Guerra i clima

Tot s’aprofita, ara que el negacionisme ja no te espai ni credibilitat, les empreses les corporacions, els estats i fins i tot les religions han passat a l’ofensiva disposats a convertir el que era un problema, creat per ells, en una oportunitat: en una oportunitat de negoci. Convertint gestos teatrals en actius en caixa o iniciant projectes “d’adaptació al canvi climàtic”, o sia les grans obres públiques (faraonisme inútil) de sempre pintades d’un nou color verdós o merdòs, productores de beneficis i de percentatges de “mordida”.

Entre tots els qui volen aprofitar el canvi climàtic per seguir amb els seus negocis està, com és natural, el sector militar i de seguretat, un dels sectors que més diners mouen, i per el qui el canvi climàtic obre nous fronts de lluita, noves fronteres a defensar:  la seguretat energètica, els desastres climàtics i els grans desplaçaments de població...

En les estratègies de seguretat de països i aliances militars ja fa un temps que trobem paràgrafs dedicats al canvi climàtic, en molts cassos declaratius, vuits de contingut. Però cada cop més integrats en la teorització de riscos i amenaces. Els experts en seguretat nacional veuen el canvi climàtic com un multiplicador o potenciador d’amenaces i d’oportunitats.

El seu discurs climàtic es construeix naturalitzant-lo. El canvi climàtic no és un fenomen d’origen antropogènic, resultat de les activitats del sistema industrial/militar/capitalista sinó un fet natural, meteorològic... Es deixa de banda que el canvi climàtic enfonsa les seves arrels en la revolució industrial, en la explotació despietada de milions de persones, molt especialment dones, nenes i nens, en la destrucció de la terra per la mineria i els monocultius, en la dominació d’Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud. La revolució industrial va necessitar segrestar milions d’esclaus d’Àfrica per produir el cotó que seria, en part, filat a Manchester i a Barcelona, va necessitar la destrucció del teixit productiu de la Índia amb el resultat de milions de morts, i l’extermini de milions de nadius americans...

Aquesta naturalització fa possible dissenyar una “nova defensa nacional”, militaritzant cada cop més els serveis d’emergències, tant en la ma d’obra (soldats) com en els comanaments (sergents, coronels, generals....) i establint l’exercit com “defensor del medi ambient”, la ja lleument militaritzada protecció civil es militaritza del tot. D’això en podem llegir una justificació a "Perspectivas para el desarrollo futuro de la estrategia de seguridad" (Escuela de Altos Estudios Estratégicos 2014, capítol 3).

La visió des de la “seguretat nacional” ha permès  a Obama (i a tota la estructura de poder dels EUA) adherir-se als aigualits acords de París i convertir el que era un nou fracàs de la diplomàcia entre estats, en l’actual “acord històric”(National security strategy ).

Igual que han fet els EUA s’han anat apuntat al tema se seguretat i canvi climàtic tota mena d’organitzacions i estats “menors” (en comparació al poder militar dels EUA), com la ONU (El cambio climático y sus implicaciones para la seguridad ), la Unió Europea (Climate chage and international security), el Regne Unit (National security strategy) i uns passos més enrere tenim el Regne d’Espanya (Estrategia Nacional de seguridad)

Deixant a part emergències, medi ambient i d’altres ornaments la visió de “defensa nacional” es centra en quatre aspectes que s’anoten com nous, però que sols son una nova edició del vell imperialisme militarista d’intervenció, refundat ara sota el rebuf del canvi climàtic.

1.-La protecció dels interessos econòmics i financers: és un terme prou imprecís per encabir qualsevol cosa, des de els interessos “nacionals”, fins els privats de corporacions diverses, aquí entren des de la seguretat de les comunicacions (internacionals incloses) i determinades infraestructures “critiques” (com gasoductes, cables telefònics, línies de ferrocarrils, aeroports...), de fet està connectat totalment al punt 2 (Estrategia nacional de seguridad energética).

2.-Garantir l’accés a recursos “amenaçats”, especialment energètics, però també hídrics o alimentaris: la guerra per els recursos (a part de la guerra per sotmetre als humans) és la guerra més estesa, generalitzada i antiga. Hores d’ara no es reconeix, però l’actual guerra del proper orient ens indica que, amb menor o major encert, la guerra per els recursos, directa o per mitjans interposats està a l’ordre del dia.

Dins el tauler mundial d’exercits i interessos l’Estat Espanyol te un paper a jugar, subaltern, però paper, el seu teatre d’operacions, com s’ha vist a les maniobres “Trident” de la OTAN, és el Magrib i el Sahel, el mateix escenari que les guerres africanes dels segles XIX i XX que tanta desgracia van portar per els explotats. En aquest sentit és interessant el capítol dedicat a l’Àfrica a la “Estrategia de Seguridad Nacional” del 2013 enllaçada més amunt (Estrategia Nacional de seguridad).

3.-Les modificacions dels límits fronterers per el canvi climàtic: el desglaç dels pols està obrint noves rutes per el transport internacional (rutes més curtes i econòmiques que les actuals), això trastoca el equilibri de forces tradicional a la zona i forja aliances noves (com la de Noruega i Russia), aquesta modificació també està donant un paper més important al Canadà (aliat tradicional dels EUA), la UE no ha estat admesa al Consell Artic com membre observador, el Consell Artic (Artic Council) està format per vuit estats (EUA, Canadà, Rúsia, els països escandinaus...), 6 membres observadors (Xina, Japó, Índia...), 6 observadors (bàsicament de la UE, entre ells Espanya).

Hi ha un text del “Instituto Español de Estudios Estratégicos” ( La geopolítica del ártico) on s’analitza el paper que l’Estat Español vol jugar en el tema (relativament poc).

A més el desglaç obre espai per a l’explotació de recursos pesquers i miners. Aquests nous estocs de proteïnes i segurament de petroli donaran lloc a un nou equilibri (o desequilibri), on els EUA, Rússia i Xina tindran molt a dir i a guanyar.

4.-La contenció de la immigració “irregular”: aquesta és la “funció militar” de més actualitat, tots els documents sobre “seguretat nacional”, espanyols, europeus, americans la citen... la immigració va del bracet del canvi climàtic en totes les avaluacions de seguretat, ja no és la desigualtat i l’opressió el que mou a les persones sinó un ens gasos (de gasos d’efecte hivernacle) anomenat canvi climàtic.

El canvi climàtic farà de la “contenció de la immigració una de les “mesures d’adaptació” de més “interès”, hi ha molt de poder i de diners en joc. Ara mateix s’estan bastint tecnomurs a Europa per aturar la “onada”, a Croàcia, a Serbia... a Ceuta i Melilla... els patrullers solquen el Mediterrani, els satèl·lits espies vigilen des de el cel, la FRONTEX disposarà d’una policia de fronteres de desplegament ràpid de 1.500 polis fronteres i tecnomurs,seguretat i tecnologia ).

Els estats, les corporacions i els seus servidors militars i policials ja estan aprofitan els efectes del canvi climàtic per els seus interessos, mentre a l’altra camp ens manquen iniciatives i acumulació de forces. Els efectes del canvi climàtic que s’ens venen a sobre son una oportunitat per posar en risc, el capitalisme, la civilització i l’ordre estatal.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE