les tasques de desenrunar, reparar serveis i protegir a nens, ferits i vells. Els ha xocat que s’hagin organitzat sense esperar als oficials del govern o dels partits governants que, tal com es queixen, han desaparegut de la escena i estan amagats acaparant bens.

Al Nepal la gent està acostumada a viure sense l’ajut de l’estat, l’estat sols és un instrument de recaptar impostos (d’exprimir-los) i protegir als explotadors i als corruptes, i aquesta situació marca una bona diferència entre ells i nosaltres, nosaltres esperem atenció, ells no l’han tingut mai.

Situacions semblants es van viure a Nova Orleans arran del cicló o a Haití arran d’un altra terratrèmol. Malgrat les prediccions apocalíptiques de que sense estat ni policia ens tornaríem feres i les màfies s’apoderarien de tot el valuós i necessari, les dinàmiques de la gent desmenteixen aquesta fúnebre teoria.... I no es tracta d’esperar l’arribada del desastre, instants d’anarquia es poden viure de moltes maneres i quotidianament, la manera d’aconseguir que aquests instants siguin intensos i llargs, és un tema que encara hem d’acabar de resoldre.

L’ANARQUIA NO ESTÀ TAN LLUNY COM PENSEM O COM ENS FAN PENSAR!! ...