Juliol de 1873, quan una dona va aconseguir ser la presidenta del Cantó de Torrevella (Alacant).

El més de juliol de 1873 va ser el més “cantonal” de tots, proclamada una república federal a Madrid, els federalistes intransigents, no van poder resistir les llargues sessions parlamentàries i van iniciar un alçament generalitzat, la anomenada “revolució cantonal”.

La revolució cantonal ha estat menyspreada històricament, segurament per l’anàlisi marxista ortodox immediat, igual que va passar amb el luddisme. Recentment en la recerca de referents més enllà dels clàssics s’ha tractat de recuperar alguns trets d’aquells anys, per exemple grups neoestalinistes i conservadors de dretes no tarden en recuperar noms con “jamància” “bullanga” i també el de cantó.

Ens cal una altra mirada sobre aquest moviment, cal veure tots els cassos i retrobar les coses noves que ens han amagat, com l’oposició a la metrificació de les mesures. Cada cantó va ser diferent, perquè el que caracteritzava el moviment va ser el  “localisme” i l’autonomia de cada lloc.

El més innovador va ser sens dubte el cantó de Torrevella, petita ciutat portuària, contrabandista i salinera, amb un important nombre de famílies d’origen estranger, sobretot italianes. El cantó de Torrevella es sols va durar 6 dies, del 19 al 25 de juliol quan va ser abolit per les tropes de l’exercit espanyol, la presidència del cantó la va ostentar una dona Concha Boracino en un moment en que les dones no sols no podien ser electes, sinó que ni tan sols eren electores (fins els anys 30 no es va aconseguir el sufragi femení), una altra dona Francisca Gente va tenir un paper important al Cantó de San Fernando (Cadis).  Concha Boracino, la federalista intransigent, 58 anys abans de que Victoria Kent fos diputada, 51 anys abans de la primera alcaldessa (per cer nomenada directament, a dit, per en Primo de Ribera), Conxa va comandar durant uns dies la independència de la seva ciutat, milícia armada inclosa.

El cantonialisme, igual que la revolta contra les selfactines han estat, o be ignorades o be combatudes per la tradició socialista, en el primer cas els escrits de Engels i en el segon els de Marx.

L’anàlisi que fa Engels al seu text “els bakuninistes en acció” està fortament esbiaixat per la bel·ligerància contra els “bakuninistes” arribant a glorificar un dels cantons més burgesos (el de València), ja que allà estava el Consell federal dels “internacionalistes autèntics” (els marxistes) i a manipular la data de la seva capitulació dient que havia “resistit més que tota Andalusia junta”, València va capitular el 7 d’agost, però Màlaga va caure el 19 de setembre, Granada el 12 d’agost, Algeciras el 8 d’agost... En la proclama de la Junta de València es deia: “a València no es tracta de fer revolució social ni atemptar contra els interessos econòmics ni conculcar els sentiments morals i religiosos, sinó satisfer les aspiracions de la ciència moderna, de la civilització i del progrés. El moviment esdevingut no comporta cap desig de menyscabar la legalitat existent, ans al contrari, consolidar-més i més”

Els Bakuninistes, malgrat tot, van participar poc en el moviment cantonal, només van tenir una actuació preponderant a Alcoi amb una vaga general (la revolució del petroli) i a Sanlúcar de Barrameda. A les acaballes del moviment la Associació Internacional va ser dissolta.

També menysté el sofriment de la població de Cartagena, minimitzant els efectes de l’artilleria de l’exercit que va arribar a llençar sobre Cartagena més de 1.000 projectils al dia i on per efecte del bombardeig va explotar el Parc d’Artilleria matant a més de 300 civils, en acabar el setge de Cartagena més de la meitat de les cases de la ciutat estaven greument danyades o enderrocades per el bombardeig, sols 27 edificis van quedar indemnes, no es disposa d’un recompte fiable del nombre de morts, però van ser centenars.

El moviment cantonalista està ple d’anècdotes, algunes ridícules (o potser, millor dit, desesperades) i d’altres commovedores, des de una proposta d’adhesió als EUA, fins l’alliberament dels presos del penal de Cartagena, o la declaració com estat lliure (poble estat) de municipis de poc més  d’uns centenes d’habitants, negant-se a estar supeditades a les capitals provincials i reclamant una independència més enllà del que es considerava nació en aquells temps.

Un exemple de la decisió independentista de municipis petits seria el de Camuñas (Toledo) que es va proclamar Cantó, al mateix van fer a Gualchos (Granada), el 1900 Camuñas no arribava als 2.000 habitants i Gualchos es quedava en 3.300, val a dir que la població d’Espanya, entre 1873 i 1900 va créixer... i molt, al voltant del 12%. Els poders centrals, fins i tot provincials es veien com tirànics i opressors.

No s’ha de perdre de vista que el programa Cantonalista era molt divers i feia preveure un xoc entre els interessos burgesos i els del treballadors, de tota manera hi ha un seguit de punts que varen ser generalitzats, com l’abolició de la pena de mort, el divorci, la secularització de l’ensenyament, l’abolició de les quintes, però no sols mesures socials sinó també econòmiques com la jornada de 8 hores, l’abolició dels impostos sobre el consum (que gravaven el cost d ela vida), l’expropiació dels bens de la església i els obtinguts per herència i gràcia reial.

Els cantons van durar pocs dies, però va fer falta mobilitzar exercits per sotmetre’ls, però els 185 dies del Cantó de Cartagena, amb les seves llums i ombres, amb les seves contradiccions van ser la primera experiència comunal de la península.