Finalitzada la pantomima de Paris els
testimonis es divideixen entre “oportunitat perduda” i “acord històric”, evidentment tot depèn de
les expectatives i de les posicions ideològiques de cadascun... i dels seus
interessos. Així entre els decebuts n’hi ha de propers al “acord històric” com
és el cas de WWF i Greepeace i alguns que realment estan decebuts com seria el
cas de Ecologistas en Acción.
En resum 20 anys de negociacions des de la
primera conferència el 1995 han servit per a ben poc, sols per crear un espès
teixit de lobbistes i de organitzacions professionalitzades i dedicades a
recaptar tot el possible del mercat de “defensa del clima”. Mentres les
emissions de gasos d’efecte hivernacle ha seguit augmentant.
Poc ha canviat en realitat la situació
respecte a Kyoto, tot es deixa en mans dels mercats (menys les subvencions que
la industria d’extracció de combustibles fòssils que naturalment venen dels
estats, més de 500 mil milions de dòlars). El mercat de carboni, tot i ser molt
“poc rendible” manté el seu suposat paper de “solució”, malgrat que els fons
d’inversió voltors (hi ha algun que no sigui una cova de cobdícia i
maldat?)acaparen i inverteixen en terres conreables, boscos, aigua...