La dominació es basa en la capacitat de mesurar:
mesurar l’espai, mesurar els paràmetres físics (sitema mètric
), mesurar el temps (calendari temps i rellotge
)... però també en la capacitat de classificar. La classificació ha de permetre
fàcilment anar de la informació general, a la referida a agrupacions (edat,
ofici, municipi, regió...) fins a la individualitzada. Aquesta classificació
permet la gestió econòmica dels recursos.
De fet censar i classificar bestiar, collites,
edificis, població, soldats per les lleves, treballadors per les obres
públiques... ha estat una aspiració i un objectiu important des de les primeres
estructures estatals, fins l’actual conglomerat corporatiu que va ocupant cada
cop més el lloc dels vells estats.
Diferents tipus de censos han estat elaborats per
totes les civilitzacions, la xinesa (2.500 AC), la romana i la patriarcal
societat de Moisès (en el llibre Números de la Bíblia, que forma part del
Pentateuc, ja hi ha un cens del poble d’Israel sortint d’Egipte) i
indubtablement des de molt abans, des de els orígens de la dominació..
El registre de totes aquestes dades ha estat sempre
una de les funcions més importants de les estructures de dominació... “tot
allò que no es pot mesurar i classificar no es pot dominar” seria doncs el
seu lema.
Contar i classificar (fer censos) ha estat una de
les raons de ser dels aparells estatals, de fet, el mot estadística deriva del
de la paraula estat, i en principi va ser la ciència d’anàlisi de les dades de
l’estat, no va ser fins el segle XIX que es va consolidar com un disciplina
matemàtica autònoma.
En els segles XVII i XVIII, a Europa es va
desenvolupar una revolució tecnològica que seria la base de l’aparició de les
màquines i de la indústria, els principals tecnòlegs del moment s’interessaven
tant per el còmput mecànic, la mesura del temps i l’astronomia, com per la
estadística aplicada, Pascal, Huyguens, Halley van treballar en aquest sentit,
en alguns casos amb el “prosaic” objectiu d’establir les taules de càlcul de
les anualitats de les assegurances per fer-les rendibles (probabilitats de mort
i fins i tot d’accident). Cada moment ha tingut la seva “big data” en el grau
en que la disponibilitat tècnica i econòmica la feia possible i/o necessaria.
LA NECESSITAT D’UN COMPUTADOR.
En tots els moments i en tots les èpoques els homes
s’han ajudat d’instruments per realitzar operacions matemàtiques, el àbacs de
diferents tipus, que encara ara s’utilitzen, son segurament els primers
aparells útils en aquest sentit.
Però la primera accepció de computador era el d’una
persona hàbil i entrenada per fer càlculs, un grup de computadors dotats
d’àbacs, podia emprendre càlculs complexes amb terminis de temps raonables. Era
però desitjable, per poder assumir amb eficàcia i rapidesa la, cada cop més
gran i complexa tasca de computar, disposar d’eines que facilitessin la feina
humana. L’augment del volum de feina “computable” durant el final del segle
XVIII i el segle XIX, procedia, en bona part del sotmetiment imperial i colonialista dels pobles de l’Amèrica, Àfrica
i Àsia.
Hi ha antecedent d’aparells manufacturats per
facilitar el còmput, sobretot astronòmic. Per exemple el mil·lenari mecanisme d’Antikythera, els
astrolabis i sextants més o menys desenvolupats; també tota la feina al voltant
de la mesura del temps i dels rellotges mecànics van ser passes en aquest
camí.... però és amb el desenvolupament dels logaritmes, fet per Napier a
principis del segle XVII, que es poden anar desenvolupant eines de suport per
els computadors humans: els cercles de proporcions i les regles de càlcul.
Durant tot els segles XVII, XVIII i principis del
XIX s’esmerçaren molts esforços per aconseguir calculadores mecàniques fiables
que permetessin afrontar en menor temps i amb major exactitud la càrrega de
càlculs que anava necessitant el capitalisme industrial, comercial i colonial
que s’anava desenvolupant, des de una fase embrionària, durant tot aquest
període.
Blas
Pascal i Gottfried Leibnitz són dos exemples de tecnòlegs que van construir
aparells de càlcul revolucionaris però no totalment reeixits, no va ser fins
cap a 1820 en que es va començar a fabricar la primera calculadora.de producció
massiva: l’aritmòmetre que era una calculadora basada en la de Leibnitz.
L’aritmòmetre
en un primer moment es va vendre sobretot a les Companyies de Assegurances de
Paris. Finalment, es van arribar a vendre unes mil unitats, sobretot com ja
s’ha dit a asseguradores i a grans companyies comercials i de transport (navilieres
i ferrocarrils)
Les
calculadores mecàniques que podien sumar, restar, multiplicar i dividir,
operades per un expert podien assolir velocitats de càlcul grans, moltes vedes
millors que les electròniques del seu moment. El Comptòmetre, una calculadora
mecànica de tecla polsada, que es va començar a fabricar el 1887, no es va
deixar de produir fins el 1970 i es calcula que es va seguir utilitzant fins a
finals del segle XX.
Durant
tot el segle XIX, la necessitat de capacitat de còmput i de velocitat esperona
tot un seguit de projectes més o menys reeixits. Son els anys de Charles
Babbage, d’Ada Lovelace (filla de Lord Byron) , de Stanley Jevons...
El
pas des de la calculadora mecànica a la elèctrica analògica no s’acaba de
produir fins ben entrat el segle XX, de mans, sobretot, del sector militar i el
complex militar/industrial, impulsat per la segona gran guerra, amb la
necessitat de desencriptar els missatges enemics, dirigir la trajectòria
d’armes complexes (com els primers míssils, els coets V alemanys) i la gestió
logística d’una rereguarda, cada cop més complexa.
Així com en els moments no bèl·lics les
necessitats de les companyies d’assegurances i de transports van ser les que
tiraven del carro de la informatització, aquesta rep l’empenta definitiva amb
l’esforç bèl·lic de la segona gran guerra i amb la guerra freda posterior.
Durant
la II guerra (1939/1945) o immediatament desprès apareixen les primeres
computadores, com el Colossus anglès el primer totalment electrònic (que va ser
destruït després de l’armistici), el Mark I de la marina americana
(desenvolupada per la IBM) o el Z3 alemany. Curiosament sols la línia de
desenvolupament americà va continuar i es va mantenir i va generar tota la
actual industria informàtica. Sols es va mantenir la competència la de la URSS,
que va tenir una via pròpia fins 1969/1970, en que per decisió política es va
decidir seguir la via desenvolupada a occident, donat el retard que anava
acumulant, sobretot en la tecnologia dels microprocessadors (1971). A partir
d’aquestes dates i sobretot a finals dels 70 el model IBM va esdevenir un
“Standard” al COMECON.
De
tota manera els computadors electrònics van conviure durant molt de temps amb
computadors mecànics o electromecànics, com l’anomenat “Predictor Kerrison”
(1930) un sistema bàsicament mecànic, encara que el funcionament depenia de la
electricitat que generava un motor de combustible líquid (un computador a
gasoil!), aquest artefacte permetia calcular la trajectòria d’avions en picat a
molt alta velocitat i baixa altura, amb un èxit important. El model Kerrison i
d’altres derivats electromecànics analògics o similars van estar en us a tots
els exercits fins bastants anys després de la segona guerra mundial, encara que
finalment van ser desplaçats per sistemes electrònics guiats per radar.
Computadores
analògiques electromecàniques van tenir papers importants no sols en la defensa
antiaèria, sinó també en navegació i guerra naval, en planificació com la
simulació elèctrica del sistema de canals d’Holanda, el Deltar que va arribar
funcional fins els 70, o el sistema Globus de navegació espacial de la URSS que
es va mantenir actiu entre 1961 i el 2002.
A tot el llarg dels anys 40 (sobretot al acabar la
guerra) es va anar avançant vers una computadora amb propòsit general,
fabricable en sèrie, és la època del computador britànic EDSAC del 1946 (alguns
diuen que va ser el primer digital amb programa emmagatzemat), ENIAC dels EUA
també de1946 (la primera totalment electrònica de propòsit general) o l’EDVAC de
1951 que ja no és decimal sinó totalment binari.
El desenvolupament de la computació als EUA va
estar molt lligada al projecte Manhattan (el de creació de la bomba atòmica).
Malgrat que els càlculs necessaris per el desenvolupament de les dues primeres
bombes de plutoni, les d’Hiroshima i Nagasaki, sembla que es va utilitzar
principalment computadores humanes col·lectives amb recolzament mecànic i
electrònic. En el cas de la primera bomba d’hidrogen provada el 1952, els
càlculs per simular el procés es va fer utilitzant l’ENIAC.
Fins 1951 no va aparèixer la primera computadora
produïda en massa, quan la Remigton Rand va lliura a la Oficina d’estadística
dels EUA el primer UNIVAC, que va donar lloc a una sèrie de 46 màquines.
La potència de càlcul va pujant a gran velocitat
des de els 5.000 flops (operacions de coma flotant per segon) del ENIAC fins
els més de 39 petaflops del xines Tianhe-2 (un petaflops 1015
flops), o sia que la potència de càlcul s’ha multiplicat per 7,8x1012
vegades.
Des de l’aparició del microprocessador comercial
d’Intel, el 1971, aquests acumulen cada cop més transistors en menys espai. El
primer microprocessador contenia 2.300 transistors i la seva escala de treball
era de 10.000 nanometres, en l’actualitat es mouen per sobre dels 2.500 milions
de transistors i l’escala està ja en els 14/10 nanometres. Recentment s’ha
aconseguit un xip funcional amb tecnologia de 7nm, aquest miroprocessador
soportaria ja 20.000 milions de transistors. El cost per cada 100 transistors a
caigut també dramàticament des de 150$ per cada 100 transistors a menys de
0,0003$.
Tot això fa que sensors senzills que comencen a ser
ubics tinguin un processador milers de vegades més potents i ràpids que els
dels ordinadors dels anys 80.
L’ÚS I EL DESTÍ DE LES TECNOLOGIES.
Hi ha un debat que no s’acaba de resoldre, entre
d’altres coses perquè una de les posicions, la “tecnooptimista”, descansa sobre
un allau d’informació i publicitat contínua que esbiaixa totalment qualsevol
debat i valoració.
Simplificant hi ha qui diu que la tecnologia es
neutre i que tot depèn de les mans que la fan servir i una altra que diu que
les tecnologies no es poden separar de la societat que les ha creat i dels
interessos tecnològics, econòmics i culturals de les classes dominants de cada
moment que han dirigit, finançat i rebutjat les diferents aplicacions
tecnològiques.
En principi els artefactes tecnològics poden tenir
molts d’usos, però certament van ser creats amb un objectiu, una pistola
automàtica pot servir per clavar clau o per rascar-se l’esquena però la seva
finalitat és matar persones, si la fas servir per trencar nous o per rascar-te
és molt provable que acabis ferint-te o ferint a algú.
Ja em parlat de que la primera finalitat dels
computadors va ser fer càlculs per les grans companyies, encriptar o
desencriptar missatges durant la guerra, servir de sistema de guia per les
primeres armes “intel·ligents”.
Ara tractarem de disseccionar dos dels usos
inicials, son dos usos que, a la llum de les modernes tècniques de Big Data i a
l’abast dels sistemes d’intercepció de les comunicacions ens dona tema per
reflexionar.
EL PRIMER CENS AUTOMATITZAT, O COM ELS EUA VA
CLASSIFICAR ELS SEUS CIUTADANS.
Els EUA, per manament de la seva constitució, han
de fer un cens de població cada 10 anys, això donava lloc a que un exercit
d’enquestadors i de tabuladors treballessin durant anys per obtenir els
resultats, les dimensions del territori i el nombre d’habitants feia que els
resultats tardessin anys en estar disponibles, el de 1880 va tardar uns anys
més de una dècada. Evidentment un cens amb un retard de més d’una dècada
esdevenia pràcticament inútil.
Per fer el cens de 1890 l’Oficina del cens va
contractar el suport de Herman Hollerinth que utilitzava targes perforades
(pràcticament les mateixes que van estar en us, en alguns llocs, fins els anys
90) i les seves màquines de tabular elèctriques. Hollerinth, als 3 mesos ja van
poder donar un avenç de resultats va tardar sols 3 anys en processar els 56
milions de targes que van ser necessàries.
Hollerinth va crear la Tabulating Machine Company
i, el 1911, es va fusionar amb empreses d’alta tecnologia del moment, amb la
Computing Scale Company (que fabricava balances calculadores del preu), la Time
Recording Company (principal fabricant de rellotges de fitxar per controlar les
jornades dels treballadors) i la Bundy Manufacturing Company (principalment
dedicada també al control horari). La nova companyia es va anomenar Computing
Tabulating Recording Corporation (CTR) que, amb pocs anys, el 1924, va canviar
el seu nom a International Business Machines: la IBM.
L’èxit en el cens de 1890 va obrir les portes del
mon a la IBM que va llogar (no venia les màquines) la seva tecnologia arreu, a
la Rússia Imperial del tsar Nicolau II el 1896, a Àustria, Canadà, Noruega,
Puerto Rico, Cuba... el 1945 tenia filials a 19 països.
Al cens de 1890 es demanaven moltes dades, en total
30 preguntes, on a més de les purament
demogràfiques havia preguntes sobre el nivell socieoeconòmic, d’alfabetització,
sobre el coneixement de l’anglès, la llengua materna, la procedència, la raça
(o el “color”)... però també de les minusvàlues, les malalties cròniques les
“malalties mentals”, sords, cecs i muts, invalideses i “deformitats”, “nens del
carrer” i convictes, expresoners i “pobres”... Fins el cens de 1860 es
registraven els esclaus, els “invàlids” i “idiotes de raça blanca”...
En anys posteriors (i també en els anteriors) el
nombre i contingut de les preguntes van anar en el mateix sentit i, encara que
variava, és de destacar l’interès (a part de la raça) en el nombre de cecs,
sords i muts...
D’aquesta
manera es va poder determinar que el 1890 als EUA havien 7,4 milions de negres,
uns 100.000 xinesos i 49.000 indis civilitzats (els incivilitzats no es
computaven ja que el seu destí era la extinció).
Podria semblar que aquests cens eren innocus...
però la realitat va ser que, malgrat no assolir els nivells genocides de la
“civilitzada” Europa, la classificació censal va servir de base per la política
eugenèsica practicada en molts estats dels EUA (igual que van fer molts estats
d’Europa) durant un dilatat espai de temps que va des de inicis del segle XX
fins la dècada dels 70 i, en casos concrets fins els 80... o potser més?.
Grahan Bell, l’empresari tecnològic de les xarxes
de telecomunicacions, ja abans del cens de 1890, va finançar estudis sobre el
caràcter hereditari de la sordesa i va proposar lleis contra la reproducció
dels sords, la preocupació demostrada en els impresos censals per detectar
sords es demostra sospitosa i d’intencions sinistres.
A partir de 1986 es van anar aprovant lleis per
prohibir els matrimonis a epilèptics, imbècils o dèbils mentals, el 1927 la
Cort Suprema dels Estats Units va ratificar les lleis estatals per esterilitzar
i evitar el matrimoni dels “malalts mentals” per evitar la transmissió de les
seves tares. Entre aquesta data i 1963 varen ser esterilitzades forçosament
64.000 persones (és una xifra oficial que segurament va ser més alta en la
realitat).
De la eugenèsia de principis de segle van néixer
multitud de lleis estatals contra les relacions interracials, per no afeblir
les races “excel·lents”, fins 1967 aquestes lleis no van ser abolides pel
Tribunal Suprem.
Sobre les bases de dades censals es va desplegar
als EUA i al Canadà tota una estratègia d’extermini i aculturació del nadius
americans (indis o inuits), mitjançant la esterilització i el segrest de nens i
nenes, aquestes polítiques es van mantenir fins a finals del seixanta i en un
grau menor fins recentment.
Al voltant de les màquines d’Holerinth es va formar
tota una ona de dominació que va generar muntanyes de dolor i de sofriment, no
tant per les dades en si, com per la constitució d’un sistema de dominació que
permetia classificar les “anormalitats”, avaluar la seva presència i
individualitzar els cassos d’una manera que fins llavors no s’havia pogut
assolir.
LA MEGAMAQUINA NAZI, UNA DE LES FITES MES ALTES DE
LA CIVILITZACIÓ.
Prenem el cas de l’ús de la computació per el règim
nazi perquè ha estat estudiat, d’altres cassos no en tenim noticies, per
exemple a l’Imperi Rus la tabuladora es va introduir precoçment per elaborar
censos. Desprès de la revolució es van seguir utilitzant màquines d’aquestes o
be clonades i eren un botí buscat amb molt d’interès per l’exercit invasor
nazi.
El paper que van tenir a la URSS les maquines IBM o
clonades en el sistema de camps de presoners abans de la gran guerra no està
documentat, encara que segur que també fou important. Per el caràcter secret de
la informàtica de la URSS tampoc es coneix el paper de les computadores
posteriors en la gestió de l’immens sistema de camps en l’estalinisme anteriors
(els de la gran purga de 1937) i els posterior a la guerra, van arribar a haver
2.500.000 de presoners, solament en els camps de treball.
Sovint es parla de “barbàrie nazi”, el nazisme va
ser però un sistema altament civilitzat, punter en les expressions de la
civilització, en l’art refinat i en la tecnologia.
La tecnologia d’Holerinth es va introduir
precoçment a l’Alemanya, el 1910 es va crear l’empresa Dehomag (Deutsche
Hollerith Maschines Gesellschaft), franquiciada per la CTR (posteriorment IBM),
la crisi de 1920 va permetre a IBM adquirir el 90% de Dehomag que va passar a
ser un apèndix dels plans comercials d’IBM.
Curiosament l’Alemanya nazi va dependre sempre de
les targetes originals d’IBM. Fins el 1943 van comprar 1.500 milions de
targetes, important-les irregularment a través de Suècia i d’altres països
“neutrals”.
El cens de 1933, on es recullien informacions
“sensibles” sobre origen racial i altres dades sobre característiques físiques i
religioses es realitzà amb la participació de Dehomag (IBM) i el seu maquinari.
Aquest cens permetrà elaborar registres de jueus i gitanos (i d’altres
perillosos socials) i seran la base per engegar el sistema de camps.
El mateix 1933 es comença a implantar el sistema de
camps de concentració i es comença a construir el camp de Dachau. Al camp i als
camps annexes treballen una vintena de tabuladores Hollerith, impressores i
altres màquines auxiliars. El famós número tatuat als presoners dels camps és
en el seu origen un número per la tabuladora (i van haver modificacions no
relacionades), així s’identificaven 16 categories de reclusos (segons la
posició dels forats de la targeta perforada emprada per la classificació de la
informació)... el 3 era per els homosexuals, el 6 per els exiliats espanyols,
el 8 per els jueus, el 9 per els antisocials, el 12 per els gitanos... altres
números identificaven a testimonis de Jehovà, capellans i pastors evangèlics i diferents
tipus de “delinqüents”.
No és d’estranyar que Dehomag fos la filial d’IBM
més rendible aquell sinistre 1933, ni que l’Estat Alemany fos el millor client
d’IBM, IBM es va projectar en tots els mercats de la incipient computació (gestió
d’operacions mecanogràfiques), assolint el 1940 els 6 milions de dòlars de
beneficis, bastint un cartel de empreses seves o subsidiàries que controlava un
90% de les operacions mecanogràfiques del mon.
La màquina de control dels nazis es va estendre als
països ocupats, les filials de la IBM i d’altres empreses “mecanogràfiques” són
intervingudes, com per exemple les de Bèlgica i de Holanda. El cas d’Holanda és
paradigmàtic, els ideòlegs del cens holandès, en col·laboració amb els ocupants
elaboren un cens on s’inclouen les dades de jueus i gitanos, per poder fer
aquesta “feina” IBM va enviar (via tercers països neutrals) 150 milions de
targetes.
El 1942, finalment, IBM perd totalment el control
de Dehomag, malgrat això les inversions de la empresa, principalment en el
sector immobiliari seran conservades i protegides.
Avançant la guerra IBM “retroba” el patriotisme
yanqui i, malgrat que no treballa de franc, desenvolupa Unitats Mòbils
Hollerint, d’us militar, i altres sistemes de computació (per administració,
logística i punteria), els operadors de tots aquests sistemes, malgrat ser
personal militaritzat son contractats per la mateixa IBM, acabada la guerra
aquest “esforç” els situarà en una posició de privilegi davant dels seus
competidors.
En acabar la guerra IBM recupera totes
les tabuladores en funcionament a Europa, i peces d’altres aparells no sempre
de la IBM. També recupera els edificis que havia adquirit a Alemanya per amagar
els guanys. Les fàbriques de la filial, curiosament, no havien estat massa danyades
per els bombardejos.
A la postguerra IBM adquirirà les patents de les
màquines Z del punter investigador en computació alemany Konrad Zuse, totes a canvi d’una aportació econòmica per
constituir la seva companyia la “Zuse-Ingenieurbüro” que va formar una
aliança estratègica amb Remigton Rand, la companyia americana que havia guanyat
a IBM el contracte del computador per l’Oficina del Cens dels EUA.
Irònicament, el 1945, IBM guanya el contracte per
el tractament de dades y la traducció simultània al Procés de Nuremberg... Finalment el 1947 Dehomag es torna a convertir en IBM
Deutschland.
DE LA COMPUTADORA A LA XARXA, DE LA MÀQUINA A LA
MEGAMÀQUINA.
Al llarg d’aquests darrers anys la velocitat de
processament dels ordinadors i la capacitat d’emmagatzemament ha anat creixent
exponencialment, per contra els costos han anat disminuint dramàticament. Hores
d’ara un simple telèfon mòbil te un processador més potent que el de les
computadores del projecte americà Apollo del primer viatge tripulat a la lluna,
allà pels anys 60.
L’aparició de la xarxa (o millor dit les xarxes) ha
anat fent ubiqua la “computació” i “deslocalitzada” la informació... Es ja un
clàssic parlar que els orígens d’internet van ser militars, encara que aquest
origen resulta irrellevant comparat amb l’apropiació corporativa que ha tingut
lloc posteriorment... hores d’ara la major part de la informació que circula
per la xarxa és o be corporativa o be comercial... i la resta està dominada per
les eines de marketing anomenades xarxes socials.
La xarxa és un tema prou complex i extens per no
cabre en aquest escrit, de tota manera cal fer esment de les resistències
creades contra els aspectes de control, resistències que, malgrat que moltes
vegades es decontextualitzen, son resistències contra la xarxa de dominació,
malgrat que no rebutgin explícitament la computadora.
Des de la generalització dels ordinadors ara fa
unes dècades, han aparegut esporàdiques reaccions de residència física contra
la seva implantació al lloc de treball, destrucció de terminals de control
horari arreu, sabotatges de la primera robotització de la cadena de muntatges a
la Renault del setanta o els treballadors del control semafòric de Barcelona
l'any 1997, les protestes dels treballadors de terra d’Iberia el 2006, el
sabotatge a les xarxes de fibra òptica dels subcontractats de Telefònica a
principis de l’any 2015, les diverses (i abundants) destruccions de caixers
automàtics, però hi ha resistències més “modernes”, més “immaterials”...
Actualment, de fet, la veritable “màquina” no és ja
el hardware, son les dades, la seva obtenció, el seu emmagatzemant i el seu
processament... I a això es dedica la major part de la potència dels CPD de la
xarxa global. Fins i tot les “novedoses” “xarxes socials” son de fet
recol·lectors de dades (a més d'instruments de comerç). Actuar contra els
monopolis de les dades és actuar contra la màquina, encara que es faci des de
“l'amor” al hardware, el software i la ètica “hacker”.
Malgrat que actualment els virus informàtics, l'anomenat
malware, estigui majoritàriament controlat per estats, corporacions i màfies
(corporacions no formals), malgrat que s'usin per prendre avantatge comercial,
militar o per controlar als “súbdits”, els primers virus van tenir un altra
origen i encara que és generalment acceptat que eren el producte de frikis i
“rates informàtiques” el cert és que anaven units a un odi cert a les
corporacions i als poders que controlaven les dades, de fet alguns dels
creadors van ser conscients, molt abans que els “experts”, dels riscs de l’ús
de la informàtica pel control social.
El fet de que algunes de les històries que
s’expliquen siguin banalitzadores, com per exemple que Melissa es va fer en
honor d’una stripper, que Chrismas Tree era una felicitació de Nadal desbocada
o que I loveyou també s’havia generat per un despit infantiloide no ens ha de
fer perdre de vista els danys provocats ni els costos assumits per els autors i
propagadors: 4 anys per l’autor de Morris Worm (1988), 10 anys per el creador
de Melissa (1999), 4 per el de Kournikova (2000), 21 mesos el menor creador de
Sasser i Netsky (2004)... o els 7 anys purgats per el mític Kevin Mitnick, de
fet un phreaker.
Ja abans de l'aparició de l’innocent Brain, del
Vienna, del Leight (aquest darrer el primer que va danyar dades d'una manera
definitiva) del Jerusalem o del Divendres 13 (que va col·lapsar la xarxa d'IBM
pel Nadal de 1987) l'estat dels EUA havia tret una llei contra el sabotatge
informàtic i contra la intrussió (el 1985) i ja s’havien produït els primers
judicis, les primeres condemnes i els primers empresonaments.
A partir de 2005 el centre de gravetat de la
producció de virus es desplaça definitivament cap operacions de captura de
claus i de comptes bancaris, a l’espionatge industrial i al sabotatge estatal
d’indústries competidores. Com es el cas de Stuxnet contra Iran (2010) o Medre
(2012). L’activat estatal i paraestatal dona lloc a una nova disciplina, la
cyberguerra, en aquest marc tenim les onades d’atacs contra Estònia de l’abril
de 2007, contra Israel el gener de 2009, contra diverses agències estatals
canadenques del gener de 2011, o els recents atacs, amb un punt histriònic; encarregades
per Corea del Nord.. o, en una altra escala, les “pertorbacions” creades per la
“operació Wendigo”. En aquest escenari de confusió on l’activitat dels virus i
d’antivirus ha esdevingut un suculent negoci, prenen més volada les activitats
lligades a la captura de dades de governs i corporacions i la seva difusió.
Cal valorar “la tasca” d’Anomnimus, de Lulz
Security i d’altres, la resistència contra el control de les corporacions i
estats, que ha anat evolucionant des de els mail-bombings de l’època de la
lluita contra la globalització a actuacions més sofisticades, tot això en un
escenari on no se sap be qui porta barret de copa, gorra de policia, casc
militar o el cap descobert de “peaton” de la història, i on el ciutadanisme
“bonista” impregna moltes vegades tota mena d’accions.
PERSPECTIVES?
Podem imaginar quelcom diferent davant aquest
clímax del control, la mesura i la classificació en que ha esdevingut la
societat?, més encara hi ha espai de fugida en el mon futur que ens volen
col·locar?...
Es pot ser molt pessimista sobre el tema, és la
primera impressió, però sinó som capaços d’imaginar un mon sense tots aquests
instruments de control difícilment podrem escapar d’aquest futur que ja es
comença a endevinar entre els miratges del mon de meravelles tecnològiques que
ens estan venent.
Si no som capaços d’imaginar un mon en que no
estigui present la tecnologia de control (el que anomenen TIC per dissimular), un
futur carcel·lari global serà inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada