La presó electrònica, sense murs sense barrots, però la mateixa dominació.

El mon és una immensa presó!. Sense contar els camps de “refugiats” tancats d’on no es pot sortir, o els centres de “reeducació” de nens, joves o adults, sense contar els presos extrajudicials, sense contar esclaus ni les víctimes d’organitzacions de proxenetisme... sense contar els CIE’s... en el mon hi ha més de 11 milions de persones engarjolades, si fos possible comptabilitzar la totalitat quants serien?.

El país guanyador en aquesta fúnebre lliga son els EUA que, amb 2.239.7851 sobresurt molt per davant dels seus “competidors”, seguits per  la Xina amb 1.640.000 (però si sumem 650.000 detinguts administratius, seria la primera amb un total 2.290.000), els seguirien la Federació Russa amb 681.600, Brasil amb 548.000 i Índia amb 385.135. Europa, sumant tots els països ens dona una gens menyspreable xifra de gairebé 500.000 persones empresonades.

Si ens fixem en la taxa de presos per cada 100.000 habitants també guanyen els EUA, amb 716, mentre que la Xina baixa fins a 121, Rússia puja a 475, Brasil en te 274 i la darrera és la Índia que sols te 30 presoners per cada 100.000 habitants. Curiosament, en taxa d’empresonament els qui segueixen als EUA son, en molts cassos, petits estats insulars, molts d’ells amb forts vincles colonials, com St Kitts amb 714, Seychelles amb 709, Barbados amb 521, Cuba amb 501, les Illes Verges, tan les de USA amb 539, com de UK amb 460, Guam (USA) 432 ... estats petits però amb molta mala llet!.

L’any 2013 a l’Estat espanyol havien 68.220 presoners (el nombre ha seguit creixent) i la taxa per cada 100.000 habitants era de 147. L’Estat Espanyol està per sobre de la mitjana europea, el superen els estats de l’est, especialment els Bàltics.

Sembla ser que el sistema d’estats i de corporacions (corporacions que també poden ser estatals i/o de les burocràcies) necessita aquesta gran massa de captius per el seu correcte i eficaç funcionament, sembla que el sofriment cancel·lari lubrica els engranatges de la màquina de la dissort. La idea “vuitcentista” de la redempció i la reeducació no ha estat res més que guirlandes per fer més suportable un fet monstruós, tot plegat fa més eficaç el sistema i major el sofriment.

Com tot el que funciona en aquest mon, tot està comptabilitzat, i un dels maldecaps de alcaids,  carcellers suprems i altres comptables son els costos, les despeses de mantenir a tanta gent sofrint, lligada i degradada. Aquests costos estan en la base del treball forçat, dels presos encadenats picant pedra... i dels moderns i benvolents sistemes com ara el CIRE de la Generalitat de Catalunya.

LA VIGILÀNCIA ELECTRÓNICA O COM AUGMENTAR EL CONTROL I REBAIXAR COSTOS.

Cap a l’any 1960 un grup de joves estudiants de la Universitat de Harvard, pel seu treball final de carrera, van tenir una idea lluminosa, elaborar un artefacte portàtil (pesava 1 kg aproximadament) que permetés controlar a distància a les persones (presos o “malalts mentals”).

La idea era bona (o rendible), però va haver d’esperar que madurés tecnològicament i que s’implantés en la ment dels jutges, per poder ser una realitat, el 1983 un jutge de NuevoMéxico va dictar la primera sentència on es prescrivia el control electrònic d’un criminal. A partir d’aquí la metodologia es va implantar ràpidament als EUA i d’allà al Regne Unit i de seguida a d’altres països europeus, americans i asiàtics. Fins arribar, hores d’ara, a abastar segurament fins a un milió de persones.

En els seus 30 anys d’evolució els sistemes de monitoreig electrònic de persones preses ha evolucionat moltíssim i de senzills aparells a radiofreqüència s’ha passat a sofisticats braçalets amb GPS i sensors cada cop més petits.

MIL I UNA EXCUSES PER LA VIGILÀNCIA ELECTRÒNICA.

Quan es vol defensar la vigilància electrònica es solen emprar dos arguments:

1.-L’hipòcrita, que parteix de la impossibilitat d’un mon sense presons ni el sistema que les fa possibles, que cerca un “empresonament benvolent” per determinats delictes. Que afirma que no vol desarrelar al condemnat (com si anar amb una polsera electrònica arrelés a alguna cosa), que vol facilitar la integració (que el condemnat treballi i vagi a dormir aviat...) i que el panòptic s’estengui a todala vida quotidiana.

2.-L’econòmica, les inversions per l’adquisició d’un aparell de vigilància electrònica són molt més baixes que les de construcció d’un mòdul carcerari, de l’ordre de centenars de vegades, els costos de manteniment i de personal per verificar són unes 10 vegades més baixos que els de mantenir a la mateixa persona en una presó convencional. De fet a Mèxic es planteja fer pagar al presoner el cost del braçalet, per tal de poder viure a fora de la presó... encara serà negoci!!.

El monitoratge o vigilància electrónica és un “servei” fàcilment privatitzable, fàcil d’externalitzar, es molt factible contractar una empresa que es faci càrreg de subministrar els braçalets de canell o de turmell, els col·loqui als condemnats, faci el manteniment i realitzi el control informàtic... resoldre les incidències reals seria tasca dels funcionaris de presons... o dels treballadors d’alguna empresa de seguretat.La tendència a anar cap a la presó neoliberal iniciada als EUA (la presó negoci) te un camp adobat en la “presó electrónica”.

Per fer menys repulsiva aquesta invasió els sistemes de vigilància electrònics s’han aplicat a delictes especialment repugnants: la violació, la pederàstia i la violència contra nens, nenes i dones en l’àmbit domèstic. Però on ha estat especialment desenvolupat s’ha estès solapadament al vandalisme juvenil, l’ús d’alcohol i d’altres drogues, delictes contra la seguretat del trànsit... i finalment a tota mena de condemnes que poden ser acomplides al domicili. De fet recentment l’inefable Zarcosy a proposat posar el braçalet electrònic a tots els “radicals”, des de els islàmics als activistes contra en canvi climàtic.

Per endolcir més encara la tecnologia es parla d’altres usos no penals... però també de control, control de persones ancianes o amb Alzheimer, control de nens i menors, control de “malalts mentals”... qui alguna vegada hagi perdut un familiar amb Alzheimer o una altra cosa semblant sabrà com l’angoixa de la pèrdua ens podria fer acceptar coses que en un moment “normal” no acceptaríem.

En la mateixa línia però més apegalós, aquest nadal Movistar presenta com a gran novetat (ja es venia als EUA) el smartwatch FILIP, dirigit a un públic de 3 a 8 anys. Es tracta d’un rellotge/telèfon “intel·ligent” que a més de tenir restringides les trucades (5 números programats per els pares o tutors), permet detectar sempre la posició del nen o de la nena (suposant que el porti posat o que no tregui la pila) i es poden programar “zones segures” o “zones prohibides”, el rellotge avisa al mòbil dels controladors quan surt o entre en elles. Una polsera com la que porten els presos, però de colors llampants, suposadament del gust infantil.

EL FUNCIONAMENT DELS SISTEMES DE VIGILÀNCIA ELECTRÒNICA DE PERSONES.

Han evolucionat prou i, si no fos pels costos, ara tots serien amb GPS. Deixant de banda els detalls de les tecnologies, aquests aparells es poden classificar segons el funcionament en tres grans grups:

1.-Aparells de “toc de queda” no permeten sortir d’una zona determinada (habitatge i a vegades zones molt properes), poden ser de tot el dia, arres domiciliari o sols per unes hores, generalment per la nit (presó atenuada), pot també restringir els moviments en determinats dies de la setmana (generalment el cap de setmana).

2.-Aparells de restricció d’una zona o zones, són els que s’apliquen en violència domèstica, però tenen més usos, allunyar a les persones de bars on hagin hagut incidents, allunyar-les de zones de joc.

3.-Aparells amb GPS que emmagatzemen rutes, amb ells es pot seguir l’itinerari d’una persona en temps real o posteriorment, es pot veure si ha anat de casa a la feina, si a passat per zones restringides... serien els més sofisticats i poden combinar-se amb els altres dos tipus.

LA VIGILANCIA ELECTRONICA EN LA ACTUALITAT.

L’abast de la vigilància electrònica no es coneix de cert i les estadístiques son força variables, sovint el període vigilat és curt (de menys de 6 mesos) i a les estadístiques, moltes vegades, es comptabilitzen el nombre de presos controlats a final d’any o a principi i no es mostren els valors acumulats.

Molts països tenen diversos codis i sistemes judicials i sols s’utilitzen els sistemes electrònics en algunes zones o estats. En altres no es considera una sanció penal sinó un control administratiu. A alguns països es fan servir massivament per als menors i aquests moltes vegades queden fora de l’estadística. També queden fora el vigilats quan estan catalogats com malalts mentals o dements.

Un cas a part és el dels controls de proximitat a les víctimes, on son elles qui reben l’alarma, esdevenint així presoneres sense condemna judicial, tancades dins els límits imposats a un tercer pels instruments electrònics.

Els dos països amb un major nombre de vigilats globals i amb una taxa major són els EUA i Anglaterra i Gal·les, el primer amb 300.000 vigilats i una taxa cada 100.000 habitants de 97 i el segon amb 122.000 i una taxa de 227. A la resta del mon es solen col·locar en un rang que va entre els 60 i uns pocs o cap. Per exemple Holanda te una taxa de 60 per cada 100.000 habitants, Polònia de 20, França de 17, Espanya 7 i Itàlia 3...

Pel conjunt d’Europa no es coneix una xifra fiable, però ha d’estar als voltants dels 200.000.

LA VIGILANCIA ELECTRONICA A CATALUNYA.

A Catalunya el nombre de persones en videovigilància també és difícil de concretar donat la superposició amb el sistema penitenciari gestionat per el govern central. Segons les estadístiques de la Generalitat son un centenar (no hem pogut saber si son dades anuals acumulades) altres fonts els situen al voltant de 300, però no hi ha tanta diferència, en principi Catalunya es situaria en la part baixa del ventall.

Deixant a part el tema estadístic la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya queda clarament dibuixada en els seus contractes de vigilància electrónica.

Entre 2004 i 2015 la Generalitat a fet contractacions de monitorització per valor de 1.402.806€ sense IVA (1.697.395€ amb IVA), la darrera adjudicació ha estat l’agost de 2015 i durarà fins el 2018.

Els adjudicataris han estat, en tots els casos menys un, la empresa “3M Electronic Monitoring LTD” amb seu a Tel Aviv (Israel) fundada el 1994, el 2011 va guanyar el concurs amb el nom de de “ELMO Tech LTD” poc desprès de guanyar el concurs va canviar el nom a “3M Electronic Monnitoring” està especialitzada en tecnologia carcel·laria.

Tan sols el concurs de 2013va ser guanyat per una altra empresa, malgrat que sembla que la tecnologia era la mateixa de 3M, va se la “Companyia Integral de Seguridad” (CIS) una companyia espanyola que es dedica a serveis generals de seguretat més clàssics. El contracte aconseguit per CIS va ser de només 119.825€ (144.988 amb IVA) el més petit de tots, la resta (1.552.407€) va anar a parar a 3M o a la seva antecessora.

El concurs concreta tres serveis bàsics, el de “toc de queda domiciliaria” per radiofreqüència i radiobalisa al domicili, el de seguiment continu amb GPS i el de control del consum d’alcohol. En total es demanava un mínim de seguiment simultani de 150 “interns”.

Val a dir que el nou Codi Penal es preocupa força de la seguretat dels mitjans de vigilància electrònica, s’ha afegit un paràgraf3er a l’article 468:“3. Los que inutilicen o perturben el funcionamiento normal de los dispositivostécnicos que hubieransidodispuestos para controlar el cumplimiento de penas, medidas de seguridad o medidascautelares, no los lleven consigo u omitan las medidas exigibles para mantenersucorrectoestado de funcionamiento, seráncastigados con una pena de multa de seis a doce meses.”.

EL FUTUR DE LA VIGILÀNCIA ELECTRÒNICA.

La tendència, malgrat els impediments legals que protegeixen la privacitat (al menys nominalment), és dotar a les polseres electròniques de diversos sensors.

 De fet actualment ja n’hi ha que mesuren el contingut d’alcohol en sang a través de l’etanol exsudat per la pell, als EUA n’hi ha 50.000 en funcionament. També s’està treballant per detectar altres drogues il·legals.

La temperatura, el ritme cardíac, la tensió arterial i el contingut d’oxigen a la sang ja estan disponibles encara que només s’han implantat experimentalment en “malalts mentals”. Sota l’excusa de la salut,ictus, crisis respiratòries... del subjecte es pretén prevenir episodis de violència, sexuals...  Un pas més seria dotar a l’aparell de vigilància de la possibilitat d’actuar en el cas de que el programa considerés necessari, una alarma acústica, una “lleu” descàrrega elèctrica... o la injecció de calmants...

En aquest aspecte la vigilància electrònica de persones convergeix amb la moda dels “wearables” que podem veure posats en els esportistes de carrer, amb l’agreujant de que en el cas dels fanàtics de l’exercici físic el seu us és voluntari.

La vigilància electrònica s’estendrà cada cop més ja que permet castigar eficaçment a un cost més baix i a més te l’efecte estigmatitzador que dissuadeix als “bons ciutadans”, tots coneixerem algú que porta un braçalet de control, algú que te una condemna curta per temes fiscals, algú que conduïa un vehicle passat de copes, algú que ha tingut una o varies baralles, els holigansfutboleros extrems, maltractadors... algun radical islàmic o dels altres... no sembla un bon futur i d’alguna manera caldrà diferenciar entre els portadors involuntaris i els serfs voluntaris (els qui porten wearables per temes de salut i “comoditat”).

Per crear sistemes més robusts es comença a combinar la vigilància electrònica amb biometria, per exemple llegir la petjada dactilar en un lector a la polsera en moments determinats, utilitzar el reconeixement facial en l’ús d’alcoholímetres a distància, el límit és l’imaginació dels tecno-carcellers.

UNA PRESÓ GLOBAL I UBIQUA.

L’objectiu de tot això es engarjolar-nos a tots, als condemnats en judici, als sospitosos, als incapacitats, als dements, als menors... els infractors de tota mena, l’objectiu és un panòptic electrònic globalmés econòmic i més eficient que l’actual, un sistema penitenciari del segle XX, no com l’actual hereu del segle XIX.