En resum 20 anys de negociacions des de la
primera conferència el 1995 han servit per a ben poc, sols per crear un espès
teixit de lobbistes i de organitzacions professionalitzades i dedicades a
recaptar tot el possible del mercat de “defensa del clima”. Mentres les
emissions de gasos d’efecte hivernacle ha seguit augmentant.
Poc ha canviat en realitat la situació
respecte a Kyoto, tot es deixa en mans dels mercats (menys les subvencions que
la industria d’extracció de combustibles fòssils que naturalment venen dels
estats, més de 500 mil milions de dòlars). El mercat de carboni, tot i ser molt
“poc rendible” manté el seu suposat paper de “solució”, malgrat que els fons
d’inversió voltors (hi ha algun que no sigui una cova de cobdícia i
maldat?)acaparen i inverteixen en terres conreables, boscos, aigua...
ELS
ACTORS DE LA PANTOMIMA.
A Paris bàsicament han estat presents tres
sectors: el de les corporacions (no sols les petrolieres), el dels estats,
majoritàriament favorables als interessos corporatius i l’agrupació dels
partidaris de les regulacions (ONG, ecologistes, algunes institucions i,
tèbiament, alguns estats).
Ha faltat, o millor dit no ha pogut fer prou soroll, el sector anticapitalista,
de fet ja es va ocupar l’estat francès
mitjançant la llei d’emergència i les prohibicions, que per els carrers de
Paris ni de França, no pogués treure el morro cap black blok. De fet la
indumentària habitual dels Black blok era, sens dubte, una indumentària molt
poc segura en un carrer ple de soldats amb el dit al gallet i ganes de matar
jihadistes.
ELS
ACTORS CORPORATIUS.
El lobbistes estan d’enhorabona, podríem dir
que han aconseguit tots els seus objectius, malgrat la retòrica contra els
combustibles fòssils, no patiran restricció de cap mena. El poder dels mercats
de carboni es consolida i tenen la perspectiva (i la promesa) de que seran més
rendibles. Les despòtiques monarquies petrolieres han celebrat l’acord amb cava
i orujo.
L’acord de París deixa oberta la porta a
tecnologies nocives que hipotèticament mitiguen el canvi climàtic, la Captura i
Emmagatzemament de Carboni (els BEECS), l’agricultura intel·ligent (latifundi,
transgènics i agroquímics) i la geoingenyeria amb les que el poder corporatiu
te posades moltes esperances de negoci... i de dominació (serien els amos de
l’aixeta climàtica).
S’activa un nou mercat, el de l’adaptació al
canvi climàtic, aquest mercat ben dirigit per especuladors conscients pot
generar un gran volum d’obra pública (bona part dels 100.000 milions anuals
promesos), ja s’albiren grans operacions de protecció de costes i de lleres, de
reforçament de mesures d’emergència...
Operacions de saqueig i espoli als països més
indefensos (acaparament de recursos) passen a ser considerats contribucions a
la “salvació del planeta”: una plantació
de palma d’oli es converteix en un embornal de carboni. Aquí intervenen
els nous filantropomilionaris com el Bill Gates i en Mark Zuckerberg i també en Blongberg disposats, com sempre, a fer caixa amb el
sofriment aliè. Així se’ls permet figurar arreu donant consells i pressionant
en “be del planeta”.
ELS
ACTORS ESTATALS.
En termes generals els estats han estat
defensors dels interessos de les “seves” corporacions i de la “seva” sobirania
i per tant es poden considerar vencedors. A més tota l’ona de propaganda al
voltant de l’èxit històric de la COP21 i el seu acord “universal” permet
distreure l’atenció sobre els efectes reals i desastrosos del canvi climàtic i
treu qualsevol responsabilitat al mon desenvolupat (ja els donem prou pasta).
Estats de l’entorn bolivarià, Veneçuela, Equador
i Bolívia van formar part del “Comitè Paris”, format per 16 selectes
(seleccionats) membres, on, juntament amb Noruega, l’Aràbia Saudita i Brasil
representaven als països productors de petroli, oposats a les restriccions a
l’ús dels combustibles fòssils, els interessos forgen aliances prou fortes.
Quedant finalment a partir un pinyó amb en Laurent Fabius, l’Hollande, la
Merkel, l’Obama i en Ban Ki-Moon. Fins i tot van ajudar a tancar a la cleda a
la histriònica Nicaragua.
No cal dir que el paper dels estats
industrialitzats i de les dictadures del sud va ser l’esperat, submissió als
desitjos corporatius i al poder de les grans potències, les consolidades (EUA)
i les emergent (com la Xina que de fet
ja ha emergit casi del tot). Al marge els països que veuen amenaçada la seva
existència, com els petits estats insulars o Bangla Desh han recollit les
molles.
Finalment cada estat es podrà marcar els
objectius que desitgi, decidir els mètodes d’avaluació i no estarà sotmès a
revisió independent, difícilment podrien haver obtingut una victòria més
completa.
La imatge més representativa de la Convenció
son el Ban Ki-Moon, Fabius, Holande i uns quants
jerarques més ballant la sardana en clausurar-se la conferència.
ELS
AMICS DE LES REGULACIONS.
L’autoanomenada “societat civil”, “moviments
socials” (OXFAM, Greenpeace, WWF, FOE... etc) i aquells que els recolzen,
organitzats al voltant de l’Aliança per la Justícia Climàtica es pot considerar
que son els grans perdedors, a part de la major part de la població del planeta
que si que ha perdut de veritat.
Malgrat tot han vist consolidat el seu paer
de Pepitos Grillos consentits, se’ls ha permès fer les seves manifestacions
plenes d’animalets de pelutx, ositus polars i cors de color verd. També en
pogut fer un rentable tasca de passadissos i assegurar-se projectes diversos
amb els que estats i corporacions es renten la cara.
El seu objectiu programàtic d’acord i
decisions obligatòries, amb control aliè
(una cosa semblant a un govern climàtic)
i sancions, amb fons econòmics regulats, no ha estat tingut ni tan sols en conte.
Tot això, obligacions, sancions... etc queda reservat per els tractats de
lliure comerç, on si et desvies et matxaquen i d’organisme regulador el complex
estatal/corporatiu sols admet la Organització Mundial del Comerç... potser el
comerç d’emissions i els crèdits de carbó si que podran ser regulats.
De fet el seu objectiu es reformar el que és
irreformable, encara que el seu programa s’imposés el capitalisme seguiria
essent capitalisme i la depredació segurament seria més perfecta, més
acabada... més solapada..
ELS
QUE NO HAN TINGUT ESPAI.
Al principi parlava, mig en broma, del tema
del Black Bloc, però de fet no era cap broma, de fet la WTO (la Organització
Mundial del Comerç) la pitjor empenta que ha rebut mai va ser precisament
l’acció dels bb durant la conferència de Seattle. Certament els estats i les
corporacions es van recuperar ràpidament, però cal deixar constància de que per
un moment varen tenir por...
Trobar la manera de donar al canvi climàtic un
paper central en la confrontació amb el poder és un dels problemes als que ens
enfrontem i dels que no acabem de trobar una solució. Malgrat que sempre ens
omplim la boca amb la necessitat de globalitzar i estendre les lluites i que
aquesta seria precisament una lluita global, que inclou diversos sectors i
geografies la cosa no és fàcil.
És un problema igual de complex com la lluita
contra la xarxa (la web) de dominació, amb la diferència de que la xarxa de
dominació és ja una xarxa “dolça”, desitjada ... embrutidora i anestesiant, mentre que els
efectes del canvi climàtic son molt
dolorosos i és molt difícil anestesiar-los.
No se si el somni d’un Black Bloc
descentralitzat te cap i peus, però com que sols és un somni podem somiar en la
realitat de tombar la COP22 o la COP23, les regulacions
de poc serveixen el problema son els estats i el capitalisme.
PER
UN MON LLIURE I SALVAJGE.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada