La civilització i
la dominació han avançant basant-se entre d’altres coses en la estandardització
mediatitzada de la mesura de les coses, ja sigui dividint l’any mitjançant els
calendaris (CALENDARI) o dels pesos i les longituds (SISTEMA METRIC), en tots els casos la estandardització i la mediatització estava en mans
dels dominadors, en mans del xaman, en mans del rei (de qui es prenien els
patrons de longitud), en mans dels governs estatals i de les acadèmies
científiques... podríem dir que la màxima dels civilitzadors seria “tot el que
es pot mesurar es pot dominar, el que no es pot mesurar no es pot dominar”.
En la evolució progressiva de la dominació el punt àlgid
fins el moment, ha estat la mesura del temps. La mesura del temps no tenia cap
utilitat mentre no tingués un valor, primer va tenir un valor bàsicament
religiós i més endavant un valor econòmic (civil), encara que puntualment
entressin en conflicte, actualment la mesura del temps ha esdevingut
imprescindible per mantenir el sistema en funcionament, no es pot concebre la
“societat digital” sense una precisió de milisegons (com a mínim) en tots els
artefactes i maquinam que formen la carcassa del mon digital.
ELS PRIMERS RELLOTGES.
La mesura del temps, i segurament d’alguna manera el
rellotge, neix amb l’aparició de les primeres monarquies centralitzades,
segurament a Sumer o més endarrere, primer els rellotges de sol i desprès (o
simultàniament) els d’aigua (les clepsidres).
Tots els sistemes horaris tenien com relació el dia
solar, però el dia solar no era igual durant tot l’any, així que les hores de
l’estiu eren llargues i les de l’hivern curtes (sistema horari temporari), la
seva funció era per tant cerimonial i religiosa, i no fonamentalment
productivista, no servien per mesurar el “valor” de les coses, la unitat
mercantil de temps era el jornal, lligat amb el sòl i depenent de factors més
ecològics (pendent, pedregositat, profunditat... del sòl a treballar)...
Cada organització estatal tenia la seva mesura del temps,
cada imperi el seu sistema horari, l’antic Japó, la Xina, l’Índia... però
finalment seguint l’impuls del colonialisme i del capitalisme es va acabar
imposant el sistema occidental, bastit per l’Església Romana sobre la base de
l’Imperi Romà.
L’inici de la conta del temps podia ser en sortir el sol
(HoraeabOrtu )
l’anomenat sistema horari babilònic o al amagar-se (Horae
ab Occasu ) que seria el sistema horari itàlic.
Cada
període, diurn o nocturn, es sol dividir, en moltes cultures en 12 subperiodes,
encara que n’hi ha que no, per exemple el sistema tradicional japonés, oficial
fins 1873, es dividia en 6 hores per cada període (total 12 hores), es
començava per el 9, es contava al revés (decreixent) i no s’utilitzaven el 1 ni
el 2 per motius religiosos.
Les hores del període de dia es dividien, a Europa
medieval, en 4 sub-divisiones (prima, tertia, sexta i nona), les hores del dia
eren les més “civils” i més emprades, els quatre períodes de la nit
interessaven sobretot als monjos per resar i als militars i mariners per les
guàrdies. Durant la nit el temps es mesurava mitjançant els rellotges d’aigua,
el de sorra (més tardans, ja que es necessitava vidre totalment transparent),
rellotges de foc (basats en la combustió, per exemple d’espelmes...)... el temps
mesurat durant la nit era més “artificial”.
La mesura nocturna era més complexa, ja que no tenia la
referència solar per poder corregir els descuits humans, així que va ser en la
mesura nocturna on es varen començar a desenvolupar sistemes mecànics que no
depenguessin d’un manipulador i també que activessin una alarma. Per exemple a
la biblioteca del Monestir de Ripoll hi ha un esquema d’una clepsidra amb una
alarma mecànica, aquest despertador monacal sembla que data del segle X.
En la transició entre la economia pròpiament feudal i la
economia burgesa protoindustrial comencen a aparèixer els rellotges
mecanitzats, encara molt lligats als interessos religiosos, els primer
rellotges mecànics es van instal·lar a les torres de les esglésies. L’església
continuava controlant el temps i afegia, a més dels tocs horaris tota una sèrie
de tocs litúrgics molt variables que embolicaven la mesura del temps i no
coincidien amb el desig burgés de mesura homogènia i “racional”.
Així el primer rellotge mecànic del que es tenen notícies
estava a un monestir, a l’Abadia de Dunstable, a l’Anglaterra, el 1283. El
primer de Catalunya va ser el de la catedral de Barcelona, el 1393, que tenia
el significatiu nom de “Seny de les Hores”. Aquests rellotges eren molt imprecisos
i podien acumular errors de més de 30 minuts en un dia, les primeres busques
eren només horàries... així que la seva utilitat com eina de control social més
enllà de la religió estava molt limitada.
Poc a poc els interessos dels burgesos s’allunyen dels de
la litúrgia cristiana, als jornalers agrícoles se’ls pagava de “sol a sol”. Als
jornalers no agrícoles, dependents de l’artesanat, se’ls pot fer treballar més
hores o menys, i aquestes hores han de ser mesurades d’una manera regular i
estàndard, no depenent de la litúrgia. A més l’hora anava adquirint importància
dins del mon del comerç.
Aquí comença el conflicte entre església i poder
civil.pel control del temps. El declinar del control eclesiàstic del temps
arranca de la cèdula de Felip VI de França donant preeminència al rellotge de
l’ajuntament d’Amiens sobre els de la església l’any 1355, aquesta preeminència
va estar en disputa, a molts llocs fins el segle XIX. Al regne d’Espanya, el
poder religiós va mantenir la preeminència fins l’aparició de les primeres
Reials Acadèmies i observatoris científics, quan la organització del temps es
fa científica i racional com era ja a la major part d’Europa i el mon des de
feia temps.
EL TEMPS EN LA INDUSTRIALITZACIÓ.
Amb l’aparició de les primeres màquines manuals i
mecàniques el temps va adquirir un nou valor i la seva mesura una major
importància.
Les jornades laborals s’han de mesurar amb precisió des
de el moment en que el jornal va depenent cada cop més del temps treballat i no
tant del producte d’aquest treball.
El més important de la precisió en la mesura de la
jornada, a part del seu aspecte monetari, és l’aspecte disciplinari, els
treballadors fabrils han de ser disciplinats per esdevenir peces de la màquina
social que va ser la fàbrica, l’hora d’entrar i de plegar passen a ser
importantíssimes, i els minuts de retard, al anar aparellat a multes
econòmiques, passen a ser contats en diners.
Per altre cantó tenia una gran importància en la
mecànica, al anar-se fent les màquines més complexes, els períodes de
funcionament de eixos i engranatges i la coordinació entre les seves peces, la
mesura del temps passa a tenir una importància fonamental a l’hora de
dissenyar-les, de mantenir-les i d’ajustar-les... és la causa del naixement
dels primers cronòmetre.
El desenvolupament dels cronòmetres era una necessitat
estratègica per les potències navals de l’època i es va establir una cursa per
veure qui aconseguia un cronòmetre que permetés una mesura prou precisa embarcat
en un vaixell de vela. Aquesta precisió era necessària per poder establir amb
exactitud la longitud i escurçar els viatges fent més precís i segur el
recorregut. El problema de la longitud era de capital importància militar però
també comercial.
Els capdavanters de la cursa eren Holanda i el Regne
Unit, més lluny França i Portugal i desprès Espanya... L’èxit va acompanyar,
després de molts esforços, al Regne Unit, on John Harrison rellotger, fill d’un
fuster, va desenvolupar el primer cronòmetre nàutic de precisió, el H4, que
sols va tenir un retard de 5 segons en un viatge de 80 dies de navegació fins a
Jamaica.
Hi ha nombroses històries sobre la manipulació dels
rellotges per part de patrons i encarregats per tal de furtar uns minuts als
treballadors, a l’Anglaterra de la Industrialització, a França... i també a
Catalunya, a la fàbrica d’en Puigmartí a Gràcia, el 1840 els treballadors
denunciaven que el fabricant en lloc de regir-se per un rellotge públic ho feia
amb un rellotge particular de butxaca i que “apoyándose en dichoreloj de
faltriquera se rebaja a los trabajadores en general algunosminutos”, es
tracta d’una expropiació del temps, el que mana és el rellotge de “l’amo”,
en molts establiments estava virtualment prohibit portar rellotges particulars
i podia ser causa d’acomiadament, sovint eren retinguts per encarregats i
capatassos per impedir la seva consulta. Es poden trobar reivindicacions
obreres demanant la instal·lació de rellotges amb campanes en llocs públics
(neutrals) per poder discutir la mesura del temps als posseïdors dels
rellotges.
Quan l’ús del rellotge es va generalitzar el control del
temps ja estava totalment en mans dels dominadors empresarials, els
treballadors estaven, al menys aparentment, disciplinats i acceptaven el rellotge
com mesurador fantasmagòric d’una vida fantasmagòrica... a partir d’aquest
moment els treballadors lluiten a la defensiva, per una, o unes, hores menys...
el capital anava cedint paral·lelament a l’augment de la productivitat.
El control del temps es trasllada des de la durada de la
jornada laboral (aconseguides, al menys en teoria, les 8 hores), al
cronometratge dels processos, per tal d’escurçar-los i optimitzar-los: és
l’aparició del taylorisme i del fordisme (la introducció de la divisió del treball,
del treball en cadena i de l’eliminació del control dels obrers sobre el temps
del seu treball). L’Henry Ford, repugnant personatge, abans de ser el promotor
de mètodes sofisticats de dominació i de destrucció de la terra, va ser
rellotger i inventor d’un rellotge especial amb dos esferes que donava l’hora
local i l’hora de les companyies de ferrocarril.
EL RELLOTGE DE FITXAR.
Els porters, encarregats i celadors són humans i no eren
prou precisos per controlar les entrades i sortides dels treballadors, calia
automatitzar el procés i, al mateix temps, completar la tasca de disciplinar
als treballadors fent-los partícips del control de la seva jornada.
Cap a 1888 WillardBundy va inventar el rellotge de gravar
en una cinta de paper les hores d’entrada i sortida dels treballadors i el 1889
va constituir la BundyManufacturing Company especialitzada en rellotges de
fitxar. Aquesta companyia es va fusionar amb d’altres i amb successives fusions
va constituir finalment, el 1911, la Computing Tabulating-Recording Company la
CTR, que el 1924 va canviar de nom i es va passar a anomenar IBM.
Els “rellotges de fitxar” es van anar sofisticant,
permetien sumar els períodes treballats i fer diversos càlculs, van deixar de
ser mecànics i clàssiques targetes de fitxar de cartró van desaparèixer,
incorporant targetes magnètiques... ara ja tenim control sense contacte, amb
dispositius RFID, NFC.... la precisió ja no depèn de les habilitats humanes,
com tot el que és digital estem parlant de milisegons.
DE L’HORA LOCAL A L’HORA OFICIAL.
Els avenços en les comunicacions (bàsicament els
ferrocarrils) i del comerç van començar a posar en qüestió l’hora local. Si om
es regia per l’hora (calibrada amb el sol) de la seva ciutat (o de la ciutat
important més propera) no parlava “la mateixa llengua que una altra ciutat
situada 1.000 Km a l’Oest), la estadarització va prosseguir el seu camí i de
“l’hora local” es va passar a “l’hora oficial”, generalment el sistema horari
de la capital de l’estat.
La comunicació entre diferents estats mitjançant el
ferrocarril va permetre que comences l’ús dels fusos horaris, bàsicament per
poder elaborar horais ferroviaris coherents, enre 1840 i 1847 a l’Anglaterra i
a Escòcia (railwaytime), seguits per França i Holanda i el 1883 per els EUA. L’any 1884 a la Conferència Internacional de
Washington s’acorda prendre com referència el meridià de Greenwich i establir
un dia universal basat en el dia solar mitjà de Greenwich, iniciant-se a
mitjanit i contant les hores de 0 a 24.
Finalment la terra es va dividir en 24 fusos horaris,
cada un d’ells amb una hora de diferència amb l’altre, homogeneïtzant així les
“hores oficials” de països diferents, moltes vegades enemics...
Espanya va adoptar, no sense resistència, aquestes normes
mitjançant un reial decret de la regent Maria Cristina, el 26 de juliol de
l’any 1900, al seu preambul diu “A la
necesidad de sustituir Ias horas locales por otras correspondientes al meridiano deI
punto más importante
de la región, atendieron preferentemente las
empresas ferroviarias,
haciendo desaparecer la diversidad de horas
correspondientes a los diversos puntos de cada .itinerario . y en
muchas naciones, y
por iniciativas que
marcan progreso en la vida de los pueblos, llego a sustituir la
hora local y regional por
otra que, al afectar a., todo
el territorio de cada país, se llamó propiamente hora nacional”queda clara la funció utilitària i unificadora de la
norma.
Al municipi de Vic van voler ser obedients i submisos a
la Sra. Regent i van adoptar el text del decret al peu de la lletra. El ple de
l’ajuntament va escollir una “Comissió del Nou Rellotge” i aquesta va triar a
Josep Besses, rellotger barceloní i membre de la Reial Acadèmia de les Ciències
i de les Arts.
El Sr. Besses va fabricar un rellotge amb l’esfera a la
“moderna” amb 24 hores i amb campanes que tocaven a les hores i els quarts
d’hora..... el resultat va ser desastrós i quasi provoca una revolta, entre les
23 i les 24 el rellotge tocava 59 campanades!!. A més la gent no distingia be
les hores, per la mida dels números i, perquè on abans eren les 3, ara eren les
6... no s’entenia. Diuen que la frase “arribar a quarts de quinze” ve d’aquí.
En l’afer de Vic apareix per primera vegada a Catalunya
la institució científica com a governadora de l’hora, l’Acadèmia tindrà més
intervencions, bàsicament a través del seu il·lustre membre Eduard Fontserè
(meteoròleg, astrònom i.... rellotger) que va ser director del Servei Horari de
l’Ajuntament de Barcelona, encarregat de l’hora oficial a la ciutat.
QUAN EL TEMPS ES VA INDEPENDITZAR TOTALMENT DE LA
NATURALESA I DE LA VIDA.
Noves necessitats... noves maneres de governar el temps,
quan el control va més enllà de les operacions humanes, quan va més enllà del
control de màquines mecàniques apareix una “altre temps” totalment desvinculat del
sol, la lluna i els astres... de la rotació de la terra.
Apareixen els rellotges atòmics i canvia la definició de
segon, estem davant del “temps atòmic”. Un segon ja no és una petita fracció
del curs d’un dia ideal, d’un gir de la terra, sinó “el temps que necessita l’àtom de cesi 133 per efectuar exactament
9.192.631.770 transicions”, una definició que ens mostra la llunyania de la
mesura del teps de la realitat humana. Derivant del temps atòmic, tenim el
temps universal coordinat (UTC) que pren com referència els rellotges atòmics
Tota les noves tecnologies, les comunicacions, els GPS,
la microelectrònica necessita una precisió en la mesura del temps que ja no pot
ser aconseguida ni tan sols per els rellotges de quars. La xarxa d’internet,
especialment amb el desplegament de l’Internet de les Coses necessita mesures
de temps precises i unificades... existeix el NTP el “NetworckTime Protocol” per sincronitzar els rellotges de tots els
sistemes informàtics.
El NTP treballa sense problemes sincronitzant amb
diferències màximes de 10 milisegons en internet i pot arribar als microsegons
en xarxes locals. A nivell teòric la resolució teòrica del NTP és de 0,232
nanosegons.
RESISTENTS FRONT
EL RELLOTGE.
No hi ha masses
dades històriques sobre la resistència activa al rellotge i a la mesura del
temps, a nivell general els treballadors
fabrils han resistit el procés de d’imposició de la disciplina de la fàbrica (RESISTÈNCIA A LA FÀBRICA).
A un nivell més específic, durant la primera nit de la
revolta de juliol de 1830 durant la “revolució de les barricades”, a Paris, els
rellotges de palaus, esglésies i edificis oficials van ser atacats a cops de
roc i trets en una acció directa contra l’incipient control social a través del
control del temps.
Durant la revolució de 1936 l’acció es va dirigir contra
les campanes, símbols, a més a més de la mesura del temps, del control
religiós, polític (dels ajuntaments) i capitalista (les de les fàbriques).
Els qui hem viscut el control a través del rellotge de
fitxar mecànic amb targetes sabem la de vegades que eren sabotejats, amb cops
de mall esmorteïts mitjançant un “taco” de fusta o, més sofisticat, amb imants.
El treball cada cop depèn més dels ordinadors, de la
xarxa i de dispositius mòbils, som humans governats per un temps inhumà de
nanosegons de precisió, no son rellotges que es puguin destruir a cops de roc o
de mall, només es poden destruir actuant sobre la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada