Un cargol va caure a terra
Un cargol va caure a terra
en la seva nit d’hores extres
Va caure vertical i tentinejant
però na va atreure l’atenció de ningú
igual que aquella darrera vegada
en una nit com aquesta,
en que algú es va llençar al vuit.
La primera vegada que vaig sentir a parlar de Xu Lizhi va
ser en una xerrada sobre smartphones del Col·lectiu les Hienes a l’Entrebanc,
van recitar el seu poema “habitació llogada” i van causar un impacte inesperat,
tots esprem números i dades tècniques, els sentiments semblen quedar fora del
tema.
A rel de la publicació recent de traduccions als castellà
d’algunes poesies de Xu Lizhi, m’he animat a traduir alguna cosa al català...
podeu baixar-vos un recull a l’adreça tragué una luna de hierro , una altra traducció està disponible a obituario de un cacahuete
En Xu Lizhi era un treballador de la multinacional Foxconn
que es va llevar la vida a finals de setembre de 2014 tirant-se per la finestra
de la seva habitació, esclafat per les condicions de vida a la gran
“fàbrica-ciutat “ Longhua Science&Technology Park, també coneguda com
iPhone City. Foxconn te factories per tot el mon, a Brasil, a Mèxic, a l’Índia,
Malàisia... i també a Europa, a Polònia, a Eslovàquia i a Txèquia, a aquest
darrer país Foxconn és el segon importador.
Foxconn és una empresa que fabrica més del 40% dels
trastos electrònics del mon, qualsevol aparador de botiga d’electrònica es
probable que tingui un aparell Foxconn, o amb peces de Foxconn, Acer, Amazon,
Apple, Asus, Cisco, Dell, Google, HP... fabriquen de tot, des de plaques mare
fins PC’s d’oficina, smart phones, perifèrics, servidors... i darrerament
cotxes elèctrics. Podriem dir que 4 de cada deu persones porta a la butxaca un
telèfon fabricat a Foxconn.
Foxconn te ja més de 1,3 milions de treballadors. La
fàbrica de Shenzhen (on treballava Xu Lizhi) te 450.000 treballadors, una
quarta part viuen dins del recinte emmurallat de la fàbrica (112.500!!!) a
habitacions petites, malmantingudes i sovint sense serveis bàsics.
Els treballadors de Foxconn treballen generalment més de
60 hores setmanals, moltes vegades les hores extres no es cobren, les
condicions de treball son opressives, es maltracta i humilia als treballadors
en el lloc de treball.
Una enquesta feta entre 1.800 treballadors va mostrar que un 28% havia estat escridassat
i insultat i un 16% va patir agressions físiques per part de supervisors,
guardes i capatassos. Les condicions laborals de Foxconn contrasten amb la
fantasia d’un mon on els treballadors (feliços i realitzats) fan “running” al
sortir de la empresa, juguen al futbolí per treure´s la pressió de la feina i
lliguen el gos a la pota de la seva cadira de treball, el mon real de les TIC
s’acosta més al treball d’inicis de la industrialització que a la comèdia
laboral de Google, així que no és parlar per parlar dir que estem immersos en
la tercera o la quarta revolució industrial, de fet la situació dels
treballadors és semblant.
La empresa te objectius de qualitat molt alts, imposats
per els contractistes, i han de augmentar la producció (fins per 5 vegades)
abans del llançament d’un nou producte (per exemple l’iPhone5 o ara mateix el
iPhone6). Això s’afegeix a les pressions quotidianes, i ha desembocat en
algunes revoltes escassament documentades, degut a l’opacitat de l’estat Xines i de Foxconn, i la policia del govern i
la seguretat privada de la companyia.
El 2012 es van revoltar varis milers de treballadors a la
factoria de Taiyuan (79.000 treballadors, més aviat petita), van destruir part
de les instal·lacions, especialment els dormitoris, van ser necessaris 5.000
polis i desenes de ferits, acomiadats i
detinguts per sufocar el motí.
El 2014 a Chongqing va esclatar una vaga davant la
reducció d’horaris i de sous lligats a la pèrdua d’un encàrreg de HP. Els
estúpids “mass mierda” occidentals van parlar d’una vaga demanant més hores de
feina... des de 2011 Foxconn s’esforça per automatitzar processos i eliminar
persones... la reducció d’hores, lligada a introducció d’automatitzacions als
processos, i els raquítics sous expliquen la vaga. Les penoses condicions de
les protestes dels treballadors de Foxconn, obligats per la necessitat a
demanar més jornada, contrasten amb el miratge d’un “internet lliure i sense
fronteres” en un “mon digital d’oportunitats” que, fins i tot, es pot
qüestionar des de la comoditat del “cyberactivisme”.
recull de premsa sobre conflictes a Foxconn
recull de premsa sobre conflictes a Foxconn
El procés de robotització de Foxconn va començar amb els
problemes amb els seus clients per les condicions laboral, tenien el pla de
passar en 4 anys (del 2011 fins el 2014) a tenir un milió de robots, el “Foxbots”.
No s’han acabat de sortir amb el tema, els standard de qualitat d’Apple, per
exemple, demanen una precisió de 0.02 mil·límetres, precisió que, sembla, que
encara no han pogut assolir, però van en camí. De tota manera la força humana
és encara rendible i queden molts anys d’explotació i dominació fins que el
malson de Foxconn, de la fàbrica automàtica (fabricació 2.0).
Hi ha un tret especialment sinistre de Foxconn que és el
que la va fer sortir als diaris i va alarmar als seus clients (la explotació
pura i dura no era suficient), i va ser l’alta taxa de suïcidis i accidents a
les seves factories. Entre 2010 i 2011 van haver a Shenzhen més de 20 suïcidis, a partir de 2011
les dades son escamotejades per la multinacional. A més d’amagar-los, Foxconn
es va esforçar per reduir els suïcidis, va posar xarxes a sota de les
finestres, va contractar a 2.000 psicòlegs i va apujar els sous, fins un 70% en
alguns cassos (com veiem la seva avarícia tenia marge).
Els poemes de Xu Lizhi ens parlen de la desesperança, de
la toxicitat física i mental de la feina a la fàbrica, de la nocivitat de la
vida al sistema industrial que proveeix dels elements bàsics al cybermon de
conte de fades on ens volen fer creure que vivim.
El darrer
cementiri.
Fins i tot les màquines estan a punt d’adormir-se
els magatzems tancats guarden els metalls defectuosos
Salaris amagats darrera de les cortines
com l’amor dels joves treballadors que crema en el fons
dels seus cors.
Sense temps per l’expressió o la emoció cauen a terra
fets pols.
Tenen el ventre forjat en ferro
ple d’un àcid espès, sulfur i nitrat.
La industria atrapa les seves llàgrimes abans que caiguin
el temps a passat volant i les seves ments es van perdre
en la boira.
Els anys et van pesant, fa mal treballar hores extres dia
i nit
A la seva vida els marejos abans d’anar a casa son
habituals
et forcen a deixar-te la pell.
Mentre una aliatge d’alumini cobreix les làmines
alguns encara resisteixen, d’altres emmalalteixen
Mentrestant, m’adormo esperant
el darrer cementiri de la nostra joventut.
Caic adormit estant dret.
El paper s’esvaeix en hombres davant dels meus ulls.
Amb una ploma d’acer esculpeixo un negre irregular ple de
paraules de treball.
Taller, línia, assemblatge, màquina, targeta de fitxar,
hores extres, salari...
M’han entrenat per a ser dòcil.
No se com cridar i rebel·lar-me,
queixar-me o denunciar.
Sols se sofrir en silenci fins l’esgotament.
Quan vaig trepitjar per primera vegada aquest lloc
sols desitjava la nòmina gris del dia deu.
Per això m’encadeno al meu racó i a les meves paraules.
Renuncio a faltar, renuncio a emmalaltir, renuncio als
meus assumptes personals.
Renuncio a arribar tard, renuncio a marxar d’hora.
A la línia d’assemblatge em mantinc ferm com l’acer i les
meves mans volen.
Quant dies i quantes nits
hauré estat dormint dret?
Hem vaig empassar una lluna de ferro.
Hem vaig empassar una lluna de ferro
a la que diuen cargol.
Hem vaig empassar abocaments industrials i formularis de
l’atur.
La joventut va ser
aturada per les màquines, va morir abans de temps.
Hem vaig empassar la humiliació i l’atur,
Vaig empassar passeres de vianants, cobertes de rovell i
floridures.
No hem puc empassar res mes.
Tot el que m’he empassat barboteja al meu coll
i es desplega sobre la terra dels meus avantpassats
en un poema de vergonya.
El meu amic Fa.
Sempre amb les mans als ronyons,
un home tan joves!.
Els altres obrers et veuen
com una prenyada al seu novè més.
Ara ja saps el que és la vida de l’obrer emigrant.
Quan parles del passat sempre somrius,
sense que aquest somriure faci desaparèixer les
dificultats i la misèria.
Vas arribar només fa set anys
a aquesta part de Shenzhen,
ple d’ànim, ple de fe.
I el que et vas trobar va ser gel,
nits en blanc, permisos de residència temporals, refugis
provisionals...
Desprès de tans començaments en fals,
vas arribar a la fàbrica de maquinaria més gran del mon
i van començar les hores en peu, apretar cargols, les
hores extres,
el torn de nit, pintar, acabar, polir, abrillantar,
empaquetar i reempaquetar, moure les mercaderies
acabades,
ajupir-se i estirar-se mil cops cada dia,
arrossegar piles com muntanyes de mercaderies per la
fàbrica.
Vas plantar la llavor de la malaltia sense saber-ho,
fins que el dolor et va arrossegar a l’hospital
i fou la primera vegada que vas sentir
les noves paraules “fissura de vèrtebra lumbar”
i cada cop que somrius quan parles del dolor i del passat
ens arrossega el teu optimisme.
Fins que en la festa de l’Any N. Borratxo
vas agafar una botella d’aiguardent amb la ma dreta
i vas alçar tres dits amb l’esquerra,
vas sanglotar i vas dir:
“encara no he complert trenta,
mai he tingut novia,
ni m’he casat, ni he fet una carrera...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada