ATENCIO: DISSABTE DIA 18 DE FEBRER DE 2017, A LA CINETICA (RAMBLA DE FABRA I PUIG 32 CANTONADA C/ DE LES MONGES) A LES 19 DEBAT SOBRE "LA DOMINACIO LABORAL AL CAPITALISME DIGITAL" (http://negreverd.blogspot.com.es/2017/02/jornada-previa-lanti-mobile-world.html)
Ja fa temps que els tecnòfils
ens estan amenaçant amb la desaparició de un gran nombre de llocs de treball,
de treballs no qualificats. Això si, amb el creixement dels treballadors
qualificats. Aquesta catàstrofe laboral s’ha de produir (o aconseguir) gràcies
al big data, a la intel·ligència artificial, la fabricació per adició
(impressió 3D), la nanotecnologia i a l’internet industrial de les coses (2IoT),
es tracta de l’economia4.0 o de la fabricació4.0, el 4 fa referència a una
suposada quarta revolució industrial, l’experiment es porta a la pràctica a
molts llocs, però el més significatiu és la factoria alemanya de Siemens a
Amberg que està automatitzada en un 75% i te una fiabilitat del 99%, si el 1990
es rebutjaven 550 productes per cada milió produït, el 2013 només se’n
rebutjaven 12.
Ja fa temps que els tecnòfils
ens estan amenaçant amb la desaparició de un gran nombre de llocs de treball,
de treballs no qualificats. Això si, amb el creixement dels treballadors
qualificats. Aquesta catàstrofe laboral s’ha de produir (o aconseguir) gràcies
al big data, a la intel·ligència artificial, la fabricació per adició
(impressió 3D), la nanotecnologia i a l’internet industrial de les coses (2IoT),
es tracta de l’economia4.0 o de la fabricació4.0, el 4 fa referència a una
suposada quarta revolució industrial, l’experiment es porta a la pràctica a
molts llocs, però el més significatiu és la factoria alemanya de Siemens a
Amberg que està automatitzada en un 75% i te una fiabilitat del 99%, si el 1990
es rebutjaven 550 productes per cada milió produït, el 2013 només se’n
rebutjaven 12.
Tothom, des de els professor
de l’assignatura d’emprenedoria i finances dels IES (propagadors de la
ideologia del capital), fins el conseller d’economia i els catedràtics
d’universitat, passant per bloguers i periodistes, ens amenacen amb l’atur si
no som prou llestos per formar-nos i “reinventar-nos”. Ens diuen que si perdem
(no sols la feina sinó també el futur) serà culpa nostra, per tontos, per
mandrosos, per poc aplicats, per desconfiats...
Aquells que tinguin un nivell
d’autoexigència prou alt com per entregar tota la vida com treballadors, com
consumidors, com treballadors retirats, mutilats o inusables podran gaudir de
la societat futura. Els qui no siguin autoexigents i no estiguin disposats a
lliurar la vida sencera, ja es poden anar acomiadant del “mon del benestar”.
El totpoderós Fòrum de Davos,
cap al més de gener d’enguany, ja ens prometia la pèrdua de 7 milions de llocs
de treball, entre aquells menys qualificats, i la creació de 2 milions entre
els més qualificats. Aquest estudi considera que pràcticament es perdran els
mateixos llocs de treball entre les dones que entre els homes, però entre els
nous treballs de més qualificació per cada 5 llocs perduts entre les dones se’n
generarà un, mentre que entre els homes se’n generarà un de major qualificació
per cada 3 perduts, la promesa de Fòrum de Davos és clara, major desigualtat
econòmica i major desigualtat de gènere.
LES ENGRUNES DEL SISTEMA, QUAN EL FUTUR ENS ATRAPI.
Quines opcions ens deixen als
que no ens qualifiquem o ens reinventem? Un dels mitjans de subsidència que
s’ens ofereix és la ECONOMIA COL·LABORATIVA.
Qui pensaves que HUBER i
d’altres “col·laboratius P2P” s’havien fet
enrere en les seves pretensions de conquerir Europa estava ben
equivocat, des de principis d’abril UBER ofereix a Madrid el seu servei UberX,
amb conductors professionals amb llicència VTC (el seu muntatge de conductors
sense llicència està aturat judicialment), d’aquesta manera conserven viva la
marca (esperant temps millors) i pressionen al seu competidor Cabify que fa
temps que ofereix el mateix sistema a Madrid. Uber afirma que pot fer viatges a
l’Aeroport un 30/40% més barat que els taxis.
Però en un altra ordre de
coses, en el marc de les institucions, els darrers mesos hi han hagut una sèrie
de moviments preparatius d’un possible canvi legislatiu que permeti posar
definitivament en marxa aquests nous marcs d’explotació.
Els moviments han estat
bàsicament dos, un l’aparició a principis de desembre de l’any passat del
document de Comitè de les Regions “la dimensió local i regional de la economia
col·laborativa” (document Comité de les Regions) on ja es proposen mesures per “afavorir la
competència”.
El Comitè de les Regions és un
òrgan d’estranyes funcions i competències dubtoses, però te el paper d’Organ
Consultiu a la UE i actua com a lobby dels interessos de les regions i les
grans ciutats, el seu dictamen ha estat rebut per UBER i companyia com una gran
victòria (“espaldarazo de la UE a la Economia Colaborativa”). L’òrgan del CR
dedicat a temes econòmics és l’ECON, com a dada rellevant de l’ECON en formen
part, entre d’altres, les presidències de Balears, Madrid, Castilla la Mancha,
la Generalitat Valenciana i l’Alcaldessa de l’Hospitalet, com podem veure el
ventall polític al complert (Comissió Econòmica del CR ).
El que ha estat un pas
important a nivell d’estat és la publicació, aquest 11 de març d’enguany, per
part de la Comissió Nacional del Mercat de la Competència, de l’estudi “sobre
los nuevos modelos de prestación de servicios y la economía colaborativa” que
en aquests moments està sotmès a consulta pública. Aquest estudi proposa 14
recomanacions per “obrir” la economia als “nous actors” (informe CNMC ).
En la mateixa línia a finals
de juliol de 2015 el parlament de Catalunya va aprovar una tèbia i poc concreta
resolució basada en l’informe de la Comissió d’Estudis de les polítiques
públiques en matèria d’economia col·laborativa” (informe parlament de Catalunya), malgrat la indefinició va en la mateixa línia de les
altres i considera que muntar negocis a través d’apps i exprimir als
col·laboradors, és innovador, alliberador, econòmic, equitatiu i sostenible...
El que si sembla clar és que
es prepara un regulació (o desregulació) del sector, feta, especialment, a la
mida dels sectors del transport de passatgers i de l’allotjament turístic (a la
mida d’UBER i d’AIRBNB), encara que ni el govern de l’estat ni el de Catalunya
sembla que s’atreviran a tant, i esperaran a que Brussel·les es pronunciï.
PERO, QUE ÉS LA ECONOMIA COL·LABORATIVA?
Sota el paraigües de la
“sharing economy”, economia sota demanda, companyies tecnològiques mediadores,
consum col·laboratiu, transaccions entre iguals, economia P2P... podem trobar tota mena de tinglados, des de
mercats d’intercanvi o de regal sense diners mitjançant internet, bancs de
temps, bancs d’aliments, compres col·lectives per grups limitat de consumidors,
portals de venda de productes de proximitat directament des de els productors,
portals de venda de segona ma, seguint el clàssic de les revistes d’anuncis...
fins la part sinistra de la història, les multinacionals valorades en milers de
milions (bilions americans, miliards...) que exploten a milers de treballadors (a
partir d’ara, en lloc de “economia col·laborativa” emprarem el terme “economia
de servitud” per referir-nos als poders econòmics que estan darrera de la
pantalla de la col·laboració.).
La retòrica dels partidaris de
la economia de la servitud arriba fins a parlar de que estan redefinint el
concepte de propietat, “posseir menys i compartir més i amb més gent”, com si
la possessió d’un be caducable, com un vehicle o un habitatge fos LA POSSESSIO,
així amb majúscules, defugint la veritable possessió, o sia la possessió dels
recursos financers, productiu i coercitius que permeten la societat de la
desigualtat i de la dominació.
La part que és més o menys
col·laborativa serveix de pantalla, de biombo per que els bitxarracus
antropòfags puguin campar a gust, així es dona la paradoxa que sota etiquetes
de solidaritat, democratització de la producció , la horitzontalitat, l’afany
de compartir, l’altruisme s’estigui desenvolupant un nou marc d’explotació i de
dominació, una nova servitud.
Com exemple hi ha una empresa
molt jove, Glovo, dedicada al sector de la missatgeria urbana. Aquesta “start
up” segueix el, poc original, model empresarial
anterior al reconeixement de la relació laboral del missatgers per sentència
del Suprem de 1986, aconseguida desprès de molta lluita.
Aquesta empresa defineix als
seus treballadors amb les següents paraules: “¿Qué es un glover? Un glover es
una persona molona con ganas de ahorrar mucho tiempo a todas las personas que
quieren una vida más fácil. Nuestros glovers regalan tiempo y sonrisas,
transmiten buen rollo y son los recaderos más guays de la ciudad ;-)”...” ¿Qué
me ofrece Glovo? Glovo te ofrece la forma más divertida de trabajar y compartir
tu tiempo con otras personas. Te ofrecemos la oportunidad de formar parte de un
equipo joven con grandes ideas de desarrollo e innovación, la posibilidad de
tener una gran flexibilidad horaria y ser parte de uno de los planetas de la
economía colaborativa”... és difícil trobar una reunió simultània de tanta
cursileria, estupidesa, i desvergonyiment... També parlen d’un inexistent
“registre de treballadors independents” a la hora d’esquivar el tema del contracte
laboral. Si algú creu que això no és cert, que exagerem, pot mirar a https://glovoapp.com/glovers, i ja posats també aquest impagable article sobre el 8
de març http://blog.glovoapp.com/2016/03/08/feliz-dia-internacional-de-la-mujer.
Val a dir que Glovo son els
“nens prodigis” de l’escena, han arreplegat més de 2 milions d’euros de
finançament, tenen uns 400 missatgers a Barcelona, Madrid i València, han
comprat una empresa italiana del sector per expandir-se a Milan (Foodinho) i aviat
obriran a Paris. Cada viatge de Glovo costa 4,9€ i la empresa es queda amb el
30% de comissió. Com és tradicional a la economia de servitud, el cost del
vehicle, del combustible i els autònoms van a càrrec del missatger, segons
Glovo els seus millors missatgers (o sia pocs o cap) poden guanyar fins 10€ en
una hora (cal descomptar les despeses i la comissió).
Darrera d’aquesta pantalla de “bonrotllo”
i de “guayeria” s’amaga com sempre la mateixa explotació històrica dels
missatgers, el mateix passa amb la major part de “l’economia de servitud”. De
les 10 empreses de la “economia de servitud” que acumulen més finançament, a
nivell mundial, i una major valoració, 20,5 bilions de $ en total, 5 són
companyies de transport de persones (Uber, Didi Kuaidi, Lyft, Ola i Grab Taxi,
en total 15,4 bilions, un 75% del finançament dels 10 més finançats), i de les
altres 5, dos, es dediquen al sector de l’allotjament (Airbnb i HomeAway, en
total 3,3 bilions), tot això amb un mínim de treballadors contractats i en un
mínim d’anys, la data de creació mitjana d’aquestes 10 empreses es el 2009, la
més antiga HomeAway el 2005 i la més recent Didi, que es va fundar el 2015
sobre una altra empresa del 2012.
A més gran escala, sobre les
300 empreses de la “economia de servitud” amb més finançament de l’estudi http://www.web-strategist.com/blog/2016/03/10/honeycomb-3-0-the-collaborative-economy-market-expansion-sxsw/ un total de 34
són del sector del transport (11%) i acumulen el 58% dels 28,3 milions de
finançament. Entre aquestes 300 empreses 17 són d’allotjament (un 6%) i
acumulen un 12% del total invertit.
Els inversors de Uber, Didi,
Aibnb... no són els petits inversors ni els productors/usuaris o consumidors,
són els grans fons d’inversions i la banca internacional, el joc va per altres
camins més enllà dels bussines angels, que tampoc deixen de ser estructura
financera capitalista “tradicional”.
SOBREVIURE TREBALLANT A UNA EMPRESA DE LA ECONOMIA DE
SERVITUD.
Innovadors?: el
mon de la economia de la servitud no és un mon nou, històricament la explotació
laboral a tingut agents semblants, prestamistes laborals que als anys 60/70
muntaven uns subhasta de mà d’obra de la construcció a la Plaça Urquinaona,
agències de transports comissionistes sobre ma d’obra “autònoma”, agències de
col·locació de treballadores domèstiques (sovint lligades a Institucions
religioses)... i finalment els missatgers dels anys 80... fins arribar ara
mateix a subcontractes (com els de Movistar o els de les ETT) i, com no, els
treballadors de les plataformes de la economia de la servitud. Res diferent del
“manijero” d’Andalusia que anava a la plaça del poble a contractar diàriament
als jornalers que necessitava la hisenda del patró.
La única innovació que hi ha
és el fet d’utilitzar internet i la tecnologia mòbil, de tota manera el perfil
tecnològic és bastant baix, app’s, bases de dades i geolocalització, gairebé res
que no estigui en un smartphone.
Empoderament dels prestadors de serveis i dels
consumidors?:difícilment pot ser
autodeterminada una relació que passa obligatòriament per la plataforma
empresarial. El contacte entre el prestador del servei i el receptor mai és
directe en la fase fonamental, la de pactar les condicions, les condicions son
imposades per la plataforma que pot donar o no donar feina, desconnectar al
prestador de la web i fins i tot modificar unilateralment les tarifes si
comissions.
Les plataformes tendeixen al
monopoli i els peixos petits es veuen apartats del joc ràpidament, com s’ha
vist a les ciutats dels EUA on Uber a expulsat dels carrers a les petites i
mitjanes companyies de taxis. De fet el mateix “ecosistema col·laboratiu· ja
reconeix que casi es tanquen més plataformes que no se’n obren. En una situació
de monopoli els usuaris mai estan “empoderats”, poden estar d’acord o no amb
tarifes i serveis, però no tenen cap “poder” per canviar-les.
Compartir en lloc de posseir?: es potser una de les afirmacions més falses de la
economia de servitud, potser en algunes plataformes marginals i alternatives
això sigui cert, però en els grans negocis (que s’estan emportant la part del
lleó) és absolutament fals.
El conductor de UBER que
utilitza el seu cotxe per traslladar passatgers comparteix tant com comparteix
el serraller un martell amb un client, el propietari d’un pis que el lloga a
través de Airbnb comparteix tant com l’arrendador de casa teva (per cert un 50%
dels arrendadors a través de Airbnb arrenden tota la cas i el 70% arrenden per
capitalitzar, o sia pagar una hipoteca).
Llibertat per treballar?: en la economia de la servitud es diu que pots treballar
quan vulguis, molt, poc o fins i tot durant un temps gens... el que no
s’explica és que les plataformes promulguen tot un seguit de normes
d’obligatori acompliment, que no acceptar “serveis” pot disminuir el nombre
d’ofertes i fins i tot pot motivar la desconnexió de la plataforma (i la pèrdua
de la feina), en el fons la relació no és de cap mena lliure ja que hi ha una
gran asimetria entre les dues parts.
Els treballadors de la majoria
de les plataformes estan sotmesos als “sistemes de reputació”, els usuaris
puntuen el servei i els treballadors que el presten i aquests es veuen
“recompensats o castigats” amb
puntuacions baixes o altes que poden influir en la obtenció de feines i en la
relació amb la plataforma. La intensitat d’aquest control és molt més alta que
la que podria implementar qualsevol empresa de serveis (per costos econòmics i
humans) i te l’avantatge per la empresa de que “no és ells, són els clients”.
Els sistemes de valoració de
la “reputació” converteixen quasi en obsolets altres sistemes de control,
malgrat això els treballadors de la economia de la servitud solen estar
geolocalitzats permanentment per la plataforma.
Relacions horitzontals i
“democràtiques”?: les relacions a la economia de la servitud no són mai
horitzontals, la única relació acceptada és vertical de baix a dalt (del
prestador a la plataforma) i de dalt a baix (de la plataforma al prestador.
L’arbitrarietat d’aquestes relacions (les de dalt a baix) fa que no es pugui
parlar de comunicació (tal com pretenen les plataformes).
Una de les bases del poder de
les plataformes és l’aïllament dels treballadors que, al no haver seu
empresarial accessible, tenen moltes dificultats en posar-se en contacte entre
ells, hi ha cassos d’acomiadats per intentar mantenir contactes amb d’altres,
la “desmaterialització” de la patronal (sovint ubicada a un altra país) fa
difícils els moments de relació i de solidaritat.
Equitatiu i ambientalment
beneficiós?: dues paraules “tòtem” la equitat i la sostenibilitat que es poden
aplicar a tot, des de l’activitat financera fins a l’activitat militar. Ja hem
vist que les relacions entre les parts a l’economia de la servitud són
bàsicament de dominació, la qüestió està en si l’activitat d’aquesta mena
aporta “beneficis ambientals”.
Tot el “benefici ambiental” es
centra o be sobre la “desmaterialització dels serveis” concepte molt lligat a
tot el que gira sobre les tecnologies de la informació i les comunicacions i el
re-aprofitament i re-us d’objectes infrautilitzats.
La desmaterialització és molt
discutible (un altra dia en un altra lloc), però la pretensió de que la
comunicació no te despeses associades és una fal·làcia, les TIC consumeixen
molta energia que generalment no es te en conte en el balanç.
En quant al tema de l’ús de
bens infrautilitzats pot ser certa en part, si llogues i tornes l’impacte d’un
be es pot reduir considerablement, de tota manera pot haver un efecte rebot,
per exemple la gent que compra un apartament amb la intenció de finançar-lo a
través d’Airbnb o un altra sistema semblant. A més la extensió d’aquest tipus
de transaccions ens fa més dependents del telèfon mòbil, els fa més necessaris
i, segurament, incrementa el seu nombre. Un telèfon mòbil no és únicament el
material del que es composa, és també la energia necessària per organitzar la
matèria a un nivell de nanòmetres i tota la motxilla d’impactes lligada a les
xarxes de comunicacions i els centres de processament de dades.
ELS NOUS PARIES DIGITAL:
Als senyor de l’economia de la
servitud se’ls esmolen els queixals davant les capes més indefenses de
treballadors (serfs en aquest cas): els poc qualificats, les dones, els més
joves... (com sempre) que es veuran abocats a malviure com “treballadors
independents”, “prestadors de serveis”, “partners”... de les empreses de la
economia de la servitud.
No és d’estranyar que les
plataformes hagin prosperat no sols al transport de passatgers, sinó també a la
neteja domiciliària, la bugaderia domèstica, la cura dels nens i dels grans, la
missatgeria i les feines de recader... aquí apareixen les multinacionals i els
seus èmuls locals: Uber, Cabify en el transport de passatgers, Wayook,
GetYourHero, Domesting, Clintu i la desapareguda EsLife a la neteja de les
llars, Syters en la cura de nens, Glovo com a recaders... i totes aquestes
empreses que et porten menjar, et recullen i et tornen la roba neta... fins i
tot, per els usuaris “col·laboratius” d’Airbnb i d’altres sistemes semblants de
lloguer d’allotjaments, que no volen dedicar temps a la “col·laboració”, hi ha
una plataforma, BnBsitter que “posa en contacte els propietaris i conserges
autònoms”, aquests “conserges autònoms” s’encarreguen de la rebuda, donar les claus,
mantenir el contacte, netejar el pis i fins i tot rentar la roba i petites
reparacions. Així els apartaments “col·laboratius” generen una nova bossa de
treballadors “col·laboradors” en l’economia de servitud.
En tots els casos els
empresaris mantenen que no hi ha relació laboral, “et pots registrar com
treballador independent” com diuen els de Glovo, “no existeix relació laboral,
sols de col·laboració” com diuen els de Sytter que, això si, et demanen que
emetis una factura (insinuant que no necessites ser autònom per facturar).
La empresa manté sempre la
paella per el mànec, ja que el pagament se l’hi fa a ella i és ella qui, previ
descompte de la seva comissió, et fa arribar els diners. La comissió és molt
variable, pot anar del 30% de Glovo, el 20% de GetYourHero, i el 10% de
Clintu... la majoria es mouen al voltant del 25%. Així cada viatge, per un
“glover” ve a sortir-li per uns 3 euros... i ha de descomptar les despeses!!!.
Afortunadament molta gent no
te l’esperit de serf i de fet una treballadora d’Uber, als EUA, ja ha guanyat
la relació laboral, els treballadors de Helpling (multinacional del servei
domèstic) han portat a la empresa a tribunals i estan molt a prop de guanyar,
de fet Helpling a suspès les seves activitats.
A l’estat espanyol la empresa
de servei domèstic EsLife a tancat per una resolució contraria als seus
interessos de la Inspecció de Treball (sembla que a instàncies d’un
treballador). En la seva curta vida EsLife havia aplegat un suculent
finançament públic i privat, al voltant d’un milió d’euros, i estava preparant
una ronda per aplegar 2 milions més, un d’aquest inversors era un vell
exolotador conegut, el senyor Roig, amo de Mercadona, a través de
l’acceleradora Lanzadera i el fons d’inversió Àngels.
La economia de servitud i tota
la economia basada en internet ens prometia un paradís, però en els anys en que
s’està desplegant a més velocitat (entre 2005 i l’actualitat) les desigualtats
han anat augmentant i la bretxa entre ris i pobres cada vegada és més gran, tan
a nivell global, com a nivell local (UE, els EUA...)
NOU MON? TREBALL VELL!!!
Ni volem ni podem tirar endarrere
i no volem seguir endavant amb el capitalisme en el seu camí. Potser si que
estem davant de la quarta revolució industrial... llavors igual que va passar a
la primera revolució, igual que els treballadors de Barcelona van cremar el vapor
Bonaplata, haurem de trencar les noves màquines de dominació. Al segle XIX va
ser el treball a la fàbrica, al segle XXI pot ser el treball a la economia de
la dominació
Per nosaltres la única solució
és tirar pel dret, i acabar amb el mon industrial, el capitalisme, les
corporacions i tots els estats.
Més infoa a: economia col·laborativa, dominació i uberifiació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada