La resistència luddita clàssica (segons el model
anglosaxó) s’ha explicat sempre com una pugna entre sistemes de producció
(artesans contra indústria) quan en realitat és una resistència a una manera de
viure. Una resistència a la no vida, que suposa la implantació del sistema
capitalista. És una resistència a la disciplina, a la fàbrica, al control del
temps, a les “vivendes obreres”, a la dominació estesa fins els aspectes més
nimis de la vida.
El luddisme gallec te, al menys als seus inicis, un caire
original: a més d’una resistència a la manera de sobreviure capitalista te una
component important de defensa d’un “recurs”, de defensa de la seva terra, dels
seus boscos, del seu mar...
La resistència dels pescadors gallecs a la introducció de
la pesca per arrossegament i a la
comercialització capitalista del peix en forma de conserves i salaons, és una
resistència de gran originalitat i molt primerenca, ja que els primers actes
luddites pesquers es produeixen el 1750 bastant abans del zenit del ludisme
anglès en la primera dècada del segle XIX. No diguem dels fets d’Alcoi o de la
crema del vapor Bonaplata a Barcelona.
Un altra moment important del luddisme gallec (el 1795,
també molt precoç), va ser la destrucció de la foneria de Sargadelos que es
dedicava sobretot a fondre projectils per l’armada i que feia servir carbó
vegetal, la desforestació va ser, en aquest cas, el factor detonant.
LA SITUACIÓ DEL SECTOR PESQUER ALS SEGLES XVIII I XIX.
En el sector pesquer s’estava produint una revolució
tecnològica, amb una modificació important de les arts i mètodes de pesca, però
sobretot en les relacions socials dels treballadors del mar.
A l’antic règim, la llicència d’armar vaixells o barques
de pesca estava moltes vegades lligades a privilegis de la noblesa i del
clergat, privilegis que podien ser arrendats a particulars que, a la seva
vegada, podien ser subarrendats als veritables pescadors.
Amb la introducció de dels nous mètodes de pesca es
necessitava una inversió important de capital per adquirir les noves arts (més
costoses) i construir naus majors, això va fer aparèixer la figura del armador
com capitalista pesquer, allunyat del treball al mar i va proletaritzar als
pescadors empenyent-los ver el treball assalariat.
Els pescadors de la península tenien una rica vida
comunitària, generalment allunyada de la vida dels artesans urbans i dels
agricultors. Els pescadors, era habitual, que tinguessin part de la propietat
de la xarxa i, a vegades, de la barca, el procés de formar les parts en que es
dividien les captures era delicat i es disposava d’òrgans arbitrals per
resoldre conflictes.
En molts casos la gestió de la pesca era comunal, tant en
el repartiment de punts de pesca com en la propietat de les embarcacions i de
les arts de pesca, el cas més conegut, però no l’únic, era el de la
“Universitat de la Vila de Cadaqués” que, malgrat el seu nom, era una
organització comunitària de pescadors que es confonia en molts aspectes amb la
mateixa vila. Testimonis dels anys trenta indiquen que el sistema comunal
sobrevivia, a Cadaqués, encara a principis/mitjans del segle XX.
Des de principis del XVIII hi ha una progressiva
penetració capitalista en el sector i un descontent més gran entre els
pescadors, sobretot entre aquells que, per no posseir mitjans econòmics,
acabaven com jornalers.
El sector pesquer estava sotmès a un gran nombre de
càrregues senyorials que podien arribar a un 10% de la pesca per a cada delme i
a vegades s’acumulaven 2 o més. Catedrals, Monestirs, ajuntaments, nobles...
rebien parts substancials de la pesca. A la Costa Brava i el Maresme el 50%
d’aquests delmes eren percebuts per l’església i un 25% per el Duc de
Medinaceli. Durant tot el segle XVIII i XIX les revoltes antidecimals contra
les càrregues senyorials son contínues en tota la península i, malgrat a la
“modernització” fiscal del segle XIX, es mantenen fins ben avançat aquest
segle. També es podia resistir als delmes mitjançant la ocultació de part de la
pesca i el “frau”.
Un altra mecanisme eclesial per esprémer als pescadors,
era fer pagar un delme per poder treballar en diumenge o en festiu, cosa
imprescindible durant les campanyes estacionals de la sardina i el seitó,
moment en que s’havia d’aprofitar el temps.
A més la gent de mar patia la pressió directa de l’estat
per poder treballar, mitjançant la matrícula de mar. La matrícula de mar era un
registre de gent d’ofici vinculada al mar, sobre tot pescadors i mariners, però
també altres oficis relacionats, quedant sotmesos, en cas de ser requerits, al
servei obligatori de la marina de guerra de la Corona, això suposava una
militarització total de la vida, ja que podien ser mobilitzats en qualsevol
moment... A tot el llarg dels segles XVIII i XIX, pocs van ser els períodes de
pau i molts els de guerra, aparellats amb diversos desastres (per les víctimes)
navals del Finisterre i de Trafalgar, en que molts pescadors i mariners van
perdre el més important, la vida...
El malestar dels pescadors contra l’estatus senyorial i
el liberal capitalista queda ben reflectit en la seva participació protagonista
en la revolta popular a Barcelona contra la màquina de vapor, que va ser la
crema del vapor Bonaplata el 1835 (bonaplata 1835).
LA IRRUPCIÓ DEL CAPITALISME EN LA PESCA A LES COSTES
IBÈRIQUES.
A finals del segle XVI, procedents de la Provença,
apareixen a Catalunya les primeres arts d’arrossegament, primer el gànguil,
desprès la tartana i finalment els bous d’arrossegament amb propulsió a vela.
El resultat va ser la expansió del negoci pesquer i el desenvolupament de nous
mètodes de conservació (bàsicament el salat amb premsat). Aquests “avenços
tècnics” en la explotació del mar també van suposar la conquesta de mercats
cada cop més llunyans, com eren les diferents ciutats del Mediterrani ibèric (Barcelona,
Castelló, València, Alacant...) i el mercat marsellès gran comprador d’anxoves.
La pesca d’arrossegament era un art molt destructiu que
anorreava els fons marins i destruïa les zones d’alimentació i de cria, de fet
una parella de bous feien les captures de 30 palangrers a rem amb la meitat de
tripulació. Els resultats no es feren esperar i ja a finals del segle XVII
comença la carestia de peix a Catalunya, agreujant-se a principis del XVIII...
comencen els problemes de proveïment i de recursos per la exportació... front
això la solució està clara: les empreses capitalistes catalanes (que no els
pescadors) s’expandeixen cap altres caladors.
Els sistemes d’escombrat per arrossegament no van tenir
una progressió contínua sinó que es van enfrontar a nombroses prohibicions i
limitacions (de calendaris, de nombre de
barques, de distàncies a la costa...) derivades de les protestes dels pescadors
tradicionals i il·lustrats diversos. Però a cada prohibició seguia una nova
autorització i no sembla, com passa actualment, que les suposades mesures
protectores es respectessin (ni es fessin respectar).
El tractat d’Utrech, al vedar l’accés als caladors de
bacallà va suposar un greu inconvenient per abastir de salaó a la població
urbana, en creixement exponencial, amb que la crisi de la pesca local va
créixer.
En aquesta anys els bous catalans i valencians comencen a
treballar estacionalment al llarg de les costes de la península, especialment
Andalusia, però també Portugal, el Nord d’Àfrica i les costes franceses.
Els pescadors catalans (concretament els de Mataró) estan
a l’origen de Isla Cristina, llavors la Higuera, que en 1775 estava poblada per
uns 1.500 forasters dels que 733 eren pescadors i 507 treballadors de les salaons.
El cas gallec és especial, a Galícia ja no arriben
directament les naus procedents de Catalunya, sinó empresaris capitalistes (els
“fomentadores catalanes”), acompanyats de personal especialitzat (patrons,
mariners, treballadors de les conserveres) que, en uns anys, seran substituïts
per ma d’obra local. A més els fomentadors disposaven d’una xarxa associada, la
de transport de vins i aiguardents catalans que podien fer el viatge de tornada
carregats de mercaderies d’alt valor... de fet alguns dels fomentador, no
provenien del sector pesquer/salaoner, sinó del del vi i l’aiguardent.
A Galícia durat el segle XVIII s’hi van desplaçar uns
15.000 catalans que van arribar a controlar el 80% de la indústria de salaó.
Encara que en un principi els enfrontaments poden ser
llegits en clau local/forasters... els fomentadors catalans no van tardar en
establir forts llaços comercials i de parentiu amb les oligarquies locals,
establint llinatges que en alguns casos (per exemple el grup Masso) encara duren.
Els fomentadors acabaren prescindint dels treballadors
catalans i incorporaren tripulacions del país. Generalment els pescadors més
pobres als que s’acontentaven amb una petita millora, o els més pròspers, que
es podien permetre algunes inversions en barques i aparells, algunes vegades
associats amb els capitalistes.
El model d’explotació pesquera gallec d’aquells anys ha
estat comparat sovint amb el “putting out” fabril, o sia la externalitzar els
treballs als domicilis dels treballadors amb o sense propietat de les màquines,
però essent l’empresari l’únic comprador de la producció, i, generalment,
propietari també de la matèria primera. El “puting out” el practicaven amb la
pesca, mentre que al sector conserver utilitzaven el fabril clàssic (putting
in).
LA PRIMERA GUERRA DE LA SARDINA.
El nom de “guerra de la sardina” va aparèixer
posteriorment per motius més aviat narratiu, al referir-se a una sèrie de
sabotatges a tot el llarg de la costa gallega durant un període de més de 70
anys.
Els primer actes es donen als voltants de 1750 i es van
reproduint a tot el llarg del XVIII i principis del XIX. A Concurbion i Cee
(1757), a Redondela (1763), a Cangas (1765), a Corunha (1782), de nou a
Concurbion (1785), a Arousa i Noia (1812) i ja, a finals del procés, a Portosín
(1830)... tot això acompanyat d’altres accions de menor entitat i/o no
registrades.Un dels principals focus va ser la ria de Muros, on es van cremar 6
fàbriques de conserves i es van destruir la totalitat de les xarxes d’arrossegament.
Algunes vegades van ser destruccions tumultuàries, però
en d’altres es va tractar de sabotatges nocturns i clandestins. Els principals
objectius eren les xarxes, desprès les barques i, quan es podia, les fàbriques.
Paral·lelament a la resistència violenta i popular un
sector del sistema, clergues, nobles, burgesos i alcaldes, van portar (amb els
seus propis objectius) una acció a base de denuncies, peticions a la cort i al
parlament i a través dels diaris. La coincidència era sols estratègica, amb el
temps es va veure com la oligarquia s’aliava amb els “fomentadors”, llavors els
pescadors van seguir amb la seva defensa del mar, com es veurà en la segona
guerra de la sardina.
Els fomentadors catalans constituïen un poder en si
mateixos, disposaven d’un capital que no posseïen els pescadors(capital que els
rics locals no estaven disposats a esmerçar). De seguida van dominar el comerç,
no sols dels productes del mar, sinó també de vins i alcohols, així com
d’altres matèries primeres que necessitaven (sal, botes...), estaven exempts de
la Matrícula de Mar, no pagaven certs delmes al considerar la sardina salada
com producte industrial... i finalment posseïen una força armada notable, una
mena de milícia formada, sobretot, per treballadors, però també per alguns
“mercenaris” (segurates) proveïts de moderns fusells... i van arribar a muntar
petits canons a les barques!!.
Sens dubte, als enfrontaments i “ajustos de comptes”
posteriors van haver morts i ferits per els dos bàndols, però no sembla que
s’hagin registrat.
El temps jugava a favor de l’espoli capitalista, el poder
de la indústria de salaons va acabar dominant la pesca a Galícia, així el 1881
el 55% de les fàbriques conserveres (246) de l’estat estaven radicades allà.
LA SEGONA GUERRA DE LA SARDINA.
La “segona guerra de la sardina” es produeix ja en un
marc d’hegemonia de la explotació capitalista del mar. Han aparegut els
vaixells arrossegadors a vapor, el saqueig del mar comença a ser irreversible.
A Galícia ja hi ha més de 35.000 homes treballant a la pesca per abastir les
246 indústries conserveres. La lògica productivista s’imposa.
En aquest marc d’independència apareix l’art de la
traïnya (la trainera) que pescava al cerc en competència a l’art del xeito que
és una xarxa a la deriva. La traïnya era més productiva que el xeito,
necessitava una barca més gran, més tripulants i unes xarxes més cares.
En aquest cas l’enfrontament es produeix aparentment
entre els pescadors. Aparentment, perquè el bàndol de la traïnya te el suport
de la indústria conservera i els armadors més rics. Aquest enfrontament és
aprofitat per els diferents bàndols de les oligarquies locals per aconseguir
més quotes de poder.
Es pot dir que la
guerra “calenta” comença l’octubre de 1900, en un enfrontament entre mariners
d’una traïnya i mariners d’un xeitero, en el que van resultar ferits de
consideració els trainyers.
De fet l’art de la traïnya s’havia començat a introduir
una mica abans i ja el 1887 és incendiat un vaixell propietat del conserver
Salvador Aranda, de Vigo. I el 1898 son dinamitades diverses traïnyes a Porto
do Son.
Igual que en el cas dels bous d’arrossegament els
pescadors aconsegueixen arrancar al govern legislació limitant l’ús de les
traïnyes (prohibició de pescar a les ries, distàncies, zones protegides...), i,
igual que en el cas de l’arrossegament, tota aquesta normativa és incomplerta
sistemàticament.
Els conservers boicotegen la compra de pesca als
xeiteiros, mentre afavoreixen l’adquisició de traïnyes... la Guardia Civil deté
alguns dels dinamiters... la traïnya es fa imparable. El 1901, a Vigo, havien
134 traïnyes que practicaven el cèrcol, quatre anys més tard, el 1905, ja son
494.
DEFENSA DE LA
TERRA?
No es tracta de convertir als pescadors del XVIII en
precursors de Sea Shepherds, es cert que eren membres d’una societat
extractivista i jerarquitzada, moltes de les seves activitats van permetre a
les classes beneficiaries de l’antic règim mantenir-se en els seus llocs de
privilegi i de domini.
Pero tampoc es pot negar el seu vincle afectiu amb el
mar, vincle que, evidentment, no tenien els fomentadors i que tampoc tenen els
moderns explotadors. Tampoc es pot negar que la seva visió del mar com un ecosistema
del que no es pot extreure indefinidament recursos és profundament lúcida i
anticipatòria del desastre de l’espoli actual.
A més la seva lluita va tenir un important component
comunitari i d’acció directa que els fa atípics al comparar-los amb altres
moviments del mateix sector. Malgrat els intents de recuperació per part de
rics, capellans i nobles la radicalitat de la seva lluita va escapar a aquesta
recuperació.
Encara ara la Unió Europea és incapaç de limitar
seriosament les xarxes devastadores, com les de deriva, tampoc es mostra capaç
d’impedir l’extermini de determinades espècies, ni la UE, ni la FAO, ni WWF, ni
Greenpace... Al menys els pescadors gallecs van resistir més de 70 anys, i els
seus mètodes van ser suficientment eficaços per entorpir seriosament l’acció
dels bous d’arrossegament, tal vegada és necessari adaptar aquests mètodes al
mon actual.
Els luddites pesquers gallecs van ser luddites en defensa
de la seva manera de viure, però també luddites contra l’espoli
capitalista del mar, luddites en defensa de la terra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada