EL GOS MESELL

Quan es parla la possible realitat futura d’una societat anàrquica (sense dominació, sense estat, sense autoritat...), o, rebaixant, fins i tot en una mon amb jerarquies i autoritats atenuades no arribant a l’anarquia, sovint s’utilitza com argument en contra la naturalesa humana... som com som (o com ens pinten ells) i no hi ha res a fer, no hi ha res a fer?... existeix una “naturalesa humana”?.

Rares vegades es considera els efectes de mil·lennis de domesticitat i de dominació, des de una posició que també és especista, es considera que els humans no han estat domesticats, que sols son domesticadors... 

Com es podria haver forçat als grups d’humans a mantenir, amb el treball propi, determinades estructures ocioses (xamans, capellans i caps) furtant els fruits als propis familiars, amics i companys?, com es podria haver expropiat recursos fins el punt de mantenir a una major part desnodrida a l’inici de l’agricultura?, com s’hauria pogut reprimir la sexualitat de nenes, nens i joves sense una constricció violenta i mantinguda?, com es podia mantenir a les dones sotmeses?, com s’hauria imposat el matrimoni monògam o polígam?.... com hagués estat possible tot això sense una domesticació brutal i violenta?...

La domesticació va tenir, sens dubte, efectes profunds i duradors sobre els humans, si ens fixem en alguns animals domesticats o en procés de domesticació unes poques generacions son suficients per produir modificacions espectaculars en el comportament i en la morfologia (veure el cas de la guineu platejada si fossim salvatges).

Darrerament ha aparegut molta informació sobre l’aparició del gos i/o la seva domesticació, sols cal mirar als diaris dels darrers anys. Hi ha una forta controvèrsia (i competència entre grups d’investigadors) sobre el lloc originari de la domesticació i de l’aparició, Europa, al Sud de la Xina, al Tibet i el Nepal... 33.000 anys, 18.000, 15.000, 10.000... Tampoc es descarta que la domesticació es produís en varis punts i en diferents moments.

El cas de la domesticació del gos és molt interessant, ja que va ser el primer animal domesticat, i és segurament un dels que s’han aconseguit una major diversitat morfològica i de caràcter (del xiuaua al gran danès). La domesticació del llop/gos va començar abans de l’aparició de l’agricultura i de la resta de domesticacions (animals i vegetals) i molt aviat es van seleccionar diferents tipus morfològics segons el seu destí (caça, guarda, pasturatge, transport... alimentació).

Hi ha una versió idealitzada del procés de domesticació del gos, en que aquest s’acosta lentament als poblats dels caçadors buscant menjar (i la companyia del ésser “superior”) i llavors es produeix el moment màgic en que una ma humana acarona el pel del gos, i, d’aquí, la seva submissió vers l’home pel segles dels segles... un reconeixement de la superioritat humana. No sembla que pugues ser així, mantenir un depredador corpulent en un lloc ple de criatures seria molt arriscat (el folklore és ple de nens arrabassats per el llop).

La gent que ha estudiat al llop al camp no deixa de sorprendre’s del grau de submissió del gos front l’home (el dominant ens diuen) en comparació amb la jerarquització laxa dels llops en llibertat (podeu llegir un article sobre la dominació en el llop aquí aquí), igual que les guineus platejades el gos ha estat modificat en el seu caràcter de llop, per fer-lo subordinat a l’humà. Les bandes de gossos assilvestrats també mantenen una jerarquització molt més intensa que les originals del llops.

El procés de domesticació del llop no podia ser tan pacífic com se’ns pinta, a un campament de caçadors de mamuts ‘uns 27.000 anys d’antigor, a Predmostí a Txèquia, s’han trobat els restes de cranis que no corresponen exactament ni a llops ni a gossos (menys morro, dentició diferent, crani més ample...), aquests cranis presenten lesions i fractures de dents compatibles amb ser bastonejats. Però el més significatiu és que, malgrat ser el mamut la principal peça de caça (hi ha els restes de més d’un millar en el jaciment) aquest llops/gossos segons les anàlisis dels ossos no menjaven carn d’aquest animal... o sia que estaven lligats... lligats i maltractats (més info en anglès a from wolf to dog , en castellà a Investigación y Ciencia de septiembre de 2015).

Posteriorment, fa uns 10.000 anys, quan el gos ja era gos, va passar a ser el “company” que és ara i comencen a aparèixer els enterraments de gossos, alguns guarnits amb aixovars funeraris millors que els de la majoria dels humans.

Com seriem si no haguéssim estat domesticats, com els llops/gossos?, com seria un mon d’homes i dones salvatges?. Sens dubte molt diferent i provablement més feliç i més ple.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!

FABULA DE FELIX MARIA DE SAMANIEGO

(1745-1801)

EL LOBO Y EL PERRO

En busca de alimento

iba un Lobo muy flaco y muy hambriento.

Encontró con un Perro tan relleno,

tan lucio, sano y bueno,

que le dijo:

-Yo extraño

que estés de tan buen año

como se deja ver por tu semblante,

cuando a mí, más pujante,

más osado y sagaz, mi triste suerte

me tiene hecho retrato de la muerte.

El Perro respondió:

-Sin duda alguna

lograrás, si tú quieres, mi fortuna.

Deja el bosque y el prado;

retírate al poblado;

servirás de portero

a un rico caballero,

sin otro afán ni más ocupaciones

que defender la casa de ladrones.

-Acepto desde luego tu partido,

que para mucho más estoy curtido.

Así me libraré

de la fatiga,

a que el hambre me obliga

de andar por montes sendereando peñas,

trepando riscos y rompiendo breñas

sufriendo de los tiempos los rigores,

lluvias, nieves, escarchas y calores.

A paso diligente

marchando juntos amigablemente,

varios puntos tratando en confianza,

pertenecientes a llenar la panza.

En esto el Lobo, por algún recelo,

que comenzó a turbarle su consuelo,

mirando al Perro, dijo:

-He reparado

que tienes el pescuezo algo pelado.

-Dime: ¿Qué es eso?

-Nada.

-Dímelo, por tu vida, camarada.

-No es más que la señal de la cadena;

pero no me da pena,

pues aunque inquieto

a ella estoy sujeto,

me sueltan cuando comen mis señores,

recíbanme a sus pies con mil amores:

ya me tiran el pan, ya la tajada,

y todo aquello que les desagrada;

éste lo mal asado,

aquel un hueso poco descarnado;

y aun un glotón, que todo se lo traga,

a lo menos me halaga,

pasándome la mano por el lomo;

yo meneo la cola, callo y como.

-Todo eso es bueno, yo te lo confieso;

pero por fin y postre tú estás preso:

jamás sales de casa,

ni puedes ver lo que en el pueblo pasa.

-Es así.

-Pues, amigo,

la amada libertad que yo consigo

no he de trocarla de manera alguna

por tu abundante y próspera fortuna.

Marcha, marcha a vivir encarcelado;

no serás envidiado

de quien pasea el campo libremente,

aunque tú comas tan glotonamente

pan, tajadas, y huesos; porque al cabo,

no hay bocado en sazón para un esclavo